Opinión y blogs

eldiario.es

Tornem a desmilitaritzar el Saló de l'Ensenyament

Saló de l'Ensenyament 2016

La campanya Desmilitaritzem l'Educació porta des de 2008 reclamant espais educatius lliures d'exèrcits. Des del seu començament s'ha anat ampliat i fent cada vegada més plural amb un objectiu comú "cap exèrcit en cap espai educatiu". En l'últim any ha passat de tenir 60 entitats adherides a ser més de 100, a més està vivint una notable expansió territorial per tot Catalunya. Però la lluita antimilitarista, com a eminentment internacionalista, sobrepassa fronteres, al febrer d'aquest mateix any es crea una campanya d'objectius compartits a Escòcia  Scotland Against Militarism.

La guerra a l'Iraq, Síria, Iemen, el llarg conflicte armat de Colòmbia, la crisi humanitària de refugiats que fugen de les guerres, la desenfrenada despesa militar arreu del món que l'any passat va arribar 1'7 bilions de dòlars. Són molts els factors que ens assenyalen que el model militarista de defensa dels Estats no està donant solucions i està contribuint a generar més tensió i inseguretat mundial, tots aquests factors han fet que la lluita antimilitarista ressorgeixi amb força en els últims anys i s'expandeixi per consolidar-se.

El fet que l'exèrcit hagi triplicat l'espai aquest any al Saló té tres lectures molt importants per a la campanya. D'una banda, suposa una victòria, l'exèrcit s'ha sentit amenaçat davant l'abast de les reivindicacions que ha mobilitzat la lluita antimilitarista, i la seva resposta és una demostració de força que es fa manifesta ampliant el seu espai al Saló, l'ocupació de més territori sempre ha estat una demostració de poder en la concepció militarista.

Seguir leyendo »

La Banca armada: la sòcia incondicional de la indústria militar

Una oficina del BBVA

A dia d’avui, Espanya ocupa el setè lloc dins el rànquing mundial en exportacions d’armament i el quart a nivell europeu. Paradoxalment, els ratios d’endeutament de les empreses que configuren aquesta proactiva indústria militar espanyola són del gairebé 75%, algunes arribant fins al 100%. Qui és, doncs, el soci capitalista que manté viu un negoci de les armes que ha demostrat reiteradament la seva dependència financera? Aquest rol és assolit principalment per les institucions bancàries, tot i que no hem de desmerèixer la contribució de l’estat a través d’ens públics com ara SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones Industriales), que se situa com la quarta entitat finançadora de la indústria militar controlant el 100% de les accions de la principal empresa espanyola de bucs de guerra, Navantia, i amb importants participacions accionarials en d’altres companyies de la indústria militar com ara Indra, Defex, SAES, Sainsel o MBDA España.

Segons el darrer informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau “Els bancs que inverteixen en armes” (2016), són 72 les entitats bancàries – espanyoles i estrangeres – que a nivell estatal conformen el que s’ha batejat com la “Banca Armada”, potser un neologisme dins el vocabulari activista però de praxis arcaica. En aquest mateix informe, s’especifiquen els moviments financers que aquestes entitats han efectuat des del 2011 fins al 2016 directa o indirectament a 34 empreses del sector, ja sigui en forma de participació accionarial, de crèdits o d’emissió de bons i pagarés. En total, la suma arriba als 80.000 milions d’euros –6.000 milions dels quals són aportats per la banca espanyola–. Perquè ens en fem una idea, aquest xifra és molt superior als 30.000 milions d’euros que Jacques Diouf, ex director General de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l’Alimentació), demanava a la societat internacional per erradicar l’amenaça de fam anual a nivell mundial a la Cimera de la FAO del 2008 a Roma.

De quins bancs estem parlant? A nivell estatal, hi trobem un heterogeni ventall, que va des de les principals entitats financeres espanyoles, totes elles presents a l’IBEX 35, fins a petites entitats de caire autonòmic. La llista l’encapçala BBVA i el Banco Santander que, posant-se a l’alçada dels majors inversors de la indústria armamentista del món, han invertit 2.746.121.954,61 d’ euros i 1.518.304.347,55 d’euros al sector, respectivament, durant el període 2011-2016. A un segon nivell, el segueixen les entitats Banca March, Bankia, Caixa Bank, Banco Popular, Banc Sabadell i Bankinter. No obstant això, la banca armada intenta preservar la seva imatge amparant-se en estratègies de màrqueting com ara normatives internes en matèria de defensa o la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), un codi que teòricament vetlla per detectar i prevenir les externalitzacions negatives que la seva actuació pugui generar a nivell social i mediambiental. A la junta d’accionistes de 2015, Ana Botín –presidenta del Santander– assegurava als membres de la campanya Banca Armada que “verifiquem que tots els nostres clients i operacions compleixen amb les nostres polítiques de defensa, que es respecten convencions i tractats relatius a la no proliferació d’armament prohibit i totes les directrius internacionals de control en aquesta matèria”. En la mateixa línia i també dins el marc d’una junta d’accionistes del mateix any, el president del BBVA Francisco González defensava que el “BBVA té la partida de finançament de defensa més exigent a nivell mundial”. La seva intervenció concloïa amb una polèmica declaració: “moltes vegades el finançament d’armes el que busca és la pau; llavors s’haurà de veure exactament d’aquestes companyies que financem quines estan més amb la pau i quines no hi estan”.

Seguir leyendo »

Quan dos mons xoquen, sempre hi ha un tercer espai

Cartell de 'El choque de dos mundos'

Del 10 al 19 de febrer es va celebrar el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans a València, en el qual el Centre Delàs va ser convidat a participar en un col·loqui sobre el documental peruà When two worlds collide ( Quan dos mons xoquen) de la directora peruana-alemanya Heidi Brandenburg i Mathew Orzel, que explica els fets devastadors del conflicte a la ciutat de Bagua (o “Baguazo”, com comunament se li coneix), i del que podem qualificar com el pitjor conflicte social de la història recent del Perú.

De izquierda a derecha: Quique Sánchez (asistente de producción del Humans Fest), Edgard Vega (Centre Delàs), María Escalona (Amnistía Internacional País Valencià), Pepa Prósper Candel (Valencia en Bici – Acció Ecologista Agró)

De izquierda a derecha: Quique Sánchez (asistente de producción del Humans Fest), Edgard Vega (Centre Delàs), María Escalona (Amnistía Internacional País Valencià), Pepa Prósper Candel (Valencia en Bici – Acció Ecologista Agró)

Com a peruà, és dolorós recordar els fets viscuts a l’Amazònia aquell matí del 5 de juny del 2009 que es va saldar amb 33 persones mortes (23 policies i 10 civils), un agent desaparegut (el major de la Policia Nacional del Perú Felipe Bazán), i la impunitat dels responsables polítics. La ferida continua oberta a 4 mesos de complir-se 8 anys del lamentable fet. Trobo pertinent reflexionar sobre dos escenaris de violència cultural que hi ha al voltant d'aquest conflicte. Anem amb el primer.

Seguir leyendo »

Un exemple de la sobirania dels estats membres de l’OTAN

El secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, i el secretari de Defensa nord-americana, James Mattis, en roda de premsa després de la seva visita a la seu de l'OTAN.

El 27 d’octubre de 2016 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar una resolució on s’estipula que l’any 2017 es celebrarà una conferència per iniciar les negociacions sobre un tractat d’eliminació i prohibició de les armes nuclears. Hi hagué 123 vots a favor, 38 en contra i 16 abstencions. En un  article anterior dèiem que la majoria de vots negatius corresponen a membres de l’OTAN. De fet, tots els estats de l’Aliança van votar en contra, llevat de Països Baixos, que es va abstenir. També dèiem que no tots els estats nuclearment armats van votar en contra: Corea del Nord hi va votar a favor i la Xina, l’Índia i Pakistan es van abstenir. La resta d’estats nuclears (els EUA, Rússia, Gran Bretanya, França i Israel) es van oposar a la resolució.

Es van justificar els vots negatius amb l’argument que ja existeixen mecanismes de desarmament, com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que quedarien afeblits amb l’aprovació d’un tractat de prohibició i eliminació. Un argument poc consistent si tenim en compte que el TNP es va aprovar l’any 1968 i que, en aquests gairebé 50 anys, no s’ha avançat significativament en aquest sentit, malgrat que el seu article VI afirma que cal arribar a la liquidació dels arsenals nuclears. Actualment hi ha més estats nuclears que l’any 1968 i l’arsenal nuclear mundial supera les 15.000 armes nuclears, segons el SIPRI.

Aquest acord representa un gran pas endavant en el desarmament nuclear. Recordem que les nuclears són les úniques armes de destrucció massiva que no tenen un tractat de prohibició, malgrat la seva tremenda capacitat destructora. En canvi, sí que en tenen les armes biològiques (des de l’any 1972) i les químiques (des de l’any 1992).

Seguir leyendo »

Nous camins des de la lluita antimilitarista

Entrada al Saló de l'Ensenyament de la Fira de Barcelona.

El creixent impuls institucional que s'està donant tant des de la Generalitat (Resolució 1141 / X, de 16 de juliol de 2015, i la Moción55 / XI de 14 de juliol de 2016), com des de l'Ajuntament de Barcelona (Declaració Institucional del Plenari del Consell municipal de Barcelona de 26 de febrer de 2016) a algunes reivindicacions històriques de la lluita antimilitarista, ens porta per fi a tractar debats escassament oberts a la societat i al públic en general, en un marc on l'antimilitarisme sembla estar relegat a l'oblit ara que la formació militar no és una obligació a l'Estat espanyol, i per tant ha deixat de ser una lluita de primera línia com podríem dir que ho va ser llavors.

Dins d'aquest context social i institucional podem remarcar la importància d'obrir una nova etapa per a la lluita antimilitarista. Això queda reflectit en diversos punts, el primer com les reivindicacions antimilitaristes revelen el paper d'institucions que podríem titllar de antidemocràtiques, com està demostrant ser la Fira de Barcelona, que tot i rebre i tenir una gran part de participació pública treballa al marge de la voluntat popular traduïda en resolucions institucionals, que s'estan vulnerant quan es permet l'ampliació de l'espai ocupat per l'exèrcit en un espai educatiu.

Hi ha un bloqueig deliberat, per tant, del debat que planteja l'antimilitarisme lligat al món de l'educació per part d'una administració que no hauria de tenir aquest paper, i que atorga més importància a les veus que justifiquen la presència de l'exèrcit en espais educatius, i fins i tot d'oci infantil, sota l'argument que és una professió més. Sembla obvi remarcar que l'exèrcit no suposa una sortida professional més, ja que conté tota una implicació d'un model de resolució de conflictes i, podríem dir, de teories sobre el model de relacions interestatals mundial sobre el qual en cap moment la societat ha tingut un debat públic com es podria esperar en administracions amb participació pública que es vulguin anomenar democràtiques. El context educatiu s'ha de construir com un entorn que precisament obri espai per qüestionar, sent aquest aspecte el que podríem considerar la seva principal funció.

El segon punt és el que obre una qüestió que podríem considerar fins i tot més important, que és el ressorgiment i reubicació de les lluites antimilitaristes, que de nou cobren tot el seu sentit per a gent que estaven fora d'elles, d'una banda, a causa del grau de conflictivitat global, d'altra manera que aquest context està generat, que es tradueix en la crisi de refugiats que toquen a les portes d'una Europa ja popularment anomenada "Europa Fortalesa".

Seguir leyendo »

Serà el 2017 l’any de l’abolició de les armes nuclears?

Protestes en contra del Programa Nuclear 'Trident' a Londres (Regne Unit).

"Davant no stre est à , si ho escollim, un continu progré s en termes de felicitat, coneixement i saviesa. Escollirem la mort com a alternativa, nom és perquè som incapa ç os de suprimir les nostres querelles? Fem, com a éssers humans, una crida als é ssers humans: Recorda que ets humà i oblida la resta. Si els humans obrem aix í , s'obrirà davant nostre el camí cap a un nou paradís, en cas contrari, quedar à amb nosaltres el perill de la mort universal".

'El manifest Russel Einstein' , 9 de Juliol de 1955

Des del 24 de gener de 1946 l'organització de les Nacions Unides debat sobre aquest argument: ¿prohibir o no prohibir les armes nuclears?

Seguir leyendo »

La construcció del consentiment cap a la guerra: el paper dels mass media

Milers de persones marxen a Mali contra el terrorisme i l'atemptat de Gao

El consentiment a nivell social es nodreix per l'acceptació i normalització del que moltes vegades hem repudiat. En aquest cas, la guerra no fuig d'ell. Els mitjans de comunicació massius o mass media tenen una gran responsabilitat en això, donat que són creadors d'opinions a causa de l'encaix que aquests brinden a la selectivitat de conflictes analitzats i la diferent construcció de rols que li brinden a les parts implicades. El paper dels mass media cap a la guerra ve acompanyat de certs valors que fomenten la cultura de guerra, associats, és clar, amb el lucre econòmic que els conflictes armats generen, igual que l'augment dels pressupostos militars.

El llibre Ments militaritzades, com ens eduquen per assumir la guerra i la viol è ncia (2016), posa de manifest al capítol VI Mass media i cinema: La construcció del consentiment (escrit per Ainhoa Ruiz), que la militarització social, l'augment de pressupostos de defensa, les intervencions militars i el comerç d'armes tenen en els mass media un aliat estratègic per a la normalització i acceptació d'aquestes mesures. Ruiz dedueix un factor determinant en la construcció d'aquest consentiment, donat que “dur a terme totes aquestes mesures requereix no solament d'acceptació social, sinó que també significa que els valors, intervencions, actuacions i les institucions militars siguin vistes amb normalitat, aprovació i com una necessitat política-social” (2016:84).

La “normalitat” o “acceptació” d'aquests valors correspon al que moltes vegades s'ha denunciat com a militarització de les nostres societats, al·ludint al que Patrick Reagan dedueix com els quatre punts essencials per a la construcció del consentiment: enviament del missatge, acceptació del missatge, el missatge crea una actitud desitjada i les persones assimilen aquesta actitud (1994).

Seguir leyendo »

Comandant en cap Trump

El president electe d'EUA, Donald Trump.

I’m going to make our military so big, so powerful, so strong, that nobody — absolutely nobody — is going to mess with us (faré que les nostres Forces Armades siguen tan grans, tan poderoses, tan fortes, que ningú - absolutament ningú - es ficarà amb nosaltres). Amb aquestes paraules comença un  vídeo de campanya de l'ara President electe, Donald Trump. Queda clara la seva visió de la defensa i la seguretat: potenciar l'exèrcit nord-americà amb més efectius i més armes. I amb tota probabilitat, amb més despesa militar.

La indústria armamentista, un valor refugi a Wall Street?

La indústria armamentista ha rebut amb entusiasme la notícia de l'elecció del magnat nord-americà. Ho prova les accions a l'alça de les més grans empreses militars des que se sap que Trump serà el pròxim Comandant cap de l'exèrcit dels Estats Units d'Amèrica. Lockheed Martin, l’empresa militar més gran del món, ha pujat quasi un 6 per cent des del tancament del dia 8 de novembre, dia en el qual Trump va eixir victoriós, fins a l'obertura de la cotització del dia 9. Increments similars es poden observar a la resta d'empreses d'armes més importants i al New York Stock Exchange Arca Defense Index ( DFI, blau en el gràfic). L'índex que representa 26 empreses de la indústria armamentista als Estats Units (entre les quals es troben Lockheed Martin, Boeing, Raytheon, General Dynamics, Northrop Grumman i L- Communication) va pujar 6,49% en un dia, i quasi dues setmanes després (25 de novembre) va pujar més d'un 15%. En comparació, el Dow Jones Wilshire 5000 (l'índex total del mercat nord-americà) i el Nasdaq (índex que representa en la seva majoria empreses d'alta tecnologia) no observàven el mateix comportament. Les cotitzacions de les accions de la indústria militar són senyal no solament que els inversors confien que el pròxim President dels Estats Units d'Amèrica donarà suport als seus interessos econòmics, sinó també que la indústria armamentista és un valor refugi de l'economia davant situacions catastròfiques, com ja va ocórrer amb els atemptats de l'11 de setembre, la guerra de l'Iraq al 2003 o la crisi financera del 2008.

Seguir leyendo »

Espionatge i acció a través d'internet

Manifestació contra la vigilància massiva a Alemanya © Demotix

Portem dies escoltant les queixes d'Obama davant l'espionatge que van portar a terme els russos sobre els correus electrònics als dos partits durant les últimes eleccions presidencials nord-americanes. Es queixen de la utilització que s'ha fet amb la informació obtinguda, copiant de manera il·legal correus del cap de campanya electoral demòcrata per ajudar els republicans. És a dir que es queixen que la finalitat d'aquest espionatge per part dels russos era difondre informació que danyés la candidatura de H. Clinton i beneficiés al candidat Trump.

També han començat a sorgir queixes que Putin està fent el mateix a Alemanya, que es pirateja informació que és susceptible d'influir en la propera campanya electoral a Alemanya.

En definitiva es queixen d'ingerència externa, el que molesta és que Putin o Rússia utilitzi internet i les xarxes socials per influir en l'esdevenir electoral, com si això no hagués estat una pràctica habitual durant tots els anys de la guerra freda. Però sense retrocedir tant, fa un parell d'anys, alguns caps de govern europeus l’alemany, francès, etc. van aparentar estar escandalitzats per ser espiats per part de la NSA nord-americana. Les agències nacionals d'intel·ligència van informar que els correus electrònics dels presidents havien estat piratejats.

Seguir leyendo »

La reorganització de l'exèrcit espanyol i la Serra de l'Albera

María Dolores de Cospedal passa revista a les tropes com a ministra de Defensa.

La darrera reorganització de l’exèrcit espanyol ha comportat a un augment important de la activitat a la base militar de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), tot incrementant la pressió sobre el seu entorn natural i social de la Base. Els veïns i veïnes de Sant Climent i de l’Espolla s’han alçat, amb la campanya “Alto el foc a l’Albera”, per reclamar el tancament del camp de tir.  

Quan l’últim soldat de lleva va deixar les casernes el desembre de 2001, l’exèrcit espanyol es va sumir en una profunda crisi. La professionalització de la tropa no va ser fruit de l’aplicació de plans previs sinó una sortida forçada per la creixent crisi de legitimitat provocada per la lluita antimilitarista encapçalada pel moviment de la insubmissió, la negativa a prestar el servei militar o la prestació social substitutòria amb que es volia penalitzar els objectors de consciència. La desobediència a la llei i l’augment imparable dels objectors de consciència per la incapacitat de l’estat per aplicar la prestació social substitutòria de una manera plenament realment punitiva va comportar finalment que el 1996 es prengués la decisió política de suspendre el servei militar obligatori.

Però el passi a un exèrcit de soldats professionals no va ser fàcil. El dictamen per a la professionalització de les forces armades preveia un model d’exèrcit absolutament sobredimensionat, amb més de 180.000 efectius entre militars de carrera i de tropa, però mai es va aconseguir reclutar aquest nombre d’efectius. Com a resultat d’això les unitats militars no tenien coberts els seus efectius, moltes només comptaven amb un escàs 25% dels efectius teòrics, eren unitats que només existien sobre el paper. Quan s’havien d’enviar unitats a missions a l’estranger els calia fer mans i mànigues amb personal de diferents unitats per poder completar els efectius. L’exèrcit intentava desesperadament augmentar el nombre de reclutes: es va autoritzar el reclutament d’estrangers per cobrir així el dèficit de nacionals, primer un 2% del total d’efectius, més tard un 7%, fins arribar a un possible 9%; es va voler atraure a les dones; es van rebaixar els requisits físic-psíquics mínims per al possibles aspirants, entre d’altres el coeficient intel·lectual necessari; l’exèrcit va intensificar l’anada sistemàtica a les escoles i a totes les activitats adreçades a joves i infants per vendre les suposades bondats de l’exèrcit i la vocació militar.

Seguir leyendo »