eldiario.es

Menú

Carta oberta al ministre Zoido

Portada del informe Armas Europeas que alimentan conflictos. Conflictos de los que huyen los refugiados

Benvolgut Sr. Juan Ignacio Zoido, 

El dia d'ahir, després de parlar amb una família pakistanesa, a la qual vaig conèixer fa un any abandonada a la seva sort en un parc de Tessalònica (Grècia), vaig llegir les declaracions que vostè va donar durant la seva compareixença al Congrés dels Diputats sobre la tragèdia al mar d’Alborán, que es va cobrar la vida de 49 persones, en la que es considera la pitjor tragèdia en el mediterrani espanyol de l'última dècada. “No és la nostra responsabilitat que les persones decideixin fugir dels seus països”, va dir. Afortunadament, el succeït a Alborán no és el cas d'aquesta família amiga meva. Ells van poder arribar fora de perill a costes europees, i encara que es trobin ara a Hongria, segueixen sobrevivint a les fredes polítiques del vell continent.

Sr. Zoido, vostè es descriu, segons el seu compte de Twitter, com una persona a qui els seus pares li han ensenyat que amb treball i esforç tot és possible. Digui'ns, no era per ventura amb treball i esforç que aquestes 49 persones estaven tractant de fer possible un projecte de vida diferent del que deixaven enrere? Per ventura no és que amb treball i molt esforç diari les ONG fan el possible per salvar les vides i els somnis de milers de persones que fugen de qualsevol forma de violència als seus països d'origen? No és cert que  declarar que aquestes ONG fomenten i potencien la immigració irregular és fruit més aviat, senyor ministre, del seu escàs treball i esforç per fer una profunda lectura sobre el que passa en el Mediterrani? Declaració que, per cert, em recorda a les tan lamentables i desafortunades del seu antecessor Fernández Díaz quan al seu moment va dir que reforçar el salvament en el mediterrani provocaria un “efecte crida”

Seguir leyendo »

Aràbia Saudita: de la deriva armamentista a la destrucció del Iemen

Vista de les destrosses causades per un atac aeri de la coalició àrab liderada per Aràbia Saudita en Saná, Iemen.

Durant les darreres dècades l’Aràbia Saudita ha estat sinònim de silencis mediàtics. Violacions massives de drets humans, contractes obscurs amb empreses occidentals, corrupció, abusos contra els drets de les dones, foment del terrorisme jihadista més enllà de les seves fronteres, etc. totes aquestes realitats han estat per norma general silenciades o si més no minimitzades per part de bona part de la premsa generalista de l’Estat espanyol i en general de l’Europa occidental. Aquesta és una tendència que s’ha anat trencant durant els darrers dos anys gràcies, a, en bona part, diferents campanyes i a la feina incansable d’entitats, periodistes i alguns -en general pocs- partits polítics, fartes i farts d’aquesta impunitat mediàtica.

Un d’aquests silencis mediàtics que darrerament ha començat a trencar-se esta relacionat amb l’estratosfèrica despesa militar i les importacions d’armes de l’Aràbia Saudita. L’anunciat Pivot to Asia anunciat per l’administració Obama l’any 2009 va fer entrar en un cert pànic pel que fa a la seva seguretat a alguns països de la Península Aràbiga, acostumats fins aquell moment a delegar-la en el germà gran nord americà. Països com els Emirats Àrabs Units o la pròpia Aràbia Saudita van llançar-se llavors una carrera militar a fi de millorar la seva capacitat defensiva i ofensiva, especialment amb la perspectiva a mitjà termini de l’Iran consolidant-se com a principal potència a la regió.

Conflictes com els de Síria o el Iemen han estat en bona part el resultat d’aquesta guerra no declarada entre potències regionals –en especial Iran i l’Aràbia Saudita, però també Turquia, Israel, EAU i Qatar- en lluita per a mantenir o expandir la seva influència en diferents territoris en disputa de l’Orient Mitjà.

Seguir leyendo »

Escollir la guerra és renunciar a la pau

Fotografia d'un nen que passeja amb la seva bicicleta enfront de l'escola d'educació primària de Charras (Colombia).

Imaginem que disposem d'1,69 bilions de dòlars amb els quals es pot finançar la guerra o la pau. Si triem usar aquests recursos per a la guerra, el cost d'oportunitat d'aquesta inversió és la pau, la seva millor alternativa disponible. Hi ha una dita és francès que ho explica molt bé: choisir c'est renoncer (triar és renunciar). Sembla de calaix, però realment és així: triar la guerra és renunciar a la pau.

En economia, el model "canons versus mantega" fa referència a la relació entre la inversió d'un país en l'àmbit militar o en el sector civil, i serveix per il·lustrar el concepte de "cost d'oportunitat". A l'hora de gastar els seus recursos econòmics escassos, en un país han de triar entre produir canons (les despeses militars), mantega (les despeses civils) o una combinació de tots dos, i prenen aquesta decisió, en principi, a partir dels beneficis que pugui reportar a la població.

En el debat acadèmic sobre “canons versus mantega” hi ha dues escoles que presenten arguments i conclusions radicalment diferents pel que fa a les implicacions que té la despesa militar. D'una banda, l'escola neoclàssica, generadora de gran part de la literatura científica considera la despesa militar com una garantia de desenvolupament -i en conseqüència garantia de seguretat i pau- en identificar una relació positiva entre el creixement econòmic i les despeses militars. Es podria dir que més canons es relacionen amb més mantega. Aquesta escola defensa una idea característica del pacifisme econòmic, que sosté que la pau mundial es pot assolir mitjançant acords multilaterals entre estats que permeten la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Un exemple clar és el de la Unió Europea, que va guanyar el controvertit Nobel de la Pau per la seva "contribució durant sis dècades a l'avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia, i els drets humans". No obstant això, tot i que els estats membres no han conegut nous episodis de conflictes armats des de la Segona Guerra Mundial gràcies a la constitució de la Unió supranacional, les seves fronteres militaritzades són, avui dia, lloc de violació de drets humans diaris.

Seguir leyendo »

Anti-armes en un món armat

Colòmbia és, després d'Afganistan, el país més afectat per les mines.

El nombre total de mines terrestres desplegades i enterrades no es pot saber amb certesa. Segons la Fundació de les Nacions Unides, aquest nombre podria ser d’entre 60 I 70 milions, mentre que segons la organització LandMineFree, pot pujar a uns 110 milions. A pesar del tractat d’Ottawa de l’any 1997, signat ja per 162 països i que prohibeix la producció, ús, emmagatzematge i transferència de les mines anti-persona tot demanant la seva destrucció, s’estima que per cada mina enterrada n’hi ha una altra en algun magatzem, preparada per ser usada o destruïda. En altres paraules, en aquest món de bojos tenim una mina anti-persona per cada 40 persones, aproximadament. I encara hi ha qui creu que cal trobar mètodes alternatius que produeixin resultats similars tot evitant la prohibició. Val a dir que el tractat de prohibició de les mines d’Ottawa no ha estat signat per 34 països, i que entre els no signants hi ha, curiosament, els Estats Units, Rússia i la Xina.

Segons els informes de Landmine Monitor, el total de morts causats per aquestes mines des de l’any 1999 és de 96.492. El preu d’una mina oscil·la entre els 3 i els 30 dòlars, però el cost de detectar-la i desactivar-la, una feina molt perillosa, es mou entre els 300 i els mil dòlars. Per cada 5.000 mines desactivades hi ha una mitjana de 3 accidents: dos ferits i un mort. I la seva desactivació és un procés molt lent i feixuc: tenint en compte que l’any 2014 es van poder desactivar 230.000 mines i suposant que ningú plantés més mines, és fàcil veure que, mantenint el ritme, caldrien més de 261 anys per eliminar totes les mines del nostre planeta.

Però hi ha esperança. Els drons que està començant a produir la Fundació Mine Kafon són sistemes automàtics, eficients i segurs per a eliminar les mines soterrades. Són Anti-armes per salvar vides. Amb uns quants d’aquests drons es podrien eliminar totes les mines actuals en només 10 anys. Els drons Mine Kafon treballen parcel·la a parcel·la, i ho fan en tres fases. En una primera passada per damunt del terreny, fan un mapa orogràfic molt precís que en alguns casos ja permet descobrir la situació de certes mines. Després, en una segona passada, el dron va recorrent el terreny a uns 4 centímetres del terra, amb un detector de metalls que acaba detectant totes les mines a la vegada que les localitza en el mapa orogràfic. Finalment, el dron agafa petits detonadors de la mida d’una pilota de tennis, i, amb cura, els deixa a cada una de les posicions on ha detectat una mina. Cada vegada que deixa un detonador s’allunya i l’activa a distància per a fer explotar la mina. En acabar la jornada, ha eliminat totes les mines de la parcel·la sense cap intervenció humana.

Seguir leyendo »

Les fronteres en mans de la indústria militar

Un policia membre de l'agència europea de control de fronteres (Frontex) patrulla a la frontera greco-turca.

Dins el marc del neoliberalisme global que erosiona la competència dels Estats sobre els seus propis recursos territorials, les fronteres de l'Estat-nació no són una excepció. L'Estat ja no només delega els recursos i assumptes interns susceptibles de dotar de beneficis a l'empresa privada, també privatitza la gestió de les seves vores, aquesta prima i complexa línia de trobada amb l'altre, ja sigui un altre Estat, persona o organització. La gestió de les fronteres no només es privatitza, es realitza des d'una òptica cada vegada més militarista. La frontera, sigui urbana o estatal és una veritable declaració d'intencions política cap al que podríem definir com "l'altre", aquell que ve de més enllà de la frontera i viu una trobada amb aquesta.

És a la frontera on es mostra la nostra obertura física, social i política al món. Quan la gestió s'endureix, militaritza i privatitza s'acaba tenint un impacte cognitiu en el si de la societat, perquè la militarització progressiva d'aquest punt de trobada que són les fronteres ens acaba ensenyant que l'altre, el que ve de fora, és un estrany de qui cal defensar-se. Això ens retrotreu al model de fortalesa medieval, on calia defensar-se dels bàrbars, per a això s'aixecava una muralla, i tota aquella persona indesitjat per al sistema intern quedava fora d'ella. En aquest context parlar d'Europa-Fortalesa no només és pertinent, sinó també necessari i urgent.

La privatització de les fronteres europees s'està realitzant de dues maneres; d'una banda es deleguen diferents funcions relacionades amb la gestió a empreses militars i de seguretat privades. De l'altra, s'arriben acords amb països fora de la UE com és el cas de Turquia i Líbia, perquè siguin ells els que tanquin les seves fronteres, més a prop dels grans fluxos de refugiats. D'aquesta manera hi ha un primer mur de contenció per a l'Europa-Fortalesa que estableix el seu front en tercers països. Líbia suposa un dels principals punts de sortida per a les persones que prenen la mediterrània com a via d'escapament, i el seu cas és especialment denunciable. És en 2002 quan el Consell Europeu decideix dotar de recursos a Líbia per transformar-lo en el primer front europeu per a la gestió de la immigració, per a això, dos anys després, s'aixeca parcialment l'embargament d'armes, vigent des de 1986, sobre el país i així poder enviar l'equip necessari. El que demostra un ús dels embargaments d'armes per part de la UE més d'acord als seus interessos estratègics que a un compromís polític respecte a l'exportació d'armes.

Seguir leyendo »

L'OTAN i la desdemocratització de la política de defensa espanyola

Presentació de la missió de l'Exèrcit de Terra a Letònia.

Durant la primera quinzena de juny del 2017 es completarà el desplegament de 300 militars espanyols a Letònia. El contingent militar espanyol anirà acompanyat de 80 vehicles, entre ells sis carros de combat Leopard i 14 vehicles blindats de combat Pizarro. És la primera vegada que els carros de combat Leopard són utilitzats per l'exèrcit espanyol en una operació militar a l'exterior.

El contingent militar espanyol formarà part de l'operació Presència Activa Reforçada ( Enhanced Forward Presence) de l'OTAN, que es desenvolupa al territori d'Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, amb un total de 4.000 militars provinents de setze països. Aquesta operació, considerada com una mesura d'assegurament enfront de Rússia, es va acordar en la cimera de Varsòvia de l'OTAN que va tenir lloc els dies 8 i 9 de juliol de 2016. Segons el general espanyol Francisco José Dacoba Cerviño, « es tracta d'una missió defensiva i, sobretot, dissuasiva».

La participació de l'exèrcit espanyol no ha estat autoritzada pel Congrés dels Diputats. L'autorització del Congrés es requereix per poder dur a terme «operacions en l'exterior que no estiguin directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional» segons la Llei Orgànica de la Defensa Nacional (article 17).

Seguir leyendo »

Regulació i estatus del sector privat de seguretat a Palestina, Iraq i Colòmbia (II)

Un policia fronterer israelià passa al costat d'una casa prefabricada, mentre és retirada, durant la demolició de l'assentament il·legal de Amoná, a Cisjordània.

Aquest estiu ha aparegut un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. En presentem una síntesi en una sèrie de tres articles, cada un d’ells corresponent a un dels tres països. El primer es va dedicar a l’Iraq i aquest segon a Palestina.

En els darrers vint anys Israel ha dut a terme un procés d’externalització de les funcions militars i de seguretat als Territoris Palestins Ocupats (TPO) i que inclou el manteniment de l’ordre públic. Aquesta política d’externalització s’ha canalitzat a través de dues vies; d’una banda, la delegació de funcions a empreses privades de seguretat i de l’altra, la transferència d’algunes responsabilitats a persones a títol individual i a comunitats civils com ara els assentaments.

Les tasques assignades són les següents: gestió i vigilància de checkpoints, protecció d’establiments públics i privats a Cisjordània, vigilància d’establiments específics en assentaments i zones industrials a Cisjordània, protecció dels llocs en construcció al llarg del mur i vigilància de llocs específics a la ciutat vella de Jerusalem, el Light Rail Train i els assentaments jueus a Jerusalem Est. Les seves atribucions inclouen fins a escorcolls i incautacions i, en determinades circumstàncies, detencions. De fet, s’estipula que la funció de les  empreses privades militars de seguretat (EPMS) és més aviat la defensa contra activitats terroristes i infiltracions que no contra crims ordinaris i, per tant, els seus serveis s’usen a la pràctica, cada cop més, per protegir la població israeliana i els seus interessos en detriment dels drets dels palestins i de la seva protecció. La majoria de les EPMS que operen als TPO són israelianes. A l’agost del 2012 n’hi havia 380 registrades amb llicència.

Seguir leyendo »

Regulació i estatus del sector privat de seguretat a Palestina, Iraq i Colòmbia

Soldats iraquians participen en una operació contra el grup Estat Islàmic en el casc vell de Mossul (l'Iraq), el passat mes de març.

Aquest estiu ha aparegut  un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. N’exposarem una síntesi en tres articles corresponents a cada un dels països. Iniciem la seqüència d’articles amb el corresponent a l’Iraq. Ens ha semblat necessari incloure també la contextualització que l’informe fa sobre la situació de cada país.

Ja a principis de 2004, l’Iraq es va omplir d’empreses privades de defensa, sense cap tipus de supervisió, contractades pels exèrcits dels EUA i de la Gran Bretanya, per dur a terme serveis de seguretat. Això incloïa la protecció de combois militars, de la residència de Paul Bremer, cap de l’Autoritat Provisional de la Coalició (govern de transició creat per la coalició multinacional) i d’altres edificis de les forces armades, de l’aeroport de Bagdad i de l’escorta de persones d’alt rang. No obstant això, després es va descobrir que també se’ls havien assignat responsabilitats importants i molt delicades en l’àmbit militar com la interrogació de detinguts, recollida i anàlisi d’informació, gestió i maneig de sistemes complexos d’armament, entrenament i assessoria dels nous cossos de seguretat i de l’exèrcit iraquians i fins i tot la participació en operacions de combat.

Una de les decisions més desencertades de l’Autoritat Provisional va ser la dissolució completa de les forces armades i de les forces de l’ordre del règim de Sadam sense tenir ja preparats els organismes substituïdors.

Seguir leyendo »

33 milions d'euros per a la seguretat de l'home blanc (o per què la seguretat és política)

El nou Cap d'Estat Major de l'Aire, Javier Salto, al costat de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal.

7.642 milions d'euros per programes de Defensa, zero euros per al Pacte d'Estat contra la Violència Masclista. Aquest serà el balanç dels propers Pressupostos Generals espanyols, que s'aprovarán al maig, a l'espera d'esmenes que puguin ser incorporades al document final. Oficialment, els pressupostos ordinaris d'aquest 2017 pugen només un 0,6% respecte als de l'any passat. Tanmateix, si hi sumem la integració dels pagaments encara pendents dels programes de modernització de les Forces Armades, abans ocults, i les despeses camuflades en altres ministeris i departaments, l'increment podria ser de fins a un 32%,  com ja denunciava fa unes setmanes el Centre Delàs.

Algunes associacions asseguren que, després d'una anàlisi detallada de totes les partides, la despesa militar total serà de 33.762,4 milions d'euros, un pressupost similar al que el darrer govern del PSOE va destinar a la lluita contra la violència de gènere, l'any 2011.

La partida destinada a combatre el masclisme va patir, amb el canvi de govern, una retallada del 8,68% que no s'ha rectificat, i els Pressupostos Generals no contemplen cap inversió per a desplegar el Conveni europeu d'Istanbul, ratificat pel govern espanyol al 2014,  ni per l'esmentat pacte d'Estat que, en teoria, havia de ser desplegat en els propers mesos. Fa més de 10 anys que el Congrès espanyol va aprovar per unanimitat la creació d'una subcomissió per analitzar què fallava en la sensibilització i en les mesures de protecció per combatre la violència de gènere, amb aquest acord polític i social a l'horitzó. Des de llavors, el masclisme assassí no només no ha remès, sinó que ha mort 802 dones i nenes.

Seguir leyendo »

Torna a augmentar la despesa militar mundial: quan entendrem que el militarisme no és la solució?

Foto: Salva Campillo / Ayuda en Acción

Aquesta setmana estan tenint lloc els Dies Mundials d'Acció sobre la Despesa Militar (GDAMS), dins del marc de la Global Campaign On Military Spending (GCOMS), coordinada aquest any pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau. L'objectiu d'aquesta iniciativa internacional és coordinar accions a tot el món per mobilitzar les institucions polítiques cap a la reducció de la despesa militar i la seva redirecció a àmbits de desenvolupament social. Des del 18 fins al 28 d'abril els esdeveniments programats són més de 90 i els països involucrats més de 20. Les accions van tenir i estan tenint lloc des dels Estats Units fins a Corea del Sud, des de Finlàndia fins a Nigèria. També a Israel els antimilitaristes de Hamushim van enviar cartes a Technion que ofereix un curs per ser experts en exportacions d'armament.

Dins del marc del GDAMS, avui dilluns 24 d'abril el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) –amb el qual col·labora el Centre Delàs d'Estudis per la Pau – publica les seves dades sobre despesa militar mundial actualitzades per 2016, acompanyades d'informació completa sobre les tendències mundials, regionals i nacionals en la despesa militar.

Segons el prestigiós centre de recerca, la despesa militar mundial en 2016 ha augmentat per segon any consecutiu un 0,4% en termes reals, i ara s'estima al voltant de 1 bilió 686 mil milions de dòlars. Al seu torn, els 10 països que més han gastat en el sector militar i de defensa en 2016 són: 1. Els Estats Units (petit increment des del 2015); 2. Xina (augment significatiu); 3. Rússia (augment moderat) 4. Aràbia Saudita (disminució significativa); 5. L'Índia (augment significatiu); 6. França (aproximadament cap canvi); 7. Regne Unit (aproximadament cap canvi.); 8. Japó (petit augment); 9. Alemanya (petit augment); 10. Corea del Sud (petit augment).

Seguir leyendo »