Opinión y blogs

eldiario.es

Governar per a tots

Foto: ENRIC CATALÀ

La victòria de Barcelona en Comú és un fet que va més enllà d'un recompte electoral.  La diferència de vots en les urnes presenta la mateixa Barcelona dual de sempre i en aquest sentit Ada Colau va prendre nota en el seu discurs en parlar de practicar el govern des d'una perspectiva on rics i pobres tinguin la mateixa rellevància.  Des d'aquest sentit les seves paraules es podrien enfocar des de l'eterna òptica maragalliana de   La ciutat del perdó  i el seu crit per reconciliar les dues ànimes de la capital catalana darrere del bé comú.

Els conceptes es matisen d'acord amb la seva època.   La divisió de la Setmana Tràgica i l'actual disten per la forma, no pels afectats.   Llavors un 30% de la classe obrera vivia en unes condicions per sota de la mitjana i avui en dia el grup afectat per la mateixa condició és una ciutadania que amb la crisi ha vist com de cop i volta han augmentat les desigualtats.   Els rics acaparen.   Els pobres s'enfonsen encara més en la misèria.

Potser per aquesta disparitat entre dalt i baix és fonamental remarcar que la futura alcaldessa esmenta en cadascuna de les seves intervencions als setanta-tres barris del teixit urbà, bo i sabent de la seva rotunda victòria en els populars i del rebuig generat en els adinerats.   Decidir sense marginar una de les dues esferes serà una de les claus d'èxit, només possible si la candidatura triomfadora aconsegueix uns pactes que proporcionin una estabilitat per a la llarga legislatura on de ben segur una porció del pastís mediàtic dificultarà les coses, i això es produirà en part des de les dues fronteres polítiques que existeixen tant a Barcelona com a Catalunya, límits traçats des d'una doble visió.

Seguir leyendo »

Barcelona demana (i espera) projecte

Barcelona viu somorta i silenciada tractant de sobreviure als efectes de la profunda crisi europea de model econòmic i social. I al mateix temps, la ciutat és l'escenari central del procés d'autodeterminació català, acollint i multiplicant l'energia col·lectiva de la societat catalana que ha decidit no resignar-se sinó, ben al contrari, construir el nou país que ara sap possible.

Aquest és el repte, tornar a ser ciutat lliure, viva, creativa tot assumint un nou rol que, de fet, ve de molt lluny: el de seu principal d'una nació orgullosa i una cultura vella que volen ser actors implicats i coresponsables de l'Europa que també demana nou impuls i construcció democratica.

Barcelona no es deixa manar. Les grans ciutats poden ser gestionades, millor o pitjor, o bé governades amb un rumb definit i un projecte entès i compartit, però en cap cas "manades" contra la voluntat dels seus ciutadans conscients. En els últims anys, Barcelona ha sigut administrada, mantinguda per la inèrcia acumulada de períodes anteriors, però no ha sabut generar cap impuls creatiu ni, encara menys, obtenir la complicitat social que la greu crisi demanava amb urgència.

Seguir leyendo »

Buidar el centre, expulsar els ciutadans: el cas de la plaça del Duc de Medinaceli

Monument a Galceran Marquet a la plaça Duc de Medinacelli / CC by-sa Canaan (Wikimedia Commons)

“La Promoción se encuentra en la Plaça del Duc de Medinaceli,una de las zonas con más historia y encanto de Barcelona. Con viviendas que cuentan con vistas excepcionales al Port Vell, su localización permite disfrutar del Paseo Marítimo y de la oferta comercial y de ocio del Maremagnum. Descubra los orígenes de Barcelona,paseando por el Barri Gòtic y disfrute de la mejor oferta cultural y gastronómica de la ciudad.Con óptimas comunicaciones viarias y una amplia oferta de transporte público. Tres dormitorios. Dos baños. Parquet. Aire acondicionado. Calefación(sic) a gas. Piscina comunitaria. Disponibilidad de piscinas y trasteros.”

Així resa la promoció d'una famosa companyia immobiliària barcelonina. L'anunci a més de tenir alguna que altra errada mostra com a Barcelona ni la crisi té pietat amb el projecte de desnaturalitzar el centre per augmentar el seu perfil de parc temàtic sense cap consideració per als ciutadans que tota la vida han viscut a la zona.

Algú primmirat podria replicar amb l'argument carrincló consistent en que durant molts segles el carrer Ample va ser l'avinguda més ampla de la ciutat i el primer lloc on es van situar balcons perquè els senyors contemplessin les processons religioses. Fins i tot Don Quijote i Giacomo Casanova tenen històries en els seus racons. Em queixo gratuïtament?

Seguir leyendo »

La 'tricentenarització' del Turó de la Rovira

Torna a obrir-se a les visites, després d'unes obres que s'han perllongat durant diversos mesos, el Turó de la Rovira, situació privilegiada de les bateries antiaèries que van defensar, o almenys van amenaçar -no se sap amb certesa si van arribar a disparar-, a l'aviació franquista durant la Guerra Civil. Situada al barri del Carmel, la zona va acollir durant anys l'assentament barraquista dels Canons, reflex i testimoni del desenvolupament capitalista de la ciutat durant dècades.

Fins a la seva remodelació, fa quatre anys, el Turó era un lloc desconegut per a la gran majoria de barcelonins. Els pocs que visitaven la seva gran esplanada de ciment ho feien amb la intenció de gaudir d'una de les millors panoràmiques de la ciutat, de dur a terme trobades amoroses, cites clandestines, reunions d'amics o, simplement, passejar per un lloc que, en certa mesura incontaminat, exhalava un alè especial. Els que sí que coneixien àmpliament el Turó eren els veïns del Carmel, barri popular i lluitador, que veia que una de les seves zones més oblidades rebia, l'any 2012, el Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà, i com a partir d'aquell moment tot canviava. 

El Premi a la museització del Turó de la Rovira, segons les actes del Jurat, posa l'accent en què l' "espai ha estat recuperat per a la memòria col·lectiva", evocant el seu significat en relació a la Guerra Civil i a l' "assentament d'habitatges autoconstruïts evitant qualsevol besllum de sobreactuació" (sic) i generant, segons la web de l'Ajuntament, un nou espai patrimonial on hi havia "un lloc de la ciutat fins llavors bastant degradat, aïllat i desconegut". 

Seguir leyendo »

Revaloritzar el patrimoni per millorar Barcelona

Quan discutim el model turístic de Barcelona solem queixar-nos d'aspectes denunciables que, des del meu punt de vista, són evidents. Entre ells hi ha la creença en una bombolla que no pot ser eterna basada en una concepció urbana on l'orgia hotelera sembla no tenir fi: exposa els barris i estén la reguera d'un eix cèntric que exclou el ciutadà des de premisses consumistes i de luxe en els nous establiments.
El problema també s'estén amb les Fires i Congressos, com si la capital catalana tingués molt present el lema de l'alcalde Porcioles. Potser, tot i la magnífica façana, no hem avançat tant. Cada dia el carrer em rep amb banderoles que mostren un desmesurat amor propi. L'Ajuntament ven les lloes de la ciutat amb lemes que potencien una marca i ignoren sistemàticament als qui hi viuen. Immersos en el marasme publicitari que ara també, previ pagament, es propaga en les xarxes, poc a poc un sent com augmenta la sensació de viure en una farsa que si triomfa és perquè a molts els agrada viure-hi enganyats o ser-ne personatges. Jo també m'estimo molt Barcelona; però no tinc cap mena de necessitat d'expressar-ho d'una forma naïf que llinda amb el ridícul.

Fa poc Jordi Llovet, gairebé sempre excels, comentava que té poc sentit voler protestar per la negació del cosmopolitisme perquè sempre hem estat provincians. La seva afirmació és encertada, però qui escriu sempre ha cregut en el germen burgès bo que protesta contra la complaença de la seva pròpia classe i mira més enllà del melic i la frontera per millorar el present i establir certes bases per a un futur diferent, que trenqui la monotonia i agiti una bassa seca malgrat els seus dons per les aparences.

En aquest sentit Barcelona sempre presumeix de fer-se amb les grans, i aquesta presumpció la desemmascara quan parlem del turisme, sí. El Consistori i els agents privats que promocionen aquesta falsa bonança que posa al mapa La perla del Mediterrani planifiquen per a rics i alhora observen sense pestanyejar com molts dels nostres visitants són pura carnassa de borratxera, carrers bruts, permissivitat i comiats de solter. El que s'ha dit és només una part del pastís, però tornem al moll de l'assumpte. Volem ser grans? Fixem-nos en els que ho són amb propostes que revaloritzin el que tenim més enllà de quatre tòpics que de tant gastar poden quedar obsolets entre Messi, Gaudí, gastronomies d'estar per casa i l'atractiu del mar, que en ocasions és el morir.

Barcelona és una de les ciutats europees que pitjor exhibeix i informa del seu patrimoni cultural als carrers. Entre les seves deficiències grans hi ha l'escassetat de plaques i la seva nul·la uniformitat. No serveix de res, per exemple, conservar quatre rètols amb els antics districtes i els que permetien l'entrada de carros. Si parlem dels que informen de natalicis i defuncions estem a la cua d'Europa perquè no sabem ni col·locar-los. La placa de la casa del carrer Argenteria on va morir Joan Salvat-Papasseït està col·locada de tal manera que només la poden veure-la les girafes o els que la coneixem. La de l'edifici on va passar Serrat la seva infància és de rajola perquè així les volien als anys vuitanta, com si fossin més populars o folklòriques. Les dels edificis històrics són tan fosques que per llegir-les gairebé has tocar-les, i totes elles són diferents a diferència del que passa a Londres, París o Roma, on la seva uniformitat és exemplar i facilita el coneixement que volen transmetre.

Són poques, i no diré mal avingudes, però sí que és cert que ningú es fixa en elles per la seva ubicació, i el mateix passa amb una infinitat de racons dels que fins al barceloní desconeix la seva transcendència perquè, a més de caminar de pressa i no mirar mai cap amunt, ningú s'ha preocupat per mostrar-los-les. Sí que és cert que en alguns llocs emblemàtics del catalanisme podem saber gestes, virtuts i fins defectes de l'espai i els seus protagonistes, però l'absència d'una sistematització informativa de l'espai, amb rètols in situ per al passejant i apps per a qui així ho desitgi, genera un relat que amaga gran part de la Història de la ciutat, sobretot la que no correspon als interessos dels qui manen.

Per aconseguir el que proposo hauria d'abordar-se la idea des d'una idea de totalitat. Un cas flagrant d'omissió és l'era de l'Anarquisme, quan Barcelona era la rosa de foc. Mantenir algunes xemeneies de cara a la galeria no serveix per quedar en pau. El que van fer aquests homes i dones és digne de ser recordat perquè va implicar una lluita pels drets de tots, just el que ara perdem. Si abandonem l'actualitat i ens centrem en el pretèrit crec que és just recordar tant els seus locals d'oci com els seus llocs de protesta i batalla, de l'Edèn Concert a la Rambla, passeig que d'altra banda té en els seus murs una sobredosi de capes històriques que cau en el pou de l'oblit perquè s'ha convertit en una passarel·la de l'homologació.

Parlo de l'anarquisme i el mateix serviria, des d'aquesta aspiració d'englobar tot el conjunt de vivències que han proporcionat els segles, per a altres efemèrides de caire més llòbrec, des de la llarga nit franquista fins a alguns crims que són un tros més del cos sentimental ciutadà. D'aquesta manera es restituiria l'espai a la seva veritable dimensió de calaix de calaixos, no només com un magnífic experiment de memòria històrica, sinó com a mecanisme de propiciar que tant el turista com el ciutadà adquireixin una consciència més gran d'allò que trepitgen.

Seria desaprofitar els diners en temps de crisi? No, en absolut, perquè impulsar el coneixement monumental i de la quotidianitat passada genera un altre tipus d'espai urbà que adquireix policromia i és més procliu a procurar interaccions, perquè abandona la seva passivitat funcional per despertar des d'una doble vessant. Les cases, els carrers i els detalls guanyen rellevància i el ciutadà, amb o sense interès per allò narrat, en algun moment es pot fixar en l'escrit, i d'aquí sorgirien xerrades entre amics, comentaris breus però precisos, una mostra precisa de com amb poc s'aconsegueix molt.

