Opinión y blogs

eldiario.es

El Japó i la via cap a la pau

Centenars de persones participen en l'homenatge a les víctimes d'Hiroshima en la cerimònia de commemoració del 71 aniversari del bombardeig nuclear el passat mes d'agost.

Aquest any es van complir 71 anys dels bombardejos atòmics sobre Hiroshima i Nagasaki. Va ser el 6 d'agost a les 8:15 del matí quan es va desencadenar l'infern sobre la població civil d’Hiroshima, és a aquesta hora quan el monument que commemora a les víctimes s'envolta de milers de persones i alguns importants representants polítics. Cada any la població d'ambdues ciutats surt al carrer on tenen lloc algunes de les mobilitzacions més significatives dins del moviment pacifista mundial.

Durant tot el dia els carrers a prop de l'anomenat punt 0, on va caure la bomba i ara es troba al parc de la pau, s'omplen a la vegada de joves estudiants i de persones grans que eren nens quan es va bombardejar la ciutat, demostrant l'impacte i l'herència generacional de la història que va marcar la ciutat d'Hiroshima i la va assenyalar en la història de la humanitat per sempre.

Cap al vespre la població es congrega al llarg del riu Motoyasu prop de la cúpula de la Bomba Atòmica, únic edifici que s'ha conservat en peu per recordar aquell dia, s'hi dipositen milers de fanalets de paper de colors que són arrossegats pel corrent per recordar a les víctimes de la bomba. Les multituds que es concentren al llarg del riu no impedeixen que el recolliment i el respecte s'imposin per fer memòria.

Seguir leyendo »

L’OTAN s’oposa a la resolució de l’ONU de prohibir les armes nuclears

Les banderes dels països membres de l'Organització del Tractat de l'Atlántico Nord (OTAN) onegen a la seu de l'OTAN a Brussel·les.

El 27 d’octubre l’Assemblea General de les Nacions Unides ha aprovat una resolució per iniciar negociacions el 2017 amb l’objectiu d’aconseguir un tractat de prohibició de les armes nuclears. A la resolució, l’Assemblea General decideix celebrar el proper mes de març una conferència a l’ONU per negociar un instrument jurídicament vinculant que prohibeixi les armes nuclears i que porti a la seva total destrucció; i anima a tots els estats a participar-hi. La resolució es va acordar amb 123 vots a favor, 38 en contra (Espanya va ser un d’ells) i 16 abstencions.

Hores abans el Parlament Europeu  havia aprovat una resolució en el mateix sentit, invitant els estats membres a què participin constructivament en les negociacions d’un tractat de prohibició d’armes nuclears.

Dues bones notícies, evidentment. No surten pas del no-res, sinó que són conseqüència d’un llarg procés iniciat molts anys enrere.

Seguir leyendo »

La Unió Europea prepara una partida pressupostària per a investigació armamentista

Imatge de la campanya

Avui el Parlament Europeu votarà els pressupostos pel 2017, que inclouen la proposta d’una nova partida per subvencionar la indústria armamentista. D’aquesta manera i per primera vegada en la història de la unió, l’esborrany del seu pressupost inclou la destinació de fons públics europeus a la investigació per la producció d’armes, amb l’objectiu de desenvolupar tecnologia militar avançada.

Aquesta proposta o Acció Preparatòria (AP) preveu la destinació de 25 milions d’euros a la investigació per la producció d’armes el 2017. No obstant, la inclusió de la indústria armamentista no acaba aquí. A llarg termini, es vol establir un AP entre 2017 i 2019 per un total de 80 milions d’euros que serveixi per establir les bases d’un projecte europeu d’investigació en “defensa” que serà implementat entre 2021 i 2027 i al que s’hi destinaran 3.500 milions d’euros.

Seguir leyendo »

Armes i el pressupost de Defensa del 2017

El ministre de Defensa en funcions, Pedro Morenés, posa davant la primera unitat de l'avió militar de transport del consorci europeu Airbus A400M.

El Govern espanyol en funcions del PP, sembla, que ha decidit prorrogar el pressupost de 2016 a 2017 i no presentar-ho per a la seva revisió i aprovació per la Comissió Europea (CE). Això, li evitarà, però està per veure, aplicar els ajustos (retallades), que la CE exigeix a Espanya per incomplir l'objectiu de dèficit de 2015 i que representa al voltant de 10.000 milions d'euros que s'haurien d'aplicar en el pressupost de 2017.

Però s'opti per la pròrroga o s'aprovi un nou pressupost a 2017, existeix una qüestió rellevant relacionada amb el mateix: els compromisos de pagament pels Programes Especials d'Armaments (PEA) que el Ministeri de Defensa té adquirits amb les empreses militars que els estan fabricant.

Recordem que, en els últims quatre anys, el Govern ha recorregut a una fórmula fal·laç, aprovar un pressupost inicial amb una assignació ridícula (6 milions), per més endavant aprovar un crèdit extraordinari d'uns 1.000 milions. En els últims quatre anys, per fer front als PEA s'han abonat 4.510 milions. Però aquest mecanisme va ser avortat pel Tribunal Constitucional (TC) al juliol passat. Una sentència que impedeix al Govern espanyol aprovar crèdits extraordinaris sense que passin pel Congrés de Diputats, és a dir, sense debat parlamentari. Per descomptat es tractava d'un mecanisme trampós, perquè permetia aprovar el pressupost del Ministeri de Defensa en un 20% inferior a la seva despesa real.

Seguir leyendo »

Compte amb les empreses militars privades a Colòmbia

El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, i el seu antecessor, el senador Álvaro Uribe.

Aquest estiu ha aparegut  un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. En presentem una síntesi en una sèrie de tres articles, cada un d’ells corresponent a un dels tres països. En aquest cas el de Colòmbia.

El PIB de Colòmbia depèn en gran mesura dels seus recursos naturals (petroli, or, maragdes, carbó, etc.), que es concentren en zones rurals on les forces armades colombianes han tingut poc control i on actors armats no estatals (sobretot la guerrilla FARC) han impedit o regulat l’explotació dels recursos naturals. Durant els darrers vint anys, l’Administració colombiana ha impulsat la inversió estrangera, sobretot en els sectors de l’energia, fruita i mineria. L’actuació de transnacionals extractives a les zones rurals va provocar la resposta de la guerrilla en forma de sabotatge d’oleoductes, segrestos, etc. Les forces armades colombianes no tenien la capacitat de garantir la seguretat ni dels terratinents locals ni de les empreses i tant els uns com les altres van optar per solucions de seguretat alternatives, seguint una estratègia doble: d’una banda, establiren aliances amb paramilitars d’extrema dreta i de l’altra van llogar serveis privats de seguretat.

Aquest context va afavorir l’expansió tant de grups paramilitars d’extrema dreta com de EPMS. Una investigació de l’any 1998 va revelar que British Petroleum va contractar EPMS per protegir instal·lacions i oleoductes. Una d’aquestes empreses, la israeliana Silver Shadows, va equipar i entrenar grups paramilitars vinculats a la 14a brigada de l’exèrcit de Colòmbia, un cos amb el pitjor historial de violació de drets humans en la guerra bruta a Colòmbia. Als sectors del carbó, maragdes, or, petroli i fruita han estat habituals els escàndols que vinculen els contractistes privats, els grups paramilitars d’extrema dreta i les empreses extractives.

Seguir leyendo »

Les iniciatives de desradicalizació del terrorisme islàmic són silenciades: Nadhatul Ulama i Noorhuda Ismail

Diversos periodistes es manifesten en contra del terrorisme i per les víctimes de l'atac suïcida contra un hospital de la ciutat de Quetta, en l'oest de Pakistan.

A finals dels 90 vaig tenir l'ocasió de treballar a Indonèsia, el país amb més població musulmana del món: actualment 208 milions, més que l'Índia o Pakistan. Aquí vaig conèixer a Noorhuda Ismail, que en el 1998 era un jove estudiant de comunicació que tractava de tirar endavant a Jakarta, la capital del país. Indonèsia, era un dels països on el sincretisme cultural i convivència religiosa cap que l'Islam tingués un caràcter particularment pluralista, tolerant i respectuós. Tot i així, l'excessiva concentració de poder econòmic en poques mans de minories xineses cristianes creava tensions i bosses de pobresa que ha pogut generar odi i nodrir extremismes en aquest país. La crisi monetària de finals dels 90 va fer passar a indonèsia d'11 a 80 milions d'pobres creant un descontentament que va culminar amb una tragèdia de massacres en diverses ciutats que van acabar tombant al mateix dictador Suharto.

Enmig d'aquesta convulsió ciutadana va emergir el Noorhuda Ismail o Huda, com li dèiem. El Huda era un jove activista inserit en les comunitats políticosocials i religioses de Jogjakarta, un dels centres intel·lectuals i culturals del país. Aquí va ser membre durant un període de Muhammadiah, una associació socioreligiosa islàmica, la qual juntament amb Nadhatul Ulama (NU) representava les comunitats cíviques independents d'intel·lectuals i reformistes de l'islam sunni indonesi que són actualment les més grans del món. La seva influència és molt important i sumen un total conjunt de membres d'al voltant de 80 milions d'associats. NU va néixer l'any 1926 per donar aportació intel·lectual cívic i democràtic a un islam modern i avançat com a resposta al wahhabisme. De fet, Gus Dur o Abderraman Wahid, va ser líder de NU i posteriorment president d'Indonèsia. Un líder que havia escrit un llibre sobre el paper de la dona a Indonèsia des d'una perspectiva renovadora i progressista. I que el 2005 havia creat un ministeri per a l'empoderament de la dona.

Recordo que Huda explicava com les nostres converses sobre política, cristianisme o societat les comentava també en la seva pròpia mesquita, on ell era un membre de referència perquè a més parlava àrab. Aquí, vaig descobrir com l'Islam, lluny de negar el cristianisme el tenia incorporat en la seva tradició igual que al judaisme.

Seguir leyendo »

La repercussió de l’informe Chilcot: les mentides sobre Iraq s’esvaeixen

Tony Blair, José María Aznar, George Bush i el quart de les Açores: José Manuel Durao Barroso.

Si existeix un record memorable als nostres caps per descriure la invasió d’Iraq el 2003, és sens dubte la condemna moral que va tindre, té, i seguirà tenint aquesta guerra, a causa de la seua ridícula justificació basada en el suposat armament nuclear que el règim de Sadam Hussein posseïa.

Però tot l’anterior no és res nou, pràcticament ho sabem des del començament de la invasió, i per aquesta raó no ens sorprèn que el recent “informe Chilcot” hagi conclòs que la informació sobre les armes de destrucció massiva es va fer “amb una certesa justificada”. Aquesta és una de les tantes conclusions que recull l’informe Chilcot, una investigació independent que recull set anys d’investigació, principalment sobre la participació del Regne Unit a la guerra de l'Iraq, i conseqüentment l’actuació o responsabilitat política del llavors primer ministre laborista, Tony Blair, en els mesos previs al conflicte.

Les conclusions de l’informe Chilcot determinen de forma general que “l’acció militar en aquell moment no era l’últim recurs” [1]. Analitzem algunes de les seues conclusions. Primer, la invasió de l'Iraq liderada per George W. Bush va estar basada en l’argument sobre l’amenaça que suposava Sadam Hussein. L’informe considera que el líder laborista va exagerar de manera deliberada l’amenaça que suposava el règim iraquià quan aspirava a defendre l’acció davant del parlament i la societat en el procés previ a la invasió, durant 2002 y 2003”. A tot açò li sumem les conviccions personals de Blair, el qual va ser, diguem-ho de manera educada, “persuadit o manipulat per Bush”. Va fer que la seua “ceguera política” no tingués en consideració altres recursos no militars, a pesar de que el Comitè Conjunt d’Intel·ligència de Regne Unit “creia que Iraq tardaria anys en produir material fissible per un arma nuclear [2]”.

Seguir leyendo »

El Creixent Fèrtil i els refugiats

Diversos refugiats esperen a ser traslladats a un centre oficial a Grècia. Imatge d'arxiu. | FOTO: EFE

L’any 2008, la revista científica Hydrological Research Letters va publicar un article molt significatiu i poc conegut d'Akio Kitoh i dues coautors més. Els autors van utilitzar un model climàtic global de molt alta resolució (20 Km. entre mostres) per a demostrar que el creixent fèrtil desapareixeria al llarg del segle XXI com a conseqüència de la desertificació.

Estem parlant d'una regió històrica del Pròxim Orient que aglutinava part dels territoris de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. Eren terres molt fèrtils, banyades pel Jordà, el Tigris i l’Èufrates. La paraula creixent ve de la seva forma, que recorda la lluna creixent. Fa nou mil anys, mimada pel clima i la pluja durant el neolític, aquesta regió va ser el bressol de l'agricultura. Actualment, el Creixent Fèrtil inclou part d’Iraq, Kuwait, Síria, Líban, Jordània, Israel i Palestina, a més de la franja sud-est de Turquia i la franja occidental de l'Iran.

El primer avís dels científics va arribar l'any 2008, tres anys abans de la primavera Àrab i de l'inici del conflicte i guerra a Síria. Les prediccions dels actuals models són ara dramàtiques, com explica també  aquest altre article, publicat fa un any a la revista PNAS de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Hi ha una tendència inexorable, a Síria i als països del seu entorn, a la sequera i l'escalfament. La sequera va començar a fer-se evident fa uns 17 anys i ara ja és imparable, amb previsions molt pessimistes. La gent que fa només 15 anys feia pous de 20 metres per trobar aigua, ara ha de perforar fins a 500 metres per trobar-la. Desafortunadament, la zona serà un desert, i ho veuran els nostres néts. El Creixent Fèrtil només haurà durat nou mil anys.

Seguir leyendo »

L'home reptilitzat del segle XXI: el millor autòmat de tots els temps

Imatge d'un cocodril australià.

En l'actual cultura de la immediatesa i comoditat creiem fantasiosament en la certesa i benevolència de les nostres reaccions impulsives no reflexionades. Estem en una mena d'era del opinionisme percepcional on frases com em sembla que, m'agrada, em ve de gust o m'encanta, són la base per a decisions centrals de la nostra vida i societat. Donant suport a aquesta superficialitat optimista s'uneix el factor velocitat. En aquesta actual cultura treballcentrista busquem més amb bogeria córrer més, pensar més ràpid, amb un fastthinking que creiem ser més eficients. Avui dia cal saber córrer com bojos, comprar els últims models de rabiosa actualitat per esquivar el diable de l'obsolescència evitant la medieval i tercermundista lentitud. Però els dilemes augmenten: si em retardo sóc un gandul ineficient i, com a tal, un paràsit de la societat però si corro i tinc ansietat, tinc un problema que no puc suportar i tampoc sóc feliç. En tots dos casos tinc un dilema irresoluble i si alço la mirada sembla que sóc jo l'únic responsable mentre que la societat o el mateix entorn es renta les mans obviant la pressió calvinista que ens exerceix. Benvinguts a una veritable tirania del estar actualitzat que cau com una llosa davant ciutadans cecs en una fascinació digital. Una nova era on busquem insaciablement connexió però ja no sabem connectar amb el veí i que busquem pujades emocionals perquè en el fons estem en desídia existencial o en un consumisme cec, gairebé zombi that gets no satisfaction! (Que no troba satisfacció) i necessitem estímuls més i més durs per obtenir el mateix plaer. El major èxit corporatiu de l'actual indústria digital rau en el fet que ens ha convertit els consumidors que han esdevingut radicals agents de vendes dels productes digitals que comprem. Arribem a ser fins i tot agressius fins o insultants envers els nostres amics més propers i família quan no estan al dia amb les últimes versions que fanfarronament mostrem. Aquí els vells o alternatius no són sinó obsolets esperpents d'un passat prehumà.

Fotomuntatge de l'autor

Seguir leyendo »

Sembrar armes, collir fronteres: un negoci europeu

Grups de refugiats passen un control policial a la seva arribada a un campament temporal a la frontera entre Sèrbia i Macedònia.

Eisenhower va advertir dels perills del complex militar-industrial, el poder del qual podria “amenaçar les nostres llibertats i processos democràtics”. A dia d’avui, ens trobem davant l'Europa de la lluita contra la immigració clandestina, de la qual els estendards de ‘Refugees welcome’ pengen en nombrosos espais públics europeus. No obstant això, hi ha una altra Europa que tanca la porta als refugiats i l'obre cap a un futur més lucratiu, privatitzat i militaritzat, emmarcada per Frontex i les desmesurades inversions en ‘segurització’, el tractat amb Turquia i les llicències d'exportació d'armes a estats de l’Orient Mitjà i Àfrica directament relacionats amb la crisi. Això ens ha portat a un complex militar de seguretat industrial encara més potent que en els temps del militar i president nord-americà. L’informe  ‘Guerres de Frontera; els fabricants i venedors d'armes que es beneficien de la tragèdia dels refugiats a Europa’ publicat a Espanya per Stop Wapenhandel, Transnational Institute i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau revela els actors beneficiaris i fomentadors del creixent augment de la seguretat fronterera, analitzant qui són i quins serveis presten, a més de com influeixen en les polítiques europees i quins fons reben dels contribuents. El mès destacable és que també mostra com alguns dels beneficiaris dels contractes de seguretat a les fronteres són alguns dels majors venedors d'armes a la regió d’Orient Mitjà i del Nord d' Àfrica. En altres paraules: les empreses que estan creant la crisi se’n beneficien després.

Els estats europeus donen el seu suport concedint llicències necessàries per a l’exportació, les quals entre 2005 i 2014 ascendien a una quantia de 82.000 milions d'euros. Posteriorment, els han concedit contractes de seguretat fronterera a fi de fer front a les conseqüències. Això resulta en una UE amb un futur cada vegada més militaritzat. En aquest, Frontex s'està convertint ràpidament en una Agència Europea de Guàrdia Costanera i Fronterera més poderosa mitjançant l’EUROSUR, un sistema que connecta els sistemes de vigilància i supervisió de la seguretat fronterera dels Estats membres i de tercers Estats. La militarització en aquest àmbit també es reflecteix en els objectius militars de la ‘Força Naval de la UE - Operació Mediterrània Sofia’ (EUNAVFOR MED) i l'ús de l'exèrcit en moltes fronteres, com les d'Hongria, Croàcia, Macedònia i Eslovènia. En aquesta mateixa línia, les missions navals de l'OTAN al Mediterrani ja estan col·laborant de forma activa amb la seguretat fronterera de la UE. Mentrestant, l'informe estima que el mercat de la seguretat fronterera augmentarà de 15.000 milions el 2015 a 29.000 el 2022. Les exportacions globals d'armes a Orient Mitjà han augmentat un 61% entre 2006-2010 i 2011-2015. A més, la resposta normativa a nivell europeu a aquesta crisi s'ha centrat en els traficants i en l'enfortiment de les fronteres exteriors (inclòs en països fora de la UE). Això ha donat lloc a un gran augment del pressupost, el qual en el cas de Frontex ha augmentat de 6,3 milions d'euros a 238,7 milions d'euros entre 2005 i 2016, obrint un espai cada vegada més lucratiu per a les empreses armamentistes.

Finmeccanica, Thales, Airbus, Safran i l'empresa espanyola Indra són actors destacats del negoci de la seguretat a la UE i també els principals venedors d'armes i tecnologia militar europeus a l’Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica. Els seus ingressos totals van ascendir el 2015 a més de 95.000 milions d'euros i totes han ampliat exponencialment les seves branques de seguretat i ingressos. El gegant d'armes italià Finmeccanica (ara denominat Leonardo) va identificar “els sistemes de control de fronteres i de seguretat” com un dels principals impulsors de l'augment de comandes i ingressos. Les úniques no europees que reben fons de recerca són les empreses israelianes (gràcies a un acord de 1996 entre Israel i la UE), les quals també han participat en el reforç de les fronteres de Bulgària i Hongria, a més de promoure la seva experiència amb el mur de separació de Cisjordània i la frontera de Gaza amb Egipte. Totes elles han estat molt actives defensant l'increment de la seguretat fronterera d'Europa. Moltes de les seves propostes, com la de crear una agencia pan-europea de seguretat fronterera, han acabat materialitzant-se en polítiques reals. A més, jornades bianuals organitzades per Frontex/EBCG compten amb la participació de la indústria d’armes, la qual ha aconseguit obtenir 316 milions d'euros destinats a la recerca en temes de seguretat, establint així l'agenda per a la recerca, desen- volupant-la i, moltes vegades, beneficiant-se dels contractes resultants.

Seguir leyendo »