eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Moreno

Consultor en Comunicación Pública.

Bonig quiere un barco pirata

Mi Isabel Bonig quiere que le compre un barco pirata para estas navidades. Como todo aquel que haya sido criado en cautividad por un grupo de lermistas, como es mi caso, soy un conductista convencido. Ya saben… si te portas bien galletita, si te portas mal “tenemos que hablar”. Así que decidí imprimir un dibujo de un barco pirata  que me bajé de internet y le dibujé unas casillas donde fuimos poniendo y quitando puntos adhesivos según se comportaba.

La cosa empezó bien. Como mi revoltosa protegida se había portado rematadamente mal en la ultima legislatura, a poco que me riera una gracia, me condenara un caso de corrupción o me votara cualquier tontería por unanimidad, allí que andaba el flojo de un servidor metiendo un orondo punto en la cartulina. Así que, digo yo que animada por la facilidad con la que el menda le andaba regalando puntos, se me despachó con un inicio de legislatura de los de “para comérsela”. Pero la puñetera, tal vez porque soy un facilón, se me ha venido arriba.

Seguir leyendo »

Bonig vol un vaixell pirata

La meua Isabel Bonig vol que li compre un vaixell pirata per Nadal. Com tot aquell que haja sigut criat en captivitat per un grup de lermistes, com és el meu cas, sóc un conductista convençut. Ja saben… si et portes bé galeteta, si et portes malament “hem de parlar”. Així que vaig decidir imprimir un dibuix d'un vaixell pirata que em vaig baixar d'internet i li vaig dibuixar unes caselles on vam anar posant i llevant punts adhesius segons es comportava.

La cosa va començar bé. Com la meua revoltosa protegida s'havia portat rematadament malament en la darrera legislatura, per poc que em riguera una gràcia, em condemnara un cas de corrupció o em votara qualsevol ximpleria per unanimitat, allà que anava el fluix d'un servidor ficant un punt ben gros en la cartolina. Així que, dic jo que animada per la facilitat amb què un servido li regalava punts, se'm va despatxar amb un inici de legislatura d'aquellse “per a menjar-se-la”. Però la punyetera, potser perquè sóc un facilot, se n'ha vingut amunt.

Seguir leyendo »

Aquell dia d'octubre

Ja és oficial. Mariano Rajoy Brey, màxim dirigent de l'organització imputada per la trama de corrupció “Gürtel”, és ja el pitjor polític de la història de la jove democràcia espanyola. La seua gestió de la crisi catalana pot qualificar-se, sense por de caure en l'exageració ni el partidisme, com una catàstrofe històrica, política i econòmica sense precedents per a la seua estimada Espanya. Els qui valoren la talla política en clau de supervivència personal no estaran d'acord amb mi, clar. Però jo mai no he parlat de la qualitat d'un polític en aqueixos termes com sí ho feien tots aquells que van estimar amb passió a Rafa Blasco mentre unes altres, quasi en solitari, van lluitar per portar-lo a la presó. El bon polític per a una nació és aquell la gestió del qual ofereix un indubtable balanç positiu en termes d'augment de drets, benestar col·lectiu i pau social. Els altres, els que aconsegueixen sobreviure coste el que coste, sumar legislatures amb la mateixa avarícia amb la qual acumulen càrrecs i honors, aqueixos sol són vividors i tafurss que avui són polítics com en el passat podrien haver sigut arrencaqueixals o venedors de locions capil·lars. Armats amb una (la bandera) de les dues armes més mortals que ha fabricat l'home (l'altra és la religió) una de les generacions de polítics més mediocres, illetrats i vagues que han conegut els espanyols en dècades, avui han aconseguit un objectiu que per indesitjable molts no vam voler considerar possible. Avui, encara que ho diguen els periòdics, no s'ha proclamat cap república, ni s'ha intervingut ni suspès cap autonomia. Tant de bo estiguerem parlant d'això. A lloms d'un enfilall de mentides, manipulant la mateixa llei que diuen protegir i atropellant la mateixa democràcia que afirmen defensar, aquesta vesprada aquests professionals del caos i la irresponsabilitat han convocat tots els catalans i tots els espanyols a un conflicte que no ha fet més que començar i que amenaça seriosament amb empitjorar.

Aquests dies he vist policies prendre impuls per a donar puntades a homes i dones desarmats asseguts en una escala. He llegit els pitjors insults i amenaces en les xarxes socials cap a aquells que no pensen com se suposa que ho haurien de fer. Els mateixos que ahir deien ser els meus amics em retrauen avui, sovint amb improperis i judicis de valor que es contradiuen amb les seues afirmacions pretèrites, la meua  traïdorenca equidistància. He vist comptar vots als peus dels altars, mentre uns altres homes de Déu, sempre homes i sempre de Déu, arengaven uns altres guàrdies i policies a uns centenars de quilòmetres de distància cridant-los a defensar la unitat de la pàtria amb totes les seues armes. He vist els uns traure els seus cans de presa de les gosseres de les graderies dels estadis on els tenien engreixant, perquè ara mosseguen a pler pels carrers de València. I sí, des de la meua equidistància em preocupa veure el seu reflex, quasi simètric, en uns altres cadells tan fanàtics com ells, amb el mateix braç alçat en diagonal, amb la mateixa mà estesa, cantant himnes d'altres pàtries, amb els dits una mica més separats però amb la mateixa cara d'odi cap a l'altre.

Seguir leyendo »

Aquel día de octubre

Ya es oficial. Mariano Rajoy Brey, máximo dirigente de la organización imputada por la trama de corrupción “Gürtel”, es ya el peor político de la historia de la joven democracia española. Su gestión de la crisis catalana puede calificarse, sin temor a caer en la exageración ni el partidismo, como una catástrofe histórica, política y económica sin precedentes para su amada España. Quienes valoran la talla política en clave de supervivencia personal no estarán de acuerdo conmigo, claro. Pero yo jamás he hablado de la calidad de un político en esos términos como sí lo hacían todos aquellos que amaron con pasión a Rafa Blasco mientras otras, casi en solitario, lucharon por llevarlo a la cárcel. El buen político para una nación es aquel cuya gestión arroja un indudable balance positivo en términos de aumento de derechos, bienestar colectivo y paz social. Los demás, los que logran sobrevivir a toda costa, sumar legislaturas con la misma avaricia con la que acumulan cargos y honores, esos solo son vividores y tahúres que hoy son políticos como en el pasado podrían haber sido sacamuelas o vendedores de crecepelo.

Armados con una (la bandera) de las dos armas más mortíferas que ha fabricado el hombre (la otra es la religión) una de las generaciones de políticos más mediocres, iletrados y vagos que han conocido los españoles en décadas, hoy han alcanzado un objetivo que por indeseable muchos no quisimos considerar posible. Hoy, aunque lo digan los periódicos, no se ha proclamado ninguna república, ni se ha intevenido ni suspendido ninguna autonomía. Ojalá estuvieramos hablando de eso. A lomos de una sarta de mentiras, manipulando la misma ley que dicen proteger y atropellando la misma democracia que afirman defender, esta tarde estos profesionales del caos y la irresponsabilidad han convocado a todos los catalanes y a todos los españoles a un conflicto que no ha hecho más que empezar y que amenaza seriamente con empeorar.

Seguir leyendo »

Allò seu es vota a Àustria

Aquest diumenge es vota a Àustria. No s'espanten encara que no s’independitzaran de ningú. Àustria sempre ha sigut, en això dels referèndums, més d'annexionar-se. Votaran i ho faran amb urnes transparents, cens, junta electoral i tota la pesca. Ningú no els dedica portades ni grans editorials perquè no decideixen si proclamen una república, marquesat o confederació tirolesa. Senzillament se'ls convoca a triar un nou parlament i un nou govern. Una ximpleria sense importància en un país que, segons sembla, poc importa. Votaran les austríaques i els austríacs per a decidir si, d'una vegada per sempre, poden llevar-se de damunt el molest pes de la història. Cercaran la benedicció matemàtica que els deixe per fi compondre un govern de coalició capaç de sumar els seus desmemoriats conservadors amb els seus neonazis desangelats. Pot ser passaran camí dels seus col·legis electorals davant de les ximeneres de Mauthausen. Allí encara podran olorar el fum invisible que va deixar la foguera d'odi amb què fa amb ben just la vida del meu pare es van abrasar els cossos de centenars de milers d'éssers humans. Caminaran els austríacs pels verds camins que separen les urnes de les seues belles cases saludant els policies sense porra ni casc que amablement els subjectaran la bicicleta en arribar davant el col·legi electoral. Així que tothom tranquil. Res del que allí passe diumenge hauria d'amoïnar-nos.

Vivim un nou temps en el qual res no importa si no crema. Allò que ha de ser objecte d'anàlisi o atenció ho decideixen els mateixos que escriuen el sumari del que està “rojo” i el que està “al vivo”. Les tertúlies s'emeten amb música de fons a ritme de timbals de guerra. I és que, pel que hem pogut llegir, les vertaderes batalles de la democràcia res no tenen a veure amb l’auge de l'extrema dreta mundial, l'imperi de la postveritat i el ciberespionatge d'estat. Avui tot va de banderes i de bàndols i que Santa Tecla, patrona de twitter, t'enxampe confessat si no has anat a parar al bàndol correcte.

Seguir leyendo »

Lo suyo se vota en Austria

Este domingo se vota en Austria. No se asusten todavía que no van a independizarse de nadie. Austria siempre ha sido, en esto de los referéndums, más de anexionarse. Votarán y lo harán con urnas transparentes, censo, junta electoral y toda la pesca. Nadie les dedica portadas ni grandes editoriales porque no deciden si proclaman una república, marquesado o confederación tirolesa. Sencillamente se les convoca a elegir un nuevo parlamento y un nuevo gobierno. Una tontería sin importancia en un país que, por lo visto, poco importa. Votarán las austriacas y los austriacos para decidir si, de una vez por todas,  pueden quitarse de encima el molesto peso de la historia. Buscarán la bendición matemática que les deje por fin componer un gobierno de coalición capaz de sumar a sus desmemoriados conservadores con sus neonazis desalmados. Tal vez pasarán camino de sus colegios electorales frente a las chimeneas de Mauthausen. Allí todavía podrán oler el humo invisible que dejó la hoguera de odio con el que hace apenas la vida de mi padre se abrasaron los cuerpos de centenares de miles  de seres humanos. Andarán los austriacos por los verdes caminos que separan las urnas de sus  hermosas casas saludando a los policías sin porra ni casco que amablemente les sujetarán la bicicleta al llegar ante el colegio electoral. Así que todo el mundo tranquilo. Nada de lo que allí pase el domingo debería quitarnos el sueño. 

Vivimos un nuevo tiempo en el que nada importa si no arde. Aquello que ha de ser objeto de análisis o atención lo deciden los mismos que escriben el sumario de lo que está “al rojo” y  lo que está al “vivo”. Las tertulias se emiten con música de fondo a ritmo de timbales de guerra.  Y es que, por lo leído, las verdaderas batallas de la democracia nada tienen que ver con auge de la extrema derecha mundial, el imperio de la postverdad y el ciberespionaje de estado. Hoy todo va de banderas y de bandos y que Santa Tecla, patrona de twitter, te pille confesado si no caíste en el bando correcto. 

Seguir leyendo »

No estamos en casa

Mientras los dos gobiernos más corruptos de esta parte de Europa envuelven sus enormes órganos democráticos con sus enormes banderas, sus voceros rellenan con sus mentiras los dos cubos de basura ante los que todo patriota está obligado a elegir primero para después beber: la una, la grande y la libre o la “lliure i sobirana”. Sacan los unos, como antaño, a la benemérita a pasear los montes por parejas  y los otros, los que ayer acusaban a los Mossos de ser el brazo armado y torturador que reprimió al 15M a las órdenes del capitalismo global, hoy les jalean para que sean los héroes de la revolución que liberará a Cataluña del yugo del Fondo Monetario Internacional.

Los niños vuelven a entonar en las escuelas canciones que hablan de patrias, trapos y otras sangrientas grandezas que la historia de los borrachos ha dejado escrita.  En las iglesias de la meseta profunda y en las parroquias de mi tierra catalana, otra vez después de tanto tiempo, de nuevo se organizan vigilias y se entonan plegarias para presionar a Dios para que elija, de entre los dos nacional-catolicismos existentes, aquel que el devoto feligrés entiende que más le conviene. Oigo a los hijos de los que se enriquecieron forjando el hierro de las rejas con las que Franco construyó sus celdas llamar franquistas a muchos y muchas de las que las habitaron. Pero sobre todo, lo que  me resulta extraordinariamente molesto es oir hablar de la ley, del orden y del estado de derecho a los máximos responsables de una organización tildada de criminal por los mismos jueces y policías sobre los que ahora han situado el peso de la responsabilidad de solucionar aquello de lo que solo su criminal incapacidad es responsable.

Seguir leyendo »

No estem a casa

Mentre els dos governs més corruptes d'aquesta part d'Europa emboliquen els seus enormes òrgans democràtics amb les seues enormes banderes, els seus portaveus emplenen amb les seues mentides els dos poals de brossa davant els quals tot patriota està obligat a triar primer per a després beure: l'una, gran i lliure o la “lliure i sobirana”. Trauen els uns, com antany, la benemèrita a passejar les muntanyes per parelles i els altres, els que ahir acusaven als Mossos de ser el braç armat i torturador que va reprimir el 15M a les ordres del capitalisme global, avui els ovacionen perquè siguen els herois de la revolució que alliberarà Catalunya del jou del Fons Monetari Internacional.

Els xiquets tornen a entonar en les escoles cançons que parlen de pàtries, draps i altres sagnants grandeses que la història dels borratxos ha deixat escrita. En les esglésies de l'altiplà profund i en les parròquies de la meua terra catalana, una altra vegada després de tant de temps, de nou s'organitzen vigílies i s'entonen pregàries per a pressionar Déu perquè trie, d'entre els dos nacional-catolicismes existents, aquell que el devot feligrès entén que més li convé. Sent als fills dels quals es van enriquir forjant el ferro de les reixes amb les quals Franco va construir les seues cel·les blasmar de franquistes a molts i moltes que les van habitar. Però sobretot, allò que em resulta extraordinàriament molest és sentir parlar de la llei, de l'ordre i de l'estat de dret als màxims responsables d'una organització titllada de criminal pels mateixos jutges i policies sobre els quals ara han situat el pes de la responsabilitat de solucionar allò de quènomés la seua criminal incapacitat és responsable.

Seguir leyendo »

Plorar per damunt de les nostres possibilitats

I és que té raó Montoro quan afirma que els valencians som molt plorons i que així no es va enlloc. El plor, especialment si s'executa sense mesura, és un soroll irritant que arrossega el nostre interlocutor a l'atipament molt abans que a la comprensió. No pot esperar Ximo Puig que algú tan ocupat com Rajoy trobe el temps i la paciència necessaris per a desxifrar, entre enrrabiada i loricó del molt honorable, les raons de tanta pena.

Quan el PP es lamenta del perment sanglot llevantí no ho fa des del menyspreu ni la desconsideració a aquest poble al quual ha estimat tant. Montoro sap, com només ho sap un ministre, que un raona i s'expressa amb major nitidesa i consistència des del parlar serè i pausat de qui sap suplicar amb elegància. O per ventura creuen vostès que ell ha arribat on és per la seua cara bonica? Doncs això.

Seguir leyendo »

Llorar por encima de nuestras posibilidades

Y es que tiene razón Montoro cuando afirma que los valencianos somos muy llorones y que así no se va a ningún sitio. El llanto, especialmente si se ejecuta sin mesura, es un ruido irritante que arrastra a nuestro interlocutor al hartazgo mucho antes que a la comprensión. No puede esperar Ximo Puig que alguien tan ocupado como Rajoy encuentre el tiempo y la paciencia necesaria para descifrar, entre berrinche y puchero del molt honorable, las razones de tanta pena.

Cuando el PP se lamenta del contínuo sollozar levantino no lo hace desde el desprecio ni la desconsideración a este pueblo al que ellos han amado tanto. Montoro sabe, como solo lo sabe un ministro, que uno razona y se expresa con mayor nitidez y consistencia desde el hablar sereno y pausado de quien sabe suplicar con elegancia. ¿O acaso creen ustedes que él ha llegado donde está por su cara bonita? Pues eso.

Seguir leyendo »