eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Lluís Fitó

Josep Lluís Fitó (Xàtiva, 1967) Periodista d'RTVV des de 1989 i membre del Comité d’Empresa. Formà part del primer Comité de Redacció de Canal 9.  Durant la seua trajectòria en Televisió Valenciana ha cobert i narrat, entre d'altres, campanyes electorals, actes institucionals, partides de pilota valenciana, futbol i voleibol. Creador i director del programa diari d'informació poliesportiva ‘Temps de joc’ (2000-2001) i director de l'espai d'actualitat futbolística Minut a Minut (2001-2007). Ha treballat en ràdio, premsa i televisió.  Col·labora com a columnista al diari Levante-EMV. És autor de l'obra de teatre ‘Corrüptia, una regió de l'Est’. Ha sigut també professor associat de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València.

Una cafrada per tapar una altra

Hui fa un any. El 5 de novembre de 2013 els treballadors de RTVV passàrem de l'eufòria a la incredulitat, de la confiança en la justícia a la indignació contra una cacicada. Han transcorregut 365 dies i encara ningú en el Consell ha assumit cap responsabilitat per una decisió irreflexiva i bàrbara que ha perjudicat clarament la societat civil valenciana.      Fa dotze mesos el jutge li donava la raó als quatre sindicats (CCOO-PV; Intersindical Valenciana; UGT-PV i CGT-PV)  que havien recorregut el primer ERO després d’oposar-se a signar-lo. L’acte judicial declarava la nul·litat del procés. Confirmava que els gestors actuaren amb un criteri subjectiu i vulnerant drets fonamentals dels treballadors. La sentència retratava molts protagonistes lamentables d'aquest intent de neteja política a RTVV. En primer lloc, el dimitit director general, José López Jaraba, que mai va donar la cara davant els treballadors durant el procés. També el seu suplent, Alejandro Reig, que posà la seua signatura sense cap mirament per donar el vistiplau a un ERO que, com confessà en el juí, no coneixia. Igualment quedà en evidència el simulacre de secretari general i ara opinador en una televisió de la TDT, Juan Prefaci. Eixe que tenia com a desig dir-li als seus nebots que havia contribuït a salvar RTVV. Prefaci encapçalà la infausta delegació de l'empresa que, en conclusió del jutge, no va tindre voluntat de negociaramb els representants dels treballadors. La defensa jurídica de l'ERO i la seua gestió tampoc deixen ben parat el sector privat. El despatx de Garrigues a València, encapçalat per Fernando Crespo -un mal imitador de Don Draper- no va poder salvar el que era indefensable. La famosa Price Waterhouse Coopers tampoc demostrà el nivell del seu presumpte prestigi. Féu un vestit de fusta laboral als treballadors de RTVV encarregat a la mida dels objectius d'uns personatges, els directius, que no tenien ni idea de les funcions de les categories professionals ni de com es feia ràdio i televisió. En eixa representació de l’empresa no podem oblidar la inestimable col·laboració de la cap de recursos humans, Noèlia Estarlich, ni tampoc de l’advocat David González Wonham. Els treballadors de RTVV estem en deute amb ells. Sense la incompetència d’aquests personatges no s'haguera pogut fer un empastre tan gran. Tots es van fartar de repetir, durant el període de consultes, que ens veuríem als tribunals. Així va ser. També és moment per destacar altres còmplices necessaris que li serviren a l'empresa (i al Partit Popular) per intentar escenificar una possible divisió entre els treballadors. Ens referim al paper dels sindicats USO i CSIF que, amb la seua signatura, corroboraren un desastre gestat, com reconegué Jaraba en el juí, des del Palau de la Generalitat. Fonamental va ser també la funció dels membres de la comissió de baremació que, com indica el jutge, vulneraren els principis d'igualtat i mèrit i perjudicaren els seus companys. Assenyalaren i posaren en el carrer persones que complien els requisits per seguir en l’empresa. Com a estreles invitades a aquest sainet estan els designats pel PP com a membres del Consell d’Administració de RTVV que aprovaren l’ERO. Ells són Miguel Domínguez, Lucia Esteban, Manuel Martín, Paz Ferrín, Luis Barcala i Santiago Arévalo. No podem oblidar, tampoc, el paper de la nova Directora General, Rosa Vidal. Si haguera volgut, podia haver aturat el comiat de 450 persones durant el seu mandat. Només ho va fer amb uns pocs i en els últims dies de juliol. Vidal es passà totes les reunions del Consell d’Administració de RTVV assegurant que l’ERO anava a aprovar-se i proclamant, a qui la volia escoltar, que havia arribat un temps nou. Efectivament, el de la privatització encoberta. És curiós que totes les franges de programació que van a eixir a concurs s’adjudicaren a una empresa, Vértice 360, que acaba d’entrar en concurs de creditors. Paradoxal sembla també que, per escollir-la, comptara amb l’ assessorament de determinats professionals de la casa (procedents bàsicament d’Informatius) que sempre s’havien caracteritzat per obeir cegament la superioritat. Curiosament, la bena dels ulls se’ls caigué quan Fabra decidí fer cas a Pedro J. Ramírez i tancar RTVV. Des de les plantes nobles de Burjassot buscant un lloc en el nou ordre vidalià passaren a la kale borroka insultant a qui, fins hores abans, lloaven. Alguns d’ells, pobres, están decebuts amb el PP després de tot el que han treballat per a ell. Misèries de la vida. Per tot açò, el matí del 5 de novembre de l'any passat fou inoblidable. Sentírem que hi havia justícia i que no es podia actuar impunement contra ningú. Comprovàrem que les persecucions polítiques s'aturen amb la força de la llei. Fou un miratge. Alberto Fabra no acatà la sentència que el comminava a replantejar l'ERO i decidí, com els bous que ixen amb les banyes embolades, envestir contra el mitjà de comunicació més potent que els valencians havíem tingut mai. Va tindre el mateix tacte que intel·ligència quan consentí que Rosa Vidal s’assabentara de tot en l’estànça prèvia al seu despatx, mentre esperava que el President la rebera per comunicar-li l’execució de l’ens públic. Des d'eixa vesprada no hem parat d'esbalair-nos de com es pot gestionar de forma tan matussera una administració pública. Les mentides argumentades pel President han quedat en evidència durant aquest curt període de temps. No ha sigut una qüestió de diners. Amb la despesa que portem gastada en el procés de tancament, i el que queda, es podria garantir la continuïtat que plantejava el Comité d’Empresa. Si més no, durant quatre anys més. Fabra i el seu Consell, i per extensió el PP, han demostrat una incompetència que eleva a l'Inspector Clouseau a la categoria de premi Nobel si el comparem amb ells. Només cal recordar els exemples de la desconnexió de TVE o el de la fallida venda de l’edifici de Burjassot. Els dos, curiosament, a iniciativa d’eixe prohom de la societat valenciana que és el Delegat del Govern, Serafín Castellano. Un polític, recordem, capaç de defensar que RTVV era imprescindible i, una setmana després, tot el contrari. Un exemple de coherència per a estudiar als manuals de psiquiatria política. Fabra i el PP han destralejat el futur de tots els treballadors de la casa i els drets que els valencians tenim a escoltar i veure com és la realitat des del nostre prisma. El vot de 49 diputats del PP executà la bestiesa política, cultural i social que significa deixar sense emissió RTVV. El tancament també fou digne i definidor de les maneres populars: a la nit i amb la força policial com únic argument. Durant aquests dotze mesos hem anat sabent més detalls del saqueig de RTVV i com, mitjançant l'empresa, es feien diners per enriquir trames relacionades amb presumptes finançaments il·legals. És una mostra més de com han governat els populars el nostre país.

El temps i els jutges acabaran per surar-ho tot. Ara tornen a insultar la nostra intel·ligència. Creuen que amb un simulacre de televisió autonòmica podran recuperar els vots perduts per culpa d’una pèsima gestió. Només un polític de la talla moral d’Alfonso Rus podia idear, un any després de votar a favor del tancament de RTVV, posar en marxa una televisió que estan munyint des dels departaments de comunicació de les dues presidències: la de la Generalitat i la Diputació. Estan segurs que recuperaran vots  tornant a fer un nodo, l’oratge,  partides de pilota, programes de tradicions valencianes, salut i recuperant alguna sèrie emblemàtica de l’antic Canal 9. És la decisió de la desesperació política i la demostració del que pensen que són els seus votants. És també la prova de com balafien els nostres impostos per a benefici propi.     Intentaran demostrar que, amb 2-3 milions d’euros, fan una televisió pública i en valencià. Són tant arrogants com desconeixedors del mitjà que tenen entre mans. Estrenaran una nova mini televisió després d’haver destrossat un projecte vertebrador de tots els valencians. Així són ells.

Seguir leyendo »

Jenares volia ser president del València CF

Sarín i Jenares són els dos personatges que protagonitzen la majoria d’acudits i succeïts que acostuma a contar Alfonso Rus. El president de la Diputació de València (primer dels càrrecs que ostenta) és un excel·lent amenitzador de llargues sobretaules, d’eixes estones en les quals es degusta un aromàtic Cohiba. Les seues gràcies són conegudes, fins i tot,  per la secretària general del PP, M. Dolores de Cospedal.

En aquestes situacions és millor quedar-se fins a la fi del show perquè, qui se’n va, es converteix en la diana dels comentaris del batle de Xàtiva (segon càrrec). Això és en els moments de relax. Suportar el dia a dia és més complicat. Segons un dels seus tinents d’alcalde, el diputat autonòmic (tercer càrrec) és “com una estrela. Si t’acostes et crema i si t’allunyes, et geles”. No és fàcil, per tant, la convivència al treball quotidià. De fet, si s’analitza aquells que l’envolten, s’arriba a la conclusió que uns aguanten per necessitat i altres per vanitat.

Seguir leyendo »

Fabra té una pregunta per a vosté

El govern valencià està molt interessat a conèixer l’opinió dels ciutadans que viuen en aquesta Califòrnia que, últimament, s’assembla més a Sicília. Cada quatre mesos envia una empresa consultora a fer preguntes a les cases dels valencians. L’entrevista provoca frustració. Primer, perquè no pots contestar tot el que penses. Segon, perquè no tens davant els interlocutors finals i, tercer, perquè les respostes no et permeten expressar-te. Estan limitades a una escala de valors que va des del “molt poc” fins al “prou”.

Després de les tradicionals qüestions sobre quins són els principals problemes que troba l’enquestat al nostre país (el valencià) i a Espanya, les preguntes comencen a centrar-se en assumptes com ara els concerts econòmics amb la sanitat i l’ensenyament privats. En especial, s’ incideix en si s’haurien d’augmentar aquest tipus de convenis en el sector hospitalari.

Seguir leyendo »

Infames

Ens han acostumat a la perversió del sistema democràtic. Guanyen les eleccions legítimament i després demostren que això els garanteix atemptar contra el sentit comú. L'actitud dels dirigents del PPCV ens porta a la conclusió que administrar i governar  significa anar contra la raó. Les urnes els atorguen l'absolució prèvia dels presumptes delictes comesos. El poder els ungeix de la capacitat de proclamar dogmes. Porten prop de 20 anys amb aquesta forma d'entendre la política.

El metrònom que marca el ritme del seu discurs és la conveniència del moment. L'últim episodi d'aquest estil polític (més prop del matonisme que de l’ús de la raó i la paraula) l'acabem de viure amb la crisi "provocada" pels membres de l' Acadèmia Valenciana de la Llengua. L'aparició d'un extens i profund treball filològic com el Diccionari Normatiu ha de posar fi a un dels conflictes que, des de la Transició, més rèdits electorals ha donat a la dreta valenciana. Els acadèmics s'han "atrevit" a reconéixer allò que la resta de la comunitat filològica fa anys que ha conclòs: valencians i catalans parlem la mateixa llengua.

Seguir leyendo »

Los nuevos vengadores

Van d’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians com les folklòriques ho feien de la seua època del destape quan  ja s’havien gastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partits d’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com a professionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians.  Ara posen la cara amb la mateixa poca vergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeos que s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabra sense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Li demanen la seua dimissió.

Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren "com si no passara res" el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors.  Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot  quan van olorar,  després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta.  Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.

Seguir leyendo »