eldiario.es

Menú

Perfil

Raimon, 75 anys compromès amb el vent de la llibertat

El 75è aniversari de l’autor d’himnes com Diguem no o Al Vent coincideix amb el reconeixement, fins ara negat, de les institucions valencianes

“Ara sóc fill predilecte de Xàtiva, no sé si ho mereixo, el que sé és que sóc fill de Xàtiva, i Xàtiva és predilecta en el meu cor. Això no m’ho pot treure ningú. Ni el PP ni el Ciudadano", va etzibar el cantautor en el seu discurs

"Jo no sóc independentista perquè no m'ho he plantejat mai. Tinc molts dubtes", explica Raimon, que defensa que el conflicte nacional es resolgui a les urnes

- PUBLICIDAD -
El cantant de Xàtiva, Raimon, en una actuació a Barcelona

El cantant de Xàtiva, Raimon, en una actuació a Barcelona Llapissera (Wikimedia Commons)

De totes les imatges que ha donat el viver cultural de la Nova Cançó, la de Raimon cantant amb la mirada fixada a l’horitzó mentre recolza sobre la cama dreta la seva guitarra és, sense dubte, de les més intenses. La potència escènica del cantautor de Xàtiva, que dijous i divendres actua a l'Auditori Barcelona, no s’ha diluït amb el pas del temps i avui, dia en què compleix 75 anys, encara recull els pocs reconeixements que li falten, especialment els que vénen de la seva terra i que només els silencis oficials li han negat.

Raimon ha portat el nom de Xàtiva i el valencià per tot el món, fins hi tot al Japó, on l’any 1977 hi va fer una gira. Les seves arrels estan permanentment presents en la seva obra –“qui perd els orígens, perd la identitat”; diu un dels versos més recordats de Jo Vinc d’un Silenci— que ha topat durant anys amb l’hostilitat dels governants del País Valencià. Només el canvi de color d’unes institucions envaïdes gairebé de forma vitalícia per la branca més inflexible del PP han permès, recentment, una sèrie d’actes de desgreuge cap al cantautor.

Aquest octubre la Generalitat Valenciana li atorgava l'Alta Distinció i només fa uns dies, la seva Xàtiva natal, el feia Fill Predilecte després que l’any 2010 el PP li negués la Medalla d’Or de la ciutat que havien demanat els regidors del PSPV. Els anys de Rita Barberà o Francisco Camps o les dues dècades de governs d’alcaldies populars a Xàtiva, sota el mandat d’Alfonso Rus, no han pogut trencar la vinculació de Raimon amb el seu poble i els seus veïns.

“Ara sóc fill predilecte de Xàtiva, no sé si ho mereixo, el que sé és que sóc fill de Xàtiva, i Xàtiva és predilecta en el meu cor. Això no m’ho pot treure ningú. Ni el PP ni el Ciudadano ni el sursum corda”, deia emocionat en recollir un guardó que comptava amb els vots en contra de PP i Ciutadans. Setmanes abans, a la Generalitat, Raimon no va deixar escapar l'oportunitat de preguntar-se “per què durant molts anys s'ha intentat que no tinguera una presència normal com a cantant entre la gent d'aquí”. I va denunciar: “Al llarg de 20 anys he sentit una hostilitat gairebé institucional”.

La bel·ligerància de Raimon amb la dreta ve de lluny, així com el seu compromís amb el moviment obrer. El seu pare, Josep Pelegero, era de la CNT i va estar empresonat diverses vegades en la postguerra; i la mare, Dolors Sanchis, va créixer en una família socialista vinculada a la UGT. Mentre els seus contemporanis d'Els Setze Jutges posaven l'accent en la reivindicació nacional, ell no perdia de vista la consciència de classe, que queda palesa en la seva música –“jo vinc d'un silenci antic i molt llarg; de gent que va alçant-se des del fons dels segles de gent que anomenen classes subalternes, jo vinc d'un silenci antic i molt llarg”.

Raimon tampoc és independentista

Raimon no s’ha sumat a l’onada independentista, com tampoc o han fet altres icones de la Nova Cançó, com Joan Manuel Serrat. La defensa de les llibertats o dels drets identitaris dels pobles no l’han portat, necessàriament, a compartir alguns posicionaments del procés i ha admès, públicament, els seus dubtes. La seva posició s’ha mogut al voltant de la necessitat d’expressar a les urnes la voluntat majoritària de la ciutadania, un discurs que ha trobat detractors a Catalunya i a la resta de l’Estat.

"Jo no sóc independentista perquè no m'ho he plantejat mai. Des de València això es veu d'una altra manera, i jo sóc d'allà i sé les repercussions que pot tenir; per tant, no ho tinc clar, tinc una certa perplexitat. Tinc molts dubtes. Per això no participo en aquest moviment, perquè per participar en alguna cosa ho haig de tenir molt clar. Si jo no estic convençut, com m'he de posar a convèncer els altres? Faria trampa", explicava en una entrevista a Catalunya Ràdio.

En la mateixa conversa, Raimon recordava que ell és de Xàtiva i que la independència de Catalunya podia tenir efectes negatius al País Valencià, on l’anticatalanisme havia estat una arma electoral que havia ferit greument la cultura. El cantautor també insistia en la necessitat de cuidar les minories, encara que perdessin en les urnes, i reivindicava la necessitat d’expressar democràticament els arguments.

De Diguem no a Al Vent

Explica el llibre Les hores guanyades, escrit el 1981 i reeditat com La vida immediata, detalls entranyables d’algunes de les cançons de Raimon que s’han convertit en himnes. Al Vent, Jo vinc d’un silenci, Diguem No o D’un temps d’un país formen part del memorial col·lectiu i bona prova de la seva vigència és que inclús artistes de nova fornada, com Cesk Freixas, VerdCel, Pau Alabajos o La Gossa Sorda, encara ara els prenen com a referència.

Xàtiva nombrará hijo predilecto al cantautor Raimon

Xàtiva nomena fill predilecte al cantautor Raimon EFE

Diguem no té el seu origen en el 14 de maig de 1962. Concretament en una reunió d’estudiants a la Universitat de València per escoltar l’últim disc de Brassens, que va ser interrompuda, com tantes altres, per la policia. Alguns dels detinguts van ser empresonats, altres torturats. Aquell dia, explica Raimon, no estava a la concentració, com sí solia estar-hi habitualment, perquè tenia un examen de geografia. De la ràbia en conèixer la brutalitat de l’actuació policial va sorgir la cançó Diguem no.

Però si hi ha una cançó que ha volat de generació en generació, sense perdre profunditat ni força, és Al Vent. L’embrió cal buscar-lo l’any 1959, quan l’artista tenia només 19 anys, en concret en un viatge en la vespa d'un amic. Raimon anava de paquet i, de camí cap a València, li donava el vent a la cara. El músic explica que, al final d’aquell trajecte, la cançó estava feta. Sense saber-ho, havia resumit els anhels de llibertat de milers de persones en una cançó. Un himne tan potent, més de mig segle després, encara resulta inquietant per a alguns governants.

En una nota biogràfica cedida a aquest mitjà per Annalisa Corti, la seva dona, es deficeix a Raimon com a cantant, poeta i escriptor: "la forma de cantar de Raimon reivindica el concepte visceral de la música: el crit, l'esbós melòdic i harmònic, l'estil col·loquial i lliure". En la mateixa nota es descatca que "la cançó és per Raimon un vehicle expressiu de poesia. De la pròpia, amb les seves cançons d'amor i de combat, de replegament líric i de ironia càustica; i de la dels altres, amb la musicació de poemes de la literatura clàssica i contemporània catalana".

Les generacions més joves també li deuen a Raimon el descobriment de poetes de llengua catalana. La seva admiració per Salvador Espriu (com en l'àlbum Cançons de la roda del temps, de 1966), o per la lírica medieval d'Ausiàs March (com en Veles e vents), són la millor invitació a la poesia, més que incomptables classes de literatura catalana a l’institut, no sempre caracteritzades per la passió.

Però sobretot, la petjada de Raimon, com la d’altres cantautors il·lustres, com Serrat, Ovidi, Ibañez, Laboa o Llach, va més enllà d’una època i d’un poble. Són patrimoni col·lectiu de generacions, des d’avis fins a néts, que han entès la llibertat com l’herència dels qui van lluitar en contra de la repressió. Una repressió de vegades llunyana, altres massa propera i disfressada d’intolerància, i que la veu ferma de Raimon ens ajuda a identificar.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha