eldiario.es

Menú

Piranesi per a moderns

CaixaFòrum ofereix la vasta i completa exposició ‘Les Arts de Piranesi. Arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador’.

La mostra ens descobreix aspectes de l'artista italià (Venècia, 1720 - Roma, 1778) que connecten amb la sensibilitat més contemporània, gairebé juvenil, que configura part de l'imaginari pop.

S'acaba el 20 de gener, és a dir l'última trucada.

- PUBLICIDAD -
Capricho grotesco. La tumba de Nerón. Opere varie. 1750./Fondazione-Giorgio-Cini-Venecia

Capritx grotesc. La tomba de Neró. Opere varie. 1750./Fondazione-Giorgio-Cini-Venecia

En aquesta vasta i completa exposició sobre Piranesi en el CaixaFòrum de Barcelona es descobreixen aspectes de l'artista italià (Venècia, 1720 - Roma, 1778) que connecten amb la sensibilitat més contemporània, gairebé juvenil, i que configura part de l'imaginari pop. S'acaba el 20 de gener, és a dir l'última trucada.

Espais inexistents, indeterminats, metafísics.

A la secció que reuneix els gravats Prima parte di Architetture, e Prospettive trobem làmines que representen vistes de ciutats i arquitectures amb personatges mig perduts en els seus grans espais. Urbs ideals, cuasifuturistes per les seves àmplies, netes escales, deshumanitzades per la seva grandària i que omplen l'ànima d '"una soledat inquietant".

Aquestes enormitats, d'edificis i espais públics, recorden les megaconstruccions d'estat realitzades pels règims dictatorials nazi, bolxevic... Molt matemàtiques, pur ordre i l'estil monumental de la Roma imperial. Des de la seva perfecció de formes ja s'intueixen projeccions a escenaris com els de la pel.lícula Metròpolis, l'expressionista alemany Fritz Lang, i les ciutats d'altres planetes per què caminaria el Flash Gordon d'Alex Raymond i que Mike Hodges va portar a la gran pantalla. I sense saber del cert ben bé per què, creiem veure materialitzades amb més caos i una mica de col.lapse en els còmics de Moebius o en les vistes de la megaurbs del film Blade Runner de Ridley Scott...

Per als més "clàssics", hi ha un pas intermedi pensant en codi de primeres avantguardes, aquí estan incubant els paisatges surrealistes de De Chirico, de Max Ernest, de Dalí... Com una metafísica de la ment, un lloc imaginari i enlloc.

'Carceri d'invenzione' o imaginar l'ombra

Diametralment oposada és la seva sèrie Carceri d'invenzione. Es tracta d'un camí cap al costat fosc de la fantasia. En aquests gravats veiem espais carceraris sortits de la imaginació de Piranesi. Presidis lúgubres, subterranis, que traspuen l'horror de la tortura i l'aïllament. Semblen ser llocs oblidats en el temps, abandonats, ombra a l'ombra, un ressò.

El puente levadizo cárcel. Carceri d'invenzione, hacia 1761. /Fondazione-Giorgio-Cini-Venecia

El puente levadizo cárcel. Carceri d'invenzione, hacia 1761. /Fondazione-Giorgio-Cini-Venecia


Ara el traç del burí sobre la cera de la planxes és gruixut, gairebé com si hagués estat un esbós guixat sobre un paper qualsevol: menys pensat gens casual, orgànic, que li atorga un contrast enorme amb els seus altres treballs cures, acadèmics i hipertècnics.

Hi ha uns ànims que prefigura estils de la modernitat. Igual que Goya, també és un protoexpresionista, un expressionista primitiu, originari. I igual que Goya en els seus gravats negres, aquells de El sueño de la razón produce monstruos, mostra l'altra cara de la impol.luta Il.lustració. La foscor al Segle de les Llums.

