La Barcelona del 92: l'urbanisme de la democràcia

Una de les frases més repetides el 1992 va ser que els Jocs Olímpics havien situat Barcelona al mapa. Avui, 25 anys després, molts barcelonins semblen desitjar que la ciutat quedi una mica més difuminada en aquests mapes, perquè corre el risc de morir d'èxit. 

Un 85% dels ciutadans ja situen el turisme com a principal motiu de preocupació. En realitat, la preocupació no és tant el turisme com la pressió turística i els danys col·laterals que comporta. El principal, el canvi de teixit humà en alguns barris per efecte del gran negoci que signifiquen els pisos turístics.

Tot això deriva dels Jocs Olímpics del 92, és cert, però abans d'aquesta data, les preocupacions dels barcelonins eren molt més elementals, més bàsiques: escoles, hospitals, asfaltat, il·luminació...Sembla molt llunyà el dia en què les associacions de veïns organitzaven carreres amb la particularitat que discorrien enterament per carrers de terra. 

No feia tant que el litoral estava ocupat per barraques i runes i que amb prou feines la Barceloneta i la petita platja de pescadors de la Mar Bella, al Poblenou, era apta per al bany. I en aquesta mateixa època les avui molt turístiques i saturades bateries antiaèries del Carmel encara estaven ocultes per les precàries construccions que havien donat nom al barri de barraques d'“Els canons”.

L'aposta de futur de Socías i Solans

La Barcelona del 92 va començar en realitat molt abans. Va començar fins i tot abans que el 1979 arribés a l'Ajuntament el primer consistori democràtic després de la Guerra Civil. Un alcalde de passat franquista, designat a dit, Josep Maria Socías Humbert, i el seu delegat d'Urbanisme, Joan Antoni Solans, van tenir a partir de 1976 la suficient visió per a saber quin camí havia de seguir si es volia garantir el futur d'una ciutat maltractada per l'especulació i les aberracions urbanístiques.

Poques vegades hi ha hagut tant diàleg amb les associacions de veïns com en l'època de Socías i Solans. Sobre aquest últim no requeia cap sospita, ja que formava part dels arquitectes que tenien una idea de ciutat progressista, molt diferent de la que imperava fins llavors. 

Del primer se sabia que havia format part del Frente de Juventudes i que havia estat Delegado Provincial de Sindicatos. Però la presència com a convidats a la seva presa de possessió d'alguns destacats sindicalistes del Baix Llobregat de CCOO propers al PSUC ja donava pistes que no podia ser enquadrat, sense més, com a ‘franquista’. “Us sorprendrà”, va dir un d’ells.

Buides les arques municipals, Socías i Solans van dur a terme una política urbanística que va consistir a reservar terrenys per al futur: estacions i vies de ferrocarril, casernes militars, grans indústries, parcs privats... van passar a formar part del patrimoni municipal. Aquell ajuntament no tenia recursos, però Socías i Solans sabien que els ajuntaments democràtics del futur serien capaços de transformar la ciutat gràcies a aquella notable reserva de terreny.

Els parcs de l'Estació del Nord, de Sant Andreu, de l'Espanya Industrial, de l'Oreneta, de les Aigües, de la Pegaso... són una realitat gràcies a aquelles polítiques. I el mateix es pot dir de la Universitat Pompeu Fabra, que ocupa les casernes d'Intendència; la Ciutat de la Justícia, situada a on hi eren els de Lepanto; i el parc i les escoles que van reemplaçar als de Girona...

Oriol Bohigas i la reconstrucció de Barcelona

El primer Ajuntament democràtic es va trobar, per tant, amb grans espais sobre els quals practicar el seu projecte urbanístic. Un projecte que Oriol Bohigas, responsable d'aquella transformació, va condensar en el seu llibre “Reconstrucció de Barcelona”. Narcís Serra primer i després Pasqual Maragall van posar en pràctica el que es va conèixer com “monumentalitzar la perifèria”, perquè, si més no de manera simbòlica, van començar a aparèixer en els barris més degradats i allunyats del centre peces escultòriques i arquitectòniques de notable factura.

Va ser en aquest moment quan Barcelona va començar a situar-se al mapa, primer com a pol d'atracció per la política urbanística i, sobretot, gràcies als exercicis estilístics que envoltaven totes les propostes arquitectòniques. Barcelona arriscava i aquest risc era lloat per les elits de l'arquitectura mundial.

La concessió el 17 d'octubre de 1986 de l'organització de la XXV Olimpíada de 1992 no va ser més que la culminació d'aquell procés, el pretext adequat per a executar en un termini breu tots els projectes pendents que la ciutat necessitava. En aquests anys, Barcelona va experimentar la transformació urbanística més gran dels últims cent anys. Des de l'execució del Pla Cerdà i la creació de l'Eixample no s'havia vist res semblant.

Una gestió sense sospites

Des del punt de vista urbanístic els Jocs Olímpics van ser un èxit: es va crear la Vila Olímpica, es va recuperar el litoral per a la ciutadania, es van construir les rondes, es van crear noves zones verdes i es van començar a pacificar, gràcies a les Rondes, carrers com Aragó, que eren, fins llavors, autèntiques autopistes urbanes.

Els Jocs, a més, van ser impecables des del punt de vista de la gestió econòmica. Anys més tard alguns van començar a gratar amb l'esperança de trobar algun indici de corrupció, però van fracassar estrepitosament. Mai ningú no ha pogut despertar la més mínima sospita sobre els Jocs del 92.

Els màxims exponents del canvi urbanístic de Barcelona van ser l'alcalde Pasqual Maragall i l'arquitecte Oriol Bohigas. I encara que és cert que la unanimitat pel que fa als Jocs va ser absoluta, no tots acabaven de creure en l'èxit d'algunes iniciatives urbanístiques com la Vila Olímpica. 

Ja li va passar a Cerdà: la burgesia barcelonina es va llançar en contra perquè consideraven que era excessivament generós amb les superfícies no edificables. O dit d'una altra manera, que els deixava poc marge per a l'especulació. N'hi ha prou amb un exemple: van arribar a proposar que suprimís la Gran Via i que es pogués construir en l'espai resultant.

Escepticisme de les immobiliàries

En el cas de la Vila Olímpica, a escala del segle XX, aquesta actitud es va transformar en una reticència explícita a apostar per aquest nou barri. Cap banc i cap caixa amb seu central a Catalunya va participar en les primeres operacions creditícies que havien de permetre desenvolupar el projecte. I va haver de ser una immobiliària madrilenya (Vallehermoso), la primera que va creure en l'èxit del projecte i va decidir construir habitatge.

També els barcelonins van mostrar les seves reserves i van trigar a ocupar la Vila Olímpica. Un cop adaptats els pisos per a ser venuts, un any després dels Jocs, es va donar un fenomen curiós: els barcelonins acudien en massa els caps de setmana a la Vila Olímpica però ningú volia anar a viure allà. Al carrer Moscou, per exemple, només estaven ocupats tres habitatges, i un d'ells era l'habitatge de l'arquitecte David Mackay, coautor del projecte de la Vila Olímpica al costat d'Oriol Bohigas, Josep Martorell i Albert Puigdomènech.

Finalment, la Vila Olímpica va ser un èxit, i passa per ser l'últim gran projecte urbanístic amb estricte control i direcció municipal. Després vindrien operacions com Diagonal Mar, a rebuf de les urgències del Fòrum de les Cultures de 2004, en què d'una manera o altra els agents privats van aconseguir imposar el seu criteri.

La Federació d'Associacions de Veïns va reclamar que la Vila Olímpica acollís habitatge social, però només ho van aconseguir en una molt petita part. Va pesar molt l'exemple de Munic, on la Vila va acabar convertida en un gueto. Maragall volia que els habitatges dissenyats pels arquitectes que havien obtingut el premi FAD d'arquitectura sortissin al mercat al preu de barris benestants. I 25 anys després, es pot dir que ho va aconseguir: el preu de l'habitatge en aquesta part del Poblenou no és molt diferent del que es registra en barris com Sant Gervasi.

La batalla de Nou Barris

Les Associacions de Veïns van donar una treva a l'Olimpíada de Barcelona, és a dir, als sis anys que van des de l'elecció fins al final de les competicions esportives. La gran batalla es va lliurar a Nou Barris, a propòsit de la cobertura del Cinturó de Ronda. Els veïns no volien que la gran rasa deprimida que travessava els seus barris constituís una barrera. Van reclamar amb reiterades manifestacions que bona part del traçat quedés ocult sota una llosa sobre la qual se situarien diversos equipaments.

Aquestes mobilitzacions van amenaçar el calendari de les obres, de manera que alguns mitjans van carregar amb duresa contra els veïns, als quals van acusar de reclamar inversions desmesurades que no es corresponien amb el que 'mereixien' aquests barris.

El temps va donar la raó als veïns de Nou Barris i anys després ja ningú va posar en dubte la cobertura de la Ronda del Mig al seu pas per Les Corts. És clar que es tractava d'una zona ben diferent de Nou Barris i el que en un cas semblava excessivament pretensiós, en l'altre es considerava una necessitat innegable.

La ciutat que vivia d'esquena al mar

Al costat de la Vila Olímpica i les Rondes, l'altre gran projecte ciutadà va ser la recuperació per a la ciutat de quatre quilòmetres de front litoral. Allà on hi va haver barraques (Somorrostro, Bogatell, Camp de la Bota, Pequín), repressió (afusellaments al Camp de la Bota després de la guerra civil), fàbriques, instal·lacions ferroviàries i la gran claveguera de Barcelona (Bogatell) hi ha ara una successió de platges que s'han convertit en un atractiu reclam per als ciutadans i en un motiu més per visitar Barcelona. Unes platges que gairebé han arribat al punt de saturació.

Amb els Jocs Olímpics Barcelona culminava una aspiració llargament esperada. La primera vegada que la ciutat es va plantejar la necessitat de recuperar el seu degradat litoral va ser als anys seixanta, per mitjà del Pla de la Ribera. Es tractava d'una operació impulsada per les grans empreses que ocupaven el front litoral, inclosa l'estatal Renfe, per convertir els seus terrenys en edificables i crear un barri de luxe davant del mar.

I casualment situaven els serveis i les infraestructures viàries allà on hi havia habitatges. L'operació va ser tan descaradament especulativa que va aixecar les ires dels veïns del Poblenou, unes mobilitzacions que arribaven quan el moviment associatiu era encara incipient però que van aconseguir modificar el projecte.

El més afortunat del Pla de la Ribera va ser el lema que Barcelona no podia seguir vivint d'esquena al mar. Aquest missatge va calar entre la ciutadania, que va començar a prendre consciència que tenia a un pas de casa un litoral totalment desaprofitat. La “Copacabana perduda”, va titular algun cronista quan es va saber que el pla havia quedat aparcat.

El dia en què tot va començar

La “Copacabana perduda” va deixar pas a una proposta ben diferent amb motiu dels Jocs. Va ser necessari desviar la gran claveguera del Bogatell, anul·lar diversos dipòsits de gas i desmantellar la primera línia de ferrocarril de l'Espanya peninsular, que havia començat a funcionar entre Barcelona i Mataró l’any 1848.

Entre tots els nous edificis que s'han aixecat a la segona línia del litoral, que han canviat el perfil de la ciutat de Barcelona, encara es manté el nom del carrer del Ferrocarril, que sembla un disbarat en un lloc en què no passen trens. I encara sobreviuen les cases de pescadors que envolten la Plaça Prim. La Placeta Isabel, com és coneguda al Poblenou, en la que segueixen creixent tres majestuosos bellaombres.

Va ser el bressol dels socialistes utòpics. I aquí segueix el bar Els Pescadors, el lloc on van anar a sopar Pasqual Maragall i els seus acompanyants el 17 d'octubre de 1986. El dia en què tot va començar.