La ideal és una ciutat hipster

Els hipsters estan de moda. Què hi farem, és així. És impossible fer una volta per algun dels barris de Barcelona, encara que és molt més freqüent trobar-se’ls per Gràcia, el Born o algunes àrees de Ciutat Vella, i no topar-ne amb algun. Llargues barbes, antigues ulleres de pasta, roba vintage amb combinacions impossibles o vinils sota el braç, són alguns dels seus senyals imprescindibles. Sovint freqüenten bars modernillos, filmoteques, restaurants vegans, indrets exclusius, generalment cars, i mantenen converses barroques sobre les darreres novetats de certes icones literàries i musicals no convertides en mainstream. Sens dubte, aquests són els símbols inequívocs que indicquen que ens trobem davant d'algun membre d'aquesta tribu urbana.

No obstant això, no estem parlant d'un fenomen aïllat, sinó d’una cosa molt més complexa. Es tracta d’un col·lectiu social que es caracteritza principalment, encara que no exclusivament, per la seva forma de fer-se presents, de relacionar-se i de viure, és a dir, per la seva forma de consumir. Perquè aquest podria ser el seu comú denominador, el consum. No entraré en detalls sobre aquesta caracterització perquè ja ho fa estupendament Victor Lenore en la seva recent obra “Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural”, sinó que em centraré en un tema en el qual em sento més còmode: la seva relació amb les formes i apropiacions de viure la ciutat contemporània.

Per viure actualment la ciutat, que podríem anomenar neoliberal, encara que a més d’algun no li agradi, és necessari seguir determinades pautes, adaptar-se a un model que planteja unes formes molt concretes de viure-la. Un model controvertit del qual Barcelona n'és paradigma i que ens mostra una ciutat harmònica on només la pau i la tranquil·litat hi tenen cabuda. Un indret utòpic en el qual les relacions socials són completament estèrils i que respon a una decidida aposta, política i institucional, per aquells grups socials que compten amb una major capacitat de despesa i per aquelles activitats econòmiques basades en el consum intensiu de béns i serveis, encara que també del seu capital simbòlic, de la seva memòria i de les seves tradicions. D’aquí la turistificació de Barcelona, la seva conversió en ciutat aparador, fet que no només ens afecta com a veïns dels seus barris, sinó que aconsegueix transformar-nos, des d'usuaris dels seus carrers i places, a forçats consumidors.

Els hipsters encaixarien perfectament en aquest model. No compten, que es sàpiga, amb opinions ni inquietuds polítiques de classe més enllà de donar-li al “m’agrada” a una xarxa social; mostren en tot moment un comportament cívic i normalitzat, ideals des del punt de vista municipal; visiten botigues, bars i restaurants que exhibeixen productes d’alt valor afegit; viuen en àrees que es fan atractives, interessants per a la inversió; fan pujar els preus del sòl; revaloritzen els barris; transformen ambients quotidians en punts atractius i originals, en definitiva, tota una ganga per a la ciutat neoliberal.

Qui vol, al seu costat, veïns que protesten pel soroll del tràfic o del turisme, que exigeixen millors escoles, centres de salut, pisos de protecció oficinal, residències de gent gran, transports urbans accessibles, àrees verdes, etc.? Aquests no encaixen en el model, no revaloritzen res, no fan més que posar pals a les rodes de les polítiques institucionals de mercantilització de la ciutat i d’allò urbà. La ideal és una ciutat hipster.