“L'única opció que garantirà un govern d'esquerres a Catalunya serà la nostra papereta”

Xavier Domènech (Sabadell, 1974) s'ha passat els primers 100 dies de l'any trepitjant Catalunya. El diputat al Congrés per En Comú Podem és la cara d'una nova confluència cridada a unir de forma estable els diferents partits de l'esquerra sobiranista catalana, com Barcelona en Comú, ICV, EUiA i Podem, encara que l'encaix d'aquests últims es decideix aquest cap de setmana mitjançant la votació dels seus inscrits. Acompanyem al diputat en una ruta en furgoneta des de Barcelona a Figueres, bressol del republicanisme federal, la tradició política del catalanisme en la qual el diputat acaba el seu cicle de conferències.

Vas ser a Brussel·les buscant suports per un referèndum. Com has trobat el clima?

Bastant bé, ens van rebre una vicepresidenta i un vicepresident del Parlament Europeu i membres de tres grans grups de la Cambra: els verds, els socialistes i l'esquerra unitària. Vam acudir-hi per explicar el dret a decidir però sobretot per establir marcs estables de diàleg, que considerem que és el que més falta li fa a Catalunya. I cada vegada li faran falta més. Durant els últims anys hem estat bastant mancats d'això.

Els va veure receptius a reconèixer un referèndum, que és una de les condicions que posa el seu partit per donar-li suport?

Hi ha diferents posicions. Algunes clarament favorables al dret a decidir. D'altres que més aviat es preguntaven què poden fer des d'allà per desbloquejar la situació, i això també va estar bé.

Des d'En Comú sempre han parlat d'una sèrie de requisits per donar suport al referèndum, que es resumeixen en reconeixement, garanties i participació. Pensa que hi ha una forma d'aconseguir aquestes tres sense pactar el referèndum amb l'Estat?

Una cosa prèvia: No és que nosaltres demanem unes garanties, és que pensem que perquè un referèndum sigui un referèndum ha de complir una sèrie de característiques. Però nosaltres fa un any que posem al centre de l'agenda política estatal el referèndum, un referèndum pactat. De fet és el que han signat la CUP i JxSí, un manifest en què asseguren voler un referèndum pactat, i han dit que treballarien per fer-ho. Nosaltres hem defensat això, però si la Generalitat de Catalunya té una proposta que compleix aquestes garanties, la valorarem.

Sembla que considera que pot existir una proposta des de la Generalitat que compleixi amb les garanties sense ser la d'un referèndum pactat amb l'Estat. És així?

Sí, clar que podria haver-hi un model de referèndum no pactat que complís garanties d'aquest tipus. Per exemple amb un reconeixement internacional molt fort. Encara que clar, en aquest cas acabaria sent pactat, perquè obligaria l'Estat. Però aquí el repte és aconseguir un referèndum. Nosaltres estem treballant per aconseguir-lo. No fem servir fulls de ruta ni diem que en dos mesos passarà tal cosa.

Per calendari, és possible que el suport a un referèndum no acordat sigui una de les primeres decisions que hagi de prendre el nou partit, que naixerà el 8 d'abril. Més enllà de l'assemblea fundacional, com es prendran aquest tipus de decisions importants?

Primer cal deixar clar que sobre un referèndum no pactat haurà d'arribar una proposta concreta, una proposta que no existeix. Després, que el que constituïm en l'assemblea d'abril són organismes transitoris, de 6 o 7 mesos de durada, fins arribar a una nova assemblea que serà purament organitzativa. La idea d'estructura, almenys provisional, és que hi hagi un Consell Nacional i una Executiva, a més de la possibilitat de convocar assemblees i de fer consultes al conjunt del registre. Dit això, és veritat que si hi ha un debat sobre el referèndum, potser central, s'haurà de fer un debat on participi tothom.

Això vol dir que pot ser una decisió que acabin votant les bases?

El problema és que ara mateix dir-ho és complicat, perquè no sabem ni de quina proposta concreta estaríem parlant. Però és evident que s'haurà de discutir. De fet el nou espai neix per a moltes coses, però entre altres per formar un demos comú en el qual es puguin discutir aquestes coses.

Podem decidirà la seva participació en el projecte de confluència després d'una consulta a les bases, després que la seva direcció hagi mostrat diferències respecte a com s'estava portant el projecte. Com s'explica això?

Era conegut que Podem volia votar la seva participació en la confluència, el que passa és que havien dit que ho farien a posteriori de l'assemblea. Al final han decidit fer-ho abans. Cadascú té els seus mecanismes de decisió, res a dir, perfecte que es consulti. Però el tema de la metodologia proposada ha de quedar clar: és amb llistes obertes i tothom es pot presentar, en solitari, en equip, com vulgui. I pot haver-hi totes les llistes que es vulguin. Per tant, és una metodologia on tothom pot sentir-se còmode. Jo crec que seria bo que hi hagués llistes de confluència i jo en proposaré una en aquest sentit.

Quan parlem d'una llista de confluència parlem d'una llista amb 30 persones? Una llista completa?

Jo presentaré una llista que vull que expressi el mestissatge, la riquesa i la potencialitat de l'espai, que el conformen moltes ànimes. Una llista de 30 persones. L'espai de l'Executiva és de treball, on jo vull que treballi un equip que es complementi.

Es planteja un escenari en què la confluència tira endavant sense Podem?

No, jo veig el que és Podem i se'm fa molt difícil que no hi sigui. Perquè, a més, què és Podem ara mateix? En l'experiència d'En Comú Podem, nosaltres no som Podem però tenim Podem dins i, a més, tenim una relació fraternal amb Podemos. Seria difícil no confluir.

A nivell espanyol, Podemos ha viscut un debat profund sobre si havia de ser màquina electoral o no. Vostès quan es plantegen la construcció d'En Comú, creuen que han de tenir com a objectiu prioritari guanyar les properes eleccions al Parlament?

Sempre hem dit que la construcció del nou espai no és per guanyar unes eleccions sinó per guanyar un país. Venim d'un cicle electoral en què hem construït propostes electorals guanyadores, per a sorpresa de molts, i seguirem fent propostes guanyadores. Ara bé, la construcció d'un espai polític no és una proposta electoral. No només ens ha de permetre treballar en l'espai institucional sinó que ens ha de permetre treballar en la construcció una nova hegemonia social, política i cultural. Hem de pensar més enllà del cicle electoral, perquè tu pots guanyar unes eleccions i perdre un país. Això pot passar, i és un dels problemes que pot tenir en aquests moments la Generalitat de Catalunya.

Això té a veure amb la suposada hegemonia de Convergència, la destrucció de la qual s'ha marcat com un dels reptes principals del nou partit. On es veu avui aquesta hegemonia que denuncien?

L'hegemonia és el que permet a un partit que no té majories electorals tenir el govern de Catalunya, tenir la presidència de la Generalitat i alhora imposar uns pressupostos que Marta Pascal [coordinadora del PDECat] va dir que eren seus. L'hegemonia fins i tot va més enllà. Que algun partit pugui pensar que per guanyar les eleccions a Catalunya ha d'assemblar-se a Convergència.

Una cosa que grinyola en aquesta anàlisi de l'hegemonia a Catalunya és el paper del PSC, el partit de poder durant dècades en l'àmbit municipal català, a les diputacions, a més de l'Estat. Podríem parlar, almenys, d'una hegemonia dual?

Ara segur que no. [Riu] És cert que hi havia un repartiment, però que deixava el relat sobre la construcció nacional en mans convergents, i això era molt evident. Per això dic que en moltes ocasions pots posseir un poder a nivell institucional, però no tenir un país.

Es veuen guanyant unes eleccions?

Nosaltres parlem sempre de guanyar un país i no unes eleccions, però és difícil dir que no puguem guanyar les eleccions quan les dues últimes convocatòries les hem guanyat. I per tant creiem que hi ha una necessitat imperiosa que pugui guanyar una força que garanteixi una cosa que els resultats electorals ja indiquen des de fa anys, que és que a Catalunya cal un govern d'esquerres. I en aquest moment, l'única opció política que garantirà un govern d'esquerres serà la nostra papereta.

A qui es veuen més propers: al PSC o a ERC?

