Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

“A la presó se’ns castiga doblement, pel delicte penal i per haver fallat com a dona i com a mare”

Dos membres del col·lectiu Cassandra llegint una carta d'una presa de Brians 1

Sònia Calvó

Totes tres dones han demanat que no es publiquin els seus noms reals en aquesta entrevista i que no se les reconegui a les fotografies per por a les conseqüències que pot comportar a les seves vides actuals. Tot i això, reconeixen que si elles mateixes no fan el primer pas, seguirà sent difícil trencar el tabú i l’estigma que hi ha entorn de les presons.

Formeu part del col·lectiu Cassandra, un grup de suport a dones que han estat preses. D’on sorgeix la idea de crear aquest grup?

Isa: La idea va sortir allà dins, quan estàvem a la presó. Ens trobàvem desemparades. Quants surts et donen la llibertat, però si no tens la possibilitat de fer algun programa abans, com el DAE (Departament d’Atenció Especialitzada per a les drogodependències), et trobes que estàs al carrer d’un dia per l’altre i pots haver estat allà tancada durant molts anys. Surts totalment desorientada al carrer.

Quan ja feia un temps que estàvem fora de la presó, amb la condicional, ens vam ajuntar en un local i vam començar a fer tallers, activitats, ioga... Ara fem xerrades, escrivim cartes a les preses, portem roba a la presó... Som poquetes en actiu però també ens serveix per ajuntar-nos amb més gent.

Vam decidir posar-nos “Cassandra” de nom en honor a una sacerdotessa grega. Apol·lo s’havia enamorat d’ella i li va prometre que li oferiria el do de la paraula i se n’anava amb ell al llit, ella va dir que si però finalment no ho va fer. Aleshores Apol·lo la va maleir i va fer que ningú es cregués res que ella deia. Cassandra és la dona a la qual ningú creu.

Segons dades del departament de Justícia, l’any 2016 a Catalunya la població reclusa era d’aproximadament 8.600 persones, 7.950 homes i 590 dones. Vosaltres vau estar al centre penitenciari de Brians 1, allà els homes i les dones estan separats. Quines diferències hi ha entre uns i altres?

Lola: A Brians molts homes entren per motius molt diferents, per condemnes llargues, delictes de sang, per drogues... però els separen en funció del que han fet. Les dones, en canvi, estem totes juntes, una que surt al carrer perquè està en un tercer grau amb una que acaba de baixar de primer grau, de l’aïllament, després de molt temps tancada. No hi ha cap classificació, estem totes al mateix patí.

Isa: les presons estan creades i construïdes pels homes. No es tenen en compte les necessitats de les dones. Pot haver-hi una noia de 18 anys que entra per primera vegada amb tota la resta, sigui quin sigui el motiu que les ha portat allà dins, sigui un assassinat o vendre droga, està tothom barrejat. Allà es fan grupets, les gitanes, les àrabs, les ionquis... Mira, per exemple, conec una noia que va entrar amb 18 anys i va morir de sobredosi als 22. Fins que havia entrat a la presó no s’havia drogat quasi mai, no havia provat mai l’heroïna. Molta gent també agafa malalties per culpa de la droga, sobretot perquè molts funcionaris boicotegen el Programa d’Intercanvi de Xeringues.

A Brians es fan alguns tallers mixtos, com el teatre, però la gran majoria són no mixtes, amb homes i dones separats.

Lola: Les dones fan perruqueria, geriatria, esteticista, “corte y confeccion”... Com a dona no pots fer tallers considerats com a masculins, com per exemple mecànica, no et deixen.

Isa: Les millors feines dels tallers productius i on es guanya més diners sempre són pels homes. Ells fan mobiliari, cadires, jardineria... Nosaltres fem el que ells no volen fer, com ara fabricar tiretes, brides o endolls. És el que sobra. És una misèria. S’hauria de mirar de fomentar més els interessos personals de cadascú. A mi fer un curs de geriatria no m’interessa per res, però al final em vaig apuntar encara que no m’agradava. 

A les presons hi ha l’economat, un lloc on els presos poden comprar productes. Com funciona en el cas dels productes íntims o personals de les dones?

Lola: Et donen un lot mensual amb compreses enormes i un pot de gel que és com un Mistol verd d’aquells barats i un desodorant de roll-on. La gent que pot es compra coses, però la gent que no pot ha de tirar del lot, però la qualitat és molt dolenta.

Isa: L’aparició de la crisi també es va notar a la presó, pensa que és com una mini societat, i això fa que tot s’agreugi.

Com es viu la maternitat dins de la presó?

Isa: Hi ha de tot. La maternitat és motiu d’angoixa perquè no pots veure els teus fills o filles. La institució et castiga, no de manera evident, però quan et trepitgen les fotos durant un escorcoll de l’habitació, et diuen “haver-t’ho pensat abans”. Quan estàs en un vis a vis i els nens ploren, els funcionaris parlen malament als fills. A la presó se’ns castiga doblement, pel delicte penal però també per haver fallat com a dona, com esposa i com a mare. Ens recalquen constantment que ho fem tot malament.

Lola: es creen situacions molt límit, per exemple quan fan fora a la família quan s’acaba un vis a vis. A mi que em cridin, però a la meva família no. Quan la meva família em venia a veure la meva filla tenia 10 anys, era molt petita encara. També hi ha molts controls, ens han explicat casos de bebès als qui els obliguen a canviar els bolquers per uns de la presó, per si porten alguna cosa. Són coses molt bèsties. Falta humanitat.

Qui es trasllada en els vis a vis?

Lola: Les dones, sempre. Sempre és la que es trasllada ella. Això vol dir molts escorcolls, un abans de sortir de la teva presó, vas al camió dels mossos. Un altre quan entres a la presó d’ell, un altre quan acabes, un altre quan tornes a la teva presó. És la dona la que va sempre. A Brians, és la dona la que va al mòdul d’homes. Ningú s’ho qüestiona, és una insubmissió, és la dona la que ha d’anar sempre a tot.

Quin tracte rebeu per part dels funcionaris?

Isa: Els funcionaris homes tracten millor a les preses que les funcionaries dones. N’hi ha menys i, en general, tracten millor. Però també hi ha hagut casos d’abusos de poder, sobretot per part de metges i funcionaris, d’intercanvi de donar coses a canvi d’altres, moltes vegades amb component sexual. Hi ha funcionaris que s’han liat amb preses. Hi ha impunitat per tot arreu. Hi ha un intercanvi, però amb un abús de poder claríssim.

Un altre problema és que rebel·lar-te és la iniciativa natural, necessites rebel·lar-te contra aquest tancament. Però quan fas això aleshores sí que reps hòsties per part dels funcionaris. T’agafen del coll, et posen el genoll a l’esquena, t’agafen les mans… Molts cops la justificació és que t’agafen del coll perquè si t’agafessin dels braços et podries donar un cop de cap contra la paret. La finalitat moltes vegades és no deixar-te dormir i això és tortura psicològica.

La violència es castiga diferent en homes i dones?

Isa: Al sistema no li cap al cap que una dona pugui ser agressiva i violenta, però també ho som, i a vegades ens hi hem de posar. Però està molt més castigat que en el cas dels homes.

Lola: Si tu, sent dona, tens una baralla de quatre empentes, et sancionen i puges a l’especial. En canvi, jo no he vist baralla tonta entre homes que pugin a l’especial, sempre queda en un expedient disciplinari i els hi diuen que no torni a passar. La dona no cal que arribi a la violència, amb quatre crits fora de to ja puges a l’especial. No es condemna de la mateixa manera i això és perquè hi ha molt masclisme.

Les tres heu passat pels Departaments Especials de Règim Tancat (DERT). Com els definiríeu? 

Isa: És un mecanisme del sistema penitenciari que en el cas de les dones que no poden domesticar les pugen cap a dalt. En el meu cas jo vaig anar-hi perquè una altra companya em va faltar al respecte i li vaig donar un cop de puny i a mi em van pujar a l’especial. Crec que el mateix cas en un mòdul d’homes s’hagués arreglat amb un expedient disciplinari. Jo era bastant rebel per tota la meva problemàtica amb les drogues. A l’especial hi vaig estar uns vuit mesos. Com que ets perillosa en el mòdul perquè alteres l’ordre quotidià, el dia a dia, et pugen cap a dalt. És com un càstig, un càstig a sobre d’un altre càstig, perquè una vegada allà pateixes tortura psicològica i agressions.

Eva: Jo quan penso en els DERT em venen tres paraules al cap: impotència, ràbia i naturalitat. En el meu cas jo estava allà per toxicomania. Quan arribes a una presó l’únic que penses és en consumir, per tant una persona amb toxicomania tindrà moltes més opcions d’acabar a l’especial perquè està transgredint les normes del centre. Allà, a la impotència se li afegeix la ràbia, junt amb l’abstinència. I naturalitat... Perquè quasi totes les persones, o dones, que hem conegut i que tenen problemes de toxicomania acaben a l’especial.

Jo quan estava al DERT vaig pensar com podia fer-ho perquè se’m fes més amè. Vaig dir als funcionaris que estava consumint heroïna cada dia i que, a l’especial, tenia una abstinència bestial i que necessitava metadona. Però en realitat era la primera vegada que la provava. Vaig trucar al metge, em va fer unes preguntes però no em va fer cap anàlisi. Va ser bastant fàcil. És com que et mediquen i així no molestes. Va ser la meva manera d’evadir-me de tot. Estàs a una habitació sola i no passa res. Necessites que passi alguna cosa.

Isa: En el meu cas va ser al revés. Jo allà vaig deixar la metadona. Tenia totes les camisetes penjades de la llitera, suades. Total, per què m’havia de canviar? El setè mes em van posar una companya. Suposo que tenien por que fes alguna cosa, perquè se me’n va anar el cap bastant. El que em va salvar van ser les lletres, escriure i llegir molt, moltíssim. Tinc molts escrits on deia que volia acabar amb tot, cagar-me en tot, estava molt fastiguejada, molt malament. En canvi gires full i en tenia una altra on deia que confiava que tot canviaria i que havia de seguir endavant. Quan estàs tu sola amb la teva ment a vegades el cap et juga males passades. Vius una situació molt límit i no et cuiden per res.

Lola: Allà se te'n va el cap. Jo vivia sola en una cel·la de primer grau i me’n recordo que em posava davant de la porta del lavabo a esperar que sortís algú, però jo vivia sola a la cel·la perquè estava en aïllament. Se me’n va anar el cap totalment. Les funcionaries em preguntaven que què feia i jo els hi contestava que esperava a que sortís la companya, que no podia entrar fins que ella sortís. Em tirava hores allà davant esperant. Pensa que jo em vaig passar tres anys en primer grau, en una cel·la sola 23 hores al dia. És massa temps.

Etiquetas
stats