eldiario.es

Menú

Samaranch, Maragall i Abad: tres noms pel projecte coŀlectiu de Barcelona 92

Un franquista, Samaranch; un socialista, Maragall; i un comunista, Abad, van deixar de banda les seves respectives ideologies i es van conjurar perquè els Jocs fossin un èxit ara fa 25 anys. I ho van ser.

- PUBLICIDAD -
Maragall, junto a los voluntarios olímpicos y la mascota Cobi

Maragall, amb els voluntarios olímpics i la mascota Cobi EFE/Micky Ribera

L'èxit organitzatiu dels Jocs Olímpics de Barcelona és atribuïble a moltes persones, però tres d'elles es van convertir en els pilars del projecte. Com si es tractés d'un acudit, el franquista Juan Antonio Samaranch, el socialista Pasqual Maragall i el comunista Josep Miquel Abad es van embarcar en un dels projectes més ambiciosos que ha viscut Barcelona en la seva recent història amb el propòsit d'aconseguir que els Jocs de 1992 fossin un èxit. I ho van aconseguir.

El socialista Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) era l'alcalde de Barcelona quan el 17 d'octubre de 1986 el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, va pronunciar el nom de Barcelona (fonèticament va sonar en català: Barsalona) com a ciutat escollida per organitzar els Jocs Olímpics de 1992.

Maragall va fer salts d'alegria davant la multitud que va acudir a rebre'l a Montjuïc i després se'n va anar a sopar a Els Pescadors, a la plaça Prim, del Poblenou, bressol dels socialistes utòpics seguidors d'Etienne Cabet.

La feina estava feta. Les administracions local, autonòmica i estatal havien treballat sense fissures i sense polèmiques per aconseguir la candidatura. La feina estava feta a Barcelona però també a Lausana, seu del Comitè Olímpic Internacional (COI), gràcies als bons oficis del seu president, el barceloní Juan Antonio Samaranch.

I encara que és innegable el paper de Samaranch en l'èxit de la candidatura, no es pot oblidar que sempre hi ha altres interessos que pesen en la decisió, més enllà dels mèrits de la ciutat, un aspecte que la diplomàcia olímpica sempre ha volgut amagar.

Ho prova el que va succeir quan al redactor en cap d'un important diari se li va acudir escriure que calia estar tranquils, que la ciutat havia de ser l'elegida, perquè les grans marques de roba esportiva volien que Barcelona fos l'escenari. Allò va provocar un petit terratrèmol al COI, el cessament fulminant de l'autor de l'article i el desmentiment immediat d'allò que s'havia publicat.

Samaranch, el franquista que va llegir els nous temps

Com a president del COI i amb l'elecció de Barcelona com a seu olímpica, Juan Antonio Samaranch (Barcelona, 1920-2010) culminava una trajectòria política en què destacava per haver sabut acomodar-se als temps. De passat falangista –no són una excepció les fotos en què apareix amb camisa blava i braç alçat–, va ser Delegado Nacional de Deportes i va tenir l'encert de crear un eslògan d'èxit: 'Contamos contigo'.

Però després de la mort de Franco es va moure amb habilitat i va desplegar una notable política de gestos. On abans hi havia un bust de Franco va aparèixer un Sant Jordi i el desembre de 1976 va ser qui va retirar de la porta del Palau la inscripció 'Diputación' i va restituir el nom de Palau de la Generalitat, el mateix Palau on, amb tots els honors, es va instal·lar la seva capella ardent l’any 2010.

Es veia a venir que tindria una carrera d’èxits. Ja el 1975, any de la mort del dictador, havia demostrat les seves habilitats polítiques i va saber aprofitar l'oportunitat que li va brindar l'espifiada de 18 regidors de l'Ajuntament de Barcelona que van votar 'no' a una moció a favor de donar suport a l'ensenyament del català. Aquesta negativa va generar un ampli moviment de protesta ciutadana, de tal manera que l'Ajuntament va convocar un nou ple per intentar esmenar el disbarat.

Aquest mateix dia, a l'altre costat de la plaça, Samaranch havia convocat un ple ordinari de la Diputació que en principi era de tràmit. I en aquesta sessió, amb aparent normalitat, Samaranch va prendre la paraula en català. Era la primera vegada que passava des del final de la guerra civil. I no només això, sinó que va convidar els presents a parlar en català si així ho desitjaven, de manera que sense necessitat de cap tràmit, va donar carta de naturalesa a l'ús de la llengua a la institució provincial.

La cosa no va acabar aquí, perquè al final de la sessió va proposar concedir una distinció al periodista Josep Maria Lladó, un col·lega molt estimat per la professió que s'havia hagut d'exiliar després de la Guerra Civil.

Tots aquests gestos, però, no li van servir per deslliurar-se d'escoltar com des de la plaça de Sant Jaume li cridaven "Samaranch, fot el camp" en una manifestació el dia de Sant Jordi del 1977. Les coses van començar a canviar per ell pocs mesos després, quan va ser l'elegit per ocupar l'ambaixada d'Espanya a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) després de 41 anys d'inexistents relacions diplomàtiques.

Samaranch va arribar just quan Moscou estava en ple procés d'organització dels Jocs Olímpics de 1980. Aquí va saber de nou aprofitar l'ocasió per teixir relacions amb membres del COI que el van portar a la presidència el mateix any dels Jocs.

Abad, el cervell de l'organització

Un dels que cridava "Samaranch, fot el camp" va ser Josep Miquel Abad (Valladolid, 1946), segons va confessar fa poc a Enric Juliana a La Vanguardia. Abad va ser designat per Maragall director del Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona'92 (COOB) i les tensions amb Samaranch van ser freqüents, fins al punt que en algun moment es va témer una "ruptura de relacions". Però no va ser així i, després dels Jocs, l'excomunista Abad i l'exfranquista Samaranch van mantenir molt bones relacions.

Maragall i Abad havien coincidit a l'Ajuntament de Barcelona durant el primer Ajuntament democràtic que presidia Narcís Serra. Maragall era tinent d'alcalde de Reforma Administrativa, Abad era tinent d'alcalde d'Urbanisme i el convergent Josep Maria Cullell era tinent d'alcalde d'Hisenda.

Abad va rebre el llegat en forma de terrenys disponibles per construir equipaments que havien aconseguit l'alcalde Josep Maria Socías Humbert i el seu delegat d'Urbanisme, Joan Antoni Solans. Va rebre aquest valuós llegat, sí, però va haver d'assimilar el nomenament d'Oriol Bohigas com a màxim responsable de l'Urbanisme barceloní, a qui Narcís Serra va donar pràcticament carta blanca.

Tant Maragall com Samaranch i Abad tenien un passat vinculat a l'urbanisme. Maragall va escriure la seva tesi doctoral sobre el preu del sòl a la ciutat de Barcelona (un tema de permanent actualitat des d'aquells anys setanta), mentre que Abad, aparellador de formació, s'havia distingit com reivindicatiu president del Col·legi d'Aparelladors en una època, entre 1973 i 1979, en què la seva revista, CAU (Construcció, Arquitectura, Urbanisme), era una referència per a les reivindicacions d'arquitectes, aparelladors i ciutadans.

I Samaranch...doncs Samaranch havia estat un promotor immobiliari sense massa escrúpols que, al costat de Jaime Castell Lastortras, va edificar barris dormitori com la Ciutat Satèl·lit de Sant Ildefons o Ciutat Meridiana, construïda, per cert, en uns terrenys que van ser descartats per albergar el nou cementiri de Barcelona abans que es decidís aixecar-lo en el seu actual emplaçament de Collserola.

Maragall: el somni de Barcelona impossible a Catalunya

Maragall va sortir molt reforçat dels Jocs. La idea havia sorgit del seu antecessor, Narcís Serra, però el nou alcalde, persona força discreta fins aquell moment, va créixer amb el projecte, es va envoltar de persones de la seva confiança i aviat es va veure clara la seva determinació perquè la maquinària funcionés.

Maragall se les va haver de veure amb dos pesos pesants: Felipe González i Jordi Pujol. Els socialistes es van inventar l'Expo'92 i l'AVE Madrid-Sevilla per evitar el possible malestar que podia generar en el seu graner de vots d'Andalusia les inversions destinades a Barcelona. I encara que alguns a la Generalitat haurien preferit que la candidatura fracassés, tots van saber guardar les formes.

Fins i tot el dia més crític abans dels Jocs, quan durant la inauguració dels Mundials d'Atletisme de 1989 es va estrenar l'Estadi Olímpic sota un aiguat que va deixar en evidència les fissures de l'obra.

Aquell dia el Rei Joan Carles va haver d'aguantar un sever xàfec i una sonora xiulada per part de grups independentistes, però allò va servir perquè el dia de la inauguració dels Jocs tot funcionés a la perfecció. Encara que també és cert que el mateix Abad va haver de convèncer alguns figurants de l'espectacle que volien mostrar banderes independentistes que esperessin a una altra ocasió.

Aquells temps de glòria de Maragall van durar poc. Els seus propis companys socialistes van menysprear les seves propostes federals per a Espanya (i alguns ara estan lamentant l'error) i els seus rivals polítics van veure amb inquietud com Catalunya i Barcelona havien sortit reforçades. Les felicitacions que va rebre el pas de la torxa olímpica per totes les províncies d'Espanya es van transformar en frases com la que es va atribuir a Esperanza Aguirre, Manuel Pizarro o Arias Cañete a propòsit de la possible compra d'Endesa per part d'una empresa catalana, Gas Natural.

El cas és que al PP va circular sense pudor el lema d'"abans alemanya que catalana". Eren temps -a mitjans de la dècada del 2000- en què els populars recollien firmes contra l'Estatut, que en algunes taules petitòries s'explicava com que recollien signatures "contra els catalans".

L'arribada de Maragall a la presidència de la Generalitat va despertar grans expectatives, ja que s'esperava un Maragall que desplegués l'accent social i la gestió eficaç i s'allunyés de les polítiques practicades durant 23 anys per Jordi Pujol. Però Maragall va acabar enredat a la teranyina que, durant la negociació de l'Estatut, van teixir al seu voltant alguns dels representants dels seus socis de govern d'ERC.

El perfil que havia aconseguit com a alcalde, amb la seva idea d'impulsar una "Barcelona de les Barcelones", no es va repetir com a president de la Generalitat. I el seu retret a Artur Mas, tan premonitori, que el problema del seu partit era el 3% (en referència al cobrament de comissions il·legals), ni tan sols va constar en acta, perquè va haver de retirar les seves paraules davant l'amenaça convergent de frenar el seu suport a la reforma de l'Estatut. Temps després, l'alzheimer el va obligar a retirar-se de la vida pública.

Els camins després dels Jocs

Juan Antonio Samaranch no es va cansar de repetir que els de Barcelona havien estat els millors Jocs de la història i es va prodigar en elogis a Josep Miquel Abad. Va deixar el COI amb tota mena de reconeixements, però a la seva ciutat no tots li van perdonar el seu passat franquista. I mentre a la Xina li van dedicar estàtues a Pequín i altres ciutats, a la seva Barcelona natal el consistori presidit per Ada Colau va retirar de l'Ajuntament l'estàtua que va regalar a la ciutat en record dels Jocs Olímpics.

Josep Miquel Abad va entrar a l'empresa privada i després del seu pas per Grup Planeta, Antena 3 TV i Vueling és ara director general d'El Corte Inglés a Catalunya. És curiós perquè aquí també ha hagut de relacionar-se, a la direcció general a nivell estatal, amb algú com Dimas Gimeno, que va arribar a figurar en les llistes de Falange.

Abad és l'únic dels tres que encara pot explicar interioritats del que va passar. Podria descriure les seves tensions amb Samaranch, qui en les seves visites a Barcelona sempre repetia que allò no acabava de funcionar. També podria explicar quantes vegades Maragall li va salvar el cap. I fins i tot qui el va demanar amb més insistència. Una editorial li va oferir molts diners per deixar constància en un llibre de tot això. Però va dir que mai ho faria, per responsabilitat institucional, perquè el que sap per raó del càrrec que va ocupar. I 25 anys després, manté la discreció.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha