eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Joan Sanchis

Estudiant d'Economia a la Universitat de València. Membre de l'equip de redacció de la revista "Economia21" i col

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 6

El Futur dels Nostres Pobles (II)

Fa escassament dues setmanes tancava  la primera part d’aquest article plantejant una sèrie de qüestions al voltant del futur que els espera als nostres pobles en un context de creixent urbanització. Les ciutats cada vegada concentren un major nombre de recursos materials i immaterials. Són pols atractors d’inversió, de capital humà, de creativitat, d’innovació; factors que constitueixen sense cap mena de dubte les principals forces motores del creixement econòmic modern. Enfront això, els pobles, les ciutats més menudes, han sofert en els darrers anys un drenatge permanent de recursos i de població, especialment d’ençà que va començar la crisi. Així doncs, en aquest article abordarem dues qüestions fonamentals: què determina l’elecció personal del lloc de residència i què poden fer els pobles per millorar el seu posicionament en aquesta tria. Per a respondre a la primera pregunta, resulta interessant revisar algunes idees derivades de diferents estudis elaborats per l’urbanista Richard Florida i el seu equip. Una de les principals conclusions obtingudes a través d’aquesta recerca és que la nostra elecció d’on viure està fonamentalment condicionada per la nostra percepció general de felicitat en un determinat lloc. Florida i el seu equip agrupen els factors que hi influeixen en cinc categories: 1. Seguretat econòmica i física; 2. Serveis bàsics i infraestructures; 3. Lideratge i vida social; 4. Obertura i nivell de tolerància; 5. L’estètica, la bellesa física i l’oferta cultural. En termes generals, Florida sosté que els llocs amb un major potencial de creixement són aquells que posseeixen les tres T: talent, tolerància i tecnologia. Resulta evident que les ciutats presenten avantatges importants en alguns dels aspectes anteriorment mencionats, per exemple pel que fa a disponibilitat d’oportunitats econòmiques, infraestructures o dimensió de l’oferta cultural. Tot i això, també resulta igualment evident les potencialitats dels pobles en altres com la seguretat, la bellesa física, el ritme de vida tranquil i econòmicament més assequible. Al capdavall la tria és una qüestió de jerarquitzar prioritats, on entren en joc altres variables importants com la valoració que atorguem a romandre a prop de la família i amics. Aquest darrer factor és especialment important en el context que tractem, tanmateix la seua rellevància ha disminuït gràcies a la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i l’abaratiment dels costos de transport. Tenint en compte els diferents factors que influeixen globalment en la tria del nostre lloc de residència, centrem ara la nostra atenció en el futur. Parlem necessàriament de les generacions joves, aquells que majoritàriament concentren les tres T de Florida: formació, obertura de mires i domini de les noves tecnologies. Els estudis disponibles indiquen que els joves amb major formació, tot i que atorguen una importància important a les oportunitats laborals, prioritzen els factors relacionats amb la qualitat de vida. Aquest fet suposa una oportunitat però també una debilitat important per als pobles. Una oportunitat en tant que la qualitat de vida pel que fa a la seguretat o la disponibilitat d’espais naturals és generalment major als pobles. Una debilitat important en tant que la qualitat de vida relacionada amb els aspectes laborals, socials, culturals, tecnològics o de disponibilitat d’infraestructures és sensiblement menor. En la balança, atenent a l’evidència empírica, actualment pesen més les debilitats. Així doncs, quines són les opcions dels pobles per tractar de capgirar o almenys equilibrar la balança? Sense pretendre excloure altres alternatives possibles, trobe que existeixen fonamentalment dues vies diferents d’actuació. Una primera via consisteix a tractar d’especialitzar-se en aspectes on les ciutats no són especialment bones. En altres paraules, parlem de tractar de potenciar els avantatges comparatius amb els quals ja compten els pobles, per exemple l’entorn natural, el patrimoni rural, la vida relaxada i tranquil·la. Tot això, acompanyat al mateix temps de millores pel que fa a la connectivitat i disponibilitat d’infraestructures de transport. Dissortadament, el risc de tot plegat és que els pobles acaben convertint-se en espais merament residencials, de vacances, un lloc on passar el cap de setmana però poc propici per desenvolupar altres aspectes socials, laborals o de formació. La segona via consisteix a tractar d’aprofitar sinergies conjuntes entre diferents municipis per tractar de competir amb els grans espais urbans. Això pot prendre forma de xarxes de col·laboració, formals o informals, que permeten als municipis assolir l’escala idònia per a desenvolupar de forma més eficient i eficaç determinades polítiques públiques. Aquestes xarxes s’haurien de teixir sobre realitats funcionals prèviament existents i haurien de permetre, entre d’altres, millorar les oportunitats d’ocupació, la disponibilitat de serveis públics o l’oferta cultural. Mesures específiques poden ser la gestió conjunta de polígons industrials, la inversió i la gestió mancomunada en serveis públics o la coordinació d’una oferta sociocultural compartida. Possiblement, les mancomunitats de municipis a l’àmbit comarcal són l’instrument que més s’assembla en l’actualitat al que plantege, tot i que ara per ara presenten greus dèficits pel que fa a competències assumides, dotació pressupostària i en definitiva voluntat política per a reescalar la gestió de determinades polítiques. A més, no sempre coincideixen amb les àrees funcionals més apropiades. Evidentment, les dues vies mencionades amb anterioritat no són incompatibles entre si i possiblement una combinació de mesures a dues bandes siga el més idoni. En tot cas cal tenir en compte que només la segona opció, teixir xarxes de col·laboració i reescalar polítiques, garanteix a mitjà i llarg termini un major dinamisme que permeta retenir les generacions més formades i creatives de forma permanent. En definitiva, la conclusió més important que aquestes reflexions ens permeten obtenir és que el futur dels nostres pobles dependrà en última instància de la seua capacitat per seguir fent-nos feliços en els diferents aspectes que són importants a les nostres vides. I les nostres vides ja no són tan senzilles ni inamovibles com possiblement ho eren dècades enrere, les noves generacions tenim noves prioritats, un major grau d’exigència amb allò que esperen del nostre poble, de la nostra ciutat. Tot plegat constitueix un repte inèdit fins a la data. De nosaltres, dels nostres gestors, de la societat en el seu conjunt, dependrà eixir-ne reforçats o debilitats.

Seguir leyendo »

El Futur dels Nostres Pobles (I)

Durant aquests darrers temps he estat estudiant algunes qüestions relacionades amb la geografia econòmica urbana i regional. Desprès de gairebé sis anys de formació reglada com a economista, em cridava fortament l’atenció el paper clarament secundari que la major part d’economistes atorgaven al territori. La qüestió de la localització és habitualment tractada als plans d’estudi com una qüestió menor, més encara amb l’ascens de la globalització, la integració de mercats i l’elevada mobilitat de factors productius que caracteritzen el món actual.

Hi ha una certa percepció, defensada acadèmicament per nombrosos autors i amb certa popularitat social, de què cada vegada el món és més pla. En altres paraules, les decisions de localització són cada vegada més irrellevants per a empreses i professionals. Això resulta possible en bona mesura gràcies a l’abaratiment del transport, la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i la creixent integració cultural, política i econòmica. Aquest posicionament resultaria a priori creïble si no fora perquè les dades empíriques tendeixen justament a mostrar el contrari. Lluny de dispersar-se de forma homogènia, l’activitat econòmica global i també la població, es troba cada vegada més concentrada entorn de determinades ciutats, àrees metropolitanes i grans megaregions que s’estenen a través de diferents territoris.

Seguir leyendo »

Qui genera ocupació?

A la nostra societat actual existeix una creença generalitzada en que el color polític influeix decididament en el volum d'ocupació que es crea o es destrueix. Sense anar més lluny, repassant alguns titulars de premsa d'aquesta darrera setmana la majoria coincidien a assenyalar al president del govern Mariano Rajoy com a últim responsable de la lleugera millora en la xifra de desocupació. Es tracta d'una anàlisi simplista i molt poc acurada a la realitat. Certament, no estem parlant de cap fenomen nou. Històricament, les fluctuacions econòmiques sempre han tingut impactes significatius en l'àmbit polític. El context econòmic, i especialment el laboral, resulta en la major part dels casos una de les principals variables que determinen el posicionament dels electors. Això és especialment cert en els casos extrems, on es destrueixen ràpidament llocs de treball o on se'n generen d'una forma significativa. En altres paraules, l'atribució política de les fluctuacions en l’ocupació és constant, però especialment intensa durant les crisis i postcrisis. Aquesta tendència, a priori sembla bastant raonable des del punt de vista de l'elector. Resulta manifestament més senzill atribuir políticament les responsabilitats de la generació o destrucció d'ocupació que no fer front a la complexitat de factors i actors que generalment intervenen en el procés. Tot i això, l'ús recurrent d’aquesta simplificació pot dificultar aprofundir en un debat rigorós sobre les polítiques d'ocupació. Les institucions públiques, és a dir allò sota control dels actors polítics, només determinen el marc institucional sota el qual tenen lloc les relacions laborals. Aquest marc, té sense cap mena de dubtes una influència significativa sobre la generació de treball, però són en última instància altres factors i actors els que determinen el volum d’ocupació. Són les empreses, les cooperatives, els autònoms, els que directament generen llocs de treball; a través d’una demanda d'ocupació que generalment depèn de factors interns i sobretot externs. Les decisions de producció a hores d’ara depenen d’una multiplicitat de factors on cada vegada té més pes el context econòmic internacional. Així doncs, resulta manifestament poc rigorós utilitzar titulars del tipus "Rajoy redueix l'atur". No perquè els responsables polítics no tinguen una decidida influència sobre l’entorn econòmic, sinó perquè les raons fonamentals d’aquestes fluctuacions responen inevitablement a les decisions de producció preses pels diferents agents econòmics. Unes decisions que responen a expectatives, al context internacional, a una estructura econòmica donada, etc. En aquest context, una política econòmica determinada hi pot influir, però l'experiència ens indica que països amb orientacions polítiques i models laborals ben diferents han assolit resultats semblants pel que fa a ocupació.Ens cal doncs un debat molt més profund i assumint la complexitat de la qüestió a tractar.

Seguir leyendo »

Recuperar les Comarques Centrals

En l’actual context de globalització econòmica es fa més necessari que mai teixir xarxes de col•laboració que permeten als territoris d’aprofitar els seus avantatges conjunts de localització i especialització. En aquest sentit, el projecte de vertebració de les Comarques Centrals Valencianes és una peça clau per a re-articular el teixit productiu valencià.

Les Comarques Centrals Valencianes constitueixen un espai d’intensa activitat econòmica i social. Al litoral, trobem ciutats com Dénia, Gandia o Benidorm, especialitzades fortament en el sector serveis i del turisme. A l’interior, en canvi, trobem les principals ciutats on històricament s’ha donat una forta especialització industrial. Parlem de ciutats com Ontinyent, Xàtiva, Alcoi o Cocentaina, les quals concentren la seua activitat econòmica en el tèxtil, la confecció, la fusta i les joguines.

Seguir leyendo »

Titelles d’Angela Merkel

Ahir de vesprada una fotografia d’una Falla de València cridava la meua atenció. Es tractava d’un ninot gegant, de cabells daurats i atributs femenins que representava Angela Merkel, la canceller alemanya. A sota de la immensa figura, dos ninots eren directament controlats com una mena de titelles: Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. Sens dubte, el missatge era clar: és Merkel qui mana i qui decideix el nostre destí.

L’artista faller només consolidava amb aquesta obra un posicionament que, justament o injusta, està ja ben estès en la nostra societat. La imatge, però, em va portar a reflexionar sobre les bases d’aquella conclusió i a pensar quina era la millor forma de desfer-se’n d’aquells fils que restringeixen la nostra capacitat de moviment. Si limitem la nostra anàlisi a l’àmbit estrictament econòmic, és evident que la imatge de la Falla obri un debat al voltant de com aconseguir més independència o llibertat en les decisions de política econòmica.

Seguir leyendo »

Revoltes Teledirigides

Els esdeveniments ocorreguts darrerament a Ucraïna són una mostra més de la política de conveniència que practica occident amb els països dissidents. Les demandes de llibertat i democràcia s’utilitzen de forma interessada per a aconseguir col·locar governs afins als interessos europeus i nord-americans.

Aquesta darrera setmana, depenent de les fonts consultades, els rebels d’Ucraïna poden ser bé uns neonazis d’ultradreta, o bé uns salvadors de la democràcia i les llibertats fonamentals. Veneçuela i ara Ucraïna són dos casos paradigmàtics on la desinformació i el desconeixement global de les característiques culturals i polítiques s’utilitzen per a manipular a conveniència l’opinió pública.

Seguir leyendo »

La vella (i la nova) política

La gran majoria de partits polítics actuals segueix regint-se per sistemes organitzatius excessivament verticals, on el paper de les bases queda eclipsat per  la preeminència de les oligarquies internes i grups d’interès. Per altra banda, la pluralitat i la discrepància no s’entenen com a valors positius, sinó com a problemes interns i de manca de lleialtat cap a l’organització.

En essència, el problema que enfronten els grups polítics és el mateix al que ha de fer front qualsevol entitat de caràcter col·lectiu: com encaixar la participació individual amb l’establiment de programes i objectius comuns. En aquest sentit, l’establiment de xarxes humanes i la cessió d’autonomia individual, en cert grau, sembla ben lògica i fins i tot necessària. El problema és que, ben sovint, l’aproximació que s’ha fet des dels partits polítics a aquest problema recorda excessivament a la que practicaven certs règims burocràtics de l’est.

Seguir leyendo »

El salari mínim arriba a Alemanya

La unió cristiano-demòcrata (CDU), liderada per la canceller Angela Merkel, va fer públic dies enrere la seua decisió d’acceptar la proposta dels Socialdemòcrates (SPD) d’introduir un salari mínim per a l’economia alemanya.

No, no heu llegit malament, Alemanya és un dels pocs països europeus on no hi ha establert cap salari mínim per llei, tot i que existeixen certs acords sectorials que poden negociar empreses i treballadors. La introducció de legislació per als sectors on no s’establisquen mínims negociats era una de les condicions irrenunciables dels socialdemòcrates per a formar una nova gran coalició de govern amb els cristiano-demòcrates.

Seguir leyendo »

Reinventant el model d’Estat: El doble federalisme belga

Aquest any, per motius acadèmics, he hagut de moure la meva residència habitual cap al nord, cap a les humides terres de Flandes, dins l’estat confederal de Bèlgica. En una de les primeres classes d’introducció al neerlandès, llengua compartida també amb els Països Baixos, el text de presentació resava el següent: “België is een federal staat en het is heel complex”, és a dir, “Tot és molt complex”; en altres paraules, com explicar un país amb 7 parlaments, 7 governs i 3 llengües oficials.

Bèlgica és un experiment potser únic en el món on s’aplica una mena de doble federalisme polític i cultural de forma separada. La confederació belga està formada per tres Estats federats, tres comunitats culturals diferenciades, i un govern federal comú. Cadascuna d’aquestes set entitats té dret propi a constituir un parlament i a exercir tasques de govern en aquelles matèries sobre les quals té assignades competències.

Seguir leyendo »

El BCE torna a rebaixar els tipus d’interès

Aquesta setmana el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, anunciava una nova rebaixa del tipus d’interès de referència del 0,5% al 0,25%. Tot i el gran optimisme amb què l’opinió pública ha rebut l’anunci, una anàlisi més detallada genera importants dubtes sobre l’eficàcia de la mesura i revela els greus problemes estructurals de l’economia europea. Abans que res, però, ens cal entendre precisament què modifica aquest anunci i com afecta a l’economia real.

La rebaixa del BCE afecta específicament als tipus d’interès que aquesta institució aplica als bancs i institucions financeres de la zona euro quan aquestes recorren al BCE per a aconseguir finançament. Aquesta mesura té, per tant, com a resultat que els bancs poden accedir més fàcilment al crèdit, i com a resultat teòric l’abaratiment del crèdit a famílies i empreses, així com la rebaixa dels tipus d’interès en el mercat interbancari (préstecs d’un banc a un altre). És a dir, implica en el curt termini una rebaixa del famós EURIBOR (Euro Interbank Offered Rate) sobre el qual estan referenciats els principals tipus d’interès aplicats als préstecs hipotecaris.

Seguir leyendo »