eldiario.es

Menú

Litúrgia de confrontació

El segrest de CiU a les mans d'ERC i la navegació en ziga-zaga del PSC certifiquen la crisi política i institucional i aboquen al conflicte de legitimitats entre la Generalitat i el poder central de l'Estat

- PUBLICIDAD -
Presidenta Parlamento catalán afirma que la decisión del TC "no tiene precedentes" y que presentará alegaciones

El Parlament de Catalunya, a la imatge.

Leer versión en castellano

La suspensió cautelar de la declaració de sobirania del Parlament només és el pròleg del xoc de legitimitats cap al qual apunta la política d'Artur Mas, atiada per ERC i alimentada de forma cerril per l'espanyolisme sense complexos del nucli dur del PP i la bel·ligerància de l'alt funcionariat de l'Estat. Encara que es remunta als temps del malaurat Estatut del 2006, la deserció dels sectors progressistes de la societat i l’intel·lectualitat espanyoles en el debat sobre la desafecció catalana és esgarrifosa. Aquest fet sembla avalar per moments la posició de ruptura i desdeny cap a Espanya exhibida sense contenció, en públic i en privat, pels líders i ideòlegs del pinyol sobiranista de CDC, capitanejat ara definitivament per l'influent conseller-portaveu Francesc Homs, en absència -forçosa i només aparent- del en altre temps delfí Oriol Pujol Ferrussola.

Després de les vacil·lacions inicials del president Rajoy, era previsible que el recurs del Govern davant el Tribunal Constitucional produiria el bloqueig del primer gran acte de la litúrgia sobiranista pactada per Artur Mas amb Oriol Junqueras, líder d'ERC. L'alarma i decepció exhibides amb aspecte fúnebre pel president de la Generalitat contrasten amb la calculada displicència i abúlia de Junqueras, a qui l'exacerbació del plet secessionista i l'acceleració de la crisi institucional van com anell al dit. El fet coincideix amb l'agreujament de la fractura que divideix els partits parlamentaris catalans i soscava la cohesió interna i les bases fundacionals de les dues grans forces troncals del país, CiU i PSC.

Mitologia i política

Entrats ja en el segon terç de l'any, l'escenografia emocional i política del III Centenari de l'epopeia de 1714 es perfila cada dia una mica més a plena satisfacció dels qui treballen per consumar la fusió definitiva entre mitologia i política amb fins programàtics, sota la bandera d'una consulta d'autodeterminació. L'energia que alliberarà una combinació d'aquestes característiques a partir de la propera Diada de l'11-S és una gran incògnita, però ja està causant estralls molt seriosos de conducta i llenguatge en l'entorn institucional, polític i social del país. A títol de mostra, resulta inquietant la proliferació de casos de persones públiques i privades que es creuen obligades a desdir-se o disculpar-se en públic per les seves actituds o declaracions, així com l'esgarrifosa banalització d'estereotips denigrants de la pitjor espècie i la legitimització d'idees i conceptes associats a l'ús de la força o el desacatament de les lleis.

Un d'aquests termes és l'expressió "confrontació", aparentment incorporada per Artur Mas al seu diccionari polític per reafirmar les seves exigències sobre el llistó del dèficit. La importació del vocabulari i l'ideari nacional d'ERC és una de les evidències més notòries del gir sobiranista de CiU, però cal dir que l'evolució del llenguatge i les idees és un fenomen d'abast europeu que encara donarà molt de si. Sense anar més lluny, els sectors més radicals del PS francès no han dubtat a cridar també a la "confrontació" amb l'Alemanya de la impertorbable senyora Merkel per posar fi al diktat d'austeritat que està arrasant les economies del sud i ja amenaça la mateixa França comandada pel socialista François Hollande.

L'escenari domèstic, però, té les seves pròpies claus internes. Artur Mas estava considerat com un polític de tall tecnocràtic, pragmàtic i moderat, allunyat de la retòrica i els excessos. No obstant això, en arribar al poder no va dubtar a presentar-se al capdavant del que va denominar sense cap mania el "Govern dels millors" i fins "amic dels negocis", per tot seguit aplicar una dràstica política de retallades socials malgrat el clam de carrer. Després de la seva brusca fugida cap endavant amb la dissolució anticipada del Parlament i el gir sobiranista, el líder de CiU governa sense majoria parlamentària ni recursos financers propis, sense altre programa a la vista que una consulta d'autodeterminació i l'aspiració de passar a la història com una síntesi de Prat de la Riba i Francesc Macià. Ni tan sols això sembla gens segur a data d'avui.

Un sufragi ineludible

Sigui com sigui, els ciutadans de Catalunya es pronunciaran tard o d'hora a les urnes sobre el seu estatus respecte a l'Estat espanyol, ratificant o instant la modificació de l'actual situació derivada de la Constitució de 1978. Pot ser que això passi en una consulta d'àmbit territorial avalada d'alguna manera per les Corts o, de forma indirecta, mitjançant un referèndum d'àmbit estatal convocat pel mateix Govern central. Però és absolutament il·lusori, a més d'irresponsable, pensar que serà possible eludir l'exercici del sufragi un cop plantejada la qüestió i que el problema desapareixerà per avorriment, podriment o imposició. Algú al PP i el PSOE hauria de començar a pensar molt seriosament en això.

De moment, però, la lluita per impedir-ho està en ple apogeu amb el pes de les institucions de l'Estat, mentre el procés impulsat per les forces secessionistes, amb el protagonisme no menor de la Generalitat, camina cap al punt crític de combustió. L'absurda cimera sobre el "dret a decidir" no ha servit més que per aixecar acta de la solitud d'Artur Mas i el "segrest" de CiU a mans d'ERC, d'una banda, i la navegació en ziga-zaga del PSC sota la vacil·lant direcció de Pere Navarro, d'una altra. Un balanç desolador que amenaça amb créixer sense remei, al mateix temps que creixen la gesticulació i la grandiloqüència insurreccional en la política catalana.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha