Opinión y blogs

eldiario.es

Torna a augmentar la despesa militar mundial: quan entendrem que el militarisme no és la solució?

Foto: Salva Campillo / Ayuda en Acción

Aquesta setmana estan tenint lloc els Dies Mundials d'Acció sobre la Despesa Militar (GDAMS), dins del marc de la Global Campaign On Military Spending (GCOMS), coordinada aquest any pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau. L'objectiu d'aquesta iniciativa internacional és coordinar accions a tot el món per mobilitzar les institucions polítiques cap a la reducció de la despesa militar i la seva redirecció a àmbits de desenvolupament social. Des del 18 fins al 28 d'abril els esdeveniments programats són més de 90 i els països involucrats més de 20. Les accions van tenir i estan tenint lloc des dels Estats Units fins a Corea del Sud, des de Finlàndia fins a Nigèria. També a Israel els antimilitaristes de Hamushim van enviar cartes a Technion que ofereix un curs per ser experts en exportacions d'armament.

Dins del marc del GDAMS, avui dilluns 24 d'abril el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) –amb el qual col·labora el Centre Delàs d'Estudis per la Pau – publica les seves dades sobre despesa militar mundial actualitzades per 2016, acompanyades d'informació completa sobre les tendències mundials, regionals i nacionals en la despesa militar.

Segons el prestigiós centre de recerca, la despesa militar mundial en 2016 ha augmentat per segon any consecutiu un 0,4% en termes reals, i ara s'estima al voltant de 1 bilió 686 mil milions de dòlars. Al seu torn, els 10 països que més han gastat en el sector militar i de defensa en 2016 són: 1. Els Estats Units (petit increment des del 2015); 2. Xina (augment significatiu); 3. Rússia (augment moderat) 4. Aràbia Saudita (disminució significativa); 5. L'Índia (augment significatiu); 6. França (aproximadament cap canvi); 7. Regne Unit (aproximadament cap canvi.); 8. Japó (petit augment); 9. Alemanya (petit augment); 10. Corea del Sud (petit augment).

Seguir leyendo »

Espanya, protagonista del negoci de la guerra... un altre cop

Imatge d'un stand de la fira Homsec

La indústria armamentista espanyola no en té prou amb consolidar-se en el sisè lloc del rànquing mundial de països exportadors d’armes, vol continuar creixent, i en la seva fal·lera s’hi han sumat algunes de les institucions públiques de l’Estat.

Fa alguns dies va tenir lloc al recinte IFEMA de Madrid la sisena edició de la fira Homsec de tecnologies de seguretat nacional. Sota aquest nom s’amaga un important saló que obre les seves portes a empreses d’armes de tot el món, administracions públiques i empreses de seguretat privada per a que puguin mostrar les seves novetats tecnològiques, negociar contractes de compra-venda d’armes, efectuar entregues i generar xarxes de col·laboració. Una fira pensada només per beneficiar a aquells que s’enriqueixen amb el negoci de la guerra.

Des del 2011, l’organització d’aquest event corre a càrrec del Grupo Atenea, una entitat que destaca d'ella mateixa que, «como miembro de la nación española, contribuye a asumir el acervo común de la tradición y del humanismo cristiano, fundamento de nuestra civilización». I no és casualitat que de les seves paraules es desprengui un fort alè a nacionalcatolicisme, de fet, el Grupo Atenea compta a les seves files amb alguns personatges que han estat relacionats directament amb el 23F.

Seguir leyendo »

Per què no reduïm d’una vegada la despesa militar?

El rei Felipe VI, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal i el Cap d'Estat Major de l'Exèrcit de Terra, Jaime Domínguez.

Donald Trump ha demanat als Estats europeus que incrementin el seu pressupost militar. I, per “donar exemple”, ha proposat un increment del 10% en la despesa militar dels Estats Units. Però als Estats europeus de l'OTAN no cal que els diguin què han de fer: a Varsòvia i a Gal·les ja fan establir una directriu per tal d’incrementar el seu pressupost militar fins al 2% del seu PIB. A Espanya, la ministra de defensa està treballant per incrementar la partida militar del pressupost, i altres països com la Xina, Japó i l’Aràbia Saudita fan el mateix.

El problema és que els pressupostos són un pastís, finit i limitat. Si incrementem la partida de despeses militars, haurem de reduir-ne d’altres. I al contrari, si la reduïm, podrem destinar diners a altres necessitats de la gent. Tot és qüestió de prioritats. Si ho dic és perquè penso que la despesa militar és molt i molt excessiva, mentre que serveis com l’educació, la sanitat, la cultura, la recerca i la solidaritat amb la resta de pobles del món són molt més prioritaris. La despesa en defensa és una mostra de la hipocresia dels nostres governants, en un món que permet que alguns d'ells estiguin ben connectats a les empreses d'armament a través de les conegudes portes giratòries. A més, es continua subvencionant els combustibles fòssils a la vegada que es redueixen els ajuts a la recerca en temes relacionats amb energies renovables, i no es fa res per reduir una desigualtat que no para de créixer.

La  Marina Garcés fa una anàlisi molt acurada d’on és ara Europa. Diu que és una població́ que envelleix, amb por, enyorant el que no ha arribat a ser mai: lliure. I parla del tall entre les dues ribes, nord i sud, de la Mediterrània. Al sud, la ciutat de l’home; a dalt, la ciutat de Déu. I aquesta és la nostra alternativa. O bé ens continuem armant per defensar el nostre castell, amb murs, tanques i organismes del tipus “Frontex” que garanteixin els nostres divins privilegis, o bé recuperem els principis fundacionals europeus de tolerància, justícia global i respecte als drets humans, reduïm fortament la despesa militar i som solidaris amb les dones i homes de la riba sud.

Seguir leyendo »

Tornem a desmilitaritzar el Saló de l'Ensenyament

Saló de l'Ensenyament 2016

La campanya Desmilitaritzem l'Educació porta des de 2008 reclamant espais educatius lliures d'exèrcits. Des del seu començament s'ha anat ampliat i fent cada vegada més plural amb un objectiu comú "cap exèrcit en cap espai educatiu". En l'últim any ha passat de tenir 60 entitats adherides a ser més de 100, a més està vivint una notable expansió territorial per tot Catalunya. Però la lluita antimilitarista, com a eminentment internacionalista, sobrepassa fronteres, al febrer d'aquest mateix any es crea una campanya d'objectius compartits a Escòcia  Scotland Against Militarism.

La guerra a l'Iraq, Síria, Iemen, el llarg conflicte armat de Colòmbia, la crisi humanitària de refugiats que fugen de les guerres, la desenfrenada despesa militar arreu del món que l'any passat va arribar 1'7 bilions de dòlars. Són molts els factors que ens assenyalen que el model militarista de defensa dels Estats no està donant solucions i està contribuint a generar més tensió i inseguretat mundial, tots aquests factors han fet que la lluita antimilitarista ressorgeixi amb força en els últims anys i s'expandeixi per consolidar-se.

El fet que l'exèrcit hagi triplicat l'espai aquest any al Saló té tres lectures molt importants per a la campanya. D'una banda, suposa una victòria, l'exèrcit s'ha sentit amenaçat davant l'abast de les reivindicacions que ha mobilitzat la lluita antimilitarista, i la seva resposta és una demostració de força que es fa manifesta ampliant el seu espai al Saló, l'ocupació de més territori sempre ha estat una demostració de poder en la concepció militarista.

Seguir leyendo »

La Banca armada: la sòcia incondicional de la indústria militar

Una oficina del BBVA

A dia d’avui, Espanya ocupa el setè lloc dins el rànquing mundial en exportacions d’armament i el quart a nivell europeu. Paradoxalment, els ratios d’endeutament de les empreses que configuren aquesta proactiva indústria militar espanyola són del gairebé 75%, algunes arribant fins al 100%. Qui és, doncs, el soci capitalista que manté viu un negoci de les armes que ha demostrat reiteradament la seva dependència financera? Aquest rol és assolit principalment per les institucions bancàries, tot i que no hem de desmerèixer la contribució de l’estat a través d’ens públics com ara SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones Industriales), que se situa com la quarta entitat finançadora de la indústria militar controlant el 100% de les accions de la principal empresa espanyola de bucs de guerra, Navantia, i amb importants participacions accionarials en d’altres companyies de la indústria militar com ara Indra, Defex, SAES, Sainsel o MBDA España.

