El repte de construir un moviment LGTBI que no sigui només gai

40 anys després d'haver compartit per la Rambla de Barcelona la primera manifestació gai de l'Estat com a membres del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), Josep Maria Raduà li pregunta a Maria Giralt si recorda perquè les lesbianes van marxar del FAGC. Ella, que va posar en marxa el primer grup de lesbianes que es creava dins d'una organització gai, triga en recordar el detonant, però després d’una hora de conversa hi cau: “El punt d’inflexió que ens va fer marxar, quan vam dir que ja no hi havia res a fer al FAGC, va ser quan en una reunió d’un centenar de persones algú que citava Lacan ens va arribar a dir que en realitat les lesbianes teníem una polla petita”.

El moviment llavors homosexual i avui LGTBI sempre ha tingut el repte de donar espai a veus i reivindicacions que no siguin només gais. El primer símptoma ja es veia en la primera manifestació convocada pel FAGC, quan es va voler que les persones que trencaven amb el model de masculinitat no tinguessin protagonisme. “Ocaña volia anar davant amb la pancarta, amb les seves peinetes i les seves històries, però algú dels organitzadors li va recomanar ficar-se dins de la massa de la manifestació per no ser la imatge que captessin els fotògrafs i que allò semblés un carnaval”, recorda el dibuixant Nazario Luque. Tot i això, transsexuals i travestis van prendre la pancarta i protagonitzen la foto que va passar a la història.

El moviment en aquell moment volia fugir dels estereotips i mostrar “normalitat”, però pel camí quedaven sense lloc aquelles persones que no encaixaven amb l'estereotip de masculinitat. “Estàvem relegant el maricón de ploma quasi com si fos una segona categoria de maricón, quasi com els heterosexuals ens relegaven a nosaltres”, lamenta Nazario. Sofía Bengoetxea, presidenta del club de crossdressers EnFemme, apunta que “en la respectabilitat que demanava el moviment homosexual no hi cabia la boja, la ploma, la travesti o qui estava fora de la norma”.

En aquest sentit, Empar Pineda, militant feminista lesbiana, assenyala la missogínia present en el moviment gai. “No s’havia fet una reflexió sobre què significava no només la defensa de l’opció sexual, sinó la defensa d’uns valors que requerien autoconsciència, per treure’s els elements de missogínia, i en això es va notar la pèrdua de la presència de lesbis en les organitzacions mixtes”, assegura.

Si bé les lesbianes que van marxar del FAGC es van aplegar al moviment feminista, a on ja sorgien grups propis de lesbianes, les persones trans ho van tenir més difícil per fer-se un lloc. Quan la Coordinadora de Col·lectius per l’Alliberament Gai (CCAG), de caràcter més llibertari, es va escindir del FAGC el 1978 s’hi van incorporar dones trans, que més tard acabarien formant el Col·lectiu de Travestis i Transexuals, amb una història curta. “Algunes trans van començar a escriure a La Pluma, la revista de la CCAG, però al final hi havia un seguit de prioritats que nosaltres consideràvem importants i elles no tant, perquè a més les seves venien molt condicionades perquè eren del món de l’espectacle o prostitutes”, explica Jordi Barceloneta, un dels impulsors de la CCAG.

Molt camí per fer

En 40 anys han canviat moltes coses i l’advocada de l’Observatori Contra l’Homofòbia, Laia Serra, celebra que “amb el temps algunes veus que havien quedat més invisibilitzades estan finalment conquerint espais, les veus de les dones bisexuals i lesbianes s’han posat sobre la taula i les veus de les persones trans també estan emergint amb una força increïble”. Tot i això, els col·lectius reivindiquen que queda molt per fer.

“La gent ja dóna per fet que som visibles i hem assumit molts drets, però en canvi no s’està veient que les lesbianes cada vegada som més invisibles, inclús dins el propi moviment LGTBI, no hi ha portaveus dones, no hi ha grups propis”, lamenta Carme Porta, que va formar part del Grup de Lesbianes Feministes i actualment és assessora d’Igualtat de la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies.

Un moviment trans tardà

La lluita trans ha trigat molts anys en tenir veu. Després de la curta existència del Col·lectiu de Transsexuals i Travestis, no va ser fins el 1992 que es va començar a articular un discurs i unes reivindicacions trans amb el Col·lectiu de Transexuals de Catalunya (CTC). “Ens vam començar a moure per la repressió que patíem amb motiu de les Jocs Olímpics del 1992 i l’assassinat de la transsexual Sònia per part d’uns skinheads al Parc de la Ciutadella, i a partir d’allà vam començar a elaborar una llista de reivindicacions i així neix el col·lectiu, que en aquell moment era molt nombrós, amb molta gent vinculada al món de la prostitució”, explica Beatriz Espejo, fundadora del CTC. Espejo reivindica l’origen de les persones que es mobilitzen pels drets LGTBI, tant en aquell moment com històricament: “és la gent que està fora de l’armari, que és la que vivia de manera menys ortodoxa, i això no ho trobaves en un senyor que està en una oficina”.

Per les persones que viuen al marge, encara avui és difícil trobar el seu lloc. “Hi ha un segrest dels moviments LGTBIQ per part d’un seguit d’identitats de la comoditat, del privilegi, capturades pel capitalisme, que normalment no només són homes, sinó que també són cis, blancs, amb una determinada capacitat econòmica”, critica Brigitte Vasallo, activista feminista antirracista.

El pes dels estereotips de gènere

En aquest context el model clàssic de masculinitat pesa sobre el model preponderant d’home gai, i trobem el que s’anomena plomafòbia en àmbits de relacions homosexuals. “En aplicacions o pàgines de contacte sovint trobes frases que són directament homofòbia i masclisme, per part de persones que hem patit a les nostres carns l’homofòbia i el masclisme”, lamenta Marc Garriga, activista per la diversitat sexual i de gènere, i afegeix que “no és això el que volíem, el moviment LGTBI qüestiona la masculinitat hegemònica”. També a les dones els hi pesa el model de feminitat, i per Vasallo “la ploma és una possibilitat d’ocupar el fet de ser dona, i ser una dona d’aquesta manera, i a més donar-nos una visibilitat que és constant i reivindicar-nos com la dissidència política a peu de carrer”.

Montse Pineda, de l’ONG Creación Positiva, d’atenció a les persones amb VIH, va més enllà de la crítica a quines són les veus més visibles i assegura que “la lluita LGTBI no és revolucionària”. “Està tenyida de classe social i de comoditat, de la mateixa manera que ho estava fa 40 anys”, explica. “El que és realment revolucionari no és que algunes deconstruïm el gènere, sinó que tothom pugui reflexionar sobre quin és el paper del seu cos, sobre la seva opció sexual, però també sobre les seves opcions de vida”, afegeix.

En aquest sentit, Miquel Missé, impulsor de l’Espai Trans, fa una mirada al futur: “El repte més important, més enllà de la defensa dels drets, és promoure la diversitat sexual i de gènere com un valor en la nostra societat, i que les persones tinguin experiències sexuals diverses, que puguin ser tan masculines o tan femenines com vulguin i no se n’hagin d’amagar”. “Aquest és l’objectiu i la utopia, i clarament va molt més enllà de la gent LGTB, és un repte on hem d’incorporar els nostres companys i companyes heterosexuals i cissexuals”, conclou.

Aquest reportatge s'ha realitzat en el marc del projecte El Fil Rosa.El Fil Rosa