La cultura catalana ha reconegut un home de teatre i, en el seu nom, tota una generació de dramaturgs crescuda a l’ombra d’aquest escriptor, guionista i dramaturg que és Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940). Òminum Cultural li ha concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la “qualitat, extensió, varietat i coherència de la seva obra, amb una continuïtat en totes les èpoques i condicions”.
El guardó dignifica una mica més, encara, una trajectòria sòlida. Ho havia de ser, atenent a bona part de l’època que li va tocar viure i de la qual es va mostrar molt crític en les seves memòries (Material d’enderroc, Edicions 62): “Aquells darrers anys cinquanta i principis dels seixanta, als escenaris de Barcelona, a diferència dels de Madrid, hi havia molt poca produccció pròpia i la què hi havia no sols era polenta sinó que, a més, per més avall que hagués caigut, cada nova temporada aconseguia el que podia semblar imposible, superar-se en la ignominia”. Hi havia excepcions, per descomptat, però el panorama era, segons Benet i Jornet, desolador.
Però aquest premi té una lectura que va molt més enllà de la trajectòria impecable i fructífera de Benet i Jornet. És el reconeixement a l’actual dramatúrgia catalana. El gènere que, de la mà d’una mala comanyia com és la crisi global, en aquesta atmosfera dura i sagnant que viu la cultura (i el teatre, en concret), respira aire pur, transmet proximitat, autenticitat, veritat. Transmet teatre. L’autor de gairebé mig centenar d’obres, des d’Una vella, coneguda olor fins a Dues dones que ballen (última actuació de l’immortal Anna Lizaran al Lliure de Gràcia) o Com dir-ho (en ple èxit ara a l’Almeria Teatre), és un exemple viu per als nous autors (i directors, molts d’ells) de teatre catalans. Una generació a la qual ell va voler donar pas amb la decisió simbòlica de rebutjar que es representessin obres seves als teatres públics de Catalunya per deixar pas a aquests joves autors.
Ahir, Benet i Jornet va considerar que aquest premi pot servir de reconeixement al teatre que es fa actualment a Catalunya, que “passa pel seu millor moment”.Els temps han canviat, ja no ens trobem en aquells anys de foscor en ple franquisme, tot i la dictadura actual de la crisi. La fecunditat del teatre català superarà l’enterrament de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, seu simbòlica d’aquesta nova generació a través del projecte T-6 d’autoria i direcció teatral, el 21% de l’IVA, encara que sigui venent pastanagues, i el que faci falta. Benet i Jornet està tranquil perquè sap que hi ha un matalàs prou gran i de qualitat per fer perdurar el teatre. Són altres temps, és evident.
El teatre ja no sorgeix de les reunions amb la gent del barri, com reconeixia l’autor a Material d’enderroc: “Avui, quan escric, i suposo que per no gaire temps més, la gent del barri, si ens trobem en algun lloc comú, és al supermercat. Ens hi trobem i no intercanviem ni una paraula”. Però fins tot aquesta freda veritat que hi ha en aquestes fredes trobades en els freds i anònims supermercats (o pitjor: en centres comercials!), queden reflectides en el teatre que no para de produir-se a Catalunya, demostrant que el teatre és una eina social indestructible.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
