Opinión y blogs

eldiario.es

Les iniciatives de desradicalizació del terrorisme islàmic són silenciades: Nadhatul Ulama i Noorhuda Ismail

Diversos periodistes es manifesten en contra del terrorisme i per les víctimes de l'atac suïcida contra un hospital de la ciutat de Quetta, en l'oest de Pakistan.

A finals dels 90 vaig tenir l'ocasió de treballar a Indonèsia, el país amb més població musulmana del món: actualment 208 milions, més que l'Índia o Pakistan. Aquí vaig conèixer a Noorhuda Ismail, que en el 1998 era un jove estudiant de comunicació que tractava de tirar endavant a Jakarta, la capital del país. Indonèsia, era un dels països on el sincretisme cultural i convivència religiosa cap que l'Islam tingués un caràcter particularment pluralista, tolerant i respectuós. Tot i així, l'excessiva concentració de poder econòmic en poques mans de minories xineses cristianes creava tensions i bosses de pobresa que ha pogut generar odi i nodrir extremismes en aquest país. La crisi monetària de finals dels 90 va fer passar a indonèsia d'11 a 80 milions d'pobres creant un descontentament que va culminar amb una tragèdia de massacres en diverses ciutats que van acabar tombant al mateix dictador Suharto.

Enmig d'aquesta convulsió ciutadana va emergir el Noorhuda Ismail o Huda, com li dèiem. El Huda era un jove activista inserit en les comunitats políticosocials i religioses de Jogjakarta, un dels centres intel·lectuals i culturals del país. Aquí va ser membre durant un període de Muhammadiah, una associació socioreligiosa islàmica, la qual juntament amb Nadhatul Ulama (NU) representava les comunitats cíviques independents d'intel·lectuals i reformistes de l'islam sunni indonesi que són actualment les més grans del món. La seva influència és molt important i sumen un total conjunt de membres d'al voltant de 80 milions d'associats. NU va néixer l'any 1926 per donar aportació intel·lectual cívic i democràtic a un islam modern i avançat com a resposta al wahhabisme. De fet, Gus Dur o Abderraman Wahid, va ser líder de NU i posteriorment president d'Indonèsia. Un líder que havia escrit un llibre sobre el paper de la dona a Indonèsia des d'una perspectiva renovadora i progressista. I que el 2005 havia creat un ministeri per a l'empoderament de la dona.

Recordo que Huda explicava com les nostres converses sobre política, cristianisme o societat les comentava també en la seva pròpia mesquita, on ell era un membre de referència perquè a més parlava àrab. Aquí, vaig descobrir com l'Islam, lluny de negar el cristianisme el tenia incorporat en la seva tradició igual que al judaisme.

Seguir leyendo »

La repercussió de l’informe Chilcot: les mentides sobre Iraq s’esvaeixen

Tony Blair, José María Aznar, George Bush i el quart de les Açores: José Manuel Durao Barroso.

Si existeix un record memorable als nostres caps per descriure la invasió d’Iraq el 2003, és sens dubte la condemna moral que va tindre, té, i seguirà tenint aquesta guerra, a causa de la seua ridícula justificació basada en el suposat armament nuclear que el règim de Sadam Hussein posseïa.

Però tot l’anterior no és res nou, pràcticament ho sabem des del començament de la invasió, i per aquesta raó no ens sorprèn que el recent “informe Chilcot” hagi conclòs que la informació sobre les armes de destrucció massiva es va fer “amb una certesa justificada”. Aquesta és una de les tantes conclusions que recull l’informe Chilcot, una investigació independent que recull set anys d’investigació, principalment sobre la participació del Regne Unit a la guerra de l'Iraq, i conseqüentment l’actuació o responsabilitat política del llavors primer ministre laborista, Tony Blair, en els mesos previs al conflicte.

Les conclusions de l’informe Chilcot determinen de forma general que “l’acció militar en aquell moment no era l’últim recurs” [1]. Analitzem algunes de les seues conclusions. Primer, la invasió de l'Iraq liderada per George W. Bush va estar basada en l’argument sobre l’amenaça que suposava Sadam Hussein. L’informe considera que el líder laborista va exagerar de manera deliberada l’amenaça que suposava el règim iraquià quan aspirava a defendre l’acció davant del parlament i la societat en el procés previ a la invasió, durant 2002 y 2003”. A tot açò li sumem les conviccions personals de Blair, el qual va ser, diguem-ho de manera educada, “persuadit o manipulat per Bush”. Va fer que la seua “ceguera política” no tingués en consideració altres recursos no militars, a pesar de que el Comitè Conjunt d’Intel·ligència de Regne Unit “creia que Iraq tardaria anys en produir material fissible per un arma nuclear [2]”.

