eldiario.es

Menú

Najat Driouech: “Potser és el moment de qüestionar-nos en què hem fracassat”

"Qui s’hauria d’haver dedicat a gestionar la diversitat no ho va fer bé"

"Els meus fills no seran immigrants, els meus fills són del Masnou, li agradi a la gent o no"

- PUBLICIDAD -
Najat portada

Najat és especialista en construcció i representació d'identitats culturals BLANCA BLAY

La Najat no va decidir venir a Catalunya, la decisió de deixar el Marroc la van prendre els seus pares durant els anys 90. Ara, vint anys després, treballa com a tècnica d’inserció i formació a l’Ajuntament del Masnou, municipi on viu juntament amb el seu marit i els seus dos fills. La Najat, especialista en construcció i representació d'identitats culturals i amb una àmplia experiència en temes d’integració, fa anys que adverteix del problema identitari i del sentiment de radicalització d’alguns joves aquí a Catalunya. Denuncia que des del Govern s’ha reflexionat poc sobre el tema i que encara que estigui havent-hi detencions no s’està abordant l’arrel del problema. Quant a la diversitat i la immigració, la Najat es pregunta: quan deixo de ser immigrant i sóc una ciutadana? Està convençuda que ella lluitarà per reclamar els seus drets com a ciutadana, una cosa que, segons diu, els seus pares no van fer.


Després dels últims esdeveniments a Europa i de les detencions gihadistes a Catalunya s’ha obert un debat sobre les causes de la radicalització d’alguns ciutadans i els problemes d’identitat dels joves. S’ha fet tard aquesta reflexió?

Massa tard. Jo el 2009, quan vaig presentar la meva tesina “El vel com a construcció identitària”, vaig manifestar i vaig dir per activa i per passiva: hi ha un sentiment de radicalització brutal en noies que han nascut o crescut a Catalunya. Moltes d’aquestes noies em deien que era dolor, que era ràbia, perquè se sentien rebutjades per la societat catalana. Els pares havien fet un esforç molt gran perquè no van tenir educació i van fer un esforç perquè aquestes nenes poguessin tenir una formació. Em vaig entrevistar amb noies de 16 a 35 anys, algunes amb formació universitària, i quan tu et trobes amb una infermera que et diu: “els meus pares van lluitar molt perquè jo pogués ser infermera i ara no puc treballar pel vel, per què no tinc la mateixa oportunitat que una altra infermera?”. Veus que et parlen amb ràbia, que se senten enganyades.

Porto tota la vida al Masnou, quan vam arribar als 90 gairebé no hi havia famílies marroquines, potser un parell, i nosaltres érem els “que monos”. Quan hem anat creixent i ens hem anat formant i competint pels mateixos llocs de treball ja no érem els “que monos”. Potser el problema que tenim és que qui s’hauria d’haver dedicat a gestionar la diversitat no ho va fer bé i potser és el moment de qüestionar-nos en què hem fracassat.

Les iniciatives polítiques d’integració han arribat quan els immigrants ja eren aquí, potser no estàvem preparats?

Tu coneixies el panorama del teu veí, França, i veies que la política d’immigració que tenien havia generat guetos i posteriorment els famosos altercats per joves que se sentien enganyats pel sistema francès. Eren joves que tenien nacionalitat francesa però quan la seva candidatura per un lloc de treball competia amb un francès ja automàticament per dir-se Ibrahim i viure en determinat barri quedava fora. Estem parlant d’una societat que ha de ser igualitària. Era evident i es veia però ningú ho ha volgut veure. Part de la culpa la carrego als polítics però una altra part ha sigut dels nostres pares, d’aquesta primera generació immigrada. Perquè el meu pare o la meva mare quan arriben, provinents d’una zona rural, a una zona urbana veuen que el que han de fer per sobreviure és treballar perquè no tenen xarxa familiar, social. I es van dedicar a treballar i no van reivindicar el seu lloc com a ciutadans. Nosaltres, que som la segona i la tercera generació, reivindiquem el nostre dret com a ciutadans i no agrada, això a la societat catalana en general no agrada perquè encara no ens han vist com a part inclusiva de la societat.


És per això, potser, que molts ciutadans que han nascut i crescut aquí es pregunten “quan deixo de ser immigrant’?

Això  jo ho dic sempre a les classes o conferències. Parlem d’immigració, no parlem de ciutadans. En l’última conferència deia: jo no vaig decidir venir, llavors aquesta etiqueta jo no he decidit posar-me-la. Quan deixo de ser immigrant? jo ja estic fent prou per conviure amb aquesta situació i que no m’afecti però jo em nego a què als meus fills els hi posin l’etiqueta d’immigrant. Perquè els meus fills no seran immigrants, els meus fills són del Masnou, agradi a la gent o no, tinguin el nom que tinguin.

És que ho són, del Masnou.

Però la societat no ho reconeix perquè tenen un nom que no és comú.

Tu has notat un augment de la islamofòbia provocat pels esdeveniments recents, fruit de vincular de forma errònia gihadisme amb islamisme?

No, nosaltres afortunadament vivim en un municipi on ens coneixem. Jo he estat dotze anys fent de tècnica de Nova Ciutadania, he fet moltes campanyes d’integració per crear ponts i entre tots ens coneixem.

Najat primer plano

Najat durant l'entrevista BLANCA BLAY


Al Masnou potser no perquè la població és més pròxima, però en una ciutat com Barcelona o Mataró, és diferent?

Sí, en part és normal que passi, és que m’ho poses sobre la taula cada dia, cada dia són notícies negatives sobre un col·lectiu o sobre una ètnia. Ja ens és igual si és Marroc, Algèria, Índia, Pakistan… Estem tots en un mateix grup i no pot ser que només es parli de notícies negatives, també es fan coses positives. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat molt gran i no són conscients de la repercussió real que això té, de l’impacte social, no en són conscients. I més en un tema tan sensible com és la immigració, perquè estem parlant de persones, parlem de sentiments, de gent que ha passat per un procés i intenta trobar un lloc. Aquestes persones comencen a identificar l’espai com a seu i tu amb aquestes notícies el que fas és posar l’atenció sobre una persona pel fet de tenir una fisonomia. I a això se li suma el mal coneixement que es té de les societats que han arribat aquí. Ni se sap el que és l’Islam, ni se sap que entre els mateixos marroquins hi ha grans diferències, que existeix el racisme al Marroc i que no és el mateix un marroquí de Tànger que un marroquí de Nador. Que no és el mateix ser de Gàmbia que ser del Senegal, que puc ser de Gàmbia i ser cristià i ser del Senegal i ser musulmà. Aquesta educació social envers la diversitat no s’ha fet.

Es farà ara?

A mi ningú m’ha trucat. Em truquen per parlar del conflicte [gihadisme], fins i tot polítics em truquen per parlar del conflicte: ‘manda narices’. Fa més de dos anys que us estic dient que hi ha un problema i que hauríem de començar a propiciar una visió més inclusiva, que som ciutadans, que votem igual i cada cop votarem més, perquè clar, l’adquisició de la nacionalitat és un dret.

Les institucions han estat capaces d’integrar els joves catalans d’origen estranger?

La meva germana, que treballa en un hospital públic a Catalunya, em va explicar que una noia marroquina que havia fet el MIR aquí, una excel·lent pediatra, un dia decideix posar-se el vel i quan acaba el MIR no la deixen continuar. Tu creus que encara hem d’estar amb això?

Najat tres quarts

Najat treballa a El Masnou en l'àmbit de la immigració BLANCA BLAY

Sembla que encara hi estarem molt de temps.

Doncs jo això ho he de canviar, ho tinc claríssim, si ningú ho vol fer, ho faré jo. El mocador a mi no em tapa ni la intel·ligència ni la manera de pensar, és una manera de viure que he decidit lliurement, que estigui basada en una creença és el meu problema. On està el dret individual de cada persona? Com si vull creure en un animal, mentre jo no t’ofengui i no et faci mal... Jo qüestiono quan les meves companyes es tenyeixen el cabell? L’hem d’acomiadar perquè porta el cabell carabassa?

Com es canvia això?

Primer acceptant que el problema existeix, que jo encara crec que no tenen clar que el problema existeix, es pensen que hi ha un problema de gihadisme però el problema real, el problema en l'àmbit social , encara no el tenen clar ni les persones ni les institucions.

Com es resol aquest problema?

Les línies d’actuació han d’anar en molts eixos. Com s’hauria de treballar el tema aquí? Jo ho tinc molt clar: primer la societat catalana ha de veure que és un problema, però que és un problema de tots, no és un problema aïllat. Els polítics s’ho han de creure. S’ha de començar a treballar a les escoles amb els docents, s’ha de formar als docents en aquestes matèries. No pot ser que tu tinguis una varietat cultural a l’aula i no en tinguis ni idea de res, no és culpa del  professor, però sí de l’administració que ha de proveir d’informació i capacitació als tutors de l’aula perquè estan formant als catalans de demà. Si no hi poses de la teva part, tindràs la societat que tu vols tenir, que no es diferencia gaire d’una societat del Marroc, perquè si no inverteixes, no pots recollir. S’ha de començar a treballar amb les comunitats i s’ha de començar a treballar no només amb joves sinó també amb mares i pares. Hi ha una confusió total per part dels pares perquè ningú els ha explicat com poder identificar o quins són els ítems que haurien de reconèixer per saber si el seu fill o la seva filla està sent víctima d’un procés de radicalització. Ningú els ha donat les claus perquè ningú s’ha preocupat de recollir-les i treballar amb aquestes mares. També moltes d’elles tenen por d’anar a denunciar a la policia per por de què se les acusi de formar part d’aquesta radicalització.

Després hi ha els líders religiosos, el cas dels imams catalans. Algú els està preguntant alguna cosa? Algú està treballant alguna cosa amb ells? Els líders religiosos que tenim aquí són gent amb molt poca formació, que només s’han format amb la doctrina alcorànica i la seva missió és transmetre aquests coneixements islàmics a la comunitat on els contractin. A vegades la gent es pensa que els imams han de ser el psicòleg, l’educador social, el treballador social o el pedagog. No, aquest senyor es dedica això, no li podem demanar tantes coses, primer perquè no té les habilitats per poder-ho fer. El que hem de fer és crear una xarxa de tècnics que puguin treballar amb aquestes persones, que els hi puguin donar eines, que hi hagi una relació que ara no hi és. Un altre camp que també s’hauria de treballar i no es fa és el dels cossos de seguretat. Amb tot el meu respecte, coneixements del tema en tenen ben pocs.

El conseller Espadaler deia en una roda de premsa recent que aquí a Catalunya surten molts casos no perquè n’hi hagi més que a la resta de l’Estat sinó perquè els Mossos d’Esquadra els detecten.

Sí, potser sí, però s’està treballant la detenció, no l’arrel del problema. Una cosa és la detenció però cal, primer, identificar què està passant, per què hem arribat a aquest extrem? En una conferència on vaig estar amb en Xavier Bosch, el Director General per a la Immigració, fa prop d’un any, vaig voler posar en comú un tema, aprofitant que ell és la màxima autoritat respecte a la immigració aquí. Li vaig dir: està havent-hi un procés de radicalització per part dels nostres joves, sobretot a través de xarxes socials, no sé si s’està treballant. La resposta va ser: “a Catalunya no tenim aquest problema”.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha