Opinión y blogs

eldiario.es

Espionatge i acció a través d'internet

Manifestació contra la vigilància massiva a Alemanya © Demotix

Portem dies escoltant les queixes d'Obama davant l'espionatge que van portar a terme els russos sobre els correus electrònics als dos partits durant les últimes eleccions presidencials nord-americanes. Es queixen de la utilització que s'ha fet amb la informació obtinguda, copiant de manera il·legal correus del cap de campanya electoral demòcrata per ajudar els republicans. És a dir que es queixen que la finalitat d'aquest espionatge per part dels russos era difondre informació que danyés la candidatura de H. Clinton i beneficiés al candidat Trump.

També han començat a sorgir queixes que Putin està fent el mateix a Alemanya, que es pirateja informació que és susceptible d'influir en la propera campanya electoral a Alemanya.

En definitiva es queixen d'ingerència externa, el que molesta és que Putin o Rússia utilitzi internet i les xarxes socials per influir en l'esdevenir electoral, com si això no hagués estat una pràctica habitual durant tots els anys de la guerra freda. Però sense retrocedir tant, fa un parell d'anys, alguns caps de govern europeus l’alemany, francès, etc. van aparentar estar escandalitzats per ser espiats per part de la NSA nord-americana. Les agències nacionals d'intel·ligència van informar que els correus electrònics dels presidents havien estat piratejats.

Seguir leyendo »

La reorganització de l'exèrcit espanyol i la Serra de l'Albera

María Dolores de Cospedal passa revista a les tropes com a ministra de Defensa.

La darrera reorganització de l’exèrcit espanyol ha comportat a un augment important de la activitat a la base militar de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), tot incrementant la pressió sobre el seu entorn natural i social de la Base. Els veïns i veïnes de Sant Climent i de l’Espolla s’han alçat, amb la campanya “Alto el foc a l’Albera”, per reclamar el tancament del camp de tir.  

Quan l’últim soldat de lleva va deixar les casernes el desembre de 2001, l’exèrcit espanyol es va sumir en una profunda crisi. La professionalització de la tropa no va ser fruit de l’aplicació de plans previs sinó una sortida forçada per la creixent crisi de legitimitat provocada per la lluita antimilitarista encapçalada pel moviment de la insubmissió, la negativa a prestar el servei militar o la prestació social substitutòria amb que es volia penalitzar els objectors de consciència. La desobediència a la llei i l’augment imparable dels objectors de consciència per la incapacitat de l’estat per aplicar la prestació social substitutòria de una manera plenament realment punitiva va comportar finalment que el 1996 es prengués la decisió política de suspendre el servei militar obligatori.

Però el passi a un exèrcit de soldats professionals no va ser fàcil. El dictamen per a la professionalització de les forces armades preveia un model d’exèrcit absolutament sobredimensionat, amb més de 180.000 efectius entre militars de carrera i de tropa, però mai es va aconseguir reclutar aquest nombre d’efectius. Com a resultat d’això les unitats militars no tenien coberts els seus efectius, moltes només comptaven amb un escàs 25% dels efectius teòrics, eren unitats que només existien sobre el paper. Quan s’havien d’enviar unitats a missions a l’estranger els calia fer mans i mànigues amb personal de diferents unitats per poder completar els efectius. L’exèrcit intentava desesperadament augmentar el nombre de reclutes: es va autoritzar el reclutament d’estrangers per cobrir així el dèficit de nacionals, primer un 2% del total d’efectius, més tard un 7%, fins arribar a un possible 9%; es va voler atraure a les dones; es van rebaixar els requisits físic-psíquics mínims per al possibles aspirants, entre d’altres el coeficient intel·lectual necessari; l’exèrcit va intensificar l’anada sistemàtica a les escoles i a totes les activitats adreçades a joves i infants per vendre les suposades bondats de l’exèrcit i la vocació militar.

Seguir leyendo »

Quan matem a l'Altre. I quan el deixem morir

Un grup de refugiats en Kátsikas (nord de Grècia).

Europa porta anomenant-se des de sempre -i nosaltres així l'hem reconegut- bressol dels valors occidentals. La Il·lustració va portar amb si grans pensadors com Kant i l'ètica, basada en la raó universal, va constituir uns mínims universals que són el cor de la Declaració Universal dels Drets Humans que avui coneixem. No obstant això, caldria mirar més enllà i qüestionar-nos sobre l'adjectiu d' universalitat. Què passa quan no som capaços d'assumir l'heterogeneïtat que com a éssers humans ens caracteritza i establim la categoria d’ indesitjables per a aquells Altres, que, per ser diferents a nosaltres, no entren en el nostre projecte de vida? Precisament, hi ha dos esdeveniments -un molt recent i l'altre, passat, però encara vigent- que confirmen el fracàs del projecte il·lustrat que Europa diu defensar.

Pel que fa al més recent, tenim la Reunió Plenària d'Alt Nivell de l'Assemblea General de les Nacions Unides (AGNU) sobre els grans moviments de persones Refugiades i Migrants realitzada el passat dilluns 19 de setembre a Nova York. Hauríem de fixar-nos en la seva rellevància; ja que és la primera vegada que les Nacions Unides proposen una cimera sobre desplaçats al món, xifra de la qual, a finals del 2015, segons el seu informe Global Trends Forced Displacement, va aconseguir el nivell exorbitant de 65,3 milions. Això vol dir, que 5,8 milions més de persones que el 2014 (59.500.000), han hagut de deixar les seves llars forçosament com a conseqüència de la guerra, la persecució, les violacions de drets humans o per qualsevol tipus de violència generalitzada que es viu en els seus respectius països.

L'escenari que se'ns presenta, després d'aquesta cimera, és poc esperançador. El seu únic resultat va ser la Declaració de Nova York signada per 193 països, incloent l'estat espanyol, mitjançant la qual els estats han expressat la seva voluntat política de protegir les persones desplaçades forçosament. No obstant això, són compromisos que queden a l'aire; ja que cap acció immediata i eficaç serà gestionada ni signada fins d'aquí a dos anys a la Cimera Internacional 2018. És a dir, deixar-los morir dos anys més. Per tant, el que es va "celebrar" a Nova York, va ser per concloure més del mateix: 1) que encara els estats més rics com els Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya, França i Regne Unit (que representen més de la meitat de l’economia global) no estan preparats per fer front a aquesta crisi humanitària; 2) que els tercers països menys industrialitzats -amb democràcies inestables i més propers a la crisi- com el Líban, Jordània, Turquia, Iran, Etiòpia, Pakistan, Sud-àfrica i els Territoris Ocupats Palestins[3] continuïn acollint a més del 50% de les persones refugiades; i 3) la indiferència cap a les veritables causes de l'origen dels desplaçaments forçosos com són: la participació d'aquests mateixos països rics en guerres perifèriques (lluny de les seves fronteres); la seva complicitat amb règims autoritaris i que perpetuen la violència a la regió; la dictadura del mercat d'armament (les vendes del qual acaben en països immersos en conflictes armats o que estiguin travessant tensió política i social); i l'egoisme dels poderosos a causa dels seus interessos geo-estratègics pel control dels recursos naturals d'una determinada regió.

Seguir leyendo »

El Japó i la via cap a la pau

Centenars de persones participen en l'homenatge a les víctimes d'Hiroshima en la cerimònia de commemoració del 71 aniversari del bombardeig nuclear el passat mes d'agost.

Aquest any es van complir 71 anys dels bombardejos atòmics sobre Hiroshima i Nagasaki. Va ser el 6 d'agost a les 8:15 del matí quan es va desencadenar l'infern sobre la població civil d’Hiroshima, és a aquesta hora quan el monument que commemora a les víctimes s'envolta de milers de persones i alguns importants representants polítics. Cada any la població d'ambdues ciutats surt al carrer on tenen lloc algunes de les mobilitzacions més significatives dins del moviment pacifista mundial.

Durant tot el dia els carrers a prop de l'anomenat punt 0, on va caure la bomba i ara es troba al parc de la pau, s'omplen a la vegada de joves estudiants i de persones grans que eren nens quan es va bombardejar la ciutat, demostrant l'impacte i l'herència generacional de la història que va marcar la ciutat d'Hiroshima i la va assenyalar en la història de la humanitat per sempre.

Cap al vespre la població es congrega al llarg del riu Motoyasu prop de la cúpula de la Bomba Atòmica, únic edifici que s'ha conservat en peu per recordar aquell dia, s'hi dipositen milers de fanalets de paper de colors que són arrossegats pel corrent per recordar a les víctimes de la bomba. Les multituds que es concentren al llarg del riu no impedeixen que el recolliment i el respecte s'imposin per fer memòria.

Seguir leyendo »

L’OTAN s’oposa a la resolució de l’ONU de prohibir les armes nuclears

Les banderes dels països membres de l'Organització del Tractat de l'Atlántico Nord (OTAN) onegen a la seu de l'OTAN a Brussel·les.

El 27 d’octubre l’Assemblea General de les Nacions Unides ha aprovat una resolució per iniciar negociacions el 2017 amb l’objectiu d’aconseguir un tractat de prohibició de les armes nuclears. A la resolució, l’Assemblea General decideix celebrar el proper mes de març una conferència a l’ONU per negociar un instrument jurídicament vinculant que prohibeixi les armes nuclears i que porti a la seva total destrucció; i anima a tots els estats a participar-hi. La resolució es va acordar amb 123 vots a favor, 38 en contra (Espanya va ser un d’ells) i 16 abstencions.

Hores abans el Parlament Europeu  havia aprovat una resolució en el mateix sentit, invitant els estats membres a què participin constructivament en les negociacions d’un tractat de prohibició d’armes nuclears.

Dues bones notícies, evidentment. No surten pas del no-res, sinó que són conseqüència d’un llarg procés iniciat molts anys enrere.

Seguir leyendo »

La Unió Europea prepara una partida pressupostària per a investigació armamentista

Imatge de la campanya

Avui el Parlament Europeu votarà els pressupostos pel 2017, que inclouen la proposta d’una nova partida per subvencionar la indústria armamentista. D’aquesta manera i per primera vegada en la història de la unió, l’esborrany del seu pressupost inclou la destinació de fons públics europeus a la investigació per la producció d’armes, amb l’objectiu de desenvolupar tecnologia militar avançada.

Aquesta proposta o Acció Preparatòria (AP) preveu la destinació de 25 milions d’euros a la investigació per la producció d’armes el 2017. No obstant, la inclusió de la indústria armamentista no acaba aquí. A llarg termini, es vol establir un AP entre 2017 i 2019 per un total de 80 milions d’euros que serveixi per establir les bases d’un projecte europeu d’investigació en “defensa” que serà implementat entre 2021 i 2027 i al que s’hi destinaran 3.500 milions d’euros.

Seguir leyendo »

Armes i el pressupost de Defensa del 2017

El ministre de Defensa en funcions, Pedro Morenés, posa davant la primera unitat de l'avió militar de transport del consorci europeu Airbus A400M.

El Govern espanyol en funcions del PP, sembla, que ha decidit prorrogar el pressupost de 2016 a 2017 i no presentar-ho per a la seva revisió i aprovació per la Comissió Europea (CE). Això, li evitarà, però està per veure, aplicar els ajustos (retallades), que la CE exigeix a Espanya per incomplir l'objectiu de dèficit de 2015 i que representa al voltant de 10.000 milions d'euros que s'haurien d'aplicar en el pressupost de 2017.

Però s'opti per la pròrroga o s'aprovi un nou pressupost a 2017, existeix una qüestió rellevant relacionada amb el mateix: els compromisos de pagament pels Programes Especials d'Armaments (PEA) que el Ministeri de Defensa té adquirits amb les empreses militars que els estan fabricant.

Recordem que, en els últims quatre anys, el Govern ha recorregut a una fórmula fal·laç, aprovar un pressupost inicial amb una assignació ridícula (6 milions), per més endavant aprovar un crèdit extraordinari d'uns 1.000 milions. En els últims quatre anys, per fer front als PEA s'han abonat 4.510 milions. Però aquest mecanisme va ser avortat pel Tribunal Constitucional (TC) al juliol passat. Una sentència que impedeix al Govern espanyol aprovar crèdits extraordinaris sense que passin pel Congrés de Diputats, és a dir, sense debat parlamentari. Per descomptat es tractava d'un mecanisme trampós, perquè permetia aprovar el pressupost del Ministeri de Defensa en un 20% inferior a la seva despesa real.

Seguir leyendo »

Compte amb les empreses militars privades a Colòmbia

El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, i el seu antecessor, el senador Álvaro Uribe.

Aquest estiu ha aparegut  un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. En presentem una síntesi en una sèrie de tres articles, cada un d’ells corresponent a un dels tres països. En aquest cas el de Colòmbia.

El PIB de Colòmbia depèn en gran mesura dels seus recursos naturals (petroli, or, maragdes, carbó, etc.), que es concentren en zones rurals on les forces armades colombianes han tingut poc control i on actors armats no estatals (sobretot la guerrilla FARC) han impedit o regulat l’explotació dels recursos naturals. Durant els darrers vint anys, l’Administració colombiana ha impulsat la inversió estrangera, sobretot en els sectors de l’energia, fruita i mineria. L’actuació de transnacionals extractives a les zones rurals va provocar la resposta de la guerrilla en forma de sabotatge d’oleoductes, segrestos, etc. Les forces armades colombianes no tenien la capacitat de garantir la seguretat ni dels terratinents locals ni de les empreses i tant els uns com les altres van optar per solucions de seguretat alternatives, seguint una estratègia doble: d’una banda, establiren aliances amb paramilitars d’extrema dreta i de l’altra van llogar serveis privats de seguretat.

Aquest context va afavorir l’expansió tant de grups paramilitars d’extrema dreta com de EPMS. Una investigació de l’any 1998 va revelar que British Petroleum va contractar EPMS per protegir instal·lacions i oleoductes. Una d’aquestes empreses, la israeliana Silver Shadows, va equipar i entrenar grups paramilitars vinculats a la 14a brigada de l’exèrcit de Colòmbia, un cos amb el pitjor historial de violació de drets humans en la guerra bruta a Colòmbia. Als sectors del carbó, maragdes, or, petroli i fruita han estat habituals els escàndols que vinculen els contractistes privats, els grups paramilitars d’extrema dreta i les empreses extractives.

Seguir leyendo »

Les iniciatives de desradicalizació del terrorisme islàmic són silenciades: Nadhatul Ulama i Noorhuda Ismail

Diversos periodistes es manifesten en contra del terrorisme i per les víctimes de l'atac suïcida contra un hospital de la ciutat de Quetta, en l'oest de Pakistan.

A finals dels 90 vaig tenir l'ocasió de treballar a Indonèsia, el país amb més població musulmana del món: actualment 208 milions, més que l'Índia o Pakistan. Aquí vaig conèixer a Noorhuda Ismail, que en el 1998 era un jove estudiant de comunicació que tractava de tirar endavant a Jakarta, la capital del país. Indonèsia, era un dels països on el sincretisme cultural i convivència religiosa cap que l'Islam tingués un caràcter particularment pluralista, tolerant i respectuós. Tot i així, l'excessiva concentració de poder econòmic en poques mans de minories xineses cristianes creava tensions i bosses de pobresa que ha pogut generar odi i nodrir extremismes en aquest país. La crisi monetària de finals dels 90 va fer passar a indonèsia d'11 a 80 milions d'pobres creant un descontentament que va culminar amb una tragèdia de massacres en diverses ciutats que van acabar tombant al mateix dictador Suharto.