Seguir leyendo »

El Creixent Fèrtil i els refugiats

Diversos refugiats esperen a ser traslladats a un centre oficial a Grècia. Imatge d'arxiu. | FOTO: EFE

L’any 2008, la revista científica Hydrological Research Letters va publicar un article molt significatiu i poc conegut d'Akio Kitoh i dues coautors més. Els autors van utilitzar un model climàtic global de molt alta resolució (20 Km. entre mostres) per a demostrar que el creixent fèrtil desapareixeria al llarg del segle XXI com a conseqüència de la desertificació.

Estem parlant d'una regió històrica del Pròxim Orient que aglutinava part dels territoris de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. Eren terres molt fèrtils, banyades pel Jordà, el Tigris i l’Èufrates. La paraula creixent ve de la seva forma, que recorda la lluna creixent. Fa nou mil anys, mimada pel clima i la pluja durant el neolític, aquesta regió va ser el bressol de l'agricultura. Actualment, el Creixent Fèrtil inclou part d’Iraq, Kuwait, Síria, Líban, Jordània, Israel i Palestina, a més de la franja sud-est de Turquia i la franja occidental de l'Iran.

El primer avís dels científics va arribar l'any 2008, tres anys abans de la primavera Àrab i de l'inici del conflicte i guerra a Síria. Les prediccions dels actuals models són ara dramàtiques, com explica també  aquest altre article, publicat fa un any a la revista PNAS de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Hi ha una tendència inexorable, a Síria i als països del seu entorn, a la sequera i l'escalfament. La sequera va començar a fer-se evident fa uns 17 anys i ara ja és imparable, amb previsions molt pessimistes. La gent que fa només 15 anys feia pous de 20 metres per trobar aigua, ara ha de perforar fins a 500 metres per trobar-la. Desafortunadament, la zona serà un desert, i ho veuran els nostres néts. El Creixent Fèrtil només haurà durat nou mil anys.

Seguir leyendo »

L'home reptilitzat del segle XXI: el millor autòmat de tots els temps

Imatge d'un cocodril australià.

En l'actual cultura de la immediatesa i comoditat creiem fantasiosament en la certesa i benevolència de les nostres reaccions impulsives no reflexionades. Estem en una mena d'era del opinionisme percepcional on frases com em sembla que, m'agrada, em ve de gust o m'encanta, són la base per a decisions centrals de la nostra vida i societat. Donant suport a aquesta superficialitat optimista s'uneix el factor velocitat. En aquesta actual cultura treballcentrista busquem més amb bogeria córrer més, pensar més ràpid, amb un fastthinking que creiem ser més eficients. Avui dia cal saber córrer com bojos, comprar els últims models de rabiosa actualitat per esquivar el diable de l'obsolescència evitant la medieval i tercermundista lentitud. Però els dilemes augmenten: si em retardo sóc un gandul ineficient i, com a tal, un paràsit de la societat però si corro i tinc ansietat, tinc un problema que no puc suportar i tampoc sóc feliç. En tots dos casos tinc un dilema irresoluble i si alço la mirada sembla que sóc jo l'únic responsable mentre que la societat o el mateix entorn es renta les mans obviant la pressió calvinista que ens exerceix. Benvinguts a una veritable tirania del estar actualitzat que cau com una llosa davant ciutadans cecs en una fascinació digital. Una nova era on busquem insaciablement connexió però ja no sabem connectar amb el veí i que busquem pujades emocionals perquè en el fons estem en desídia existencial o en un consumisme cec, gairebé zombi that gets no satisfaction! (Que no troba satisfacció) i necessitem estímuls més i més durs per obtenir el mateix plaer. El major èxit corporatiu de l'actual indústria digital rau en el fet que ens ha convertit els consumidors que han esdevingut radicals agents de vendes dels productes digitals que comprem. Arribem a ser fins i tot agressius fins o insultants envers els nostres amics més propers i família quan no estan al dia amb les últimes versions que fanfarronament mostrem. Aquí els vells o alternatius no són sinó obsolets esperpents d'un passat prehumà.

Fotomuntatge de l'autor

Seguir leyendo »

Sembrar armes, collir fronteres: un negoci europeu

Grups de refugiats passen un control policial a la seva arribada a un campament temporal a la frontera entre Sèrbia i Macedònia.

Eisenhower va advertir dels perills del complex militar-industrial, el poder del qual podria “amenaçar les nostres llibertats i processos democràtics”. A dia d’avui, ens trobem davant l'Europa de la lluita contra la immigració clandestina, de la qual els estendards de ‘Refugees welcome’ pengen en nombrosos espais públics europeus. No obstant això, hi ha una altra Europa que tanca la porta als refugiats i l'obre cap a un futur més lucratiu, privatitzat i militaritzat, emmarcada per Frontex i les desmesurades inversions en ‘segurització’, el tractat amb Turquia i les llicències d'exportació d'armes a estats de l’Orient Mitjà i Àfrica directament relacionats amb la crisi. Això ens ha portat a un complex militar de seguretat industrial encara més potent que en els temps del militar i president nord-americà. L’informe  ‘Guerres de Frontera; els fabricants i venedors d'armes que es beneficien de la tragèdia dels refugiats a Europa’ publicat a Espanya per Stop Wapenhandel, Transnational Institute i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau revela els actors beneficiaris i fomentadors del creixent augment de la seguretat fronterera, analitzant qui són i quins serveis presten, a més de com influeixen en les polítiques europees i quins fons reben dels contribuents. El mès destacable és que també mostra com alguns dels beneficiaris dels contractes de seguretat a les fronteres són alguns dels majors venedors d'armes a la regió d’Orient Mitjà i del Nord d' Àfrica. En altres paraules: les empreses que estan creant la crisi se’n beneficien després.

Els estats europeus donen el seu suport concedint llicències necessàries per a l’exportació, les quals entre 2005 i 2014 ascendien a una quantia de 82.000 milions d'euros. Posteriorment, els han concedit contractes de seguretat fronterera a fi de fer front a les conseqüències. Això resulta en una UE amb un futur cada vegada més militaritzat. En aquest, Frontex s'està convertint ràpidament en una Agència Europea de Guàrdia Costanera i Fronterera més poderosa mitjançant l’EUROSUR, un sistema que connecta els sistemes de vigilància i supervisió de la seguretat fronterera dels Estats membres i de tercers Estats. La militarització en aquest àmbit també es reflecteix en els objectius militars de la ‘Força Naval de la UE - Operació Mediterrània Sofia’ (EUNAVFOR MED) i l'ús de l'exèrcit en moltes fronteres, com les d'Hongria, Croàcia, Macedònia i Eslovènia. En aquesta mateixa línia, les missions navals de l'OTAN al Mediterrani ja estan col·laborant de forma activa amb la seguretat fronterera de la UE. Mentrestant, l'informe estima que el mercat de la seguretat fronterera augmentarà de 15.000 milions el 2015 a 29.000 el 2022. Les exportacions globals d'armes a Orient Mitjà han augmentat un 61% entre 2006-2010 i 2011-2015. A més, la resposta normativa a nivell europeu a aquesta crisi s'ha centrat en els traficants i en l'enfortiment de les fronteres exteriors (inclòs en països fora de la UE). Això ha donat lloc a un gran augment del pressupost, el qual en el cas de Frontex ha augmentat de 6,3 milions d'euros a 238,7 milions d'euros entre 2005 i 2016, obrint un espai cada vegada més lucratiu per a les empreses armamentistes.

Finmeccanica, Thales, Airbus, Safran i l'empresa espanyola Indra són actors destacats del negoci de la seguretat a la UE i també els principals venedors d'armes i tecnologia militar europeus a l’Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica. Els seus ingressos totals van ascendir el 2015 a més de 95.000 milions d'euros i totes han ampliat exponencialment les seves branques de seguretat i ingressos. El gegant d'armes italià Finmeccanica (ara denominat Leonardo) va identificar “els sistemes de control de fronteres i de seguretat” com un dels principals impulsors de l'augment de comandes i ingressos. Les úniques no europees que reben fons de recerca són les empreses israelianes (gràcies a un acord de 1996 entre Israel i la UE), les quals també han participat en el reforç de les fronteres de Bulgària i Hongria, a més de promoure la seva experiència amb el mur de separació de Cisjordània i la frontera de Gaza amb Egipte. Totes elles han estat molt actives defensant l'increment de la seguretat fronterera d'Europa. Moltes de les seves propostes, com la de crear una agencia pan-europea de seguretat fronterera, han acabat materialitzant-se en polítiques reals. A més, jornades bianuals organitzades per Frontex/EBCG compten amb la participació de la indústria d’armes, la qual ha aconseguit obtenir 316 milions d'euros destinats a la recerca en temes de seguretat, establint així l'agenda per a la recerca, desen- volupant-la i, moltes vegades, beneficiant-se dels contractes resultants.

Seguir leyendo »

A la guerra de Síria, Europa no pot seguir jugant amb foc

Columnes de fum gris s'eleven sobre després d'un bombardeig a Síria.

Hi ha un sentiment molt profund en molts combatents i ex combatents siris, i també als països veïns de Síria que comparteixen el desig de veure-la lliure: “ Si ho veus com una guerra, és un problema, l’Assad ho veu com una guerra i els siris com una revolució. Si ho veus com una guerra, no estàs amb el poble, estàs amb el seu opressor” – em diu un periodista marroquí durant la seva estada a Síria amb diferents grups opositors al règim. Afegeix, també, “ armes si, però per als grups adequats; és a dir, l’Exèrcit Lliure de Síria”. Sobre aquest últim punto hi tornarem després; ja que aquest és un discurs que també està calant a gran part de les nostres ments, ja militaritzades.

El SIPRI ens indica els paràmetres elaborats per l’Uppsala Conflict Data Program (UCDP) de la Universitat d’Uppsala per donar una definició de guerra. La defineix com un “conflicte armat major” en un territori i en el que es fa ús de les armes entre les forces militars de dues parts, de les quals al menys una és el govern d’un estat. El cas sirià compleix totes les característiques –més enllà del nombre de morts- per a que sigui considerada com una guerra segons el reconeixement internacional: ferits, desplaçats interns, refugiats, destrucció d’infraestructures, de sistemes polítics, econòmics i socials, abusos sexuals i violacions. En aquesta guerra (civil i amb caire internacional) totes les parts que intervenen en ella comparteixen una mateixa lògica perversa; ja que tots sabem que gent innocent, sobre tot dones i nens, i que la destrucció d’escoles i hospitals es converteixen en objectius d’intimidació per a que cada bàndol mostri el seu poder militar i sembrar així el terror.       

Respecte a si existeix un grup adequat en una guerra, aquí esta Al Qaeda per demostrar-nos que no es pot armar a un grup rebel i esperar que no passi res. I en el cas de Síria ho ha arguments suficients com per pensar que la historia es propensa a repetir-se. Pot haver-hi alguns que, tenint causes nobles, hagin vist que no els hi ha quedat més remei que utilitzar les armes per a respondre a l’escalada de violència que els envolta. Però, en tot cas, aquests a Síria són pocs i potser tampoc sigui la millor opció.

Seguir leyendo »

Els tres cicles destructius

Diverses dones caminen entre les restes d'un col·legi comunitari bombardejat per la coalició àrab liderada per Aràbia Saudita en Saná (Iemen)

Aquests dies, el filòsof Yves Charles Zarka ha estat a Barcelona. Zarka explica que la nostra relació originària amb la Terra no és ni de bon tros d'apropiació, sinó de pertinença. Diu que el principi de inapropiabilidad de la Terra és un principi de responsabilitat envers la humanitat i el món viu en conjunt, i defensa el cosmopolitisme com a contrari a la globalització, perquè la globalització que coneixem, la que veiem, no és més que l'expansió de l'apropiació, la llei del benefici, la llei de la sobreexplotació i la llei de la injustícia. El cosmopolitisme, en canvi, entén que tracta de considerar la pertinença de la humanitat a la Terra, en un món comú.

Aquesta assimilació que Zarka fa entre globalització, apropiació, sobre-explotació i injustícia no és llunyana a les teories de Christian Laval i Pierre Dardot sobre la tragèdia de la propietat i la terrible lògica de la depredació. Som part del món, d'alguna cosa que no ens pertany i que hauríem de cuidar, però preferim no pensar-hi perquè la via fàcil és deixar-nos portar per la cobdícia i la il·lusió de poder. Hem creat cicles destructius que creixen en espiral, que estan fent saltar moltes alarmes i que poden destruir moltíssimes vides durant les properes dècades. Cito breument tres d’aquests cicles:

El cicle econòmic-militar genera dinàmiques polítiques i econòmiques que són ideals per a qui n’obté beneficis. És un cicle en el qual l'anomenada economia de defensa es tradueix en el gran negoci de la guerra, amb molt bona rendibilitat per a uns pocs. Els pressupostos públics s'empren en la fabricació d'armes que després es venen a països de zones en conflicte, amb importants beneficis per a tots els actors del complex militar-industrial de la majoria de països desenvolupats. Només un exemple: Bèlgica, que ara ens és presentada com a refugi de terroristes, és un dels majors fabricants i exportadors europeus d'armes. Els beneficis del cicle econòmic-militar es construeixen cada dia sobre la mort i destrucció de poblacions civils indefenses, promovent a més un estat continu de militarització que soscava dia a dia la democràcia i l'Estat de dret.

