eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Cèsar Jiménez

Cèsar Jiménez Doménech (1976, Castelló de la Plana). Enginyer informàtic, tècnic de cooperació, Secretari General de PODEM Castelló de la Plana, Diputat a les Corts Valencianes per Castelló de la Plana, vicepresident de la Comissió de Política Social i Ocupació de les Corts.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 1

Un pabellón para Podem: el turno del debate valenciano

Una vez resuelto el Vistalegre 2, los y las valencianas que formamos parte de Podemos debemos hacer frente en los próximos meses a la segunda Asamblea Ciudadana Autonómica. La I Asamblea valenciana de Podemos fue un proceso a la carrera, con las elecciones municipales y autonómicas a cuatro meses vista, con las apuestas determinadas en buena medida por la dirección estatal y sin siquiera un encuentro presencial en un espacio concreto, que otorgase nombre y símbolo al proceso. Esta vez es imperativo afrontar un momento constituyente que determine el proyecto de nuestra federación valenciana. No existe aún ese hito fundante de Podemos en el País Valenciano; un acontecimiento, un lugar, un momento con la relevancia que tuvo por aquellas fechas la primera Asamblea Ciudadana Estatal de Vistalegre. Necesitamos establecer ese emplazamiento simbólico que albergará el debate orgánico, esa instalación o ese lugar de referencia a evocar como origen en el que nos empezamos a articular y a convertirnos en comunidad. Ese ágora, ese auditorio, ese pabellón para Podem. Esta es seguramente una decisión importante, aunque solamente la primera de muchos otros retos que tenemos por delante.

Seguir leyendo »

Un pavelló per a Podem: el torn del debat valencià

Una volta resolt el Vistalegre 2, els i les valencianes que formem part de Podem hem de fer front els pròxims mesos a la segona Assemblea Ciutadana Autonòmica. La I Assemblea valenciana de Podemos va ser un procés a la carrera, amb les eleccions municipals i autonòmiques a quatre mesos vista, amb les apostes determinades en bona mesura per la direcció estatal i sense tan sols una trobada presencial en un espai concret que atorgués nom i símbol al procés. Esta volta és imperatiu afrontar un moment constituent que determine el projecte de la nostra federació valenciana. No existeix encara eixa fita fundant de Podem al País Valencià; un esdeveniment, un lloc, un moment amb la rellevància que va tindre per aquelles dates la primera Assemblea Ciutadana Estatal de Vistalegre. Necessitem establir eixe emplaçament simbòlic que allotjarà el debat orgànic, eixa instal·lació o eixe lloc de referència a evocar com a origen en el qual comencem a articular-nos i convertir-nos en comunitat. Eixe àgora, eixe auditori, eixe pavelló per a Podem. Aquesta és una decisió important, tot i que solament la primera de molts altres reptes que tenim davant.

Les incògnites que hem de resoldre en la nostra 2ª Assemblea són diferents a les circumstàncies que han rodejat l’acalorat debat de Vistalegre 2. El nostre punt de partida, el nostre resultat electoral, la nostra posició parlamentària i les nostres relacions amb altres forces valencianes són completament diferents a l’escenari estatal. Ens faríem un flac favor si pretenem resoldre interrogants distints amb les mateixes fórmules articulades en els últims mesos en el procés estatal per respondre a una conjuntura diferent. El debat estatal ja ha tingut lloc i s’ha resolt amb un resultat concret, i per tant no té sentit reproduir exactament el mateix procés, amb les mateixes corrents i xocs en el nivell valencià. En canvi, hem de ser capaços de definir les posicions i alineaments en funció dels nostres propis interrogants. El reptes són diferents, les propostes també han de ser-lo.

Seguir leyendo »

Pedro, sense benzina

Poc a poc l’opinió pública i l’opinió publicada va rendint-se a les evidències. Tot i les resistències per fer-ho, ningú no pot dubtar que la crisi de règim continua el seu transcurs, navegant entre la restauració i la reforma d'un model de l’estat espanyol que l’esclat del 15M ja s’encarregà d’advertir. Un règim que quedava impugnat, el sistema de relacions entre governants i governades ja no era vàlid i calia, amb urgència, anar bastint una alternativa que aglutinés a tots els sectors descontents amb el "laissez faire" contemporani.

Un procés que va viure una nova acceleració fa tres setmanes quan, per sorpresa i amb evident falta d’estratègia, el PSOE, el partit que més s’assemblava a Espanya en 2004 segons Zapatero, donava un pas més cap a la “PASOKització” que alguns auguraven amb la defenestració del seu Secretari General. De la força política que havia aglutinat tota l'esperança d'un país que volia abandonar el dolor i sofriment d'un estat partit per dos meitats, el PSOE ha anat convertint-se en la pedra que arrossegues i que t'impedeix avançar a major velocitat. Mentre a dintre de Ferraz, Pedro Sánchez pronunciava el “et tu quoque Hernando fili mi!”, fora tornava a escoltar-se el "no nos representan" com un crit en la boira diumenge passat. La traïció s'havia completat, el PSOE anava a investir president a Mariano Rajoy quan encara existien altres vies per tal que eixe dramàtic fet no es consolidés.

Seguir leyendo »

Un consell per a Podem

A Podemos ‘le toca construirse en fuerza política de la España que ya está siendo; no ya una “sorpresa” ni una “revelación” o algo excepcional sino un motor de largo aliento capaz de federar intereses comunes de la mayoría subalterna’. Correspon a un extracte de l’últim article del nostre Secretari Polític, Íñigo Errejón, on es dibuixen les línies que ens permetran assentar el projecte en el cicle postelectoral que comença.

El repte de compaginar l’afront de les contestes electorals recurrents amb la construcció de partit amb els recursos disponibles ha estat gegantí i desgastant, però ha estat compensat per l’esforç i la il·lusió de la militància posant al carrer i als mítings més gent que mai en la nostra breu història democràtica.

Seguir leyendo »

Fabra, a la cua

A finals de 2013 vaig entrar a un banc per fer una gestió i, quan esperava a la cua, de sobte vaig notar l’arribada d’un nou client que es va posar darrere meu, disciplinadament. Només uns segons després, quina seria la meua sorpresa, aquella persona es va revelar davant els meus ulls: Carlos Fabra Carreras. Pocs mesos abans, aquella mateixa entitat bancària haguera desplegat una catifa roja per rebre a tan insigne personalitat. Probablement ni tan sols haguera estat necessari que Don Carlos – així es feia anomenar – es desplaçarà a fer un tràmit reservat a la gent corrent. El seu propi partit, com el banc, va anar abandonant-lo progressivament i, quan les evidències li assenyalaven el camí de la presó, òbviament el seu encara líder del PP provincial va ser descartat per a noves concurrències electorals. Avui Carlos, qui ja fa temps va perdre el “Don”, torna a ser notícia per haver estat beneficiat per la concessió del tercer grau penitenciari per una jutgessa, Maria del Prado Torrecilla, que va estar sancionada amb set mesos de suspensió per pressionar altre jutge perquè donara els mateixos beneficis penitenciaris que han estat concedits a Fabra, aquella vegada jugant a favor de Mario Conde, personatge de rabiosa actualitat en aquests dies. Fabra sempre ha estat una persona de sort. Molt s’ha parlat de l’extraordinària habilitat per triar números de la Loteria. Curiosament també coincidien en el Jutjat de Nules, on anaven a parar tots els procediments oberts contra ell, jutges i fiscals desmotivats, que abandonaven les seues places deixant els casos en pausa i provocant la prescripció dels delictes. Aquesta vegada la sort ha estat trobar una jutgessa benèvola, que ha valorat en positiu fins i tot que haja abandonat les seues responsabilitats civils. Vull detindrem ací un moment. És a dir, l’abandonament dels càrrecs institucionals, forçats per la seua imminent entrada en presó, acaba sent un motiu que accelera la fi de la seua condemna. Qui t’entén, Justícia? Els qui no tenim tanta sort per ara som les persones que vam viure tota una època on aquest personatge funest, amb la inestimable companyia del també processat vicepresident de la Diputació de Castelló, anava presumint de les seues malifetes: vanagloriant-se de la seua sort amb els sortejos i admeten que col·locava persones en les institucions que governava. Dic que no tenim sort perquè dels diners que va defraudar no hem vist ni pruna. Encara esperem. A la gent corrent, ens queda allò de ser respectuosos amb les decisions de la Justícia, però ens reservem el dret a qüestionar determinades “casualitats”, que beneficien sempre un conjunt específic de la població. Si volem treure alguna cosa en positiu de la notícia que ens ocupa és que prompte ens el podrem trobar a la cua del forn, de la carnisseria, demanant la jubilació o, qui sap, esperant el seu torn en el banc, però esta vegada no per ingressar el premi de cap sorteig, sinó per tornar-nos els diners que ens ha furtat.

Seguir leyendo »