Gairebé per acabar, perquè això no és cap programa i només són reflexions d'un home que camina molt per Barcelona i observa determinades minúcies significants, crec que sí que s'han donat encerts amb apostes museístiques que potser aclaparen per la quantitat sense desentonar amb la qualitat. És el cas del Museu de les cultures del món o del Disseny HUB, perfecte per ajuntar quatre temàtiques interrelacionades entre si i pensar un bitllet d'ingrés que et permeti tornar qualsevol dia en el termini de sis mesos. Aquesta iniciativa és senzilla i eficaç, com l'entrada gratuïta els primers diumenges de cada mes. En canvi no estaria gens malament crear bons museístics per zones com els que hi ha a disposició per als turistes, que poden comprar la Barcelona Card, que inclou infinits museus, moltes visites i bastant oci per una quantitat que oscil·la entre 45 i 60 euros en funció del nombre de dies. Resultaria molt positiva la creació d'una carta que englobés tots els centres museístics del centre o de Montjuïc, per esmentar dues zones barcelonines que d'haver-se planificat bé podrien ser excepcionals illes de continguts culturals com succeeix sense anar més lluny a Berlín i Viena.

Finalment, ara sí, opino que hauria de remeiar-se altre element que obstaculitza l'accés dels barcelonins a llocs com el Poble Espanyol, la Sagrada Família o la Casa Batlló: tenen preus abusius per als que no estan de vacances. Per què no es gestiona un tiquet reduït per al ciutadà i un altre de major quantia per al turista? L'experiment s'ha provat al Park Güell des d'una altra perspectiva que en realitat s'assembla al que suggereixo, només ha de perfeccionar-se i potser aconseguiríem un teixit urbà molt més complet i empàtic amb el que resideix entre aquests murs. Passar del menyspreu a l'atenció, tant per a la Història que pot palpar com per a qui paga els seus impostos a Barcelona, no costa tant, només és qüestió de pensar menys en el continent i donar veritables oportunitats al contingut, sigui humà, arquitectònic o la crònica de fets que no s'haurien de perdre en la desmemòria voluntària que alguns propugnen per afavorir els seus interessos.

Seguir leyendo »

Qui governarà Barcelona?

El darrer mandat municipal a Barcelona, CiU, amb només 14 regidors, ha governat en solitari amb acords puntuals amb el PP i el PSC. La veritat és que, tot i estar en minoria, l’alcalde Xavier Trias se n’ha sortit prou bé i no ha patit gaire per la dèbil oposició que ha tingut i/o habilitat pactista. Només les problemàtiques socials a Nou Barris i les crisis obertes per la gestió de Can Vies i el turisme li han suposat algun que altre sotrac, però cap d’important des del punt de vista polític.

Trias aspira a ser reelegit com alcalde, però Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, no li posarà fàcil. Probablement, CiU i Barcelona en Comú seran les llistes més votades. Però caldrà veure en quin ordre. Ara per ara és difícil de preveure. Trias perdrà algun regidor i Colau irromprà amb molta força, i no sembla que ni els socialistes de Jaume Collboni, que poden patir un cert descens de vots, ni el PP d’Alberto Fernández, que es podria ressentir de l’entrada de Ciutadans, els hi faran ombra. I què farà ERC, ara liderada per Alfred Bosch? Les darreres enquestes no li són molt propícies, tot i que segurament traurà alguns regidors més dels que té actualment (2), ja que es pot veure beneficiada dels qui votin en clau independentista.

Tot sembla indicar que dels propers comicis a la capital catalana en sortirà un Ajuntament encara més atomitzat que l’actual per l’entrada de la coalició Barcelona en Comú i, segurament, de Ciutadans i la CUP, ara sense representació. Qui guanyi les properes eleccions no ho tindrà gens fàcil per governar i menys de manera estable, és a dir amb el suport de 21 dels 41 regidors, tot i que això dependrà de la suma de forces –podria perfectament passar que dues forces no siguin suficients-- i dels pactes, puntuals o estables, a que es pugui arribar.

Seguir leyendo »

El Déu de la innovació

"La innovació té un link a la felicitat" en un cartell de Barcelona

Al seu famós preàmbul de la Declaració d’Independència dels Estats Units, Thomas Jefferson, un dels Pares Fundadors, assenyalava que Déu havia atorgat als homes –no diu res de les dones–, entre altres coses, tres veritats inalienables: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Els documents inicials de la gran potència americana es troben plens de referències religioses, a més de filosòfiques. Això és així perquè la intel·lectualitat colonial anglesa de finals del segle XVIII, que va impulsar la independència, es trobava àmpliament influenciada per les formes de religiositat protestant, així com per les idees de la Il·lustració que recorrien aleshores Europa. Entra altres qüestions, la Reforma del cristianisme va fer recaure sobre la persona la responsabilitat última de la salvació divina. Així, valors com l'individualisme o l’austeritat són inherents a l’ètica protestant.

Res més lluny, doncs, de les bases espirituals i culturals nord-americanes que l’última reforma impulsada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Espanya, i el seu ínclit ministre, el senyor Wert. Parlem de la idea de reintroduir al currículum oficial de les escoles l'assignatura de Religió com a matèria avaluable. Al programa de la disciplina publicat recentment al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) apareix, entre els criteris d’avaluació, i dins del bloc relatiu al sentir religiós de l’home –de nou, més de dos segles després, s’obliden de les dones–, el reconeixement de la incapacitat d’aquest per aconseguir per si mateix la felicitat. Sens dubte, si Jefferson, Franklin o algun dels pares fundadors aixequés el cap, tornaria a amagar-lo immediatament. Fa temps que la idea del Govern del Partido Popular (PP) és acabar amb els serveis públics –la sanitat o l’escola– del semi-Estat del Benestar que ens havia acompanyat fins ara, element compartit amb el sistema social individualista per excel·lència, el nord-americà, far indiscutible d’aquestes polítiques. Però sembla que el que no estan disposats a copiar al PP és que la transició cap a un Estat Neoliberal es produeixi sense donar-li a l’Església Catòlica la seva petita parcel·la de poder, cosa que es portarà a terme, a més de mitjançant altres elements, a través de la implantació de l’assignatura de religió com a eina de control social a les escoles.

D’aquesta manera, si als Estats Units l’únic responsable de trobar la felicitat individual és un mateix, aquí l’únic responsable d’atorgar la felicitat, a més de Coca-Cola i la seva espurna, és Déu a través de la seva Església.

Seguir leyendo »

Barcelona entra en un moment clau de la seva historia

Il·lustració. /Pol Rius

Barcelona, una ciutat que es fa estimar. Una ciutat que facilita la convivència i la mixtura, una ciutadania popular i treballadora, una historia de llibertat i de tolerància. Barcelona és la gent al carrer. Gent de tots colors i de tota mena, gent que lluita per viure i per progressar. Una ciutat que mai ha suportat les dictadures i les injustícies. L’historiador Hobsbawm la va qualificar de la ciutat més revolucionària d’Europa des de finals del segle XVIII. EL poble de Barcelona ha fet que avui estimem la nostra ciutat.

La Barcelona moderna neix d’un somni: la “ciutat igualitaria” que va projectar Cerdà. La construcció de la ciutat iniciada a mitjans del segle xix va generar especulació, va ocupar els espais col·lectius a l’interior de les mançanes, va orientar la ciutat de qualitat cap a l’oest com territori de les minories privilegiades, es van abandonar el centre històric i els barris popular de la perifèria, La ciutat no va ser igualitària.

Però va resistir i la gent amb el seu treball i el seu coratge van fer ciutat, precària i deficitària, però digna, a tot arreu. Salvador Seguí deia a Victor Serge el 1916: “Aquesta ciutat l’han feta els treballadors i els burgesos se l’han apropiat. Però un dia serà nostra.” A començaments del segle XX s’inicia un cicle de lluita popular paralel·la a la lluita sindical. El boom econòmic afavorit per la neutralitat en la primera guerra mundial i el nou marc polític degut a un Ajuntament més actiu i a la creació de la Mancomunitat van facilitar la mobilització social que reivindicava unes condicions de vida dignes, principalment l’habitatge i els serveis bàsics. Allò que prometia el Pla Cerdà i que els poders polítics i econòmics els hi negava.

Seguir leyendo »

L'entrada dels bàrbars per Gràcia

Pintada contra turistes als carrers de Gràcia

Sento parlar massa sovint del mateix, potser us afarti, no ho sé, però ara un nou viratge de l'aniquilació que el turisme provoca a Barcelona amenaça amb traspassar les fronteres del inexpugnable poblat gal que és la Vila de Gràcia. El lector de la meva generació que no el freqüenti el denigrarà perquè se'l considera hipster de nit, amb una miríada de bars dissenyats perquè joves professionals liberals gastin els seus diners i es daurin la píndola amb total despreocupació.

L'altra visió és de qui conviu en els seus carrers des de fa dècades, coneix els noms de cada racó, no es perd en el seu laberint i s'alegra per un ecosistema sa on les persones, com en un poble, se saluden en creuar perquè la rutina de freqüentar crea coneguts del no-res i una educació cívica que es percep en el seu activisme. Alguns, entre els quals em trobo, el jutgen fins a cert punt inofensiu des d'un sentit positiu, entre altres coses perquè els habituals anem als bars de sempre, ens asseiem a les places i aquí veiem la vida passar entre xerrades, cerveses i alguns hàbits diürns de pau i nocturns de conversa, cervesa i passeig, contents en el moll de les seves festivitats anuals i la lògica d'espais que formen part del nostre teixit vital.

Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida menys quan arriben les festes. Fa anys, quan era petit, m'agradaven, però des de fa uns anys es van massificar. Gràcia manté la seva estructura de poble per un motiu que li ha atorgat una resistència particular que fins i tot genera mandra per anar al centre. És un recinte emmurallat sense murs que la protegeixin perquè els carrers ja delimiten el perímetre. Des de la plaça Joanic la barrera és el carrer Escorial, prossegueix per Travessera de Dalt, la cobreix des d'un altre angle per Gran de Gràcia i la tanca, fins a crear una quadrícula imperfecta, pel carrer Còrsega amb un breu tram del Passeig de Sant Joan. Aquestes fronteres han creat expressions com Baixar a Can Fanga, per les obres de l'Eixample que podien admirar des del carrer Bonavista, o Barcelona. Sortir de la seva zona d'influència és accedir a una altra dimensió.

Seguir leyendo »

La Barcelona popular ja és aquí

Ilustración: Pol Rius

Atractiva, inspiradora, tecnològica, cosmopolita, oberta, feliç o innovadora són alguns dels adjectius amb els que, freqüentment, ens obsequien les institucions municipals en els seus discursos oficials, a l’hora de definir Barcelona. Es tracta d'una sèrie de conceptes que, per amples i generals, han perdut gran part del seu valor i capacitat de definició. O no, perquè per alguns, darrere aquest relat pagat de sí mateix no es troba més que l'enèsim embolcall de colors amb el que volen vendre la ciutat.

Menys freqüent és descobrir altres tipus d’adjectius per definir Barcelona. Popular és troba entre ells. Imagino que a certa classe de la política local li deu sonar a democràcia del bloc de l’est, com a mínim. O fins i tot a populisme, ara tan de moda en boca d'alguns estaments que veuen arribar la fi d’un cicle polític que pensaven que no els arribaria mai. Altres accepcions, més properes al reconeixement general, serien més acceptades per aquestes mateixes classes.

Popular és, també, allò relatiu al poble, és a dir, a la generalitat de les persones que habiten, en el cas que ens compel·leix, a una ciutat. Amb la crisi econòmica, estafa per alguns, que ens acompanya des de fa uns anys, així com les polítiques econòmiques i socials implementades des de les diferents instàncies de govern, aquest mateix poble ha vist com empitjoraven les seves condicions de vida i es degradaven molts dels serveis públics que els assistien. És necessari advertir que, part d’aquest mateix poble, una minoria, ha vist com els seus nivells de vida milloraven. Barcelona és una de les ciutats on aquest increment de les diferències en el nivell de vida entre el poble ric i el poble pobre té una major projecció espacial a través dels barris de la ciutat.

Seguir leyendo »