eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

ENTREVISTA

Gabi Martínez: "Per arribar a un món millor caldria superar les religions, però és una utopia"

Entrevista a Gabi Martínez, escriptor i autor de Solo para gigantes, la història d’un valencià-francès assassinat pels talibans al Pakistan

"L’extrema dreta i el terrorisme són respostes a una mateixa impotència"

"És el moment de contemporitzar amb els musulmans assenyats, que són la majoria"

- PUBLICIDAD -
El escritor Gabi Martínez. /ENRIC CATALÀ

El escritor Gabi Martínez. /ENRIC CATALÀ

L’escriptor Gabi Martínez dibuixa el xoc cultural entre Occident i el món islàmic al seu llibre “ Solo para gigantes”. Allí explica la història de Jordi Magraner, un zoòleg nascut a València però format a França, des d’on va marxar a l’HIndu Kush pakistanès a la recerca del “ieti”. Els talibans el van assassinar quinze anys després d’arribar-hi. Va ser un dels primers occidentals morts a mans dels fonamentalistes. Gabi Martínez es va desplaçar al Pakistan per intentar descobrir les causes de la seva mort i va escriure un llibre que fa reflexionar sobre els límits de la llibertat i el xoc de cultures dels quals es parla tant, aquests dies, després de l’atac terrorista a la redacció del setmanari Charlie Hebdo, a París.

Quines van ser les seves primeres reflexions en veure l’atemptat contra Charlie Hebdo?

Sóc molt amic del dibuixant de còmics Albert Monteys. Del meu llibre Solo para gigantes se’n va fer un còmic. Recordo Hernán Migoya, i el seu Todas putas. Gent que treballa en una línia molt crítica. Si aquí passés una cosa semblant, els morts serien amics meus.

Als Estats Units van anar per un símbol econòmic, les Torres Bessones. Aquí i a Anglaterra, van anar per la gent directament, als trens i autobusos. A França han anat a tocar l’art, la creativitat. Han anat a les arrels de cadascuna de les cultures. A França han tocat una base fonamental, la forma d’expressar-se de la forma sofisticada que són les idees.

Em vaig preguntar si hi havia un càlcul premeditat o simplement va ser una reacció perquè tenien creuada la gent de Charlie Hebdo des de feia molt de temps.

Hi ha elements comuns entre aquests assassinats i el de Jordi Magraner que descriu a “Solo para gigantes”?

Ha passat a França. I els assassins han estat francesos d’unes quantes generacions. Jordi Magraner vivia en un barri de la perifèria francesa. Convivia amb gent que podrien haver estat algun dels terroristes. Ell va trobar una solució diferent a la frustració que tenia com a emigrant. Va marxar al Pakistan. Una solució assenyada a un problema compartit, que és el de sentir-se absolutament marginal en una societat que no et deixarà mai tirar endavant.

Per la seva pròpia família, és un símbol en tant en quan ha aconseguit fer una cosa que ells no podien. A l’Orient Mitjà, aquells que estan en una situació d’impotència, menyspreu, ràbia, es passen als talibans. A Occident, la mateixa situació crea gent que o bé es suïcida o se’n va a fer baralles els caps de setmana, a cops de puny, a descampats, com passa als Estats Units o vota l’extrema dreta.

Al Tercer Món aquesta fúria s’encarrila, en alguns cassos, allistant-se en exèrcits de terroristes. I al Primer Món votant a l’extrema-dreta. Però són respostes a una mateixa impotència.

Jordi Magraner és un dels primers occidentals assassinat pels talibans.

 Ell escriu en una carta a la seva família, el 1995, quan ja està establert a Chitral, al Pakistan: “Ha nascut una nova força, els talibans”. Veu la concepció i el creixement dels talibans. Va a buscar-los i negocia amb ells, perquè obre un corredor que comunica Peshawar amb la vall del Panshir i la travessa amb burros. Ha de negociar amb els talibans i els representants de les ONGs que hi ha a la zona.

Hi ha un moment en què s’adona com l’expansió dels talibans es comença a menjar el seu món. La pateix en primeríssima persona. Per això és tan valuós el seu testimoni, la seva història. Al final, el maten perquè és un destorb.

Magraner es va posar a la gola del llop. Els dibuixants i col·laboradors de Charlie Hebdo assassinats treballaven a París. Què en pensa de les seves sàtires i burles sobre Mahoma i l’islam?

Et fiques amb les creences d’altres persones. Però aquestes persones quan vénen al teu territori han d’acceptar unes condicions i unes lleis que són diferents a les seves. Quan nosaltres anem fora hem d’assumir que l’humor i el respecte es mesuren, potser, de forma diferent. És com si vas a casa d’uns amics i hi ha una persona que es burla de tothom. Si hi vas has d’acceptar-ho. Aquesta persona pot resultar desagradable però la festa és molt més gran que aquesta persona. Si no vols tenir tractes amb ella, l’obvies. El que no pots fer és apunyalar-la. Hi ha unes qüestions mínimes de convivència.

Els acudits de Charlie Hebdo són imprudents, perquè saps que estàs tractant amb gent que mata. Però també tenen un punt de valentia. No pots començar a retallar aquestes coses. Jo vaig viure molt poquet de la dictadura, però molts companys han tingut problemes molts seriosos per criticar la Monarquia, fins i tot acomiadaments. Va passar amb El Gran Wyoming o amb Polònia. S’han d’acceptar les crítiques.

Jo no simpatitzo amb l’Albert Boadella, però quan critica la Verge de Montserrat o el Barça, et pot no fer gràcia, però té tot el dret a dir el que pensa.

Algun dia hi hauria al Pakistan una revista de l’estil de Charlie Hebdo? És del tot inconcebible?

És l’altra cara de la història. Si els cristians van un dia a l’Iran o el Pakistan i veuen que una sèrie de caricaturistes fan broma de qüestions de la seva tradició, i en maten algun, com reaccionarien els musulmans? No ho acceptarien, clar. Però no parlem de musulmans; parlem d’extremistes.

No sortirà mai un Charlie Hebdo allà. A la que sortís una revista crítica a fons, la tallarien d’arrel. Tenen espais d’humor, però parlem en codis molt diferents.

El escritor Gabi Martínez. /ENRIC CATALÀ

"És el moment de contemporitzar amb els musulmans assenyats, que són la majoria". /ENRIC CATALÀ

L’estada a Pakistan, la investigació que va fer per escriure “ Solo para gigantes”, ¿va canviar la seva forma de veure les relacions entre Occident i el món islàmic?

Fins aleshores tenia clar que les intervencions occidentals a la zona estaven basades en els seus interessos econòmics. Continuo creient-ho però ja no crec que s’ha de deixar que tothom pensi i faci el que vulgui. Hi ha d’haver un control. Si ells no poden controlar-ho, que és el que està passant, tot això s’escamparà i arribarà a casa nostra. Vivim en un entorn que no és el millor dels possibles però s’apropa a una idea de món en el qual ens sentim còmodes. Quan veus com actuen els extremistes allí i com van guanyant cada cop més terreny, si tens la possibilitat d’aturar-los el més aviat possible, intenta actuar per fer-ho.

No sé mesurar la intensitat de la intervenció occidental però s’ha d’actuar preventivament.

Va ser complicada, arriscada, la investigació al Pakistan del cas Magraner?

Tenia previst entrevistar un ciutadà grec, Athanasios Lerounis, que portava vint anys vivint allí, però el van segrestar i van demanar dos milions de dòlars i l’alliberament de tres líders talibans per deixar-lo anar. Van alliberar-lo nou mesos més tard. Feia d’interlocutor entre la població i l’exterior, com Magraner. La població va pressionar perquè l’alliberessin.

Hi ha xoc de civilitzacions, xoc de cultures?

Sí. És com quan vas a la Xina o el Japó. És gent que pensa d’una altra manera. Si entres allà has d’assumir que tenen uns altres codis. Aquella gent viu així. Si vols estar-hi, et quedes, i sinó, marxes. No hi ha més història.

Ara hi ha molts emigrants que vénen amb la seva cultura i s’instal·len a Occident. El problema de fons sempre és econòmic. La vestimenta de la religió és la que més triomfa, perquè és abstracta, intangible i dóna refugi a tothom que vulgui emparar-s’hi.

