Òscar Mateos: “Que la gent no estigui ocupant les places no vol dir que estigui desmobilitzada”

Canvi d'època, canvi de rumb? Aportacions i propostes dels moviments socials. Aquest és el títol del Quadern que acaba de presentar l'entitat Cristianisme i Justícia i que ha estat elaborat pel professor d’Antropologia de la Universitat Complutense de Madrid, Jesús Sanz, i el responsable de l'àrea social de Cristianisme i Justícia, Òscar Mateos, professor de Cooperació i Desenvolupament de la Universitat Ramon Llull. Analitzen el paper dels moviments socials en els moments de canvi que viu no només la nostra societat sinó, pràcticament, tot el planeta. En parlem amb Òscar Mateos.

Estem davant una època de canvis o un canvi d'època?

Recollim les idees de molts autors, sociòlegs, politòlegs que, en els últims temps, venen suggerint la idea de canvi d’època. Des del sociòleg Zygmunt Bauman fins el politòleg Joan Subirats a casa nostra. Canvi d'època significa que les coordenades polítiques, econòmiques, socials, culturals que han reeixit, d’alguna manera, durant les últimes dècades, han canviat substancialment.

La crisi ha accelerat un procés que venia produint-se des dels anys seixanta. Si intentem entendre la història dels últims cinquanta, seixanta anys, veurem que tenim dues etapes fonamentalment. Una etapa que va de l'any 1945 al 1975, des del final de la Segona Guerra Mundial fins la meitat dels anys setanta, que els francesos van anomenar els trenta gloriosos anys i que són el desenvolupament i desplegament d'allò que anomenem Estat del benestar. Són aquells trenta anys en què es fa una inversió en matèria de polítiques socials, orientades a la plena ocupació, veritablement extraordinària.

En el context de finalització de la Segona Guerra Mundial existeix un clima excepcional que permet un pacte tàcit, un contracte social entre capital i treball. És el que anomenem consens keynesià, prenent el nom de l'economista que plantejava la intervenció de l’Estat com a regulador de l’economia de lliure mercat.

La segona etapa, des de meitats dels setanta, impulsa l’erosió d'aquest contracte social, d'aquest consens keynesià, i, per diversos motius, porta al context actual de crisi, on s'acceleren molts processos.

Per què es produeix aquesta acceleració, aquest desmantellament dels avenços socials aconseguits?

Perquè es produeixen una sèrie de condicions que van lapidant el consens keynesià. La primera té a veure amb la globalització. El procés de globalització provoca, en paraules de Zigmunt Bauman, un divorci entre poder i política. Els trenta anys gloriosos s’havien fonamentat sobre la idea del paper regulador de l'Estat. En el context de globalització, aquest poder s’evapora o es trasllada cap als poders financers, cap als mercats. El paper de l'Estat va quedant arraconat i perd rellevància.

Un segon aspecte importantíssim és la mutació que pateix el treball. El treball es va deslocalitzant, es produeix la industrialització de la perifèria i la desindustrialització dels països occidentals. Veiem i patim la precarització del treball, perquè hem de competir amb la política de salaris molt baixos que es comença a fer als països del Sud on les multinacionals s’hi han desplegat per intentar vendre productes de manera molt competitiva al Nord.

Un element fonamental és el que té a veure amb el plànol ideològic i cultural. Molts autors -la pròpia Susan George a El pensament segrestat o d'altres autors, fent referència a la idea de Gramsci- parlen de l’hegemonia cultural del neoliberalisme. El neoliberalisme ha anat conquerint espais de poder i pensament, des de les pròpies universitats, les escoles de negocis, que han jugat un paper fonamental, fins els mitjans de comunicació de massa, que han respost als seus inversors i, per tant, s’han convertit en defensors d’una manera determinada de pensar, i, evidentment, els nuclis de poder polític.

El poder polític adopta el pensament neoliberal

Hi ha un documental excepcional, Inside Job, on es veu perfectament aquesta connivència, aquesta porta giratòria entre poder polític i econòmic i com el poder econòmic i financer ha colonitzat, ha cooptat el poder polític. Aquesta hegemonia cultural del neoliberalisme ha creat, ha anat construint els últims trenta, quaranta anys, un sentit comú que la pròpia socialdemocràcia ha acabat comprant. És la idea de Margaret Thatcher que no hi ha alternativa: desregulació, privatització, arraconament del paper de l’Estat... Són mantres que han anat calant en la societat, en els àmbits polítics, mediàtics, universitaris, socials...

Això ha possibilitat un procés de desmobilització social brutal, molt lligat a la individualització social. La societat de consum ens ha fet persones i societats més atomitzades, individualitzades, fragmentades... Ens hem despolititzat, desmobilitzat, i no hem sabut reaccionar al que ens estava passant els darrers trenta, quaranta anys.

La crisi ha agilitat aquests processos. En els últims cinc anys, hem vist l'aplicació accelerada d’una sèrie de polítiques que ja es venien veient al llarg de les últimes dècades, però de manera molt més ràpida i, sobretot, en un moment en què la societat està desconcertada i patint les conseqüències d'una crisi extraordinària.

I què por fer pensar que aquesta lògica canviarà?

Aquest és el context polític, econòmic, cultural en què ens trobem. No l'identifiquem nosaltres només. Ho fan un munt d’autors, des de Josep Fontana a Tony Judt, veus que apunten en aquesta direcció. Nosaltres citem un autor que ens sembla molt rellevant, Karl Polany, i una obra seva del 1944: La gran transformació. Una obra com aquesta, que té quasi 70 anys, està en boga. Planteja una idea molt suggerent i interessant, que és el doble moviment. A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, diu que la història de la Humanitat, en aquest cas d’Occident, ens ensenya que sempre que hi ha un excés del poder neoliberal acaben sorgint subjectes polítics que fan de contrapès, de contrapoder.

En un moment com el que estem, de domini tan claríssim d'hegemonia dels poders financers i la ideologia neoliberal, cal pensar que no és la fi de la història. No estem abocats històricament a això.

Les protestes socials que es produeixen en diferents països no semblen estar coordinades entre elles.

Volem veure si les protestes que s’han produït des del 2011, les de la primavera àrab, les dels països del món occidental, Grècia, Espanya, Portugal, fins el moviment Occupy als Estats Units i les més recents de Brasil o Turquia són essencialment aïllades, responen a coordenades sociopolítiques i culturals internes o bé són la expressió d’un malestar global que utilitza un repertori d’acció i unes maneres de fer interconnectades. Ens inclinem més per aquesta segona hipòtesi i que podríem estar davant l’emergència d’una forma de protesta que està denunciant la manca de democràcia que existeix a tots els països, sigui al món àrab, aquí o al món emergent, i que reivindica majors quotes de justícia social en un moment en què les nostres societats, al nord i el sud, es caracteritzen per la desigualtat interna i on una minoria, aquest 1% del qual ens parla Joseph Stiglitz, ha anat acumulant cada cop més riquesa i més renda en contraposició d’una societat cada cop més precaritzada, més desposseïda.

Entenem totes aquestes protestes i les noves maneres de manifestar-les com un element esperançador i que s’ha de veure en clau de procés històric. No es poden entendre de manera curtplacista, resultadista; no podem esperar resultats immediats, en un parell d’anys.

Són moviments coordinats o cadascun tira per la seva banda?

La coordinació en clau d’agenda política unificada, de coordinar i articular un subjecte polític homogeni no existeix. El que sí que s’està produint és una sincronització de lluites, de maneres de fer. Hi ha un contagi d’un context a un altre. Està claríssim que el 15M replica moltes de les formes i lemes de la primavera àrab; que Occupy Wall Street fa el mateix a partir del 15M; o Brasil amb Turquia.

Hi ha una interconnexió. No hi ha un programa consensuat perquè són lluites molt capilaritzades però sí que existeix una doble demanda transversal: una demanda de major democràcia i una major demanda de justícia social.

Tots aquests moviments tenen en la seva gènesi l’impacte que va tenir el Fòrum Social Mundial i el moviment altermundialista i recullen la seva experiència. Incorporen propostes concretes que el moviment altermundialista havia plantejat, des de la taxa Tobin fins a la Renda Bàsica.

Si no s’aconsegueixen fites concretes, hi ha risc de desmobilització social?

En el context de major precarització, de gran despossessió social, on la música que ve és la de la recuperació i la creació d’ocupació, però d’una ocupació molt precària, fins i tot en condicions de pobresa, és improbable que les protestes minvin perquè el conflicte social està creixent.

No anem cap a un procés de desmobilització. Més aviat, el contrari, anem cap a una repolitització social. Que la gent no estigui ocupant les places no indica que no s’estigui mobilitzant. Al carrer, cada cop més, la gent parla de política, dels horitzons de futur, de com es vol organitzar social, política i econòmicament, del paper que haurien de tenir els partits polítics.

La pròpia experiència de les plataformes d’afectats per les hipoteques, a Catalunya i el conjunt de l’Estat, deixen una experiència extraordinària de repolitització social. Gent que mai no s’havia plantejat la situació social ha començat a organitzar-se i a demanar qüestions concretes, com és la dació en pagament.

No ens hem de deixar portar pel desànim de no veure molta gent al carrer. La protesta adquireix noves formes i es produeix un procés de presa de repolitització, de consciència de ser subjectes polítics davant una societat injusta.

Cap on anem? Cap on apunta el rumb en aquest canvi d'època?

Hi ha molts riscos. Estem en un escenari molt incert. Poca gent s’atreveix a fer escenaris de futur. Està clar que no estem en una situació cíclica, on tornarem a un punt zero de l’any 2006, quan tot semblava que tot anava bé però vivíem en una bombolla immobiliària. Sembla que anem cap a un capitalisme que vol accelerar la idea de recrear-se en forma de bombolles, d’especulació i un procés constant de crisis.

Hi ha un escenari preocupant, que és Grècia, amb el perill del populisme, de moviments que canalitzen el desconcert i la incertesa buscant bocs expiatoris concrets, com la població immigrada. Als anys trenta passava quelcom de similar. Aleshores, es va canalitzar a través de diferents escenaris, després de la crisi del 1929. Un d’ells va ser l’emergència i la consolidació del feixisme. I un altre va ser la consolidació de projectes polítics com l’estat del benestar, el New Deal als Estats Units, com alguns projectes en clau més social al conjunt de les societats occidentals.

Depèn de nosaltres, de com siguem capaços de canalitzar aquesta frustració i aquesta ràbia. Es por convertir en un empoderament social més gran, fent veure a la gent que té poder social i pot canviar les coses. Aquest és el camí cap on hem d’anar.

I els papers polítics, ¿quin paper han de jugar en aquest canvi d’època?

Han de continuar jugant un paper fonamental. Els partits polítics s’han sentit interpel·lats per una societat en la qual hi ha una gran desafecció política. Ho assenyalen les enquestes del CIS o els crits de “No ens representen” del 15M. Hi ha un gran escletxa entre els partits polítics i la societat. Alguns partits polítics han pres nota d’això i estan fent un procés d’introspecció interna per veure com es poden apropar més a la societat.

Les institucions continuen sent un espai fonamental on els moviments van tenint cada cop més presència i és important que sigui així. Seria desitjable la complementarietat entre uns partits polítics que s'estan replantejant moltes coses que no han funcionat els últims anys i la societat civil, els moviment socials, que fan una aposta molt més exigent, per propostes diferents de les que es venien fent.