Un terç dels valencians està en risc d’exclusió social

Fer una ullada a la geografia sociofinancera del nostre continent (i fins i tot a l’hemisferi occidental, per no parlar d’Orient) és ficar el dit en una llaga que sembla incurable. A pesar dels esforços a l’hora d’incidir en una cosa tan quotidiana com l’equitat de sous entre homes i dones, ni tan sols a això hem arribat.

Segons les dades que maneja Pobresa Zero, a la Comunitat Valenciana els rics han augmentat un 4%, mentre que un terç de persones –el 30,5%– estan en risc de pobresa i exclusió social, molts d’ells fins i tot tenint faena. Les dades són tossudes: un 13% dels espanyols amb ocupació són pobres. Durant la crisi s’han perpetuat –i expandit– aquestes desigualtats, que formen part d’un fenomen sistèmic i global. De nou segons les dades de l’organització, l’1% de les persones més riques del planeta ha incrementat els seus ingressos en un 60% en els últims 20 anys. Aquests huit homes –cap dona– acaparen els mateixos recursos que 3.600 milions de persones; la meitat més pobra del planeta.

“L’element més aborronador és que hi ha persones que no se salven de la pobresa ni tenint faena” lamenta Nerea Basterra, directora d’Oxfam Intermón, que assenyala a esmentat 13% de la població espanyola en risc d’exclusió social a pesar de tenir faena. La portaveu adverteix del risc de la concentració de la riquesa per a la majoria no privilegiada: “Es concentra en molt poques mans, que acaben tenint control polític dels governs. Aqueixes persones que acaparen el patrimoni són capaces d’influir en els governants perquè les lleis afavorisquen els seus propis negocis. Les ocupacions i els salaris disminueixen. L’elit s’enriqueix de manera més ràpida”. El nostre és un sistema que es realimenta: fa que els rics siguen més rics i els pobres, més pobres.

Però quan es mira (més) de prop la pobresa, té rostre de dona: en entorns subdesenvolupats, rurals, industrials i occidentalitzats. La bretxa salarial, les dificultats d’accés als béns bàsics per a la producció –terra, aigua– en són només alguns dels exemples. “En un entorn desenvolupat, hi ha moltes dones que estan ocupades en llocs més precaris, temporals o de categoria professional inferior i, per tant, amb una retribució inferior” assenyala la cooperant. A Europa, les dones cobren un 16% menys que els homes, de mitjana; a Espanya, un 18,9%. Les empreses neguen la major i les que ho mostren assenyalen que els sous base són iguals sobre el paper, encara que després les diferències arriben en forma de complements variables –assoliment d’objectius, primes o hores extra.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha una part del treball que ni tan sols mereix aquest epítet. “S’invisibilitza i no es compta com a treball la faena de cures: l’atenció a dependents, xiquets, faena de casa… El del dia a dia que es necessita per a la vida. El sistema capitalista assumeix que el treballador va a la fàbrica i no hi ha res darrere. Tot el que el sistema no retribueix es basa en el treball no remunerat de les dones”, assenyala Basterra.

Quin és l’horitzó que se’ns planteja? La majoria de les solucions passen per l’acció del Govern. A Islàndia, l’executiu aprovarà d’ací a poc una norma per a obligar les empreses a equiparar els salaris, després –cal dir-ho tot – d’una fortíssima campanya de les dones del país a buscar d’aqueix equilibri. És el primer país del món, segons la BBC, que aprova una norma d’aquest calat. A Espanya encara estem lluny d’arribar a aquest punt, ja que s’entén com una ingerència de l’Estat en l’empresa privada. No obstant això, entitats com a Pobresa Zero tracten de forçar les empreses a estretir aqueixa falla, per utilitzar una figura apropiada. Una de les últimes iniciatives busca regular les diferències salarials en el mateix centre de treball en una escala de l’1 al 10 entre el mínim i el màxim. “Sota l’excusa que l’aportació de valor d’un executiu és més gran que la d’un treballador de peu, es generen aquestes diferències obscenes”, explica Basterra.

Pel que fa a la bretxa de gènere, la resposta ha de donar-se també des de les institucions. Encara que el tema no s’ha estudiat en profunditat, admet la portaveu, es treballa sobre algunes idees amb una doble perspectiva: no carregar les dones amb faenes no remunerades i equiparar el salari al dels homes en què sí que ho estan. Polítiques de conciliació laboral, igualtat en els accessos a permisos per maternitat i paternitat, ajudes a cura de dependents... són algunes de les propostes. Diverses associacions feministes treballen en iniciatives legislatives perquè els governs sufraguen les faenes de casa o en altres vies com la renda bàsica garantida que ja han assumit formacions polítiques.

Basterra considera fonamental revertir les retallades socials i lluitar contra el frau fiscal per a tenir més recursos per a destinar a ajudes. “Si es tallen les ajudes a dependència, l’escolarització dels menors de 3 anys, l’atenció sanitària s’efectua a domicili i no en el centre sanitari… Les dones acaben deixant de treballar per això”. A més, considera que s’han de revisar les polítiques fiscals i l’anomenada ‘taxa rosa’ –l’IVA de luxe a productes d’higiene femenina bàsica–. “Les polítiques socials i fiscals no són neutres. Les causes són polítiques i les solucions, també” conclou.