“Ara la mina no està sota una muntanya, està a l'abocador”

Una ventada tira a terra un paraigua menut, de color blanc, que serveix de contrallum per a les fotografies. La barnilla del para-sol, fina com el dit petit de la mà, queda ben doblegada. “Merda de ferro!”, exclama la fotògrafa. Javier Peña (Burgos, 1973), director general i director científic del centre d'estudis Elisava i expert en materials i disseny, corregeix: “No, el material no és una merda, però no està preparat per entomar un cop així”.

Peña, que es defineix a si mateix com un “amic dels materials”, treballa per a fer comprensibles els elements que ens envolten. Per a ell no hi ha materials bons o dolents, tot depèn de l'ús que en fem: “Els plàstics? La uralita? La uralita és un material espectacular, però no vam entendre com fer-la servir, quin era el seu comportament”, destaca Peña, movent les mans com un director d'orquestra i assenyalant tots els elements que l'envolten a la terrassa d'Elisava.

L'expert, fervent defensor de la revolució que suposaran els materials grafènics, trasllada el debat amb velocitat endimoniada cap a un pla social. “S'ha de treballar per recuperar la sobirania de materials”, valora. L'objectiu? Ser conscients de la capacitat que tenim per a incidir en l'impacte mediambiental dels materials i en les seqüeles laborals que deixen aquests des de l'extracció fins al seu ús final. Les deixalles d'avui han de ser les primeres matèries del demà.

L'empresa privada ha monopolitzat el coneixement dels materials?

Sí, descuidant la importància dels materials en el canvi social.

Per què són tan importants pel canvi social?

Sempre dic una cosa: a l'escola, quan tens 4 anys, t'ensenyen el llenguatge de les lletres, després el dels números, i també el de les notes musicals. Aquestes són les eines de comunicació que tenim per a relacionar-nos i transformar el món. La meva pregunta és: Per què no ens ensenyen el llenguatge dels elements químics? Els elements químics impregnen tot allò que ens envolta, al final: allò que trepitgem, que veiem i vestim.

Quin llenguatge és el dels elements químics?

El de la taula periòdica: tot està fonamentat en aquest llenguatge. Amb 6 anys ens diuen que les ampolles són dolentes i que els taps els recullen per fer no sé quines coses. Però en realitat no sabem què estem fent: no sabem que el plàstic està format per unes lletres que diuen moltes coses. No sabem que el plàstic està fonamentat en carboni, i que nosaltres som carboni. És evident que la societat no entén els materials com el resultat de l'evolució humana i, per tant, tampoc les conseqüències d'aquesta evolució... Una evolució totalment descontrolada, per cert. I sense tenir consciència d'això el planeta no anirà enlloc. Hem de canviar el paradigma: si parlem d'economia circular, el material és fonamental.

Ens hem conformat amb el reciclatge quotidià?

Sí, i ningú diu que aquest triatge, aquesta separació es fa per a exportar i enviar-ne els resultats a la Xina, o a l'Índia. Un bon reciclatge implicaria donar sortida a aquest material aquí: ara la mina no està sota una muntanya, està a l'abocador. La matèria primera és el plàstic, el vidre o la ceràmica que llancem.

Hem cedit la nostra sobirania de materials?

Sí, i hem de lluitar per aquesta. La primera revolució que coneixem és la de l'Edat de Pedra, després la del Coure, la del Ferro i la del Acer, després la dels plàstics o la del Silici. I ara quina és l'Edat que vivim? La d'allò nano. Els materials sempre han estat aquí, i han estat les eines per desenvolupar les societats. Però avui en dia no valorem el material com una eina de coneixement i informació. Abans qui tenia el coneixement a les societats era l'artesà: ell controlava el procés de transformació i la informació del material. Aquell artesà que desenvolupava un nou acabat, triomfava. Ara aquest coneixement ja no el controlem nosaltres –l'hem perdut– i el té una multinacional. I no hem tingut la capacitat d'explicar-li a aquestes corporacions que aquest coneixement hauria de ser de tots. No demanem ni tan sols la traçabilitat dels productes.

Què és la traçabilitat?

El trajecte del material. Que té a veure amb l'impacte mediambiental però també amb els drets laborals, per exemple.

Hem d'incorporar en aquesta traçabilitat elements que vagin més enllà de l'eficiència, entenc. Per exemple, com cita, els drets laborals?

Mira el coltan, un material que s'extreu en unes condicions deplorables per als nens. ¿Qui produeix molt del material esportiu que, dia rere dia, afecta aquests nens? ¿Quines marques? Tots ho sabem, però està descontrolat... I no ho volem controlar.

Ho podem controlar?

Bé, hi ha molts materials, més de 160.000 al mercat; fa 50 anys el nombre de materials que coneixíem era de poc més de 20.000. La crescuda exponencial ha fet que tinguem un material per cadascun dels productes i situacions que volem abastir. Tot el contrari del que fa la natura. La natura té dos materials principals: el col·lagen i la cel·lulosa. I saps què? A la natura tenim fusta vermella, groga... No ens caldria pintar res, cap fusta, però els humans per a desenvolupar productes fem constantment noves molècules... Retornar aquests nous materials a la natura és impossible. Tantes modificacions fan inviable aquest retorn. I això quan coneixem el procés d'aquestes modificacions, per què moltes vegades...

