eldiario.es

Menú

Israel no pot ser un referent

L'expresident Artur Mas i president del PDeCAT, al costat de la coordinadora del partit, Marta Pascal, en una reunió amb el comitè executiu.

Per molt que emocioni poder començar un nou projecte col·lectiu comú en una Catalunya independent, hi ha un aspecte del pla que hauria d’amoïnar especialment. La preocupació ve de la constatació des de fa anys de les complicitats i lligams que una part de l’elit política catalana i la seva intelligentsia més afí estan tramant amb Israel.

És evident com per una part del PDeCat la construcció nacional passa no només per emmirallar-se en l’Estat d’Israel, sinó per dur a terme una política activa que cerca el reconeixement israelià per a la independència de Catalunya. Però, realment ens volem emmirallar en un país que constantment vulnera el Dret Internacional i els Drets Humans de la població palestina?

Aquestes aliances vénen de lluny i no és cap secret que el sionisme va tenir una gran influència en la formació del pensament nacionalista de Jordi Pujol. Ja l’any 2007, l’expresident de la Generalitat de Catalunya explicava en un discurs a la Knesset, parlament israelià, el seu gran interès personal en la construcció de l’estat d’Israel i en el sionisme, ideologia colonial i identitària que exclou les persones no-jueves.

Seguir leyendo »

Els 60 dies, 5.000 morts i 600.000 refugiades d’un genocidi rohingya que no acaba

Refugiats rohingyas esperen per rebre subministraments en una campament temporal en Ukhiya, a Bangladesh l'11 de setembre de 2017.

Avui fa dos mesos exactes de l’inici de la nova escalada de violència a Rakhine, un dels set estats de Myanmar situat a la costa oest del país. El balanç d’aquests 60 dies: més de 5000 morts, gairebé 600.000 persones rohingyas refugiades a l’estat de Bangla Desh, almenys 288 pobles rohingyas cremats i incomptables testimonis de desaparicions, agressions i violacions. Aquest nou episodi de violència cap a la minoria musulmana va reactivar-se el 25 d’agost arran de l’atac del grup d’insurgents rohingya ARSA (Arakan Rohingya Salvation Army) a diverses comissaries i una base militar birmana a Rakhine. Aquests fets van donar a l’exèrcit nacional carta blanca per iniciar una veritable depuració rohingya. Com han afirmat diversos experts i dirigents internacionals, incloent-hi el mateix Secretari General de l’ONU António Guterres, no podem obviar que estem davant d’un genocidi en tota regla.

La persecució dels rohingyas per part de l’exèrcit birmà no és novetat ni es tracta d’un fet aïllat. Els rohingyas suposen el 4% de la població de l’estat birmà de tradició budista. Les bones relacions i el suport dels rohingyas als colons anglesos van generar un clima de tensió entre ambdues comunitats que, amb la descolonització el 1948, va deixar al grup minoritari en una situació de màxima vulnerabilitat. Des de llavors, els rohingyas han estat discriminats sistemàticament per les institucions polítiques hegemòniques del país, que consideren els seus integrants com a immigrants de Bangla Desh no benvinguts.

Amb la instauració de la dictadura militar el 1962, se’ls va denegar la nacionalitat birmana que fins llavors havien tingut i es van convertir en apàtrides sense drets civils ni polítics. Entre d’altres, no tenen dret a la lliure circulació, no tenen dret a treballar, no tenen dret a ser escolaritzats ni a rebre assistència sanitària, no tenen dret a casar-se ni a tenir més de dos fills ni tampoc tenen dret a posseir terres, les quals els són sistemàticament confiscades. Aquest escenari teixit des de fa dècades ha permès la normalització i legitimació de pràctiques de treball forçat, d’explotació laboral i sense garanties, d’assetjaments i violacions, de crema de mesquites, cases i escoles amb rohingyas dins, etc. No sense motiu l’ONU declara que els rohingya són la minoria ètnica més perseguida. Aquesta asfixiant violència estructural i física és la que ha aixecat rebel·lions rohingyas en diferents episodis, com el de 2012, el d’octubre del 2016 o com aquest darrer de finals d’agost. No és anecdòtic escoltar els motius dels insurgents d’aquest darrer aixecament, els quals defensaven estar “duent a terme accions defensives en resposta a diverses setmanes de saquejos i abusos contra civils per part de l’exèrcit de Myanmar a la localitat de Rathedaung”.

Seguir leyendo »

Dels aprenentatges passats, les respostes presents. L’acció no-violenta al conflicte polític de Catalunya

Institut Broggi de Barcelona obert el 30 d'octubre de 2017 pel Referendum del 1 d'Octubre

Catalunya té una llarga tradició de lluites socials no-violentes, si bé és cert que les més visibilitzades i massives van tenir lloc fa ja alguns anys, com l’objecció de consciència al servei militar o les lluites anti OTAN, i ara feia temps que no en vivíem cap de multitudinària.

De fet, l’estratègia no-violenta ha patit una mala premsa per part de diversos actors, alguns per estar clarament en contra de qualsevol forma d’organització social mínimament revolucionària (és a dir, aquells que es situen en la defensa de l’statu quo), però també per part d’alguns col·lectius que han identificat la no-violència amb la passivitat i la inacció.

Lluny d’això, la no-violència ofereix estratègies d’acció directa que s’han demostrat efectives al llarg de la història, des de les lluites anticolonials (per exemple l’encapçalada per Gandhi a la Índia), la lluita antiracista (com la que va iniciar Rosa Parks als Estats Units), l’ecologista (com la de Greenpeace), l’antimilitarista (tants exemples...!), i un llarguíssim etcètera.

Seguir leyendo »

Els segurs, les guerres i els desposseïts

Una dona i el seu fill en el camp de refugiats sirians de Amriyeh en la localitat de Saadnayel, a la vall de Bekaa, a l'est de Líban.

El món actual és ple de guerres. Guerres que obliguen milers de persones a desplaçar-se i a demanar refugi. Guerres que fan perillós i sovint impossible l'ajut humanitari, que fomenten el comerç d'armes i que alimenten la corrupció de molts governants locals.

Els estats-nació del segle XIX anaven a la guerra per conquerir nous territoris o per defensar les regions colonials que ja havien conquerit. Estaven interessats a estendre les fronteres i en captar recursos naturals. A poc a poc, però, es van anar venent a les empreses i grans corporacions, mentre deixaven els valors de la democràcia en un calaix. Ha estat un procés lent, que va començar fa més de cent anys però que s'ha mostrat amb tota la seva evidència i cruesa a partir dels anys 80 amb l'aparició del neoliberalisme.

Hem passat del concepte polític d'estat com unitat jurídica dels individus que viuen en un territori i que es doten de lleis per tal d'assolir el bé comú, als estats actuals que segueixen els dictats de les grans corporacions, molt sovint internacionals. S'ha produït una inversió en la jerarquia: els estats que governaven les empreses i les institucions s'han convertit en estats que ara treballen per al benefici d'aquestes. Les corporacions i els seus grups de pressió donen constantment directrius als governants, obertament i sense amagar-se'n. I, com que volen assegurar els subministraments als països del Nord, exigeixen la protecció dels exèrcits i la "neutralització" de qualsevol resistència. El neoliberalisme ha creat les condicions que fan que els nostres governs hagin estat cooptats per les corporacions internacionals, amb estratègies militaritzades a curt termini que volen beneficis i que no poden donar respostes justes a la gent.

Seguir leyendo »

Frontera Índia-Pakistan: el mirall d'un conflicte i amenaça nuclear

Són les 16.00 de la tarda en Wagah, un poble de la regió de Punyab que va quedar dividit en 1947 després de la independència d'Índia i Pakistan. Aquí es troba el pas fronterer entre els dos països. Com si d'un estadi es tractés, a cada costat s'alcen unes graderies separades per sexes i zona reservada per a turistes on la gent, expectant, espera a què iniciï l'espectacle de cada vesprejar. Una cerimònia, com oficialment es denomina, on les forces armades realitzaran una exhibició en un ambient entre festiu i competitiu.

Els espectadors van arribant, alguns per primera vegada, altres repeteixen, i, mentrestant, venedors ambulants aprofiten per oferir petites banderes nacionals, ventalls, gelats i refrescs. Al principi la frontera es troba tancada. Des de les graderies, i guiats per un presentador, es crida i aplaudeix “Hindustán!” o “Pakistan!” – Depèn del costat de la frontera- fins a estripar-se la veu. La música de tots dos costats es fon en una sola, la gent balla i salta, i amb les graderies ja repletes i l'ambient eufòric, entren en escena els soldats vestits de gala.

Comença la desfilada a cada costat de la frontera. Els soldats copegen el sòl amb els peus de manera exagerada, el so de les botes ressona en el recinte, llancen puntades a l'aire i mirades desafiadores (l'agressivitat augmenta o disminueix depenent de les tensions existents entre els països). Les portes s'obren, els crits disminueixen, arriba el moment, un oficial de cada país encaixa la mà fortament i, a continuació, arrien les banderes simultàniament. La porta del lloc fronterer es torna a tancar, i de nou els espectadors panteixen i aplaudeixen mentre es guarda la bandera.

Seguir leyendo »

Armes catalanes?

Manifestació contra els atemptats yihadistes a Catalunya, en una protesta ciutadana que està encapçalada pel rei Felipe VI.

A la manifestació de dissabte 26 d'agost a Barcelona de rebuig als atemptats ocorreguts a Barcelona i Cambrils, es van exhibir múltiples banderoles reivindicatives on es denunciava les vendes d'armes de l'Estat espanyol a Aràbia Saudita i altres països d'Orient Mitjà. A propòsit d'aquests fets el diari ABC va publicar el 29/8 una informació on anunciava que Catalunya ha exportat en els tres últims anys 136,2 milions en armes, municions i accessoris, citant la font de la base de dades de la Cambra de Comerç i Duanes. Aquesta és una informació equívoca, perquè indueix a pensar que són armes fabricades a Catalunya i això no és cert, doncs Duanes només indica els llocs d'exportació, que en el cas català solament pot ser a través dels ports de Barcelona i Tarragona.

Catalunya no es distingeix per tenir una important producció armamentística, sinó al contrari, aquesta és minsa. I no perquè no ho hagi intentat. L'any 2004, a través de la creació d'un pol aeronàutic, que a més de civil també era militar i que més endavant va fracassar en el seu intent, com es va comprovar amb la pretensió que s'instal·lés a Catalunya una factoria d'EADS, avui Airbus, per fabricar helicòpters de combat que finalment es va instal·lar a Albacete.

O com en l'actualitat, quan l'empresa GTD, situada a Zona Franca, al costat de la francesa Nexter (especialitzada en blindats), han creat Ibersystems, per competir enfront d'altres indústries espanyoles per fer-se amb la fabricació del blindat 8x8 Piranya, que el Ministeri de Defensa pensa licitar aquest any 2017 per un import de 1.500 milions.

Seguir leyendo »

Carta oberta al ministre Zoido

Portada del informe Armas Europeas que alimentan conflictos. Conflictos de los que huyen los refugiados

Benvolgut Sr. Juan Ignacio Zoido, 

El dia d'ahir, després de parlar amb una família pakistanesa, a la qual vaig conèixer fa un any abandonada a la seva sort en un parc de Tessalònica (Grècia), vaig llegir les declaracions que vostè va donar durant la seva compareixença al Congrés dels Diputats sobre la tragèdia al mar d’Alborán, que es va cobrar la vida de 49 persones, en la que es considera la pitjor tragèdia en el mediterrani espanyol de l'última dècada. “No és la nostra responsabilitat que les persones decideixin fugir dels seus països”, va dir. Afortunadament, el succeït a Alborán no és el cas d'aquesta família amiga meva. Ells van poder arribar fora de perill a costes europees, i encara que es trobin ara a Hongria, segueixen sobrevivint a les fredes polítiques del vell continent.

Sr. Zoido, vostè es descriu, segons el seu compte de Twitter, com una persona a qui els seus pares li han ensenyat que amb treball i esforç tot és possible. Digui'ns, no era per ventura amb treball i esforç que aquestes 49 persones estaven tractant de fer possible un projecte de vida diferent del que deixaven enrere? Per ventura no és que amb treball i molt esforç diari les ONG fan el possible per salvar les vides i els somnis de milers de persones que fugen de qualsevol forma de violència als seus països d'origen? No és cert que  declarar que aquestes ONG fomenten i potencien la immigració irregular és fruit més aviat, senyor ministre, del seu escàs treball i esforç per fer una profunda lectura sobre el que passa en el Mediterrani? Declaració que, per cert, em recorda a les tan lamentables i desafortunades del seu antecessor Fernández Díaz quan al seu moment va dir que reforçar el salvament en el mediterrani provocaria un “efecte crida”

Seguir leyendo »

Aràbia Saudita: de la deriva armamentista a la destrucció del Iemen

Vista de les destrosses causades per un atac aeri de la coalició àrab liderada per Aràbia Saudita en Saná, Iemen.

Durant les darreres dècades l’Aràbia Saudita ha estat sinònim de silencis mediàtics. Violacions massives de drets humans, contractes obscurs amb empreses occidentals, corrupció, abusos contra els drets de les dones, foment del terrorisme jihadista més enllà de les seves fronteres, etc. totes aquestes realitats han estat per norma general silenciades o si més no minimitzades per part de bona part de la premsa generalista de l’Estat espanyol i en general de l’Europa occidental. Aquesta és una tendència que s’ha anat trencant durant els darrers dos anys gràcies, a, en bona part, diferents campanyes i a la feina incansable d’entitats, periodistes i alguns -en general pocs- partits polítics, fartes i farts d’aquesta impunitat mediàtica.

Un d’aquests silencis mediàtics que darrerament ha començat a trencar-se esta relacionat amb l’estratosfèrica despesa militar i les importacions d’armes de l’Aràbia Saudita. L’anunciat Pivot to Asia anunciat per l’administració Obama l’any 2009 va fer entrar en un cert pànic pel que fa a la seva seguretat a alguns països de la Península Aràbiga, acostumats fins aquell moment a delegar-la en el germà gran nord americà. Països com els Emirats Àrabs Units o la pròpia Aràbia Saudita van llançar-se llavors una carrera militar a fi de millorar la seva capacitat defensiva i ofensiva, especialment amb la perspectiva a mitjà termini de l’Iran consolidant-se com a principal potència a la regió.

Conflictes com els de Síria o el Iemen han estat en bona part el resultat d’aquesta guerra no declarada entre potències regionals –en especial Iran i l’Aràbia Saudita, però també Turquia, Israel, EAU i Qatar- en lluita per a mantenir o expandir la seva influència en diferents territoris en disputa de l’Orient Mitjà.

Seguir leyendo »

Escollir la guerra és renunciar a la pau

Fotografia d'un nen que passeja amb la seva bicicleta enfront de l'escola d'educació primària de Charras (Colombia).

Imaginem que disposem d'1,69 bilions de dòlars amb els quals es pot finançar la guerra o la pau. Si triem usar aquests recursos per a la guerra, el cost d'oportunitat d'aquesta inversió és la pau, la seva millor alternativa disponible. Hi ha una dita és francès que ho explica molt bé: choisir c'est renoncer (triar és renunciar). Sembla de calaix, però realment és així: triar la guerra és renunciar a la pau.

En economia, el model "canons versus mantega" fa referència a la relació entre la inversió d'un país en l'àmbit militar o en el sector civil, i serveix per il·lustrar el concepte de "cost d'oportunitat". A l'hora de gastar els seus recursos econòmics escassos, en un país han de triar entre produir canons (les despeses militars), mantega (les despeses civils) o una combinació de tots dos, i prenen aquesta decisió, en principi, a partir dels beneficis que pugui reportar a la població.

