Musa Abdel-Muti: “Avui en dia ningú parla del problema palestí perquè no ven”

Amant del cinema, escriptor i periodista excorresponsal a l’Orient Mitjà amb l’Agència EFE, el palestí Musa Abdel-Muti ha escrit la trilogia novel·lada ‘A l’Oest del Jordà’ (Editorial Tigre de Paper). Nascut a Nablus, Cisjordània, en Musa intenta acostar la realitat del dia a dia al lector a través dels seus llibres, tocant temes tan tabús en el mon islàmic com el sexe, la religió o la política. Partidari de l’autocrítica veu necessari, però, que Israel cedeixi per poder avançar en una possible solució del conflicte i anima a les dues parts a fer un canvi de discurs per deixar de banda una enemistat palpable en moltes parts del territori.

El segon llibre de la trilogia, Nablus en flames, és una novel·la de ficció però inspirada en un context real: la Segona Intifada. Els personatges que surten a la novel·la els trobaríem a Palestina?

Sí, de fet, en la novel·la he escollit personatges reals i els hi he canviat el nom. És un món que conec molt bé i els personatges representen a la majoria, fotocopio la realitat a través de la paraula. Jo vaig arribar a la literatura de la mà del periodisme i del cinema. El meu somni era fer pel·lícules però em vaig casar amb el periodisme. La novel·la la sents com si fos un guió, té un ritme ascendent, puja i baixa, així fins el desenllaç.

Escriure aquestes històries t’ha ajudat a donar al conflicte l’espai que volies i que potser no has pogut donar-li com a periodista?

Sí tot i que, per exemple, jo mai vaig pensar en complaure al mitjà, al revés, jo he sigut molt crític i he rebut molts pals per culpa de la segona i la tercera part de la trilogia perquè he tocat els tres tabús del món islàmic: el sexe, la religió i la política. He criticat la política palestina i també la religió, que s’utilitza com a escut. Sobre el sexe, que és el tabú més gran, en parlo perquè un dels personatges de la novel·la és homosexual. I ja saps com n’està, de castigada, l’homosexualitat al món musulmà. Aquest personatge, que és profundament religiós, s’enfronta a ell mateix: “Per què, Déu, m’has fet així?”. És una lluita molt dura i això ningú no ho ha plantejat al món àrab. Tot i que es practiqui ningú en vol parlar i jo ho he fet i per això he rebut el càstig diví, el càstig popular.

Vas néixer el 1947, un any abans de la creació de l’Estat d’Israel, i vas passar la teva infància a Beta, un poble a 50 quilòmetres de Jerusalem. Què recordes d’aquells temps? Com era viure allà?

La vida era molt senzilla, el poble era petit, agrícola, la gent depenia totalment del camp, de les oliveres, les ametlles. Com un poble típic del mediterrani. La gent era molt senzilla.

Què ha canviat en la forma de viure?

Hi ha hagut un terratrèmol, amb la creació de l’estat d’Israel la forma de viure ha canviat. Quan tens un enemic que t’amenaça, que ja està damunt, el caràcter s’estova perquè la por és l’enemic de les persones. Ara Israel diu que no se sent segur. Ells que són una potència nuclear, que tenen una economia que equival a casi tot el món àrab i tot i així parles d’una seguretat fràgil. Qui té una seguretat fràgil, nosaltres, que estem desemparats i lluitem amb pedres, o ells?

Aquesta és una de les propagandes que Israel va fer creure a tothom: que la seva seguretat està sempre amenaçada. Mata i es pensa que ho fa en defensa pròpia. Qui és el culpable de que la gent es cregui això? Els mitjans de comunicació que difonen missatges  de “ens passarà el mateix que en l’època dels nazis” i ara ells estan fent el mateix que els nazis. Nosaltres apareixem com el terrorista, agressius, la imatge estereotipada del palestí jove, barbut, que té pinta de menjar-se el món.

Tu has treballat com a periodista i has ensenyat la professió a la universitat d’AlNajah. Com creus que s’ha tractat el tema de l’ocupació des dels mitjans de comunicació espanyols?

Depèn de l’època. Durant la Primera Intifada, quan hi havia el PSOE, era el 100% a favor [del poble palestí], però no pel govern del PSOE;  la gent simpatitzava amb la lluita del poble palestí perquè durant la Primera Intifada el poble espontàniament llançava pedres contra l’Exèrcit, contra els tancs, i això va fer que  tothom, fins i tot els mateixos jueus, es bolquessin a favor del poble palestí. Avui en dia ningú parla del problema palestí perquè no ven. Als titulars d’avui hi ha el gihadisme.

En aquest sentit, els mitjans van ajudar a fer visible la magnitud del conflicte durant la Primera Intifada?

Durant la Primera Intifada, jo vaig ser-hi com a periodista, sempre  es deia a la premsa: el David palestí contra el Goliat israelià. Jo recordo unes caricatures en les què sortien nens tirant el xumet als tancs i els tancs responent amb armes de foc. Aquest tipus de caricatures eren a tota la premsa fins un dia que ja no va ser així.

Per què?

Per motius aliens a nosaltres i també per culpa nostra, per cometre errors. Entre els aliens hi ha el recolzament de totes les potències internacionals, especialment dels Estats Units, a Israel. Quan Israel es va crear eren tots immigrants, venien de tot el món, inclús no sabien hebreu. Quan posaven una pel·lícula la posaven en rus o en anglès o en francès. L’hebreu el van inventar: una mica de l’àrab, una mica de l’arameu...i han fet el seu idioma. Israel no s’està apoderant només de la terra palestina, s’està apoderant del nostre esperit.

“Nablus en flames” és una novel·la ambientada en la Segona Intifada palestina. Com ha evolucionat des de llavors la societat palestina que conforma la resistència?

Hi ha molts factors que han incidit en la lluita palestina. Per exemple, a Cisjordània hi ha un model de lluita i a Gaza n’hi ha un altre, i són ben diferents. A Cisjordània han escollit la resistència social: denunciar a Israel amb la llei i a Gaza amb la lluita. Per què hi ha aquests dos models? Els habitants de Gaza, un milió i mig d’habitants, que viuen en una platja, la gran majoria procedeixen del 1948. Un palestí, quan neix el seu fill, el porta al punt més alt de la muntanya i li diu: “Mira, fill, aquella és la teva casa, la teva casa és allà, el teu país és allà”. No és com a Cisjordània, on la majoria son originaris i viuen a casa seva.

La impossibilitat de consensuar una sortida fa que els ciutadans vegin la violència o l’islamisme polític de Hamàs com l’única via possible?

Aquí hi ha opinions per a tots els gustos. Hi ha gent que diu que és positiu perquè Israel sempre està en guàrdia. Però, quin és el preu que paguen els habitants de Gaza? És un preu molt alt. Fa uns set o vuit mesos, 1.600 persones mortes, la majoria nens, cases destruïdes. Val la pena? Això ja és una reflexió que ha de fer cadascú. I si no, diu Hamàs, si no lluitem? Israel ens donarà copets a l’esquena? Cedirà? Ho ha fet alguna vegada? Mira les negociacions, què n’hem tret? Més colons, més terra confiscada. Fem el que fem Israel té un pla en ment. Pregunta-li a un israelià quines són les fronteres d’Israel: indefinides.

Tu vas ser a la Conferència de pau del 1991 a Madrid. Com ho vas viure des de dins?

Doncs jo estava somiant en aquell moment. També era més jove, i clar somiava: “Això va  de debò. La gent, tant de bombo, tants països, això no és cap broma”, vaig pensar. Però la decepció va venir anys després perquè Estats Units va obligar a les dues parts a asseure’s i no estaven preparades; ni els pobles, ni els governs, ni les autoritats d’ambdues parts.

Ho estaran mai?

Doncs jo crec que hem de madurar. Fins quan? Ells ens han derrotat en moltes batalles, no hem aixecat la bandera blanca de la rendició ni l’aixecarem mai. Alhora tampoc podem expulsar a tots els immigrants jueus. Hi ha moltes ferides, però la maduresa ha d’arribar algun dia. Nosaltres som un 50% i ells són l’altre 50%. Ha d’haver-hi alguna solució.

“Les idees sionistes i l’ocupació estan deformant els dos pobles; vull dir que l’ocupació deforma els dos pobles”, dius en una entrevista.

Sí, totalment. Quan agafa les armes, la societat es transforma. Ja no és una societat feliç. Per exemple, Israel té un servei militar que dura tres anys i pico i els hi ensenyen una cosa: que tots els palestins són enemics seus. No hi ha ni amor ni bondat entre els dos pobles, només enemistat.

S’ha de canviar el tipus de discurs? S’ha de fer pedagogia?

Sí. Canviar a discursos de pau. Els bàndols que han arribat a la maduresa han de canviar el seu discurs i també Israel ha de cedir perquè no els queda res als palestins. Tota Cisjordània i Gaza són el 22% de Palestina i estan plenes d’assentaments. Hi ha cinc milions de  palestins a la diàspora. Ens han substituït en tot, ho han ocupat tot. Han de començar a cedir. La societat israeliana està cada cop més a la dreta. Més extrema dreta. Netanyahu era la dreta del partit laborista fa 15 anys, ara, fixa’t, és gairebé com els laboristes perquè hi ha molts més partits a la seva dreta. Amb un poble així no es pot arribar a la pau.

L’exministre d’Exteriors israelià Shlomo Ben Ami, escrivia després de les eleccions: “Si volem que els palestins evitin el trist destí dels kurds, la major nació sense estat del món i Israel aconsegueixi apartar-se del seu avenç suïcida cap a un estat amb règim d’apartheid, les dues parts necessiten que el món les salvi d’elles mateixes”. Hi estàs d’acord?

Sí, molt ben expressat. S’ha de pressionar a ambdues parts, sobretot a Israel que té tot el recolzament del món occidental. Si Occident deixa a Israel un any sense recolzament cau per si mateix, ells agafen les maletes i se’n van. Però s’ha de pressionar a ambdues parts per cedir. Però nosaltres no sé que podem cedir, ens hem baixat els pantalons moltes vegades i ja no hi ha res per cedir.

Parlem d’Estats Units, però, com actuen els països que estan més a prop, els països de la regió?

A la zona d’Orient Mitjà hi ha quatre potències regionals: l’arabisme, l’hebreu, el turc i el persa. Cadascun té els seus punts forts i els seus punts dèbils i adopta tàctiques que van canviant. Avui el meu aliat ets tu, demà soc aliat d’un altre, avui tu i jo contra ell i demà ell i jo contra tu i així funciona. L’arabisme està dividit, són 22 països, uns són un pou de petroli, altres són molt pobres, etc. El turc i el persa són els més segurs. Els hebreus, Israel, és un país fort econòmicament i militarment però qualsevol cosa podria afectar-li, és sensible. És com si agafes una palmera aquí i la portes a Noruega, no generarà arrels. Les nostres arrels són cada vegada més profundes a la terra. Les potencies hebrees, turca i persa van a l’home malalt: l’àrab, perquè el món àrab està dividit.

Està dividit respecte el conflicte?

Si els palestins depenguéssim de nosaltres mateixos potser tindríem millor resultat. Sempre han utilitzat la causa palestina segons els seus interessos. Com que la causa palestina gaudeix de simpatia...

Com creus que afectarà al desenvolupament del conflicte la reelecció de Netanyahu?

Mentre no canviï la societat israeliana ni hi hagi una voluntat seriosa, ni estiguin convençuts, no hi haurà una altra forma d’arreglar res si els palestins no tenen els seus drets