eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

África Macías, psicòloga del grup d'atenció a famílies

"Que hi hagi un responsable de la tragèdia fa molt més difícil el procés de dol"

Entrevista a una de les psicòlogues que ha passat les últimes hores atenent els familiars des de l'Aeroport del Prat fins els Alps: "Ara mateix veia la foto del copilot a la tele. No és bo, no els ajuda gens"

"Sempre recomanem a polítics i institucions que aportin informació clara, verídica, detallada, perquè és el que més ajuda als familiars. Després ja vindrà la psicologia. "

- PUBLICIDAD -
Arribada de l'equip de psicòlegs de l'Ajuntament de Barcelona. / ENRIC CATALÀ

Arribada de l'equip de psicòlegs de l'Ajuntament de Barcelona. / ENRIC CATALÀ

Els familiars de les víctimes de l'accident de Germanwings han tornat a casa després de viatjar moltes d'elles als Alps per acomiadar -si se n'hi pot dir així, o de qualsevol altra manera- els seus éssers estimats perduts. El suport de la comunitat poc a poc s'anirà diluïnt, i ells hauran de travessar un procés de dol per al qual probablement ningú està preparat. No els ajudarà, tanmateix, el fet que aparegui ara un suposat culpable de la tragèdia, el copilot de l'avió. I menys encara que la seva foto sigui omnipresent als mitjans de comunicació. Ho explica en aquesta entrevista la psicòloga África Macías, membre intervinent del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, que porta més de 72 hores atenent els familiars des de l'Aeroport del Prat fins a Marsella, passant per l'Hotel Jaume I de Castelldefels.

En la gestió del dol, com canvia el fet que ara hi hagi un responsable de la tragèdia de l'avió?

Fa molt més difícil el procés. No és el mateix una malaltia, un accident, un suïcidi o en aquest cas una assassinat. Perquè costa molt més entendre, en aquest cas per part de les famílies, que un ésser humà n'hagi matat un altre. Apareix molt la ràbia i el desig de venjança, que són totalment comprensibles però que s'ha d'intentar rebaixar. Però no ara, sinó d'aquí a unes setmanes, amb teràpia per als que ho necessitin: hi ha tècniques cognitives per a què una persona no pensi tota l'estona en això, que no busqui contínuament el per què, encara que cadascú hi acaba arribant pel seu compte.

Com es gestiona aquesta desconnexió que recomana amb la presència continuada de la informació sobre l'accident als mitjans de comunicació?

Ara mateix veia la foto del copilot a la tele. No és bo, no ajuda gens. No discutiré com els mitjans gestionen la informació, però sí que puc dir que per a les famílies no és bo. Se'ls activa molt més el desig normal de venjança, i els costarà més processar-lo. I pel que fa a la desconnexió, la informació és contínua i està a tot arreu. Nosaltres els donem pautes perquè no mirin tan les notícies, però sense prohibir-los-ho, és clar.

Quin és el paper dels psicòlegs en el primer moment d'atenció a les famílies?

Acompanyar. Sempre des de la rereguarda, perquè sempre és millor que un familiar sigui abraçat per un altre que no per un psicòleg. Estem visibles, presents, perquè sàpiguen que hi som, però és molt més positiu que es consolin entre ells. El que sí que fem és ajudar a gestionar la informació. 

Com es fa?

És molt díficil, sobretot en les primeres hores, perquè al principi més que ajuda el que volen les famílies és saber. Quan érem a Marsella se'm va apropar un familiar, després que parlés el fiscal, i em va dir que per primera vegada algú els havia parlat clar. Sempre recomanem a polítics i institucions que aportin informació clara, verídica, detallada, perquè és el que més ajuda als familiars. Després ja vindrà la psicologia.

El dol és col·lectiu, en casos com aquest?

El procés de dol sempre és individual i molt personal. Però sí que en aquests casos es potencia més el sentit de comunitat. El recolzament entre les persones que han patit el mateix enforteix i t'ajuda a sentir-te identificat. Perquè ningú millor que ells saben el que estan patint. Per això a vegades aquest sentit de col·lectivitat acaba desembocant en associacions.

Això es veu en els actes d'homenatge, per exemple. També ajuden?

Als Alps se n'han fet dos. És el que obre el procés d'integració de la pèrdua. El fet d'anar allà i veure on ha passat tot. És l'acceptació de la realitat, de la pèrdua, després de les primeres hores de xoc, quan moltes persones encara no ho accepten. La gent necessita els últims moments amb les persones que els falten.

I després d'aquesta acceptació, què?

És la segona part del dol. Comença el procés de més sentiment, expressió. És quan surt tot: la tristesa, la ràbia, la venjança, inclús la culpa. I posteriorment l'adaptació a la realitat i la necessària recuperació de les rutines. En aquest procés el familiar va buscant el sentit de què ha passat, perquè al final som éssers racionals i ens cal entendre les coses. Sempre és complex definir els temps, però això solen ser dos o tres anys. Però el més important no és el temps, sinó que les persones passin el procés de dol sense estancar-se.

En aquestes etapes tots els contingents d'atenció a les famílies desplegats aquests dies ja no hi seran.

És el que s'anomena fase de lluna de mel -encara que l'expressió no és gens curosa-. Fins ara els familiars se senten molt recolzats, però en tornar a la seva vida es poden enfonsar. Per això és molt important que ara els expliquem que tenen llocs on anar, que hi ha dispositius de salut als quals els hem de dirigir.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha