eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Sorribes

Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre: 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 7

Pobresa d'esperit

En el degoteig de “fugida” d’empreses de Catalunya (de simple relocalització de les seus, que no de les activitats), no sé quina dosi hi ha d’oportunisme polític i de “protecció” del negoci. Tant se val. Els diners mai no s’ han caracteritzat per tenir pàtria i van a la seua, faltaria més. Això sí, amb el plaer gens dissimulat per part de Rajoy y els seus corifeus, que son legió i que també creixen amb l’ oportunitat que els depara la sedició. Com ja va sent costum, la premsa independent, local i nacional, continua oferint- nos titulars “objectius” amb l’ ús i abús de la utilització del cos de lletra perquè la cosa quede clara.

Més enllà d’aquesta peregrinació interessada i sainetesca, la lectura en la premsa del dia 7 de les sàvies declaracions d’una dotzena de pròcers locals de diferents sensibilitats ideològiques m’ha produït vergonya aliena i rubor pujat i el meu cap ha tret del bagul  l’obra de Victor Hugo “Els Miserables”. El denominador comú d’aquestes declaracions era el també poc dissimulat plaer per l’ èxode que ens ha premiat als valencians gràcies al fet que hem sabut bastir un clima de sentit comú i civilitat.

Seguir leyendo »

Ciutat i relat

Probablement m’han afectat massa les primeres calors i, amb les defenses baixes, m’ha guanyat la partida la nostàlgia de futur que sempre està arraconada sota la taula. També és possible que m’haja passat amb la dosi de cartilles de raonament malgrat l’advertència del galè. Si fa no fa, el cas és que no em lleve del cap que als valencians ens cal un relat que ens traga del dubte permanent sobre qui som, quina ciutat volem i com arribar-hi. Dubtar és sa sempre que no se't faça aigua el cervell de tant d’excés hamletià.

Un relat possible, alhora que ambiciós, que puga arrossegar un mínim de consens sense començar sempre de zero, vertader esport nacional. Sens dubte qualsevol relat, tot i pretesament coherent, té no sols l’empremta subjectiva del que el formula sinó que demana molta constància i pedagogia perquè arribe a ser assumit per una part significativa de la població. Vistes les dificultats, podem desistir però les coses  no milloraràn.

Seguir leyendo »

La lliga metropolitana de València

La darrera aportació al blog de Malalts de Ciutat fou una interessant reflexió de Nestor Novell sobre la relació entre els districtes industrials i les ciutats del País. Lògicament no hi era l’ àrea metropolitana de València  on hi ha una gran diversitat d’ activitats però on  no es pot parlar d’ especialitzacions rel·levants més enllà del terciari (a analitzar amb cura) de la ciutat central.

Tanmateix, ja fa molts anys que venint reclamant que prenga cos una solució metropolitana per a respondre a la tossudesa dels fets, cosa que altres països d’ Europa ja fa anys que han resolt  malgrat les lògiques resistències. L’Àrea de València és “de llibre” des dels anys 70 del segle passat: poli-nucleació (uns 67 municipis), elevada densitat, usos industrials i terciaris predominants i intensos fluxos quotidians per raons de treball, estudis, compres , gestions o esbarjo. El 1987 es creà el Consell Metropolita de l’Horta però la manca de recursos i competències primer (els recels dels Ajuntaments, la Diputació i la Generalitat) i la miopia del PP, després, feren que des de 1999 no hi haja un govern metropolità . Es deixaren tres empreses sectorials (l’Emtre, l’Emshi i l‘Empresa de Transports Metropolità, solució absolutament insuficient) i, a més, l’Empresa de Transports Metropolità (sempre sota la competència de la Generalitat) no trigà massa en desaparèixer.

Seguir leyendo »

Ciudades, ventaja colaborativa y desarrollo: el círculo (potencialmente) virtuoso

A estas alturas, y más desde la publicación de los trabajos –determinantes- de Jane Jacobs ( Muerte y Vida en las Grandes Ciudades y La ciudad, riqueza de las naciones), a nadie le puede sorprender que sea considerada un activo económico y social de primer orden y un elemento de competitividad “regional” (a diferentes escaleras territoriales) la presencia de una red densa y estructurada de ciudades, y más si en esta red juegan un papel capital las ciudades medianas.

Las ciudades, producto de la revolución neolítica (desde el 8.000 aDc circa) han sido siempre un relato histórico de éxito a pesar de los desastres naturales, las epidemias y las guerras. Han sido, desde el punto de vista económico, la cuna del intercambio comercial, de la división del trabajo y del desarrollo de la manufactura y los servicios. También el espacio de las ideas, de la libertad, de la creación cultural, de los movimientos sociales y de las revoluciones tecnológicas y políticas. Todo ello, un poderoso magneto que ha ido consolidándose y que después del impulso urbano vinculado a la primera revolución industrial en los países de la actual OCDE, experimenta desde el 1950 un nuevo y fuerte impulso que explica la denominación de “planeta urbano”.

Seguir leyendo »

Ciutats, avantatge col.laboratiu i desenvolupament: el cercle (potencialment) virtuós

A hores d’ ara, i més des de la publicació dels treballs –determinants- de Jane Jacobs ( Muerte y Vida en las Grandes Ciudades La ciudad, riqueza de las naciones), a ningú no li pot sorprendre que siga considerada un actiu econòmic i social de primer ordre i un element de competitivitat “regional” (a diferents escales territorials) la presència d’una xarxa densa i estructurada de ciutats, i més si en aquesta xarxa hi juguen un paper cabdal les ciutats mitjanes.

Seguir leyendo »

La fava és meua

De vegades els planetes s’alineen i ú te el privilegi d’experimentar sensacions quasi religioses, com deia una cançó ja antiga de l’inefable Enrique Iglesias. Això és el que em passà a mí el darrer 4 d’ Abril quan, seguint el costum, vaig fullejar la premsa local. En primer lloc, als arriscats lectors se'ns informava (amb foto memorable inclosa) que el diumenge s’havia celebrat a Poble Nou de Benitaxell la Festa del Vi i la Fava i s’havien donat els guardons a la fava més llarga (46 cm.) i a la de més gallons (10). Pura essència quasi demiúrgica. Com deia recentment 'El Roto' la terra  tira molt i és difícil no radicalitzar-se perquè a ú li neixen els arrels por tot arreu.

La cosa no tindria més importància si no fos perquè feia 15 dies que Néstor Novell m’havia obsequiat amb un viatge en cotxe des de Benissa al Pic de La Llorença en Poble Nou de Benitaxell. Jo ja em coneixia el pany perquè fa poc acabàrem Néstor i jo, -després de més de dos anys de viatges amunt i avall- un Nou Viatge pel País (que sortirà publicat aviat) i Peníscola, Orpesa o Moncofa (per citar sols tres malifetes) les tenia encara a la retina. Així i tot em quedí ferit de mort al contrastar, de nou, el desastre sense pal·liatius dels milers de casetes i urbanitzacions que destrossen el paisatge, malbaraten la costa que es de tots, contaminen el subsòl (tot pous cegos) i favoreixen l’ús massiu del cotxe privat per a moure’s.

Seguir leyendo »

Xé tu, ajunteu-vos

Diuen que era una ciutat que si fa no fa havia arribat a tindre prop de 800.000 habitants. Aquell humil castrum bastit pels romans fa més de 2.000 anys en una illa fluvial de la planura al·luvial del Túria era doncs una historia d’ èxit. Tanmateix, València, que així es deia i es diu (Valentia, Balansinya, València) la ciutat, era, a principis del segle XXI, una ciutat que, per dir- ho suau, presentava trets força singulars. Tan singulars que no paraven de publicar-se assaigs i més assaigs per una plèiade de benpensants que, cercant l’ànima de la ciutat, es preguntaven el perquè d’aquestes peculiaritats i si eren trets sols de la ciutat o de tot el territori del que suposadament la ciutat era cap i casal tot i que no exercia ni volia fer- ho.

Seguir leyendo »

La Marina de València... i els poblats marítims

Bo, ja tenim una idea prou precisa del que podem esperar de la Marina. El Dijous de la setmana passada es presentà a FITUR i el divendres a l’equip de govern de la ciutat la proposta estratègica 2017-2022. Un document senzill, seriós i il·lusionant que diu coses tan esperançadores com: “La Marina de València s’obri; cap a dins cap a la ciutat; i cap a for a cap a la Mediterrània i el món. La Marina de València és el punt de connexió entre la innovació i la història... La Marina de València és la palanca de transformació econòmica del cap-i-casal i la seua àrea metropolitana… haurà de redissenyar-se per ser accessible i connectar-se a la ciutat (que estarà de cara al mar) tot i reforçant els Poblats Marítims com a la nova centralitat de la ciutat…”.

Seguir leyendo »

Valoritzar

Que els valencians ens hem dedicat amb força -sobretot de 1960 ençà- a destrossar les nostres ciutats i els nostres paratges i a malbaratar o exhaurir els nostres recursos naturals és malauradament una evidència com ho és el caràcter de vegades irreversible de tanta barbàrie. Com tota evidència, una vegada contrastada, l’únic que cal i es pot fer es aturar la incivilitat i en la mesura del possible rescatar i preservar tot allò que es puga. El mal utilitzat (per abús) terme de “sostenibilitat” té prou a veure amb tot açò.

La preservació té sempre el perill de la recurrència a la momificació o la conservació en formol. Ja es sap que quan a una mòmia li lleves la vestimenta es fa pols. De vegades en nom de la santa tradició o d’un malentès radicalisme assolim quotes tan elevades com innecessàries d’intransigència mental. Com diu un bon amic meu, en aquestes coses cal utilitzar el “pincelito” i no la brotxa grossa. Per posar sols un exemple, l’arribada de nous habitants de renda més elevada a un barri degradat i amb pèrdua de població pot ajudar a la regeneració. No es pot parlar de gentrificació sense desplaçament no desitjat ni desitjable dels habitants i aquest terme s’ha posat  tant de moda que s’utilitza amb precipitació com si sols pronunciar-ho tinguera un efecte taumatúrgic.

Seguir leyendo »

Un balanç provisional de dos mesos de Malalts

Ja fa dos mesos que des de Malalts de Ciutat hem començat a moure fitxa i tal vegada siga escaient fer un primer balanç, força provisional per descomptat. Ens hem mogut en tres vectors que resumiré breument.

En primer lloc, a eldiariocv.es anem publicant amb periodicitat setmanal algunes reflexions al blog de Malalts. Fins ara, en vuit posts hem abordat, a més de la “filosofia” d’aquesta nova aventura, alguns temes que han estat proposats pels propis membres de l’associació sense cap planificació ni indicació. La cosa, si fa no fa, va funcionant. Han eixit temes com ara la participació ciutadana i els seus límits i insuficiències; les perspectives de la ciutat des de l’òptica de gènere però també dels infants; els problemes de la construcció metropolitana; la complexitat del fenomen urbà; el possible excés de fixació col·lectiva en el mon calatravià i la discussió sobre els seu paper dinamitzador; el cridaner problema de l’excés de terrasses a la ciutat i la necessitat tant de regulació i redimensionament com de recuperar l’espai públic per als vianants. Temes tots ells que hi son presents en l’agenda política però que tal vegada no disposen d’un suficient nivell de reflexió. Cada setmana el tema és una novetat i quan s’acabe el primer cicle de 40 setmanes valorarem si hem reixit en proporcionar algunes idees vàlides per a la discussió pública.

Seguir leyendo »