Opinión y blogs

eldiario.es

El Shock Catafilàctic

La nostra terra és redimida. El gran moment és arribat. Fora els ultratges. Lluny la mentida

A la vida d’un servidor, un parell de coses li han portat problemes de forma persistent. Son els gintònics i l’optimisme. El primer dels factors avui dia es troba absolutament hipsteritzat i barcelonitzat i qualsevol passarell es vanta de beure'n un, fins i tot amb verdures, pilota i carn d’olla. L’optimisme, però, encara és una malura secreta vergonyant i profundament anticatalana.

Per això, fer un text optimista sobre dia negre del Procés, sobre el gran shock catafilàctic, la diada de la al·lèrgia catalana, el jorn del rampell i el renec, pot semblar una inadmissible frivolitat “antiprocessal” (contra el Procés, vull dir). I si així encara pensa el lector, hauré de tornar a la meu problema número u.

Seguir leyendo »

Catalans, cap a Can Brians!

Va ser després de veure a lliçó de serenor democràtica, de temple, d' hidalguía que van tenir Sánchez "la niña feliz" Camacho i la seva colla de periodistes de món i de gent d’ordre. Va ser després d’aquesta epifania de #spanishdemocracy que ho vaig tenir clar: Avui mateix em poso a desobeir la llei espanyola. A saco. A tope. Com vulguin. En part per patriotisme d’aquest que em van inocular a l'escola franquista on vaig estudiar i en part per egoisme perquè si m’empresonen el primer podré escollir a Can Brians la llitera de dalt, que és la que mola.

Deia el gran jurista castellà del segle XVI Francisco Suárez en el seu De Legibus que “ Solamente puede llamarse ley la que es medida de la rectitud sin más y, consiguientemente, sólo la que es regla recta y honesta”. És obvi que ens trobem en un cas en el qual se'ns imposa una llei que ni és recta i que d’honestatat no en té cap.

Els catalans tenim, doncs, dret a desobeir. De fet, desobeir és un vell dret català, i sovint l’únic que se’ns ha reconegut: Tancament de caixes, revoltes de quintes, La Canadenca i, és clar, el setge de 1714. El procés deixa a partir d’avui de ser una festa familiar. És una cosa d’adults amb drets polítics. És un tema de consciència i responsabilitat. Del Setembre alegre passem l'octubre seriós.

Seguir leyendo »

La Patum de Girona

El dissabte 12 Girona va ser el centre mundial del sector de la independència. Si Barcelona te aquell congrés del mòbil, Girona va tindre el bo i millor en smart-indepes. O sigui: la fira Estelània, Carme Forcadell, els anomenats Líders del Sí i (aquí és on entra un servidor), una mena de Mundial paral·lel d’escriptors independentistes. Tot sota l'explícit nom de: Jornades Catalunya vol viure en Llibertat i amb Dignitat. Els companys de El punt Avui organitzaven l’aplec i la cosa, crec, va anar força bé.

Arribem a Girona en tren amb David Fernández, de la CUP, i en Pere Macias, que insisteix en què tots hem de protegir al president davant els atacs finals dels borbònics. Ja a l'Auditori de Girona, una seixantena d'autors ens apleguem sota unes reproduccions ampliades de les portades dels nostres llibres que pengen d’una paret com si fossin quadres. És la nova National Gallery. El professor Joan Francesc Mira ens imparteix una ponència de les seves. Erudita, divertida i amb aquest punt seu tan envejable entre la distància irònica i l’entusiasme. Parla després en Mascarell. Una mica llarg i confús però vaja. A la sala del costat l’ambient es totalment diferent. Carme Forcadell ha aplegat el poble sobirà més entusiasta. Ens fem una foto i ens donen uns tiquets per la Firatast, una fira gastronòmica prou variada i gustosa. Bé, tot molt bé.

Unes jornades per la llibertat que tenen, o almenys així ho espero, gust de fi de curs. Però no d’un curs qualsevol. El fi de curs de segon de batxillerat, posem per cas, quan has d’escollir quina carrera faràs la tardor següent. Era un fi de curs d’any de selectivitat. De no retorn.

Seguir leyendo »

Multireferèndum

Sempre que puc, en aquests actes públics que sovintejo d’un any ençà, utilitzo una metàfora. Ja em diran què els sembla. Per parlar de la diferència entre ser una autonomia com ara i ser sobirans com aspirem, els dic que la diferència entre autonomia i sobirania és la mateixa que hi ha entre tenir disset anys o divuit. Sembla molt poca cosa però, de fet, és la diferència entre ser un nen i un adult en termes legals. Un menor, un noi  amb autonomia, pot viure la ficció de la llibertat. Si té uns pares prou liberals o despreocupats, pot arribar de matinada, tenir tele al quarto, portar noies a casa i fins i tot fer-se una cervesa amb el pare. Però la llibertat veritable, la que deriva de la sobirania, no la té. No pot muntar una empresa, casar-se i sobretot, no pot fugir de casa sense consentiment perquè la Hemetèrita, que deia en Chiquito, retornaria al marrec a la disciplina constitucional de la indissoluble unitat de la família.

O dit d’una altre manera, als menors, a les autonomies, se les tracta amb condescendència, potser amb generositat si es porten bé com en Monago però mai amb justícia i igualtat donat que son ens “inferiors”. L'única manera de ser respectat és ser adult. Ser sobirà.

Doncs aquesta metàfora m’ha vingut al cap desprÉs, això sí, d’uns minuts de malediccions i renecs, en conèixer la notícia de que la Junta Electoral Central prohibís la instal·lació d’urnes als companys de la campanya pel Multireferèndum.

Seguir leyendo »

Einstein i el procés

Hola,

Diumenge al vespre vaig anar a l’Escola Industrial. En Lluís Pla, cap d’estudis del CMU Ramon Llull, m’havia convidat per fer una xerrada a tres sobre el daxonsis. Els altres ponents, col·legues de molta volada, eren l’Ignasi Aragay i l’Enric Juliana.

Era la segona vagada que en Pla en convocava. La primera va ser per xerrar sobre el meu llibre Posteconomia i va ser molt agradable tot i que vaig descobrir una cosa inquietant. Per tal de saber quins alumnes havien assistit a la xerrada a la porta hi havia un detector de grapes digitals, dit així, pel boc gros. Un estri biopolític, que en deia en Foucault. A mi en va fer una mica de basarda però l’amenitat de l’acte m’ho va fer oblidar.

Seguir leyendo »