En el debat acadèmic sobre “canons versus mantega” hi ha dues escoles que presenten arguments i conclusions radicalment diferents pel que fa a les implicacions que té la despesa militar. D'una banda, l'escola neoclàssica, generadora de gran part de la literatura científica considera la despesa militar com una garantia de desenvolupament -i en conseqüència garantia de seguretat i pau- en identificar una relació positiva entre el creixement econòmic i les despeses militars. Es podria dir que més canons es relacionen amb més mantega. Aquesta escola defensa una idea característica del pacifisme econòmic, que sosté que la pau mundial es pot assolir mitjançant acords multilaterals entre estats que permeten la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Un exemple clar és el de la Unió Europea, que va guanyar el controvertit Nobel de la Pau per la seva "contribució durant sis dècades a l'avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia, i els drets humans". No obstant això, tot i que els estats membres no han conegut nous episodis de conflictes armats des de la Segona Guerra Mundial gràcies a la constitució de la Unió supranacional, les seves fronteres militaritzades són, avui dia, lloc de violació de drets humans diaris.

Seguir leyendo »

Anti-armes en un món armat

Colòmbia és, després d'Afganistan, el país més afectat per les mines.

El nombre total de mines terrestres desplegades i enterrades no es pot saber amb certesa. Segons la Fundació de les Nacions Unides, aquest nombre podria ser d’entre 60 I 70 milions, mentre que segons la organització LandMineFree, pot pujar a uns 110 milions. A pesar del tractat d’Ottawa de l’any 1997, signat ja per 162 països i que prohibeix la producció, ús, emmagatzematge i transferència de les mines anti-persona tot demanant la seva destrucció, s’estima que per cada mina enterrada n’hi ha una altra en algun magatzem, preparada per ser usada o destruïda. En altres paraules, en aquest món de bojos tenim una mina anti-persona per cada 40 persones, aproximadament. I encara hi ha qui creu que cal trobar mètodes alternatius que produeixin resultats similars tot evitant la prohibició. Val a dir que el tractat de prohibició de les mines d’Ottawa no ha estat signat per 34 països, i que entre els no signants hi ha, curiosament, els Estats Units, Rússia i la Xina.

Segons els informes de Landmine Monitor, el total de morts causats per aquestes mines des de l’any 1999 és de 96.492. El preu d’una mina oscil·la entre els 3 i els 30 dòlars, però el cost de detectar-la i desactivar-la, una feina molt perillosa, es mou entre els 300 i els mil dòlars. Per cada 5.000 mines desactivades hi ha una mitjana de 3 accidents: dos ferits i un mort. I la seva desactivació és un procés molt lent i feixuc: tenint en compte que l’any 2014 es van poder desactivar 230.000 mines i suposant que ningú plantés més mines, és fàcil veure que, mantenint el ritme, caldrien més de 261 anys per eliminar totes les mines del nostre planeta.

Però hi ha esperança. Els drons que està començant a produir la Fundació Mine Kafon són sistemes automàtics, eficients i segurs per a eliminar les mines soterrades. Són Anti-armes per salvar vides. Amb uns quants d’aquests drons es podrien eliminar totes les mines actuals en només 10 anys. Els drons Mine Kafon treballen parcel·la a parcel·la, i ho fan en tres fases. En una primera passada per damunt del terreny, fan un mapa orogràfic molt precís que en alguns casos ja permet descobrir la situació de certes mines. Després, en una segona passada, el dron va recorrent el terreny a uns 4 centímetres del terra, amb un detector de metalls que acaba detectant totes les mines a la vegada que les localitza en el mapa orogràfic. Finalment, el dron agafa petits detonadors de la mida d’una pilota de tennis, i, amb cura, els deixa a cada una de les posicions on ha detectat una mina. Cada vegada que deixa un detonador s’allunya i l’activa a distància per a fer explotar la mina. En acabar la jornada, ha eliminat totes les mines de la parcel·la sense cap intervenció humana.

Seguir leyendo »