Seguir leyendo »

Què passa a l’Alt Karabakh? 10 claus per entendre l'escalada del conflicte

Voluntaris armenis reben uniformes i armes per unir-se a l'exèrcit d'autodefensa de Nagorno-Karabaj en Yerevan, Armènia. EFE

Tambors de guerra ressonen al Caucas Sud. Els ecos de l'esfondrament de l'URSS tornen a deixar-se sentir, com ja ha passat en diferents ocasions durant l'última dècada, a Abkhàzia, Ossètia del Sud, Crimea o el Donbass.

Conflicte oblidat per excel·lència, el de l'Alt Karabakh és un cas que, per la seva singularitat, ubicació geogràfica i complexitat, requereix un anàlisi pausat i amb perspectiva històrica, per tal de comprendre les arrels de la confrontació, la gravetat de la situació actual i les seves possibles conseqüències.

Els fets de l'abril . La matinada de dissabte dia 2 d'abril tropes àzeris llancen una ofensiva contra la zona nord del Karabakh, utilitzant tàctiques de guerra llampec per intentar capturar territori i pobles al llarg del front dins de la zona controlada pels armenis . Es tracta d'una ofensiva que per primera vegada va més enllà de la lògica de "ull per ull" que ha vingut marcat els enfrontaments que s'han donat durant els últims 22 anys en la línia de front -especialment el 2014 i 2015 - des del alto el foc de 1994.

Seguir leyendo »

Augmenta despesa militar mundial, també la d’Espanya

Vista d'infants de marina nord-americanes.

Segons l'últim Informe del SIPRI, el Centre d’Estudis d’Estocolm, al qual recorrem per conèixer la marxa del militarisme en el món, la despesa militar mundial durant l'any 2015 ha augmentat en termes reals un 1% respecte a 2014, arribant a la xifra d'1,7 bilions de dòlars. Aquest augment marca un canvi de tendència en la despesa militar mundial, però no és cap sorpresa, malgrat feia quatre anys consecutius de descens, des de 2011. Això és degut als canvis se s’estan produint en la geoestratègia mundial, amb un desplaçament de la geopolítica cap al Sud-est asiàtic, on Xina i Índia estan augmentant de forma considerable la seva despesa militar per reforçar el control marítim de la zona, mentre que els Estats Units per neutralitzar especialment a Xina fa el mateix, concentra un gran desplegament militar per ajudar els seus aliats en la regió.

 Per zones geogràfiques l'increment més important ha tingut lloc a l’Europa central i oriental on la despesa va créixer un 13%, a Àsia un 5,4%, Oceania un 7,7% i Proper Orient un 4,1%.

 Els països que més han augmentat la despesa militar han estat: Rússia amb un 7,5%; la segueix Xina amb un 7,4%, encara que en menor proporció que en anys anteriors on va aconseguir els dos dígits; el tercer és Aràbia Saudita un 5,7%. En canvi, continua disminuint la despesa militar a Amèrica del Nord i Europa occidental. Els EUA van reduir la despesa en un 2,4%, i Europa occidental un 1,3%. Aquest descens es ve produint des de l'any 2009, producte de l'arribada de la crisi econòmica global, que ha afectat especialment als països del bloc occidental.

Seguir leyendo »

Diner de sang asiàtica a Europa

Moneda d'un euro alemany, en Kaufbeuren (Alemanya).

D’on vénen les nostres monedes d’euro? Ja que paguem cada dia amb elles, aquesta no és una pregunta en la que s’hi pensa immediatament. Tanmateix, hi ha una història al seu darrere.

El dia 24 de març, el programa de televisió holandès Keuringsdienst Van Waarde (KVW) va retransmetre un episodi sobre el tema i va arribar a una conclusió bastant inquietant.

La companyia sudcoreana Poongsan Corporation, que també fabrica bombes de dispersió, produeix gran part dels cospells de l’euro, la qual cosa significa que els seus socis comercials europeus indirectament contribueixen a la producció d’aquestes bombes que estan prohibides per una convenció internacional.

Seguir leyendo »