Enmig d'aquesta convulsió ciutadana va emergir el Noorhuda Ismail o Huda, com li dèiem. El Huda era un jove activista inserit en les comunitats políticosocials i religioses de Jogjakarta, un dels centres intel·lectuals i culturals del país. Aquí va ser membre durant un període de Muhammadiah, una associació socioreligiosa islàmica, la qual juntament amb Nadhatul Ulama (NU) representava les comunitats cíviques independents d'intel·lectuals i reformistes de l'islam sunni indonesi que són actualment les més grans del món. La seva influència és molt important i sumen un total conjunt de membres d'al voltant de 80 milions d'associats. NU va néixer l'any 1926 per donar aportació intel·lectual cívic i democràtic a un islam modern i avançat com a resposta al wahhabisme. De fet, Gus Dur o Abderraman Wahid, va ser líder de NU i posteriorment president d'Indonèsia. Un líder que havia escrit un llibre sobre el paper de la dona a Indonèsia des d'una perspectiva renovadora i progressista. I que el 2005 havia creat un ministeri per a l'empoderament de la dona.

Recordo que Huda explicava com les nostres converses sobre política, cristianisme o societat les comentava també en la seva pròpia mesquita, on ell era un membre de referència perquè a més parlava àrab. Aquí, vaig descobrir com l'Islam, lluny de negar el cristianisme el tenia incorporat en la seva tradició igual que al judaisme.

Seguir leyendo »

La repercussió de l’informe Chilcot: les mentides sobre Iraq s’esvaeixen

Tony Blair, José María Aznar, George Bush i el quart de les Açores: José Manuel Durao Barroso.

Si existeix un record memorable als nostres caps per descriure la invasió d’Iraq el 2003, és sens dubte la condemna moral que va tindre, té, i seguirà tenint aquesta guerra, a causa de la seua ridícula justificació basada en el suposat armament nuclear que el règim de Sadam Hussein posseïa.

Però tot l’anterior no és res nou, pràcticament ho sabem des del començament de la invasió, i per aquesta raó no ens sorprèn que el recent “informe Chilcot” hagi conclòs que la informació sobre les armes de destrucció massiva es va fer “amb una certesa justificada”. Aquesta és una de les tantes conclusions que recull l’informe Chilcot, una investigació independent que recull set anys d’investigació, principalment sobre la participació del Regne Unit a la guerra de l'Iraq, i conseqüentment l’actuació o responsabilitat política del llavors primer ministre laborista, Tony Blair, en els mesos previs al conflicte.

Les conclusions de l’informe Chilcot determinen de forma general que “l’acció militar en aquell moment no era l’últim recurs” [1]. Analitzem algunes de les seues conclusions. Primer, la invasió de l'Iraq liderada per George W. Bush va estar basada en l’argument sobre l’amenaça que suposava Sadam Hussein. L’informe considera que el líder laborista va exagerar de manera deliberada l’amenaça que suposava el règim iraquià quan aspirava a defendre l’acció davant del parlament i la societat en el procés previ a la invasió, durant 2002 y 2003”. A tot açò li sumem les conviccions personals de Blair, el qual va ser, diguem-ho de manera educada, “persuadit o manipulat per Bush”. Va fer que la seua “ceguera política” no tingués en consideració altres recursos no militars, a pesar de que el Comitè Conjunt d’Intel·ligència de Regne Unit “creia que Iraq tardaria anys en produir material fissible per un arma nuclear [2]”.

Seguir leyendo »