eldiario.es

Menú

Santa Joana (Sánchez Camacho) d’Arc

- PUBLICIDAD -

La senyora Sánchez Camacho, líder del PP de Catalunya, ja es veia expulsada d’un futur estat català. Participa de la visió excloent i allunyada de la realitat que tenen els seus col.legues de partit espanyols. És no entendre res. Per això costa tant d’avançar en el diàleg. La realitat catalana d’avui no consta, per sort, com a Bèlgica, de nacionalitats diferents instal.lades territorialment, que es divideixen el país. Tot i els orígens diferents, el sentiment de catalanitat, més clar o més difús, és transversal. No cal parlar català per ser independentista o, simplement, per ser català. La prova és que un partit independentista va fer president de Catalunya una andalús. Pel que sembla (recordem els patètics esforços de Carme(n) Chacón de repescar els orígens andalusos de la seva família), mai un català serà president d’Espanya.

Tot plegat ho diem perquè l’endemà de la independència, l’estatus personal i adinistratiu de la senyora Sánchez Camacho no variarà gens, probablement serà la líder del seu partit a Catalunya, exactament igual que ara mateix. I això és perquè la separació de Catalunya i Espanya, si es dóna, es farà dins un marc d’interrelacions personals i afectives molt gran. I això és per la senzilla raó que, amb els anys, la realitat nacional de Catalunya s’ha anat fent –com sempre, al llarg de la història- a base de les aportacions dels nou arribats.

Però és que en el cas de Catalunya i Espanya, la cosa és molt més profunda. Un exemple: Un català que té claríssim quina és la seva llengua –el català- i quina no ho és pas –el castellà- també té claríssim alhora que la llengua castella no és per a ell una llengua estrangera com el francès. El vincle sentimental amb el castellà dels catalans d’Espanya –als catalans de França els deu passar el mateix amb el francès- és profundíssim. I això no varia d’un dia per l’altre simplement perquè hi hagi independència. Robèrt Lafont (1923-2009), un dels grans intel.lectuals del moviment occitanista contemporani va desenvolupar una visió d’Occitània que implicava la coexistència en un mateix territori de dues menes de nació, la primària, conformada per trets lingüístics i culturals, i la secundària, amb un altre grau d’afecte, conformada per la definició de l’espai comú derivat dels lligams polítics. No cal pas que la relació entre els dos espais sigui tibant per obligació. Serviria força per definir la relació entre Catalunya i Espanya i marcaria una gran diferència entre la relació d’una metròpoli i la seva colònia. O entre un país i una regió o zona incorporada de manera recent.

Ningú no la farà fora d’enlloc, senyora Sánchez Camacho. Si se’n voldrà anar serà perquè voldrà. Si les coses s’haguessin fet bé, Espanya s’hauria pogut organitzar de manera que fos una nació de nacions, que és el que la teoria de Lafont ve a definir. El famós desastre del 98 ho hauria pogut permetre. Però no va ser així i, avui en dia –a no ser que hi hagi canvis de mentalitat importants a Espanya- no sembla gaire possible.

Un altre exemple: el fet que només dotze famílies entre cinquanta mil –sí, 12 entre 50000- al llarg dels anys hagin exercit el seu dret a demanar l’ensenyament en castellà per als seus fills s’interpreta automàticament com una coerció dictatorial. Ni tan sols es considera que, potser, aquesta és la realitat tranquil.la de ciutadans adults i responsables. I encara menys, es menyspreen els milers i milers de famílies d’origen i parla castellanes que van assumir espontàniament la seva nova realitat i van permetre –sí, senyors, van permetre generosament- que, als anys vuitanta, el parlament de Catalunya aprovés lleis de normalització lingüística totalment transversals per majories aclaparadores, és a dir, que arribaven reforçades per la superació de la batalla partidista, mesquina i destructiva. Però això eren els vuitanta. Avui semblaria una quimera (això sí que semblaria una quimera, senyor rei).

No, senyora Sánchez Camacho, si arriba a donar-se el cas, aquí no es farà fora ningú. Encara més, si ens n’hem d’anar, tingui–ho clar, a molts ens sabrà força greu. Però ens en anirem.







- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha