eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Oriol Puig

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 31

Enric Palau: "Situamos Barcelona en la vanguardia de la música y la tecnología digital colaborando con diferentes espacios de la ciudad"

Con la 24ª edición en marcha, el próximo Sónar celebrará un cuarto de siglo. Hemos preguntado cómo quisiera celebrarlo Enric Palau, codirector del festival: "Será una celebración que irá acompañada de mucho trabajo y rigor. También mucha presión para que todo salga bien y todas las piezas del puzzle encajen". Centrémonos en la edición que acaba de empezar porque como bien dice Enric Palau "no hace falta que lleguen los 25 años, esta misma edición tenemos gente en el equipo que no había nacido en 1994 y ahora forman parte de la organización y de este público que desea que llegue el festival". Nosotros también lo deseábamos. Enric Palau nos da las claves de una de las ediciones más ambiciosas.

Seguir leyendo »

Enric Palau: “Situem Barcelona en l'avantguarda de la música i la tecnologia digital col·laborant amb diferents espais de la ciutat”

Amb la 24a edició en marxa, l’any que ve Sónar sumarà un quart de segle. Hem preguntat com voldria celebrar-lo Enric Palau, codirector del festival: “Serà una celebració que anirà acompanyada de molta feina i rigor. També molta pressió perquè tot surti bé i totes les peces del puzle encaixin”. Centrem-nos en l’edició que acaba de començar perquè com ve diu Enric Palau “no fa falta que arribin els 25 anys, aquesta mateixa edició tenim gent a l’equip que no havia nascut l’any 1994 i ara formen part de l’organització i d’aquest públic que desitja que arribi el festival”. Nosaltres també ho desitjàvem. Enric Palau ens dóna les claus d'una de les edicions més ambicioses. 

Seguir leyendo »

Sarah Glidden: “El periodisme ha de posar cara als refugiats i mostrar que tenen vides com les nostres. No són números”

Tot va començar l’any 2010, quan la jove il·lustradora Sarah Glidden (Boston, 1980) se’n va anar de viatge per Turquia, Síria i l’Iraq amb dos amics d’un col·lectiu periodístic sense afany de lucre anomenat The Seattle Globalist. La seva idea inicial, que era seguir a aquests dos periodistes i escriure un llibre documentant el seu treball, ha acabat convertint-se en la novel·la gràfica Oscuridades programadas (Salamandra Graphic), un apassionant relat sobre la vida dels refugiats a la zona, i una aguda reflexió sobre el periodisme. "Abans d'aquest viatge no sabia gairebé res de periodisme, només el que havia preguntat als meus amics periodistes. Per exemple: com trobaven les històries o com sabien amb qui parlar? Tenia una idea molt romàntica del periodisme, com la de les pel·lícules i volia saber com era de veritat el seu treball. Per això volia viatjar amb ells. I vaig descobrir l'autèntic periodisme", confessa Glidden.

Quan el juny del 2011 Sarah Glidden va publicar Una judía americana perdida en Israel (Norma) a Síria es produïen les primeres manifestacions en contra de Baixar al-Assad. Només havien passat sis mesos des que la dibuixant, el desembre del 2010, va concloure el periple per Turquia, l’Iraq i Síria. Un viatge, en part, motivat per les conseqüències de la guerra d’Iraq. Tres escenaris entrecreuats pel drama humà dels refugiats, tant els iranians que arribaven a Turquia com els iraquians que trobaven seguretat en una Síria molt diferent de la d’ara. En el viatge van sumar Dan, un exmarine de la guerra de l’Iraq. Un testimoni revelaor sobre els conflictes i que defensa sense reticències que es pot formar part d’una guerra i, alhora, ser feliç. La seva història desperta converses sobre les responsabilitats col·lectives del conflicte, que la resta de protagonistes van viure des de la distància. “És fàcil donar la culpa als soldats que hi van combatre o als polítics que van prendre les decisions, però les coses són més complicades. D’una manera o d’una altra, tots som responsables de les coses que estan passant”, diu Glidden.

Seguir leyendo »

Sarah Glidden: "El periodismo debe poner rostro a los refugiados y mostrar que tienen vidas como las nuestras. No son números"

Todo comenzó el año 2010, cuando la joven ilustradora Sarah Glidden (Boston, 1980) se fue de viaje por Turquía, Siria e Irak con dos amigos de un colectivo periodístico sin ánimo de lucro llamado The Seattle Globalist. Su idea inicial, que era seguir a estos dos periodistas y escribir un libro documentando su trabajo, ha acabado convirtiéndose en la novela gráfica Oscuridades programadas (Salamandra Graphic), un apasionante relato sobre la vida de los refugiados en la zona, y una aguda reflexión sobre el periodismo. "Antes de este viaje no sabía casi nada de periodismo, sólo lo que había preguntado a mis amigos periodistas. Por ejemplo: cómo encontraban las historias o como sabían con quién hablar? Tenía una idea muy romántica del periodismo, como la de las películas y quería saber cómo era de verdad su trabajo. Por eso quería viajar con ellos. y descubrí el auténtico periodismo", confiesa Glidden.  

Cuando en junio de 2011 Sarah Glidden publicó Una judía americana perdida en Israel (Norma) en Siria se producían las primeras manifestaciones en contra de Bashar el Asad. Sólo habían pasado seis meses desde que la dibujante, en diciembre de 2010, concluyó el periplo por Turquía, Irak y Siria. Un viaje, en parte, motivado por las consecuencias de la guerra de Irak. Tres escenarios entrecruzados por el drama humano de los refugiados, tanto los iraníes que llegaban a Turquía como los iraquíes que encontraban seguridad en una Siria muy diferente de la de ahora. En el viaje sumaron Dan, un ex marine de la guerra de Irak. Un testigo revelador sobre los conflictos y que defiende sin reticencias que puede formar parte de una guerra y, al mismo tiempo, ser feliz. Su historia despierta conversaciones sobre las responsabilidades colectivas del conflicto, que el resto de protagonistas vivieron desde la distancia. "Es fácil echar la culpa a los soldados que combatieron o los políticos que tomaron las decisiones, pero las cosas son más complicadas. De una manera o de otra, todos somos responsables de las cosas que están pasando", dice Glidden.

Seguir leyendo »

Raimon, la veu d'un temps i d'unes generacions

Molta gent, ple de gom a gom. La majoria amb cabell blanc, com ell, moltes panxes crescudes degut a l’acumulació dels anys i ulleres, moltes ulleres de tant llegir o per la vellesa, a saber. Molts joves, també n’hi han. Una parella, frega la vintena, puja les escales i llegeix el nom d’en Millet; “fins i tot el Restaurant porta el seu nom!”, assegura ella. Si, som al Palau de la Musica Catalana, aquell lloc emblemàtic que restaura el seu honor. La impressió és que molts, tant se val l’edat, dels que han vingut en l’últim concert de Raimon han viscut el procés del cantant de Xàtiva de la mateixa manera que ell: indomables, rebels inconformistes, fins i tot revolucionaris. Ara són més pensadors, més crítics no només amb la societat que ens toca viure, sinó amb nosaltres mateixos. És una mica allò que ens anàvem a menjar el món i… no ens n’hem sortit. Raimon ha esdevingut una memòria i un testimoni permanent d’un temps, d’un país. El seu adéu musical ens mostra que el seu crit, el seu clam, manté encara tota la força i que no ha perdut la capacitat d'entusiasmar-se quan, molt més jove, viatjava amb vespa amb la cara al vent. La seva llarga trajectòria mostra un artista que no s'ha quedat en un únic registre ni en una única intencionalitat. Un element clau que ha permès captivar els més joves. Les seves cançons inicials, més existencialistes (Al vent, La pedra), van donar pas a les que reflectien el seu compromís social i la seva denúncia política (Diguem no, D'un temps, d'un país, Sobre la pau, País Basc, 18 de maig a la Villa, etc.) i a les que deixaven un testimoni personal de les seves arrels socials i de les seves conviccions (Quan jo vaig nàixer, Al meu país la pluja, Jo vinc d'un silenci). Potser aquest és el Raimon més icònic, el més celebrat per tots i que ha sabut connectar amb un públic més ampli. Convivint amb exemplar harmonia amb les inquietuds del seu temps, Raimon és qui millor ha donat a conèixer la poesia de Salvador Espriu (Cançó del capvespre i la resta de Cançons de la roda del temps, Indesinenter, He mirat aquesta terra) i qui més ha fet per divulgar arreu del món la poesia catalana medieval, en musicar i posar la seva veu a poemes de Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Joan Timoneda, Anselm Turmeda i, sobretot, Ausiàs March (Veles e vents). Les lletres de Raimon ens fan deixar anar una imperceptible llàgrima damunt les galtes, no per ràbia, no per desesperació, sinó perquè ens omplen de records. Com quan els nostres pares cridaven a la universitat amb en Raimon el conegut “No, jo dic NO”. En canvi pels joves… Ai, els joves! Una noieta aplaudeix amb un gran somriure als llavis. Els seus ulls són d’esperança i d’il·lusió. Aplaudeix tant fort com aplaudeixen els nens quan van per primer cop al circ… Hem crescut amb en Raimon i amb les seves cançons. I segurament la noieta que aplaudeix també ho farà. Segurament d’un altra manera, amb altre concepte, amb una altra lectura de les seves cançons. I és que el vent passa molt de pressa, seguim sent d’aquest món per molt que tossudament ens revelem. Seguim aixecant el puny, seguim sense creure amb les pistoles i som conscients del silenci no resignat d’on venim.

Seguir leyendo »

Pep Mínguez: "El format analògic no ha tornat, sempre ha estat aquí”

Per molt que la tecnologia avanci, sempre hi ha algú que segueix mimant la tradició, els processos o els objectes que s'han emprat durant tota la vida. Per exemple, després del premar el botó de la càmera fotogràfica, les mans segueixen sent les responsables de la màgia que passa a la cambra de revelat. El procés es converteix en part de la fotografia. En el cas del festival de fotografia Revela-T, la motivació va més per la conservació de processos artesans que aconsegueixen propostes estètiques que s'estaven oblidant. Aquest és un esdeveniment molt especial, una festa per als que estimen la fotografia, una trobada d'apassionats, analògics, digitals, instagramers, tots troben el seu lloc a Vilassar de Dalt. Aquesta és la raó que el festival hagi anat creixent, sumant inquietuds i sensibilitats. “Molts dels que hi participen no són practicants analògics, però sí que els agrada la bona fotografia i tenen curiositat per saber més", assegura Pep Mínguez, director del festival. “El format analògic, al contrari del que molts pensen, no ha tornat, sempre ha estat aquí. Això de la nostàlgia i el romanticisme hem de desmentir-ho, és una creença induïda per les marques i posat en boca dels que parlen de tecnologia pensant que és fotografia", afegeix. Hem de deixar llavors de parlar de fotografia analògica com una cosa del passat, per a col·leccionistes. "La fotografia analògica o química segueix tan vigent com sempre. La productivitat la deixem per al digital, amb l’analògic parlem de plaer, de sentir, de tocar, de mullar-se, d'implicar-se. Per això, molts fotògrafs opten per fer els seus treballs personals en analògic".

Seguir leyendo »

Pep Mínguez; “El formato analógico no ha vuelto, siempre ha estado aquí”

Por mucho que la tecnología avance, siempre hay alguien que sigue mimando la tradición, los procesos o los objetos que se han empleado durante toda la vida. Por ejemplo, tras el disparo con la cámara fotográfica, las manos siguen siendo las responsables de la magia que ocurre en el cuarto de revelado. El proceso se convierte en parte de la fotografía. En el caso del festival de fotografía Revela-T, la motivación va más por la conservación de procesos artesanos que consiguen propuestas estéticas que se estaban olvidando. El festival es un evento muy especial, una fiesta para los que aman la fotografía, un encuentro de apasionados, analógicos, digitales, instagramers, todos encuentran su sitio en Vilassar de Dalt. Esta es la razón que el festival haya ido creciendo, sumando inquietudes y sensibilidades. “Muchos de los que participan no son practicantes analógicos, pero sí les gusta la buena fotografía y tienen curiosidad por saber más”, asegura Pep Mínguez, director del festival. “El formato analógico, al contrario de lo que muchos piensan, no ha vuelto, siempre ha estado aquí. Lo de la nostalgia y el romanticismo hemos de desmentirlo, es una creencia inducida por las marcas y puesto en boca de los que hablan de tecnología pensando que es fotografía”, añade. Debemos entonces dejar de hablar de fotografía analógica como algo del pasado, para coleccionistas. “La fotografía analógica o química sigue tan vigente como siempre. La productividad la dejamos para el digital, con lo analógico hablamos de placer, de sentir, de tocar, de mojarse, de implicarse. Por ello, muchos fotógrafos optan por hacer sus trabajos personales en analógico”.

Seguir leyendo »

Cuanta más represión, más rebeldía

La música es el primer elemento que necesita un movimiento. Es probablemente la primera razón para acabar rompiendo las cadenas. Y los enemigos de la libertad, también enemigos de la cultura, lo saben bien. Siempre lo han sabido. Muchas canciones han generado revueltas. Vivimos tiempos de justicia corrupta y olor posfranquista. Muchas voces se ven amenazadas. Un caso flagrante es el del rapero mallorquín Valtonyc, procesado por la Audiencia Nacional española por el simple hecho de expresar unas ideas a través de sus canciones. Sin olvidar las recientes condenas a Cassandra Vera y César Strawberry para hacer tuits y canciones que contradicen los derechos fundamentales pactados en la Constitución de 1978 y en la Declaración Universal de Derechos Humanos de 1948.

Seguir leyendo »

Quanta més repressió, més rebel·lia

La música és el primer element que necessita un moviment. És probablement la primera raó per acabar trencant les cadenes. I els enemics de la llibertat, massa sovint, també enemics de la cultura, ho saben bé. Sempre ho han sabut. Moltes cançons han generat revoltes. Vivim temps de justícia corrupta i flaire postfranquista. Moltes veus es veuen amenaçades. Un cas flagrant és el del raper mallorquí Valtonyc, processat per l'Audiència Nacional espanyola pel simple fet d'expressar unes idees a través de les seves cançons. Sense oblidar les recents condemnes a Cassandra Vera i César Strawberry per fer tuits i cançons que contradiuen als drets fonamentals pactats en la Constitución de 1978 i en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948.

Seguir leyendo »

Històries íntimes i personals, confessions en Primera Persona

Sis anys de vida han fet del Primera Persona una cita ineludible de l'agenda cultural barcelonina mantenint els mateixos principis fundacionals: mostrar històries íntimes i personals –en forma de monòlegs, concerts, lectures i espectacles–, que han estat ideats en exclusiva per al festival, amb la font d'una matèria primera privilegiada. En aquests sis anys d'anècdotes, propostes i sorpreses, les línies mestres no només s'han corroborat, sinó que han crescut a mida que ha crescut també el públic, cada vegada més expectant, exigent i nombrós, tal com demostra el ritme d’entrades per les sessions de divendres i dissabte. La fórmula del Primera Persona és la mateixa que en les anteriors edicions. Dues jornades, dues sessions. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, demanem propostes úniques a grans noms, detecten noves veus amb moltes coses a dir i mostren l’aproximació en primera persona a la música i la literatura actuals.

Seguir leyendo »