Segons el darrer informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau “Els bancs que inverteixen en armes” (2016), són 72 les entitats bancàries – espanyoles i estrangeres – que a nivell estatal conformen el que s’ha batejat com la “Banca Armada”, potser un neologisme dins el vocabulari activista però de praxis arcaica. En aquest mateix informe, s’especifiquen els moviments financers que aquestes entitats han efectuat des del 2011 fins al 2016 directa o indirectament a 34 empreses del sector, ja sigui en forma de participació accionarial, de crèdits o d’emissió de bons i pagarés. En total, la suma arriba als 80.000 milions d’euros –6.000 milions dels quals són aportats per la banca espanyola–. Perquè ens en fem una idea, aquest xifra és molt superior als 30.000 milions d’euros que Jacques Diouf, ex director General de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l’Alimentació), demanava a la societat internacional per erradicar l’amenaça de fam anual a nivell mundial a la Cimera de la FAO del 2008 a Roma.

De quins bancs estem parlant? A nivell estatal, hi trobem un heterogeni ventall, que va des de les principals entitats financeres espanyoles, totes elles presents a l’IBEX 35, fins a petites entitats de caire autonòmic. La llista l’encapçala BBVA i el Banco Santander que, posant-se a l’alçada dels majors inversors de la indústria armamentista del món, han invertit 2.746.121.954,61 d’ euros i 1.518.304.347,55 d’euros al sector, respectivament, durant el període 2011-2016. A un segon nivell, el segueixen les entitats Banca March, Bankia, Caixa Bank, Banco Popular, Banc Sabadell i Bankinter. No obstant això, la banca armada intenta preservar la seva imatge amparant-se en estratègies de màrqueting com ara normatives internes en matèria de defensa o la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), un codi que teòricament vetlla per detectar i prevenir les externalitzacions negatives que la seva actuació pugui generar a nivell social i mediambiental. A la junta d’accionistes de 2015, Ana Botín –presidenta del Santander– assegurava als membres de la campanya Banca Armada que “verifiquem que tots els nostres clients i operacions compleixen amb les nostres polítiques de defensa, que es respecten convencions i tractats relatius a la no proliferació d’armament prohibit i totes les directrius internacionals de control en aquesta matèria”. En la mateixa línia i també dins el marc d’una junta d’accionistes del mateix any, el president del BBVA Francisco González defensava que el “BBVA té la partida de finançament de defensa més exigent a nivell mundial”. La seva intervenció concloïa amb una polèmica declaració: “moltes vegades el finançament d’armes el que busca és la pau; llavors s’haurà de veure exactament d’aquestes companyies que financem quines estan més amb la pau i quines no hi estan”.

Seguir leyendo »

Quan dos mons xoquen, sempre hi ha un tercer espai

Cartell de 'El choque de dos mundos'

Del 10 al 19 de febrer es va celebrar el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans a València, en el qual el Centre Delàs va ser convidat a participar en un col·loqui sobre el documental peruà When two worlds collide ( Quan dos mons xoquen) de la directora peruana-alemanya Heidi Brandenburg i Mathew Orzel, que explica els fets devastadors del conflicte a la ciutat de Bagua (o “Baguazo”, com comunament se li coneix), i del que podem qualificar com el pitjor conflicte social de la història recent del Perú.