El debat sobre l'estratègia electoral no l'hem abordat. Però, en la mesura que ens reivindiquem republicans i d'esquerres, és cert que podem tenir certa afinitat amb ERC. Però també és cert que en els últims temps ens hem allunyat perquè ERC ha fet una aposta molt clara, no tàctica sinó estratègica, de coalició o treball conjunt amb Convergència. No sembla que hagin d'abandonar aquesta aposta. Quan els hem preguntat si tenien alguna intenció de fer aliança amb nosaltres ens han dit que no, de fet dirigents estatals han dit que el seu principal adversari som nosaltres.

Aquesta aposta que assenyala d'ERC per ocupar l'espai de CDC, podria també dir-se de vostès mateixos amb l'espai del PSC?

Jo crec que no. Nosaltres no hem vingut a ser una versió 2.0 de ningú. Nosaltres venim d'un enorme anhel de justícia, de llibertat, d'acabar amb la corrupció i amb la casta. I tot això passa enmig d'un terratrèmol dins de l'esquerra tradicional. Tenim clar que hem de ser força de govern i que hem de fer polítiques si es vol keynesianes. Però vivim en un món nou, caracteritzat per un esgotament sistèmic i dels sistemes econòmics i polítics, pel que necessitarà d'alternatives que en el passat no existien. No valdrà amb ocupar espais que existien abans sinó de crear nous.

Vostè és anticapitalista?

No em defineixo com anti. Les definicions adversatives no són definicions propositives. Però crec que el sistema econòmic, global, té símptomes d'esgotament claríssims i que el repte que tindrem no serà només fer justícia social sinó pensar en models econòmics que superin el capitalisme. També per això ens diem comuns, per una vocació en l'economia del bé comú. Ara bé, res d'això té una resposta ràpida, és un procés històric, del que nosaltres som part amb molta més gent.

Una de les banderes institucionals més clares del nou partit és l'Ajuntament de Barcelona. Creu que les polítiques que s'estan fent a Barcelona estan ja donant respostes més enllà del capitalisme?

Les polítiques que es fan en el present han de ser redistributives, a favor de les classes mitjanes i populars de Barcelona. En les polítiques que s'estan fent sempre hi ha la llavor de polítiques futures, i per això per a nosaltres són modèliques. Els treballs que s'estan fent al voltant de l'economia cooperativa i social apunten a models de futur. Ara bé, hem de defensar les nostres conviccions per fer polítiques de justícia i alhora ser humils. Estem explorant el territori d'un nou període històric.

Podemos i vostès mateixos semblen haver passat de ser titllats de populistes, el 2014, a de sobte ser lloats per cert establishment com la recepta contra la nova dreta. Ho viuen així?

Em costa veure-ho així per tot el que ha passat al Congrés durant el gairebé un any que vam estar intentant compondre un govern alternatiu. A Catalunya es va veure menys, crec, perquè tothom estava amb el referèndum, però hi va haver una pressió enorme dels grans poders econòmics i financers. Com Pedro Sánchez va explicar després, la pressió va ser enorme perquè el PSOE no formés un govern amb nosaltres. Perquè això hagués significat la reversió de les polítiques d'austeritat neoliberals, significava l'inici d'una nova era de polítiques públiques. Nosaltres defensem que signifiquem un canvi, però això es converteix en una cosa claríssima quan la sola possibilitat que arribéssim al govern de l'Estat va mobilitzar així als poders econòmics.

Això a nivell espanyol. Però a nivell europeu qui està aconseguint patrimonialitzar aquest “fer por al poder” sembla ser l'extrema dreta.

És cert que el que està passant en molts llocs és que la bèstia ha tornat a despertar-se. La bèstia es diu nova dreta, que té aromes a feixisme dels anys 30, encara que jo crec que és un camp que s'ha transformat radicalment. Això ens porta a un escenari internacional en el qual o s'aposta per reconstruir les societats a partir de la justícia social, les mesures redistributives i les economies no especulatives, o comences a trobar-te un ordre internacional on Trump és president dels EUA i Le Pen pot ser-ho a França. L'escenari és terrible, en termes de geopolítica i termes de Drets Humans.