Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Un servidor es de esos del procés. Quiero decir que estoy metido tal y como se suelen meter los periodistas en los procesos políticos de todo tipo. Con entusiasmo vital pero con una inevitable distancia intelectual que el oficio lleva incorporada.

Este blog es pues el relato de estos meses de participación política con ojos de periodista. No se preocupen que sí se puede hacer. Muchos periodistas en la historia han tomado partido sin que eso fuera (necesariamente) una pérdida de su objetividad o de su capacidad de análisis. Pienso en Gaziel o Pla, colaboradores estrechos de Cambó. O en George Orwell o Hemingway que nunca trataron de explicar la Guerra Civil desde ambos bandos sino que escribieron y lucharon en defensa de uno.

Ahora que ya me he comparado con los grandes, ya puedo volver a la realidad. Para que ustedes se hagan una idea general de mi posición, soy miembro numerario de la ANC, participo activamente en la asociación Súmate y, de vez en cuando, los amigos de la CUP tienen la paciencia y la misericordia de invitarme a hablar en sus actos. El retrato, bastante nítido, pretende ser sólo el marco en el que se desarrollarán las crónicas que, no necesariamente, tratarán de las entidades antes citadas.

El momento es histórico, no hay duda. Y un servidor desde la modestia de su crónica personal aspira al menos a traer reflexiones y experiencias para todos aquellos que lo viven intensamente, de manera distante o como un estorbo que estorba toda discusión política.

Espero no causar más molestias que beneficios con las crónicas que, de aquí hasta el nueve de noviembre (y más allá), tengo la intención de ofrecerles.

Einstein i el procés

Antonio Baños

Hola,

Diumenge al vespre vaig anar a l’Escola Industrial. En Lluís Pla, cap d’estudis del CMU Ramon Llull, m’havia convidat per fer una xerrada a tres sobre el daxonsis. Els altres ponents, col·legues de molta volada, eren l’Ignasi Aragay i l’Enric Juliana.

Era la segona vagada que en Pla en convocava. La primera va ser per xerrar sobre el meu llibre Posteconomia i va ser molt agradable tot i que vaig descobrir una cosa inquietant. Per tal de saber quins alumnes havien assistit a la xerrada a la porta hi havia un detector de grapes digitals, dit així, pel boc gros. Un estri biopolític, que en deia en Foucault. A mi en va fer una mica de basarda però l’amenitat de l’acte m’ho va fer oblidar.

Ahir vàrem pontificar a la capella de l’Edifici Ramon Llull, obra tardana de la Mancomunitat i dissenyada per en Rubió Vellver com a homentage a l’arc parabòlic. Una doble metàfora (capella i paràbola) d’allò mes escaient.

Per a mi va ser un plaer escoltar el sempre italianitzant anàlisi d’en Juliana i l’enraonament sòlidament català de l'Aragay. Com que es tracta d’un Col·legi Major, el nostre públic (mitja entrada) contenia en el seu si un grup actiu de balears que van fer preguntes força complicades. Un d’ells ens va explicar que, allà pels anys 80, fins i tot el president balear Canyelles es va plantejar això de la declaració unilateral d’independència... de les Illes. Sorprenent.

Sempre que passo o entro a l’Escola Industrial ve al meu cap un episodi de la petita història catalana que a mi sempre (i no em preguntin per què) m’ha fascinat. Es tracta de la visita d’Albert Einstein a Catalunya l’any 1923 i, en concret, la seva conferència a la mateixa Escola Industrial.

Vaig pensar molt en l’Einstein ahir nit. Perquè la política, així en general i la catalana en particular, és potser de les ciències d’avui en dia mes arrapades a la física newtoniana. En política hi conta molt l’inèrcia i també la fricció. És un joc de forces que es complementen o s’anulen. Per això l'explicació newtoniana del procés català és tant difícil. A la dinàmica de força popular i democràtica, d’un bàndol, se n'hi oposa una similar basada en la contingència estatal i la massa absoluta de l’estatu quo. Fer càlculs sobre quines forçes són les resultants de tot plegat és feina d’en Juliana, que va obrir el seu ventall de possibilitats i perspectives amb una eficàcia i contundència pròpies d’un mandarí xines. I te raó el director adjunt de La Vanguardia quan valora els pesos i resistències de tot plegat.

Però a vegades la política es comporta com un element quàntic: fa salts inesperats de rang i quantitat. Opera en direccions oposades i simultànies i, com ja va preveure Heisemberg, en ser observada canvia el seu comportament.

El procés català, amb la seva faisó clàssica de politges, corretges i tibament de cordes, té una gran vibració feta d’incertesa. Com aquell gat de l’hipotètic experiment d’en Schrodinger, el procés pot estar mort i viu al mateix temps. Pot guanyar i perdre en una mateixa situació.

Quan Einstein era a Barcelona estava amoïnat. Era, salvant les distàncies, com el president Mas. Ell havia engegat la revolució que va acabar amb la física clàssica però detestava les conclusions aleatòries i imprevistes a les quals anava arribant la física quàntica. “Déu no juga als daus”, li va etzibar a Niels Bohr a la conferència Solvay de l’any 27. “Deixi de dir-li a déu què ha de fer amb els seus daus”, va ser la resposta del físic danès.

Incertesa és una paraula que jo trobo alegre però que no agrada gaire en política.

A la conferència d’Einstein a l'Escola Industrial hi va anar en Josep Maria de Segarra com a periodista. Sense entendre'n ni un borrall en va fer una crònica admirable, del no-res. Mirin: “És cosa molt humana conservar records dels grans homes; a Dresden vaig veure unes pantufles que n’haurien donat dos rals i eren tingudes com una relíquia perquè abrigaren un dia els peus d’Emmanuel Kant. Doncs bé, jo quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt de la tela negra enllustrada, el meu cor m’impulsava a dir-li: 'Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altre pissarra'”.

I ja que parlem de les pantufles de Kant, l’Ignasi Aragay va citar ahir el filòsof alemany com a exemple del “gir copernicà” que suposa el procés dins el catalanisme. Aragay sosté que, fins ara, l’objecte era el centre del catalanisme (autonomia, estatut, pacte fiscal...) i que ara, tal i com va fer Kant, el subjecte, el mateix cos sobirà, és el centre i fi de la discussió.

Com veuen, molta ciència entre homes de lletres. Potser enlloc del tronat exemple decimonònic del “xoc de trens” hauríem d’implantar el de l’accelerador de partícules. Al menys allà les col·lisions son de profit i creen noves partícules.

Einstein va marxar de Catalunya amb molts discos de música catalana que va escoltar tota la vida. Diuen que va recomanar a en Campalans que abandonessin la paraula nacionalisme perquè feia lleig a toda Europa i ens aferressim al catalanisme. I fins i tot diuen que es va emprenyar amb Marie Curie sobre els drets de les nacions sense estat per la Katalanischefrage. La qüestió catalana, que en deia ell.

Vàrem plegar tard però satisfets. Els maons aixecats per la Mancomunitat restaven solemnes. Un vitrall insòlit dibuixa tres figures insòlites: Balmes a l'esquerra, Monturiol a la dreta i, com a tercera via, l’efigie mes gran d’en Llull. Encapçalant la portalada, una paraula: Pax. Bona nit. Aragay se’n va en bicicleta, Juliana torna a la redacció i jo agafo un taxi.

Sobre este blog

Un servidor es de esos del procés. Quiero decir que estoy metido tal y como se suelen meter los periodistas en los procesos políticos de todo tipo. Con entusiasmo vital pero con una inevitable distancia intelectual que el oficio lleva incorporada.

Este blog es pues el relato de estos meses de participación política con ojos de periodista. No se preocupen que sí se puede hacer. Muchos periodistas en la historia han tomado partido sin que eso fuera (necesariamente) una pérdida de su objetividad o de su capacidad de análisis. Pienso en Gaziel o Pla, colaboradores estrechos de Cambó. O en George Orwell o Hemingway que nunca trataron de explicar la Guerra Civil desde ambos bandos sino que escribieron y lucharon en defensa de uno.

Ahora que ya me he comparado con los grandes, ya puedo volver a la realidad. Para que ustedes se hagan una idea general de mi posición, soy miembro numerario de la ANC, participo activamente en la asociación Súmate y, de vez en cuando, los amigos de la CUP tienen la paciencia y la misericordia de invitarme a hablar en sus actos. El retrato, bastante nítido, pretende ser sólo el marco en el que se desarrollarán las crónicas que, no necesariamente, tratarán de las entidades antes citadas.

El momento es histórico, no hay duda. Y un servidor desde la modestia de su crónica personal aspira al menos a traer reflexiones y experiencias para todos aquellos que lo viven intensamente, de manera distante o como un estorbo que estorba toda discusión política.

Espero no causar más molestias que beneficios con las crónicas que, de aquí hasta el nueve de noviembre (y más allá), tengo la intención de ofrecerles.

Etiquetas
stats