Apareixerà al segle XX el dibuixant M.C. Escher com un deutor amb els seus puzles i impossibles infinits. Aquest ciutadà dels Països Baixos que ha fascinat jugant amb les paradoxes visuals i les seves trompe l'oeil: cintes de Moebius recorregudes per formigues, dibuixos que s’autodibuixen... i laberints tridimensionals on no hi ha ni dalt ni a baix, ni dreta ni esquerra. Tan semblants a aquestes Carceri d'invenzione. I la línia genealògica condueix invariablement al llargmetratge The Laberynth de Jim Henson amb un David Bowie fent de malvat mag carceller d'aquells "meravellosos" anys 80 que s'estan revivint de nou.

La ruïna final de tot acte humà

En les seccions de l'exposició dedicades a les Vedute di Roma (Vistes de Roma) vam assistir al postapocalipsis, a les restes civilització. A través de l'estudi de diferents ruïnes de la Roma antiga, Piranesi ens acosta a aquest estat mental del "vanitat de vanitats i tot vanitat", de la destinació perible del que existeix. Tenint en compte la quantitat de pel.lícules i obres que estan tenint d'una o altra manera en el punt de mira el finismundisme, és terroríficament actual... És la por a l'any 2012 maia, és escenari plausible per Walking Dead i Revolution, sèries recents que parlen del col.lapse.
En les làmines veiem humans diminuts deambulant a través de les ruïnes d'una civilització extingida, o com a Frontespizio amb veduta di fantasia della Via Appia i della Via Ardentina, hi ha avingudes immenses convertides en lapidariums, restes amuntegats heterogèniament i sense ordre, com un catàleg arqueològic sense arxiu, cementiris d'obres del passat que s'intueix esplendorós i caigut i superb com una Torre de Babel. Un horror vacui que podríem pensar molt fellinià pel seu Satiricón, la bogeria d'un recollector en el seu amuntegament.

Una imaginació aberrant i sincrètica

Si sumem a això les làmines dels Grotteschi, els gravats grotescs, una altra finestra genealògica s'obre a la nostra imaginació. A través dels vestigis ruïnosos, la vegetació que irromp, les calaveres, les serps, els faunes i pedres amuntegades d'antics pobles erts arribem als mons de JRR Tolkien, la trilogia El Senyor dels Anells ha estat molt bé rodada per Peter Jackson (ara amb The Hobbit en procés).
Paisatges mítics que parlen de pobles ancestrals en un fantàstic pastitx que barreja moments històrics i cultures de diferents èpoques sense que importi massa. Conan el Bàrbar, de Robert I. Howard, és un exemple molt plàstic sobretot quan John Milius el va portar a la gran pantalla amb el musculós Schwarzenegger fent de prota a través de mons estranys i amb el toc kitsch convenient a les terres desaparegudes en les albors del temps.

I és que Piranesi és "eclecticisme i excèntrica vena creativa", el que en definitiva resulta en un estimulant sincretisme barroc nascut d'una magnífica imaginació nodrida de l'estudi i l'observació. El que en codi postmodern seria hipertextualitat, multidisciplinaritat, mash up, copy / paste... una amanida en un sentit absolutament positiu.

En una Barcelona made in FAD

Un últim apunt. En una Barcelona on el disseny és dogma de fe, Piranesi es mostra amb tot un catàleg de peces dissenyades per ell per decorar interiors i exteriors. Un ampli mostrari d'execució minuciosa, eclèctic, amb cadires, capitells, gerros, motllures... Làmines i més làmines que a més d'explicar servien al gravador de convincent publicitació marketinera dels productes que recreava en el seu taller.

I no és menys interessant per arquitectes (Piranesi era arquitecte) i historiadors seu estudi de detalls constructius i decoratius de l'antiguitat etrusca i romana. Uns estudis que segueixen a un altre estudiós com Andrea Palladio, amb els seus volumètrics tractats sobre Roma i Grècia. Així mateix com les seves propostes com a arquitecte "de veritat".

I en el tinter queden molts aspectes interessants de l'exposició com el vídeo 3D recreant les presons o les fotografies preses per Gabriele Basilico en els llocs dibuixats pel gravador... I ens quedem curts, però fins el 20 de gener encara hi ha temps, poc, per assistir a l'exposició.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha