eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Moreno

Consultor en Comunicación Pública.

Plorar per damunt de les nostres possibilitats

I és que té raó Montoro quan afirma que els valencians som molt plorons i que així no es va enlloc. El plor, especialment si s'executa sense mesura, és un soroll irritant que arrossega el nostre interlocutor a l'atipament molt abans que a la comprensió. No pot esperar Ximo Puig que algú tan ocupat com Rajoy trobe el temps i la paciència necessaris per a desxifrar, entre enrrabiada i loricó del molt honorable, les raons de tanta pena.

Quan el PP es lamenta del perment sanglot llevantí no ho fa des del menyspreu ni la desconsideració a aquest poble al quual ha estimat tant. Montoro sap, com només ho sap un ministre, que un raona i s'expressa amb major nitidesa i consistència des del parlar serè i pausat de qui sap suplicar amb elegància. O per ventura creuen vostès que ell ha arribat on és per la seua cara bonica? Doncs això.

Seguir leyendo »

Llorar por encima de nuestras posibilidades

Y es que tiene razón Montoro cuando afirma que los valencianos somos muy llorones y que así no se va a ningún sitio. El llanto, especialmente si se ejecuta sin mesura, es un ruido irritante que arrastra a nuestro interlocutor al hartazgo mucho antes que a la comprensión. No puede esperar Ximo Puig que alguien tan ocupado como Rajoy encuentre el tiempo y la paciencia necesaria para descifrar, entre berrinche y puchero del molt honorable, las razones de tanta pena.

Cuando el PP se lamenta del contínuo sollozar levantino no lo hace desde el desprecio ni la desconsideración a este pueblo al que ellos han amado tanto. Montoro sabe, como solo lo sabe un ministro, que uno razona y se expresa con mayor nitidez y consistencia desde el hablar sereno y pausado de quien sabe suplicar con elegancia. ¿O acaso creen ustedes que él ha llegado donde está por su cara bonita? Pues eso.

Seguir leyendo »

La Rambla de Charlottesville

Cuando James Alex Fields arrolló con su coche a los manifestantes en Charlottesville alimentaba el motor de su cerebro podrido el mismo combustible que consumía el de los criminales que sembraron el terror en la Rambla de Barcelona y el paseo de Cambrils: el odio. Ambos son exactamente lo mismo. Comparten un mismo dios, una misma ideología, un mismo propósito. Ambos son hijos de la ausencia de la razón, la ciencia o  una mínima capacidad para el pensamiento crítico. Son fanáticos. Son el último eslabón, el más estúpido pero no el más letal ni peligroso, de una cadena que nace en aquellos que han hecho de la mentira y la superstición la escalera y el cimiento de su poder político y económico.

Ya sea desde una cuenta de Twitter presidencial, un editorial, una pantalla o el púlpito de un templo, cada vez que uno de estos bodegueros de la rabia destilan el odio con el que se emborrachan las escasas neuronas de todos estos monstruos sin alma, empieza a gestarse la masacre que mañana ha de venir. Se han hecho fuertes en este mundo en el que hasta las verdades reveladas por la ciencia son opinables. Son los mejor adaptados a esta nueva industria de la comunicación que conforma nuestra opinión y voto. Son perfectos para los sumarios de programas especiales en los que un grupo de imbéciles dedican horas a no aportar una sola noticia, dato o instrucción de utilidad mientras se dedican a afirmar lo que nunca supieron para luego desmentirse sin pasar por la disculpa.

Seguir leyendo »

La Rambla de Charlottesville

Quan James Alex Fields va atropellar amb el seu cotxe els manifestants a Charlottesville alimentava el motor del seu cervell podrit el mateix combustible que consumia el dels criminals que van sembrar el terror en la Rambla de Barcelona i el passeig de Cambrils: l'odi. Tots dos són exactament el mateix. Comparteixen un mateix déu, una mateixa ideologia, un mateix propòsit. Tots dos són fills de l'absència de la raó, la ciència o una mínima capacitat per al pensament crític. Són fanàtics. Són l'última baula, la més estúpidaq però no la més letal ni perillosa, d'una cadena que naix en aquells que han fet de la mentida i la superstició l'escala i el fonament del seu poder polític i econòmic.

Ja siga des d'un compte de Twitter presidencial, un editorial, una pantalla o el púlpit d'un temple, cada vegada que un d'aquests cellerers de la ràbia destil·len l'odi amb el qual s'emborratxen les escasses neurones de tots aquests monstres sense ànima, comença a gestar-se la massacre que demà ha de venir. S'han fet forts en aquest món en el qual fins i tot les veritats revelades per la ciència són opinables. Són els millor adaptats a aquesta nova indústria de la comunicació que conforma la nostra opinió i vot. Són perfectes per als sumaris de programes especials en els quals un grup d'imbècils dediquen hores a no aportar una sola notícia, dada o instrucció d'utilitat mentre es dediquen a afirmar el que mai no van saber per a després desmentir-se sense passar per la disculpa.

Seguir leyendo »

Clavadita a Melania

“No es nuestra responsabilidad que los inmigrantes decidan huir” dice el ministro Zoido. Y a cada uno lo suyo: tiene toda la razón. Fíjense ustedes bien que el ministro no dice “decidan emigrar” ni “invadirnos”. El ministro, hombre cabal donde los haya, utiliza el verbo castellano “huir”, que según el diccionario es la acción de alejarse deprisa,  principalmente por miedo, de personas, animales o cosas, para evitar un daño.

No miente el bueno de Zoido cuando dice que es el inmigrante, y solo el inmigrante, el que tiene la responsabilidad de decidir si huye como un cobarde  o afronta con valentía el daño causado por la persona, animal o cosa que por lo visto tanto le aterra. El inmigrante es libre para elegir si espera responsablemente a ser violado, torturado o asesinado en su país por razón de su credo, ideología, orientación sexual o etnia o por el contrario decide poner su vida en peligro subiéndose a una patera a complicarnos la vida a quienes, pese a tener a Rajoy en la Moncloa, nos quedamos quietecitos en nuestro país apechugando con las consecuencias. Las buenas gentes como Zoido y como yo, somos mucho más considerados. Si por un casual nos da por echarnos al mar, lo hacemos siempre con la sincera intención de volver a la misma orilla de la que partimos. Es más, habitualmente señalizamos el punto de origen  de nuestra incursión en el agua con sombrillas de vivos colores para que la corriente, o el entusiasmo propio del baño veraniego, no nos desoriente.

Seguir leyendo »

Clavadeta a Melania

“No és la nostra responsabilitat que els immigrants decidisquen fugir” diu el ministre Zoido. I a cadascú el seu: té tota la raó. Fixen-se vostès bé que el ministre no diu “decidisquen emigrar” ni “envair-nos”. El ministre, home total on els hi haja, utilitza el verb castellà “fugir”, que segons el diccionari és l'acció d'allunyar-se de pressa, principalment per por, de persones, animals o coses, per a evitar un dany.

No menteix el bo de Zoido quan diu que és l'immigrant, i solament l'immigrant, el que té la responsabilitat de decidir si fuig com un covard o afronta amb valentia el dany causat per la persona, animal o cosa que segons sembla tant l'espaordeix. L'immigrant és lliure de triar si espera responsablement a ser violat, torturat o assassinat al seu país per raó del seu credo, ideologia, orientació sexual o ètnia o per contra decideix posar la seua vida en perill pujant-se a una pastera a complicar-nos la vida als que, malgrat tenir Rajoy en la Moncloa, ens quedem quiets al nostre país carregant amb les conseqüències. Les bones gents com Zoido i com jo, som molt més considerats. Si per un casual ens dóna per tirar-nos al mar, ho fem sempre amb la sincera intenció de tornar a la mateixa riba de la qual partim. És més, habitualment senyalitzem el punt d'origen de la nostra incursió en l'aigua amb ombrel·les de colors llampants perquè el corrent, o l'entusiasme característic del bany estiuenc, no ens desoriente.

Seguir leyendo »

Salvar Bonig

Una vegada més, el PP demostra la seua supremacia en el camp de l'estratègia per sobre de la resta de partits polítics valencians. Enmig de les primàries del PSPV solta una bomba mediàtica en la línia de flotació del govern bipartit: “Estem pensant a canviar Bonig”. Déu n'hi do.

Amb una amenaça semblant s'esfilagarsaran els millors somnis i plans d'una bona part de l'establishment botànic que ja donaven per descomptat un nou govern d'aquells de “tranquils que n'hi haurà per a tots”. Sense la impagable ajuda que, almenys fins al dia d'avui, els ha prestat la lideressa popular, el fantasma d'una recuperació del vot conservador passa del terreny de la quimera al d'allò més que probable. El PP ha demostrat l'extraordinària resistència del seu electorat a la certesa que aquells als que voten pertanyen a una organització criminal segons les actuacions, escrits i informes redactats per la policia, la fiscalia, uns quants jutges i magistrats que així ho han reflectit en alguna sentència ferma. D'altra banda, la recuperació econòmica és un fet innegable. Aquells als quals Zapatero va arruïnar quan cobraven 4.000 euros al mes en la construcció amb contracte indefinit han recuperat avui els seus treballs a 800 euros al mes en la modalitat d'obra i servei, gràcies a Rajoy i Montoro, la qual cosa sens dubte referma les opcions del PP valencià. La veritat, no crec que aquests ciutadans estiguen per fer que torne un altre socialdemòcrata a arruïnar-los la festa.

Seguir leyendo »

Salvar a Bonig

Una vez más, el PP demuestra su supremacía en el campo de lo estratégico por encima del resto de partidos políticos valencianos. En medio de las primarias del PSPV suelta una bomba mediática en la línea de flotación del gobierno bipartito: “Estamos pensando en cambiar a Bonig”. Ahí es nada.

Con semejante amenaza se deshilachan los mejores sueños y planes de una buena parte del establishment botánico que ya daban por sentado un nuevo gobierno de esos de los de  “tranquilos que habrá para todos”. Sin la impagable ayuda que, por lo menos hasta el día de hoy, les ha prestado la lideresa popular, el fantasma de una recuperación del voto conservador pasa del terreno de la quimera al de lo más que probable. El PP ha demostrado la extraordinaria resistencia de su electorado a la certeza de que aquellos a los que votan pertenecen a una organización criminal según los autos, escritos e informes redactados por la policía, la fiscalía, unos cuantos jueces y magistrados que así lo han reflejado en alguna que otra sentencia firme. Por otra parte, la recuperación económica es un hecho innegable. Aquellos a los que Zapatero arruinó cuando cobraban 4.000 euros al mes en la construcción con contrato indefinido han recuperado hoy sus trabajos a 800 euros al mes en la modalidad de obra y servicio, gracias a Rajoy y Montoro, lo que sin duda afianza las opciones del PP valenciano. La verdad, no creo que  estos ciudadanos estén por la labor de que vuelva otro socialdemócrata a arruinarles semejante fiesta.

Seguir leyendo »

Ara calle

I no diré res perquè sincerament crec que la paternitat ha modificat els meus humors i avui prevaldrà la salut del meu fill i la meua filla a la del meu fetge i les meues altres adorades vísceres. Perquè crec que la terra sobre la qual se sostenen els seus col·legis i gronxadors mereix i necessita d'un parèntesi que dure més de quatre anys. Per això vull que el president Puig succeïsca el president Puig, o en defecte d'això que contribuïsca amb més diputats dels que avui conformen el seu grup a un govern de progrés i dignitat. Així que no diré res. Res sobre si “el PSPV està en el seu millor moment” o si és que algú ha confós la part amb el tot. Una altra vegada. Avui no faré memòria sobre fraternitats, lleialtats, integracions o les vergonyes que fa cinc anys vaig veure, vaig sentir i vaig llegir en l'últim congrés del PSPV. No vull teoritzar sobre la diferència entre l'esforçat art de guanyar-se la lleialtat i el vici fàcil dels qui confonen la convicció amb el sou. Deixe per a un altre dia el debat entre aquells que atenen només als “principis” i els que únicament es preocupen del “principal”. Calle i no diré res avui. I puc fer-ho perquè el dia en què em van ordenar que callara va ser precisament el dia en què vaig cridar més fort. Així que ara puc i vull no dir res sobre la sort que espera als que encara creuen que Madrid és el punt on es pot recolzar una palanca que moga alguna cosa en aquest PSPV. Els citaré al profeta Quico Arabí que fa anys va retratar genialment aquest partit: l'únic capaç de desafiar les lleis de la física demostrant que la seua capacitat pirotècnica és de tal magnitud que fins i tot són capaços de fabricar explosius amb les cendres de l'última traca. Avui calle. I que siga el meu silenci la meua humil contribució a un temps nou que, en el fons, sé que no vindrà. Un temps en el qual no se'ns prenga per imbècils. Un temps en el qual 23 siguen menys que 33 i quan s'admet un error es té el detall d'assenyalar com ha sigut. Calle, perquè així potser podré escoltar allò que encara no he sentit; la resta del programa dels qui no m'han dit res més que “Ximo no pot tornar a fer la llista”. Calle i espere que alguns aprenguen d'una punyetera vegada que hi ha una enorme diferència entre el lideratge i la componenda. El primer té a veure amb el compromís que no sempre acaba amb la derrota. La componenda, per contra, respira el mateix aire que l'estafa i rares vegades acaba en cosa diferent a la traïció. Però per avui... millor calle.

Seguir leyendo »

Me callo

Y no diré nada porque sinceramente creo que la paternidad ha modificado mis humores y hoy prevalecerá la salud de mi hijo y mi hija a la de mi hígado y mis otras adoradas vísceras. Porque creo que la tierra sobre la que se sostienen sus colegios y columpios merece y necesita de un paréntesis que dure más de cuatro años. Por eso quiero que el President Puig suceda al President Puig, o en su defecto  que contribuya con más diputados de los que hoy conforman su grupo a un gobierno de progreso y dignidad. Así que no diré nada. Nada sobre si “el PSPV está en su mejor momento” o si es que alguien ha confundido su parte con el todo. Otra vez.

Hoy no haré memoria sobre fraternidades, lealtades, integraciones o las vergüenzas que hace cinco años vi, oí y leí en el último congreso del PSPV. No pienso teorizar sobre la diferencia entre el esforzado arte de ganarse la lealtad y el vicio facilón de quienes confunden la convicción con el sueldo. Dejo para otro día el debate entre los que atienden solo a los “principios” y los que únicamente se cuidan del “principal”.

Seguir leyendo »