La crítica la fa als òrgans supranacionals que regulen sobre aquests problemes mediambientals?

Aquells que fan normatives i polítiques haurien de tenir molt clar tot això que explico. Haurien d'entendre que el món en el qual vivim ha de perdurar en el temps. Al G-20 sempre se'n parla d'emissions i altres. Coneixen la realitat... Però no en són prou conscients, sembla.

Quin material d'ús comú suposa un major perjudici?

Jo sóc amic dels materials, per a mi cap material és bo o dolent. El que és bo o dolent és l'ús i l'aplicació que en fem: la uralita mai ha estat dolenta, però la gent que la va manipular ho va fer de forma incorrecta. La uralita és un material espectacular, però no vam entendre com fer-la servir, quin era el seu comportament.

I els plàstics?

Jo sempre defenso els plàstics perquè són interessantíssims. L'aigua, ¿la transportem envasada en plàstic o en vidre? ¿Què estalvia més energia? El plàstic. Però la gent pensa que el vidre és perfecte perquè es pot reciclar. I el plàstic, no? El de les ampolles? Igual que el vidre es pot reciclar. El problema és que no sabem què fer amb el material reciclat. En fem algunes coses, però hi ha molta més matèria primera que productes reelaborats amb aquest residu. Si entenem el nou llenguatge que genera el material reciclat no tindrem problemes de sostenibilitat: economia circular bàsica.

És una qüestió cultural? Un prejudici cap al material reciclat?

El Barça ha jugat amb una samarreta feta amb ampolles reciclades; hi ha molt de material tèxtil o maletes fetes amb plàstic reciclat, de fet. I bé que el Barça ho ha guanyat tot, i jugant amb un producte fet... Amb escombraries? Amb un cèntim acabem fent un producte que costa 90 euros! ¿Per què no podem fer més coses? Perquè no coneixem la traçabilitat del residu i, no ho oblidem, perquè l'estètica del producte no és tan maca com la d'un producte que utilitza material verge per a l'elaboració. Aquesta és la responsabilitat del consumidor.

Entenem el concepte residu com una cosa negativa?

Sempre. I no veiem que un residu passa a ser de nou una matèria primera. ¿Que a tu t'agrada més la fusta verge al parquet en comptes de la d'un de reciclat i que compleix absolutament amb les mateixes garanties? Molt bé, però en qualsevol cas, això no són escombraries, són nous materials.

La seva tesi considera el grafè un material revolucionari.

El grafè està fonamentat en el carboni; a la taula periòdica és l'element de la vida. El nostre cos està fonamentat en aquest element. Aquest mòbil [sosté el telèfon de sobre de la taula] té prop de 70 materials, molts d'ells terres rares: europi, terbi, ceri...

Terres rares?

Les terres rares –les dues fileres que surten de la taula periòdica– són les que marquen l'economia de molts països. Les reserves estan a la Xina. I mouen el món: fa tres anys la Xina va dir que en tallava les exportacions i Obama ho va negociar immediatament. Aquestes terres són cares d'extreure. Però el grafè ho soluciona tot...

Per què?

Ha generat un nou concepte de material. És un material bidimensional on el gruix no existeix: el material és invisible. Té menys d'un àtom de gruix. Però és més resistent que l'acer, més dur que el diamant; a més de gran conductor tèrmic. ¿Saps per què els ordinadors no processen més de pressa? Perquè s'escalfen: no és un problema de discos durs. Els materials superconductors ho són a temperatures baixes i el grafè permet conduir més, ens soluciona el problema. A més, gràcies al grafè podrem descontaminar perquè és un material foto-catalític, funciona com la fulla d'un arbre.

Com s'aconsegueix aquest material?

La manera més bàsica és exfoliant grafit, com el d'un llapis que es trenca en petites làmines... Si això ho fem fins a obtenir un àtom, ja tenim grafè.

I ja s'està fent?

No encara a aquests nivells que t'explico, però s'arribarà. No estem parlant de l'extracció de cap terra rara... Això serà una revolució.

On es produirà aquesta revolució?

Serà molt diferent del que va passar amb el silici o els plàstics, perquè en aquesta revolució el disseny pot jugar un paper molt important. Podem vincular el desenvolupament tecnològic amb el desenvolupament social, la indústria amb la gent: el disseny té aquesta responsabilitat i aquesta capacitat social.

Per què això no va passar amb el silici o els plàstics?

Perquè el disseny no existia com a disciplina. El disseny té una responsabilitat social perquè té la capacitat de prefigurar el futur i treballar pel present: entendre quines són les condicions de treball, el context, i vehicular el material de la forma adequada perquè sigui integrat a la societat de la millor manera. Hem d'entendre des de les noves tecnologies participatives quin és el rol del dissenyador.

Acabem per on hem començat: ¿Aquest coneixement no se l'apropiaran les grans empreses?

Aquest coneixement el tenen les empreses, però no grans multinacionals: aquesta revolució no la conduirà la NASA. [Riu] Espanya n'és líder, amb quatre empreses. I també ho és a escala universitària, amb l'Institute of Photonic Sciences (ICFO) o el Catalan Institute of Nanoscience and Nanotechnology (ICN2). Tenim el coneixement a primer nivell mundial: aquesta no serà la revolució d'uns pocs.