eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Francesc Calafat

Francesc Calafat és professor d’Educació Secundària i crític literari. Ha participat en diverses publicacions, com ara el Quadern d’El País, i en llibres col·lectius. Actualment és coordinador de la revista Caràcters i col·labora en El Temps. Entre els seus treballs destaquen Països de paper. Notes sobre literatura i les antologies Camp de mines. Poesia catalana al País Valencià (1980-1990) i El conte a Valencia.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 4

La València escrita en el primer terç del segle xx

La memòria és un puntal mestre per a la creació i el manteniment d’una identitat cultural i, per les raons que els lectors saben ben bé, entre els valencians la memòria és substància fràgil i, en conseqüència, l’imaginari dels valencians com a geografia mental ben marcada és ben prima. Tenim els nostres referents, però ben tòpics, pocs i cada vegada més esfilagarsats. Tret segurament del tarannà festiu, vital de les falles, el gran tòtem que entre tots hem convertit en una pilota que no sabem ben bé on ens durà. No cal fer-ne esment. Si traslladen la qüestió a la literatura pròpia, l’hipotètic imaginari valencià esdevé tota una barcella de forats gegantins. Parle de la Renaixença ençà. Centrem-nos ara en la imatge de la ciutat València que n’ha fabricat la poesia, trobarem quasi en exclusiva la barraca, l’horta, la llauradora valenciana... Teodor Llorente assajà una prova el 1870 amb «Visanteta», una visió idíl·lica, però pròxima al lector, sense oripells barrocs, seguint el model de Mirèio, però trobà la fórmula una dècada després, quan esculpí «La barraca», on sabé sintetitzar tots aquells elements en una imatge conservadora però creïble. I barrejà de tal manera els elements que convertí l’edifici humil de la barraca en un símbol d’allò que podia la idiosincràsia valenciana –si em passeu la idea–, fins i tot en un mite, perquè en sublimà el costat positiu i ocultà la realitat: temporals, males collites, la pobresa dels llauradors, conflictes socials constants. En l’èxit d’una troballa no compta només l’encert, sinó també la difusió, i Teodor Llorente tenia el mitjà, Las Provincias, i el sabé explotar. De fet, fou un altaveu constant de la seua obra i de la seua figura. Com també ho va ser Lo Rat Penat, controlat durant bastant de temps per ell i per la seua família. Perquè la cosa funcione cal un tercer element: l’acceptació, i aquesta va ser generalitzada. Amb el mite en ple rendiment, i imitat i vulgaritzat, i sense el punt de vida que contenia l’original, la barraqueta esdevingué un emblema de la valencianitat difícil de tombar. Això sí, cada vegada més embalsamada, però, malgrat el pas del temps, per a alguns sectors, seguia funcionant.

Semblava, per tant, que la ciutat no existia i, si ho feia, era en funció de l’horta. Parle de la literatura en valencià, perquè la imatge que Vicent Blasco Ibáñez pintava en la literatura de València, dels seus habitants i dels voltants era crua i de vegades sagnant. De fet, la creació de la València com a personatge literari és un invent del senyor Blasco Ibáñez.

Seguir leyendo »

La feria que no para: la fuerza del libro

Una de las constataciones de los últimos años es que las pequeñas editoriales valencianas se consolidan o, al menos, se mantienen y ofrecen productos de interés. Otro hecho remarcable es que algunos premios importantes han sido ganados por autores de otras latitudes del territorio lingüístico. Esta circunstancia no es ninguna novedad, pero lo que seguramente no es habitual es la cantidad y el valor de los autores galardonados. Así pues, por poner solo una muestra, los premios de Gandía recayeron en la poeta Dolors Miquel y en el narrador Ponç Puigdevall, y el premio de Alzira de ensayo en Jaume Subirana y el de novela en Lluís-Anton Baulenas. Una buena señal de fluidez para las relaciones literarias, no siempre fáciles, entre los distintos territorios de lengua catalana. La apuesta por las traducciones no disminuye y continúa la elección de nombres de peso –Leïla Slimani, Pierre Lemaitre, Giuseppe Catozzela, Axel Honneth y Louise Glück– e, incluso, la Companyia Hongaresa de Vapors ha iniciado el proyecto de traducir las novelas y los cuentos de temática valenciana de Blasco Ibáñez, siguiendo un poco la idea de Miquel Duran de València. El ensayo, que siempre ha sido el hermano pobre, últimamente se encuentra en un momento bastante positivo. Un hecho imprescindible para una cultura, ya que es uno de los trampolines de aportación de ideas que pueden ayudarla a crecer.

Seguir leyendo »

La fira que no para: la força del llibre

Una de les constatacions dels darrers anys és que les editorials menudes valencianes es consoliden o, si més no, es mantenen i ofereixen productes d’interés. Un altre fet remarcable és que alguns premis importants han estat guanyats per autors d’altres latituds del territori lingüístic. Aquest fet no és cap novetat, però el que segurament no era habitual és la quantitat i el valor dels autors guardonats. Així, per posar-ne només una mostra, els premis de Gandia recaigueren en la poetessa Dolors Miquel i en el narrador Ponç Puigdevall, i el premi d’Alzira d’assaig en Jaume Subirana i el de novel·la en Lluís-Anton Baulenas. Un bon senyal de fluïdesa per a les relacions literàries, no sempre fàcils, entre els distints territoris de la llengua catalana. L’aposta per les traduccions no minva i continua la tria de noms de pes –Leïla Slimani, Pierre Lemaitre, Giuseppe Catozzela, Axel Honneth i Louise Glück– i, fins tot, la Companyia Hongaresa de Vapors ha iniciat el projecte de traduir les novel·les i els contes de temàtica valenciana de Blasco Ibáñez, seguint una mica la idea de Miquel Duran de València. L’assaig, que sempre ha estat el germà pobre, darrerament viu un moment bastant positiu. Un fet imprescindible per a una cultura, ja que és un dels trampolins d’aportació d’idees que la poden ajudar a créixer.

Abans de centrar-nos en les novetats més recents, seria raonable parar esment en alguns noms i títols del darrer trimestre del 2016 que, en un paper anterior, “Setge literari a la tardor”, desconeixia o en doní una visió desdibuixada.

Seguir leyendo »

Contra la crisi, novel·la negra

«Contra la crisi, novel·la negra», ha dit John Banville. És possible. En tot cas, fascina el que fet que la novel·la negra, nascuda en els budells podrits de la societat nord-americana del període d’entreguerres del segle passat, no només no haja decaigut, sinó que a hores d’ara balle uns passos esplendorosos. Bo seria precisar. Els americans encetaren una forma d’explorar el costat fosc  i brutal de la societat moderna, del capitalisme en plena borratxera. L’origen del gènere, amb tot, és més ample. D’estirp anglesa, caldria dir, perquè segurament el gènere no es pot explicar sense la variant de la novel·la policíaca ˗de lladres i serenos la començaren a anomenar per aquestes latituds˗ que es perpetrà a la més gran de les illes britàniques.

També s’ha de tenir ben clar que sense l’impuls i gosadia dels americans no hauria crescut ni s'hauria escampat com la pólvora. Sense oblidar que a Europa la novel·la i el cinema francesos han aportat els seus granets d’arena. Tot  apunta que en els darrers anys en vivim una nova alenada. La sembra i la collita renovadores poden sorgir arreu, com ara als països nòrdics, on els novel·listes no estalvien vidriol quan es proposen de foradar el negatiu de la fotografia del benestar d’aquells països. El creixement econòmic ˗permeteu-me la simplificació˗ d’abans de la segona Guerra Mundial es fonamentava en l’esquena dels pobres, dels treballadors; després,  en la capacitat adquisitiva del veïnat; en el present, els baròmetres econòmics apunten que ha reaparegut el costat més salvatge de la voràgine del capital i que campa el descontrol controlat per uns grans pocs. Només cal escoltar els governants actuals, de dins i de fora, i les bestieses que poden deixar anar les boques dels representants dels empresaris.

Seguir leyendo »

Caràcters i L’Espill: dues revistes capitals en el precari univers de la premsa cultural

El lector interssat sap que l’existència i la continuïtat de les revistes literàries, culturals o de pensament és una peça clau en l’engranatge d’una cultura, perquè són una baula intermèdia entre la immediatesa que sovint exigeix la premsa i l’academicisme de les publicacions universitàries. Hi hagué una època d’una certa eclosió de revistes de tota mena, però que a causa de les dificultats del mercat feren figa amb una rapidesa esbalaïdora. Pense ara en projectes ben pensats i d’ambició llarga, com Transversal, “revista de cultura”, editada per l’Ajuntament de Lleida,   Idees, “revista de temes contemporanis”, lligada al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya o El contemporani, gestionada per l’Editorial  Afers  O en les revistes Lletra de Canvi o la illenca Lluc. No es vol dir amb açò que no n’existisquen ara. Seria una bestiesa. Tenim els referents clàssics de Serra d’or, L’Avenç o Revista de Catalunya. I podríem afegir-hi revistes digitals com Núvol, “el digital de la cultura”, que segurament és l’espai més seguit i de més altura, i Quatorze.Cultura viva. O també revistes digitals ben interessants com El funàmbul o El procés, que fugen de la immediatesa i se centren en l’aprofundiment de figures emblemàtiques i en textos reflexius sobre temes o autors concrets. 

Pel que fa al País Valencià les coses esdevenen més complicades i limitades. Perviu la benintencionada Saó, oberta darrerament a signatures joves. També es troben propostes singulars, com ara Gargots, una revista literària digital ben dinàmica, promoguda per estudiants de Filologia Catalana de la Universitat de València, o Lletraferit, lligada a la editorial Drassana de València.

Seguir leyendo »

Les palpitacions del món a través de la creació

Enric Balaguer

Seguir leyendo »

Bromera en la literatura catalana

Embarcar-se en el món dels llibres implica, vulgues o no vulgues, submergir-se de ple en la vida literària i, de rebot, en la vida pública d’una societat. I encara més en una literatura en què l’hàbitat social de la lletra impresa és problemàtic. Enmig de les incerteses, els editors han de fer el pit fort. El seu compromís és cultural, però també, a la seua manera, altament cívic, si més no, al País Valencià, perquè participen en la creació, l’expansió i el sosteniment d’un clima literari que abans dels anys setanta era pràcticament un miratge. I en aquest sentit, Edicions Bromera, des que va nàixer, se les ha hagut d’enginyar per a superar una doble barrera pròpia de les editorials perifèriques: primer de tot, arrelar-se al territori que li era més propici, el valencià, però romandre només en aquesta suposada seguretat era limitar-se, per no dir mutilar, el sentit d’editar la literatura de la seua llengua. Li calia, si volia fer certs els seus somnis, tocar el cor i fluir per les artèries de la literatura a la qual pertany. Li era, i li és, vital fer rodar amb naturalitat els seus llibres a Catalunya i a les altres zones de parla catalana. M’imagine que el procés ha estat lent i gradual, amb errades i encerts, però que a hores d’ara la presència de Bromera al Principat és constant, bastant sòlida, i és tractada en els cercles corresponents com una empresa que cal valorar.

Seguir leyendo »

Setge literari a la tardor

La maquinària editorial mai no s’atura. A l’estiu domina la calma, si és que ho fa, però al setembre la infraestructura es greixa i a poc a poc comença a rodar a tota virolla per a posar en marxa el nou curs literari. I comencen a sortir els primers títols per a reclamar l’atenció del lector, enmig d’un pic temporal dominat pel terbolí escolar. És cert que la represa editorial no és compassada per la música mediàtica que pot tenir la Fira del Llibre, a l’abril, però sempre apareixen llibres meritoris. Amb tot, en els darrers anys hi ha esforços per a fixar un esdeveniment que moga el llibre i ajude a fer-lo visible, engresque els editors i atraga els lectors. Enguany, que se celebra la IV Plaça del Llibre de València, entre el 20 i el 23 d’octubre, a la plaça de l’Ajuntament, s’espera que es consolide com un esdeveniment estable de la literatura en català a València.

A més, la tardor literària és animada per la celebració d’alguns dels premis literaris més rellevants (els Octubre de València, els de la Ciutat d’Alzira i els la Ciutat de Gandia), que estan precedits d’activitats culturals de tota mena.

Seguir leyendo »

Títulos valencianos en un año de cambio

Empieza la Feria del Libro de Valencia (del 20 de abril al 1 de mayo). Como todas las ceremonias, tiene su ritualidad, pero también un renovado entusiasmo. Como todos los años. Sí, y no. Se respira otro aire. No es algo escandaloso. No hay dinero, todo hay que decirlo, o muy poco. La cuestión es otra: la Administración ya no se muestra tan tirante, por no decir hostil. La complicidad parece evidente. La Feria, de entrada, se presenta más animada, con nuevas casetas y un número ingente de actividades. Todo eso quizá ayude a afrontar con otra cara los momentos problemáticos, delicados que vive el sector del libro. El presente y el futuro presentan marejada. Las empresas conviven como pueden e intentan sobrevivir.

Si, por lo que respecta a la literatura valenciana en lengua catalana, el año 2015 se inició con buen pie literario, con títulos relevantes, como por ejemplo Un dinar qualsevol (Una comida cualquiera), de Ferran Torrent, y Gegant de gel (Gigantes de hielo), de Joan Benesiu –el libro revelación del año y que mereció el Premio Librero–, la segunda tanda del año ha traído también propuestas entusiastas. Raquel Ricart publicaba El temps de cada cosa (El tiempo de cada cosa, RBA) que mostraba una partida plural entre dos continentes para pintar a unos protagonistas arrastrados por el remolino del azar (lleno de secretos y de vacíos), que deben sufrir y soportar y al mismo tiempo tratar de explorarlo con el fin de rehacer las piezas del edificio vital malogrado, y poder así reconducir las rutas personales y hacer aflorar el vitalismo que llevan cabizbajo, asustadizo, bajo los temores y las inercias. Nos encontramos ante una trama dramática de personajes trasterrados, de adversidades incesantes, de conformaciones dolorosas, con sombras y luces, catarsis y final reparador.

Seguir leyendo »

Lectures recomanades

Ningú no ens espera

Seguir leyendo »