eldiario.es

Menú

Jordi Martí: "Cal guanyar amb els ciutadans el que es perd als consells nacionals"

    El president del Grup Municipal Socialista de Barcelona, Jordi Martí, dóna suport a Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura i es postula com el ‘candidat rebel’ en les primàries socialistes a la capital catalana

    L’aspirant a alcalde veu lògic que els catalans "vulguin fer les maletes" mentre el Govern del PP està fent un "retrocés a les cavernes" i demana valentia a PSC i PSOE

    - PUBLICIDAD -
    El líder del Grupo Municipal Socialista y candidato a las primarias, Jordi Martí.

    El líder del Grup Municipal Socialista i candidato a les primàries, Jordi Martí./ Foto: Ana Inés Falcone

    Jordi Martí (Barcelona, 1965) acaba de signar l’acte de suport als tres diputats crítics del PSC. Ferm defensor del dret a decidir i radicalment crític amb la gestió de la crisi per part dels governs d’esquerres, s’ho juga tot en base a l’autocrítica i a la versió més flexible dels socialistes en l’eix nacional. El 29 de març, Barcelona podria ser clau per determinar l’accent que caracteritzarà el PSC del futur en unes primàries obertes -sense precedents a Espanya- on la militància no tindrà l’última paraula. Podrà votar tota la ciutadania major de 16 anys i empadronada a la capital catalana.

    Ha donat suport als tres diputats díscols. Se sent identificat?

    Sé el que significa saltar-se la jerarquia. Tot el que facin els crítics em sembla més que respectable. Avui, si volem salvar el PSC, ens cal valentia.

    Quin és el PSC que ens hem de creure?

    Doncs el que sempre ha tingut un paper fonamental en aquesta qüestió. El que ha estat garant de que el país no es tranqués, sent capaç d’unir sectors populars amb altres de més catalanitzats. Penso sincerament que si ens quedem al marge d’aquest procés ens situarem a les antípodes del catalanisme polític que ha representat el PSC a Catalunya.

    La pregunta sobre la consulta el representa, segons ha manifestat. Què respondria exactament?

    A la primera pregunta, indiscutiblement un ‘sí’. Pel que fa a la segona, depèn d’Espanya. Crec que l’Estat ha de moure fitxa. Molta gent diu que aquest és el conflicte català i jo crec que el que tenim davant és una ciris de cavall a l’estat espanyol. Les paraules del Rei aquest Nadal són la metàfora màxima de quan un estat s’està començant a desmembrar. La justícia no va, el Govern del Partit Popular està fent un retrocés a les cavernes amb lleis com la de l’avortament...

    I si això continua així?

    Doncs seria lògic que els catalans no volguessin estar enganxats a un estat que no funciona. L’independentisme sempre ha crescut quan a Espanya ha crescut la crisi. És quan els règims espanyols trontollen que aquí volem fer les maletes.

    Veu els seus companys del PSOE defensant el dret a decidir algun dia?

    No s’atreveixen a donar aquest pas. Amb tots els meus respectes i afectes amb el Rubalcaba, qui em sembla un personatge amb un cap molt fi, però no s’atreveix. Penso que molts espanyols ho estan esperant i que caldria fer més pedagogia sobre el federalisme, l’opció d’estat que més connecta amb la millor tradició republicana i amb la lluita per les llibertats.  

    No és ingenu esperar un gest del PSOE en aquest sentit?

    Jo l’espero. I l’esperaria encara que Catalunya fos independent. Si alguna persona creu que una Catalunya independent pot anar bé amb una Espanya que s’ensorra és que no sap en quin món viu. No es pot anar amunt amb un entorn geogràfic que va avall. Inclòs en el cas que la consulta prosperés i Catalunya acabés tenint un estat, seria partidari de seguir participant d’alguna manera en la governança d’Espanya. No ens podem quedar al marge del què està passant, per exemple, en els casos valencià o a balear, que representen l’ensorrament més salvatge d’Espanya. A mi m’amoïna què un expresident de Les Balears estigui a punt d’entrar a la presó. Imaginar que serem el país de la Gàl·lia de l’Astèrix defensant-nos dels romans que ens envolten és una imatge tant falsa com creure que Rajoy es farà federalista.

    IU sí que ha donat suport al dret a decidir.

    Té poc valor. Depèn de quina força política representes tens més amplada de banda. La valentia seria que ho fes el principal partit de l’esquerra a Espanya, com ho segueix sent el PSOE. Això sí que posaria la llum al final del túnel de la crisi espanyola.

    Hi ha qui creu que, en un panorama tant polaritzat, un partit que no estava ni a la Via Catalana ni a la manifestació unionista del 12-O, està condemnat a desaparèixer. Ho comparteix?

    Sóc dels que creuen que els partits són instruments. És a dir, no cal sacralitzar. Si al PSC no li van bé les coses, el país s’inventarà altres maneres de que les esquerres puguin tenir representació. I ho diu un militant de fa 20 anys que li té un afecte immens al partit.

    El líder del Grupo Municipal Socialista y candidato a las primarias, Jordi Martí.

    Jordi Martí, al seu despatx. / Foto: Ana Inés Falcone


    Anem a Barcelona, on vostè se la juga en unes primàries obertes. És l’última oportunitat per redreçar el rumb?

    Sí. En un moment en què el partit està dividit, fer unes primàries obertes és donar tota la capacitat de decisió al teu espai electoral. Cal guanyar amb els ciutadans el que es perd als consells nacionals. I cal, també, reconèixer-li a la Federació del PSC de Barcelona la valentia en aquesta qüestió. Si el PSC ha de renéixer, ho començarà a fer a Barcelona, que és on es va inventar el socialisme.

    Què el diferencia de la resta d’aspirants?

    Suo molta ciutat. Per ser alcalde de Barcelona, la ciutat ha de ser la teva dèria. En el meu cas ha estat així des de dins, però també des de fora de la política.

    Sosté que, en política, el més correcte hauria de ser entrar per tornar a sortir.

    Sempre he tingut un peu a fora. M'ajuda a mantenir una certa vivacitat en la meva activitat institucional. De jove era més revolucionari, amb el temps he comprovat que les verdaderes revolucions es fan amb passes petites. L'altra revolució l'esperes però no arriba mai. L'esquerra reformista és el meu espai, però sense perdre l’actitud crítica.

    En l’esquerra reformista de la que parla, com a mínim al PSOE, hem vist força casos de portes giratòries. Noms gens menyspreables com els de González, Salgado...

    Hem viscut massa casos de companys que després de la política han trobat la manera de tenir uns ingressos infinitament superiors a la mitjana del país. Hem arribat al punt en què personatges als que jo he tingut sincera admiració, com Felipe González, ens generen certa frustració.

    Una frustració que arriba a la gent. El PSC ha perdut tota la sintonia amb el carrer...

    Ens veuen com un partit d’establishment. I, en part, arrosseguem certa responsabilitat de molts fenòmens que patim ara. Som els que administràvem el Ministeri d'Habitatge quan s’aprovava la llei que permet els desnonaments. Ens vam creure l’onada econòmica que ens deia que ho tindríem tot pagat. Cap socialdemocràcia europea va alertar de que creixia la desigualtat. Tampoc ho vam fer a Barcelona. Per tant, el primer que ens cal és molta autocrítica.

    La part positiva és que la societat s’ha organitzat i ara diversos col·lectius els apreten.

    Durant els anys 80 i 90 semblava que vivíem en l’oasi català. Molts moviment veïnals havien entrat a l’administració a través dels partits d’esquerres i van quedar abduïts. Molts líders dels moviments socials van marxar perquè no hi havia manera de ser alternatius de veritat. Ara això ha canviat i Barcelona torna a ser la ‘Rosa de Foc’ i és que en una democràcia és fonamental que hi hagi moviments que empenyin. En el cas de la PAH, per exemple, no m’obsessiona haver d’estar d’acord en tot, però la vull i cal que existeixi. Són els únics que han ubicat el debat sobre l’habitatge com una prioritat de l’agenda política.

    Què ha fet millor i pitjor CiU a Barcelona?

    La remodelació del Mercat de Sant Antoni o la línia octogonal de la xarxa d’autobusos estan molt bé, però ja les havíem iniciat nosaltres. Potser destacaria l’exemplaritat de la transició entre un govern i l’altre. El pitjor, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, la nova normativa de terrasses, però sobretot la distribució de les inversions. Trias premia la Barcelona que funciona per davant de la que pateix, de la que viu amb més cruesa la crisi. S’ha invertit a la part alta del carrer Balmes, a la Rambla Catalunya, al Passeig de Gràcia... Vivim en una ciutat dual. Abans, quan estaven en creixement, tothom anava amunt i, si anàvem en decadència, tothom anava avall. La característica del segle XXI és que tenim ciutats enormement exitoses, com Barcelona, però que en el seu interior amaguen entorns degradats.

    El PSC ha reconegut prou la figura de Maragall?

    El Pasqual és l’únic líder significatiu del PSC en 32 anys d’història. Un referent indiscutible a Catalunya, Espanya i Europa. No comprenc com es pot acabar malament amb un icona així. Uns vam firmar l’acte de fundació del partit, però qui va aconseguir que la gent entengués el PSC va ser el Pasqual. Mai li estarem prou agraïts.

    Amb tot el què està passant amb els companys que pensen similar a com ho fa vostè, es veu com alcalde?

    A mi no m’importaria tenir un alcalde de Barcelona més o menys partidari de la fer la consulta o d’una resposta sí/sí/ o sí/no. El que voldria és que tingués la ciutat al cap i un bon projecte per millorar els barris i reduir les desigualtats. No tinc cap dubte que serè alcalde.  

    - PUBLICIDAD -

    Comentar

    Enviar comentario

    Enviar Comentario

    Comentarios

    Ordenar por: Relevancia | Fecha