De izquierda a derecha: Quique Sánchez (asistente de producción del Humans Fest), Edgard Vega (Centre Delàs), María Escalona (Amnistía Internacional País Valencià), Pepa Prósper Candel (Valencia en Bici – Acció Ecologista Agró)

De izquierda a derecha: Quique Sánchez (asistente de producción del Humans Fest), Edgard Vega (Centre Delàs), María Escalona (Amnistía Internacional País Valencià), Pepa Prósper Candel (Valencia en Bici – Acció Ecologista Agró)

Com a peruà, és dolorós recordar els fets viscuts a l’Amazònia aquell matí del 5 de juny del 2009 que es va saldar amb 33 persones mortes (23 policies i 10 civils), un agent desaparegut (el major de la Policia Nacional del Perú Felipe Bazán), i la impunitat dels responsables polítics. La ferida continua oberta a 4 mesos de complir-se 8 anys del lamentable fet. Trobo pertinent reflexionar sobre dos escenaris de violència cultural que hi ha al voltant d'aquest conflicte. Anem amb el primer.

Seguir leyendo »

Un exemple de la sobirania dels estats membres de l’OTAN

El secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, i el secretari de Defensa nord-americana, James Mattis, en roda de premsa després de la seva visita a la seu de l'OTAN.

El 27 d’octubre de 2016 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar una resolució on s’estipula que l’any 2017 es celebrarà una conferència per iniciar les negociacions sobre un tractat d’eliminació i prohibició de les armes nuclears. Hi hagué 123 vots a favor, 38 en contra i 16 abstencions. En un  article anterior dèiem que la majoria de vots negatius corresponen a membres de l’OTAN. De fet, tots els estats de l’Aliança van votar en contra, llevat de Països Baixos, que es va abstenir. També dèiem que no tots els estats nuclearment armats van votar en contra: Corea del Nord hi va votar a favor i la Xina, l’Índia i Pakistan es van abstenir. La resta d’estats nuclears (els EUA, Rússia, Gran Bretanya, França i Israel) es van oposar a la resolució.

Es van justificar els vots negatius amb l’argument que ja existeixen mecanismes de desarmament, com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que quedarien afeblits amb l’aprovació d’un tractat de prohibició i eliminació. Un argument poc consistent si tenim en compte que el TNP es va aprovar l’any 1968 i que, en aquests gairebé 50 anys, no s’ha avançat significativament en aquest sentit, malgrat que el seu article VI afirma que cal arribar a la liquidació dels arsenals nuclears. Actualment hi ha més estats nuclears que l’any 1968 i l’arsenal nuclear mundial supera les 15.000 armes nuclears, segons el SIPRI.

Aquest acord representa un gran pas endavant en el desarmament nuclear. Recordem que les nuclears són les úniques armes de destrucció massiva que no tenen un tractat de prohibició, malgrat la seva tremenda capacitat destructora. En canvi, sí que en tenen les armes biològiques (des de l’any 1972) i les químiques (des de l’any 1992).

Seguir leyendo »

Nous camins des de la lluita antimilitarista

Entrada al Saló de l'Ensenyament de la Fira de Barcelona.

El creixent impuls institucional que s'està donant tant des de la Generalitat (Resolució 1141 / X, de 16 de juliol de 2015, i la Moción55 / XI de 14 de juliol de 2016), com des de l'Ajuntament de Barcelona (Declaració Institucional del Plenari del Consell municipal de Barcelona de 26 de febrer de 2016) a algunes reivindicacions històriques de la lluita antimilitarista, ens porta per fi a tractar debats escassament oberts a la societat i al públic en general, en un marc on l'antimilitarisme sembla estar relegat a l'oblit ara que la formació militar no és una obligació a l'Estat espanyol, i per tant ha deixat de ser una lluita de primera línia com podríem dir que ho va ser llavors.

Dins d'aquest context social i institucional podem remarcar la importància d'obrir una nova etapa per a la lluita antimilitarista. Això queda reflectit en diversos punts, el primer com les reivindicacions antimilitaristes revelen el paper d'institucions que podríem titllar de antidemocràtiques, com està demostrant ser la Fira de Barcelona, que tot i rebre i tenir una gran part de participació pública treballa al marge de la voluntat popular traduïda en resolucions institucionals, que s'estan vulnerant quan es permet l'ampliació de l'espai ocupat per l'exèrcit en un espai educatiu.

Hi ha un bloqueig deliberat, per tant, del debat que planteja l'antimilitarisme lligat al món de l'educació per part d'una administració que no hauria de tenir aquest paper, i que atorga més importància a les veus que justifiquen la presència de l'exèrcit en espais educatius, i fins i tot d'oci infantil, sota l'argument que és una professió més. Sembla obvi remarcar que l'exèrcit no suposa una sortida professional més, ja que conté tota una implicació d'un model de resolució de conflictes i, podríem dir, de teories sobre el model de relacions interestatals mundial sobre el qual en cap moment la societat ha tingut un debat públic com es podria esperar en administracions amb participació pública que es vulguin anomenar democràtiques. El context educatiu s'ha de construir com un entorn que precisament obri espai per qüestionar, sent aquest aspecte el que podríem considerar la seva principal funció.

El segon punt és el que obre una qüestió que podríem considerar fins i tot més important, que és el ressorgiment i reubicació de les lluites antimilitaristes, que de nou cobren tot el seu sentit per a gent que estaven fora d'elles, d'una banda, a causa del grau de conflictivitat global, d'altra manera que aquest context està generat, que es tradueix en la crisi de refugiats que toquen a les portes d'una Europa ja popularment anomenada "Europa Fortalesa".

Seguir leyendo »

Serà el 2017 l’any de l’abolició de les armes nuclears?

Protestes en contra del Programa Nuclear 'Trident' a Londres (Regne Unit).

"Davant no stre est à , si ho escollim, un continu progré s en termes de felicitat, coneixement i saviesa. Escollirem la mort com a alternativa, nom és perquè som incapa ç os de suprimir les nostres querelles? Fem, com a éssers humans, una crida als é ssers humans: Recorda que ets humà i oblida la resta. Si els humans obrem aix í , s'obrirà davant nostre el camí cap a un nou paradís, en cas contrari, quedar à amb nosaltres el perill de la mort universal".

'El manifest Russel Einstein' , 9 de Juliol de 1955

Des del 24 de gener de 1946 l'organització de les Nacions Unides debat sobre aquest argument: ¿prohibir o no prohibir les armes nuclears?

Seguir leyendo »

La construcció del consentiment cap a la guerra: el paper dels mass media

Milers de persones marxen a Mali contra el terrorisme i l'atemptat de Gao

El consentiment a nivell social es nodreix per l'acceptació i normalització del que moltes vegades hem repudiat. En aquest cas, la guerra no fuig d'ell. Els mitjans de comunicació massius o mass media tenen una gran responsabilitat en això, donat que són creadors d'opinions a causa de l'encaix que aquests brinden a la selectivitat de conflictes analitzats i la diferent construcció de rols que li brinden a les parts implicades. El paper dels mass media cap a la guerra ve acompanyat de certs valors que fomenten la cultura de guerra, associats, és clar, amb el lucre econòmic que els conflictes armats generen, igual que l'augment dels pressupostos militars.

El llibre Ments militaritzades, com ens eduquen per assumir la guerra i la viol è ncia (2016), posa de manifest al capítol VI Mass media i cinema: La construcció del consentiment (escrit per Ainhoa Ruiz), que la militarització social, l'augment de pressupostos de defensa, les intervencions militars i el comerç d'armes tenen en els mass media un aliat estratègic per a la normalització i acceptació d'aquestes mesures. Ruiz dedueix un factor determinant en la construcció d'aquest consentiment, donat que “dur a terme totes aquestes mesures requereix no solament d'acceptació social, sinó que també significa que els valors, intervencions, actuacions i les institucions militars siguin vistes amb normalitat, aprovació i com una necessitat política-social” (2016:84).

La “normalitat” o “acceptació” d'aquests valors correspon al que moltes vegades s'ha denunciat com a militarització de les nostres societats, al·ludint al que Patrick Reagan dedueix com els quatre punts essencials per a la construcció del consentiment: enviament del missatge, acceptació del missatge, el missatge crea una actitud desitjada i les persones assimilen aquesta actitud (1994).

Seguir leyendo »