Vaig estar moltes vegades a la casa de Jordi Magraner en un “banlieu” de París. A partir de les set del vespre hi havia autobusos que no hi entraven. Quan hi va haver la revolta de les “banlieus” els cremaven. Anys després de la revolta encara cremaven cotxes al carrer. Són barris molt marginals, plens de gent frustrada. Aquí hi ha gent que votarà “Podemos”, es llençarà per la finestra o matarà la seva dona. Allí hi ha gent que troba suport en un moviment popular que els entronitzarà com herois segons què facin. És la gran diferència entre uns i altres però hi ha una base econòmica molt important.

Et sents tancat en una gàbia, a la teva “banlieu”. I si tu ets classe mitjana, veus que ets una petita excepció però que la majoria dels teus estan engabiats. I hi ha gent que reacciona apel·lant a la bogeria de matar persones.

S’han de canviar les polítiques per intentar integrar d’una altra manera la gent que no té cap possibilitat de tirar endavant. La família de Jordi Magraner votava Le Pen. Tenen la guerra dins mateix dels barris.

La millor manera de combatre el terrorisme és reduint la pobresa?

És fonamental. És la clau de tot. Els que es barallen a cops de puny als descampats formen part de la classe blanca escombraria dels Estats Units. No tenen cap escut que els empari, que els justifiqui, cap moviment contra algú al qual apuntar-se, i opten per barallar-se. D’altres s’aferren a la religió.

L’equació islam igual a terrorisme la fa molta gent.

Un amic m’explicava l’altra dia que una dona va baixar del vagó del metro perquè va veure que hi entraven uns àrabs amb motxilles. Se’ls culpabilitza per qüestions que només són al teu cap. Els musulmans són els jueus actuals. Se’ls mira malament, se’ls persegueix.

Quan un noruec va matar desenes de joves laboristes no va transcendir que era un fonamentalista cristià. Ningú no li va donar importància. Per arribar a un món millor caldria superar les religions, però és una utopia. No ho farem.

L’Islam canviarà algun dia els preceptes que més xoquen als ciutadans occidentals, com la forma de vestir de les dones?

El 2003 vam estar fent documental a Jamaa Mezwak, un barri de la perifèria de Tetuan, d’on van sortir cinc terroristes del 15M. El director de la pel·lícula em va explicar que hi havia anat amb una idea i que es va trobar amb una gent que vivia al segle IX. Això pot ser políticament incorrecte però jo parteixo de realitats. Hi ha un salt de segles entre la forma d’entendre el món d’uns i altres.

Si vols conviure amb aquesta gent, es tracta de carregar-te de respecte tu i ells i intentar tirar quelcom endavant. Però és un salt descomunal. És molt complicat arribar a conciliar les idees d’uns i altres.

Qualsevol persona que va a un altre país ha de tenir clar que poden pensar molt diferent d’ell i que s’haurà d’adaptar a aquesta forma de funcionar. Es poden trobar termes intermedis, punts d’entesa, però sempre partint del respecte i sense oblidar mai que vas a casa d’un altre.

El escritor Gabi Martínez. /ENRIC CATALÀ

"L’extrema-dreta i el terrorisme són respostes a una mateixa impotència". /ENRIC CATALÀ

El cristianisme ha anat acceptant, a contracor, alguns canvis, certs progressos. Ho farà l’islam amb tradicions com el burka?

Anar amb una dona amb la cara absolutament tapada pels nostres carrers... Puc assumir el hijab. El burka em costa. Vius en una societat on has crescut amb la llibertat i te la creus. I crec que la llibertat és per tothom. Si una dona va amb burka és la seva forma de funcionar però la llibertat té una base en la confiança en les persones. No sé fins a quin punt puc confiar en algú que es tapa del tot quan està davant meu.

Hi ha uns mínims. Dins d’aquests mínims entraria la llibertat d’expressió sempre i quan no estiguis defensant res que inciti a la violència o facis un elogi de l’esvàstica. Són fils molt fins però hi ha diferència entre fer una caricatura o elogiar l’esvàstica.

Jordi Magraner deia que si el monoteisme està tan a prop de la política és perquè el monoteisme no és una religió. És una ideologia deïficada. Diuen que és una religió però en realitat és un argument per tirar endavant el teu projecte. Li va servir a Bush per justificar la invasió de l’Iraq, apel·lant a les creuades. Es va emparar en motius religiosos quan en realitat hi havia un mòbil econòmic.

Hi ha qui veu teories de la conspiració darrera qualsevol fet, la invasió de l’Iraq o l’atemptat a Charlie Hebdo...

Hi ha coses molt estranyes, tot i que jo no crec en les teories de la conspiració. Però quan vaig anar al Pakistan el 2009 em van dir que Bin Laden era mort ja feia tres o quatre anys. Em van comentar que el tractava un metge a una cova i que es va morir. De sobte, et diuen que entren uns marines dels Estats Units i que el maten però ningú no veu el cos.

T’han ensenyat el de Gadafi, t’han ensenyat el de Saddam Hussein i el de l‘home més buscat del món no el veus perquè diuen que per no ferir la sensibilitat dels musulmans l’han llençat al mar. No m’ho crec.  

En canvi, la reacció de Willy Toledo davant els assassinats de París l’iguala amb l’extremisme de Le Pen. Sobretot en calent. Com a mínim, para’t una mica, dedica-li temps. Si llences una afirmació com la que ha fet que sigui irrefutable, que estiguis absolutament convençut. Han matat dotze persones.

La batalla està entre uns que es pensen que tenen la veritat del món lliure i els que van sota la bandera dels religiosos. I al final s’ajunten els dos exèrcits. Uns diuen estupideses com aquestes i aleshores Le Pen i els seus tenen arguments per desprestigiar els que els critiquen.

No hi ha dubte que els grups d’extrema-dreta xenòfoba europea agafen força amb accions com la de París.

Beneficien aquesta gent. Però si respons de forma irracional, el que pot passar és que en comptes que els representants més radicals dels musulmans deixin de viure set segles abans, nosaltres tornem set segles enrere. Tornarem a fer les creuades i serà un desastre. Dos no es barallen si un no vol.

És l’hora de contemporitzar amb la gent assenyada dels musulmans, que són la majoria. Controlem cadascú la seva gent. Que no se’ns en vagi el tema de les mans.

La retirada de l’Irak dels Estats Units va deixar el país en mans de Nuri-al-Malaki. I va ser el detonant de l’Estat Islàmic. Les represàlies dels xiïtes contra els sunnites ens van portar a l’Estat Islàmic. Però la teva societat veu malament que deixis forces armades allí. Si es fa i si s’ajuda a aquests països a mantenir un cert ordre s’ha d’explicar molt bé i dir sempre tota la veritat. Que tothom entengui que aquests ajuts que estàs donant són autèntics i tenen l’objectiu de protegir Occident i els interessos globals de tot el món.

Es dóna quasi per segur que hi haurà més atemptats.

Això no s’aturarà. L’extrema-dreta alemanya s’està envalentint. Després de l’11M, a Espanya la gent es va controlar molt bé. Va ser emocionant, vist en perspectiva. No hi va haver cap tipus de represàlia contra els musulmans. És la part més bona d’Espanya, que a mi em fascina. La gent –no parlo dels polítics- té la consciència suficient per dir que no s’ha d’anar a la violència. Una gran majoria aconsegueix imposar el seu saber estar. No sé si el tindran ara a França. Una amiga francesa m’explica que estan havent-hi tirotejos amb musulmans als carrers.

Vénen temps difícils.

Dependrà de nosaltres també, de si sabem contemporitzar i mesurar les persones pel que són. La por és molt fàcil que s’estengui. Hi ha mil francesos que han anat a Síria o s’han allistat a l’Estat Islàmic i han tornat a França. Hi ha mil persones que poden fer, en qualsevol moment, el mateix que els que van atacar Charlie Hebdo.

I a Espanya no? I als Estats Units no? Però això és com pensar tota l’estona que t’atropellarà un cotxe, es caurà l’avió o agafaràs l’ebola. Hi ha unes probabilitats que aquestes coses passin, però no ens tornem bojos. La vida no és així. I no tota la gent que torni tindrà al cap la mateixa idea. Molts radicals integristes hi ha moments que s’aturen i pensen que s’han de replantejar el que fan.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha