Opinión y blogs

eldiario.es

Un nou balanç de competències UE-Estats

Boris Johnson, exalcalde de Londres i, fins fa escassos dies, potencial futur primer ministre britànic declarava, davant la victòria del Brèxit que ell mateix havia defensat, que la UE havia estat una idea noble esdevinguda innecessària. No negava, per tant, la necessitat de la cooperació internacional davant els reptes globals actuals, sinó que defensava vies alternatives per materialitzar-la, que no suposessin la pèrdua de sobirania implícita al projecte d’Unió Europea. Hom podria pensar en la COP21, on 196 països independents van prendre acords comuns per fer front al repte del canvi climàtic; o en la multiplicitat d’acords bilaterals o multilaterals en l’àmbit econòmic; o, també, en la geometria variable de coalicions armades en els darrers conflictes bèl·lics mundials. Al capdavall, unes relacions tan líquides com avui dia ho són totes - incloent les sentimentals i les laborals. Unes relacions sostingudes en compromisos temporals i concrets, més que no pas de per vida.

Per la seva banda, l’economista Dani Rodrik alertava en el seu famós trilema de la impossible coexistència de democràcia, estat-nació i globalització econòmica, i el mateix Regne Unit ha vist com la seva decisió d’abandonar la UE pot comportar l'escissió d’Escòcia i Irlanda del Nord; de tal manera que la seva decisió no seria per tornar a un passat enyorat sinó per esdevenir un Regne (des)Unit més petit i, per tant, més necessitat d’acords amb tercers. Quelcom similar al que pot passar a Espanya amb la independència de Catalunya i, més tard, d’Euskadi i potser Galícia. I per a tots aquests petits països hi ha pocs dubtes respecte a la necessitat de la UE, més aviat entesa com a projecte en construcció que com a realitat solidificada. Perquè és evident que la UE encara no ha trobat el balanç de competències òptim entre el nivell Comunitari, el dels estats i el de les nacions sense estat; un balanç multinivell no gens fàcil d’assolir i per a la construcció del qual hauria estat molt millor poder comptar amb els britànics.

Seguir leyendo »

La Transició Energètica a Catalunya quantificada

L’any 2015, s’estima que hi va haver a Catalunya una despesa energètica aproximada de 222.000 GWh. Aquesta xifra és la suma de tota l’energia procedent de recursos fòssils i urani importats, més tota mena de recursos renovables destinats a usos tèrmics, elèctrics, mobilitat de persones i mercaderies[1].

De tota aquesta despesa energètica, només s’ha aprofitat en forma d’energia útil (o final, a la “roda del cotxe”, a les llars o a les industries) uns 100.000 GWh/any. La resta, el 55%, s’ha dissipat i perdut pels viaranys dels llargs itineraris energètics típics dels combustibles fòssils, que tenen uns rendiments energètics molt baixos (“del pou a la roda” en un vehicle no s’arriba al 19% de rendiment).

Aquests 100.000 GWh/any realment utilitzats poden reduir-se amb relativa facilitat a uns 80.000 GWh/any millorant l’eficiència en base a tècniques contrastades i disponibles, a usos més racionals i a millors pràctiques socials.  Això es pot fer sense exigir cap mena d’heroïcitat ecològica ni cap renuncia al confort. Aquest potencial global de millora en eficiència concorda plenament amb les previsions i estimacions oficials de la Unió Europea.

Seguir leyendo »

O serem verds, o no serem

La recent celebració del Dia d’Europa, el passat 9 de maig, va deixar poc espai per a les felicitacions. Entitats, ciutadans i organitzacions de tota mena van aprofitar la cita per expressar la seva decepció i poca confiança en el futur d’Europa.
No podem fer res més que entendre’ls. Del concepte d’Europa avui només se’n deriven notícies i percepcions negatives: és Europa, la Troika, qui colla els governs perquè facin retallades més enllà dels límits que haurien d’imposar-se per defensar els drets més bàsics dels ciutadans; és Europa qui permet que les grans corporacions i les grans fortunes i corporacions facin  dumping fiscal, carregant sobre les espatlles de la classe treballadora el gruix de la fiscalitat dels països; és Europa qui dóna l’esquena a les persones per interessos geopolítics, deixant milers de ciutadans que fugen de la guerra en mans de màfies o de tercers països, mercenaris de l’ajuda internacional.

Seguir leyendo »

La Transició Energètica com a font d'ocupació local digne i sostenible

Més enllà de molts altres arguments, un dels avantatges d’emprendre la transició energètica a Catalunya ha de ser la generació d'ocupació digna, de qualitat i sostenible.  Estem patint una crisi en la que milers de joves universitaris formats han d’emigrar per falta de feina. Molts d’ells tenen capacitats tècniques i de gestió que poden encabir-se plenament en l’esforç de la transició energètica.

Cal recordar que quan es parla del 100% Renovable es parla també del 100% de l’energia utilitzada, és a dir, la dels consums domèstics, comercials i industrials, així com tota l’energia necessària per a la mobilitat (vehicles privats, transport de mercaderies, trens, metro, etc.). Per tant, les fonts d’ocupació de qualitat derivades a la Transició Energètica estan lligades a multiplicitat de sectors i modalitats d’ocupacions.  Cal ser conscients que en termes macroeconòmics, atès que la despesa en FEEF[1] no genera llocs de treball a casa nostra, tots els recursos que es detreguin d’aquesta factura per a inversions productives implicaran llocs de treball amb un enorme ventall d’ocupacions.

Un dels camps que ha d’impulsar l’economia i generar ocupació és la transició dels vehicles a motor d’explosió als de tracció elèctrica (o amb cel·les d’hidrogen). Les polítiques oficials de la Unió Europea són contundents: “l’electrificació del transport és important per trencar la dependència del petroli .../.... Europa necessita accelerar l'electrificació de la seva flota de vehicles i arribar a ser un líder en electro-mobilitat i emmagatzematge d'energia.”[2]  Catalunya té una forta tradició en industria automotriu que cal “electrificar”.

Seguir leyendo »

Migració i Brèxit

Un dels arguments més utilitzats pels defensors del Brèxit ha estat l’amenaça migratòria, i és cert que el Regne Unit ha estat un dels països europeus amb un major flux migratori d’ençà de la crisi. A la taula adjunta podem veure'n la comparació amb altres països; són dades d'Eurostat pel període 2007-2014, és a dir, des de l’inici de la crisi.

migració i brexit

Seguir leyendo »

El 100% Renovable és econòmicament factible, però financerament dificultós.

Com que la tecnologia actual ja és suficient (i cada dia millora més) el principal problema de la Transició Energètica no és tècnic, sinó polític i financer. Possiblement, la principal dificultat rau en com finançar la transició.

A Catalunya, al 2014, la factura energètica exterior en fòssils (FEEF) [1] pagada a l’oligopoli i als països productors va ser de 8.000 milions d’euros (el 4,2% del PIB). La proposta és senzilla:

en termes econòmics, la Transició Energètica consisteix a retirar de forma progressiva recursos econòmics de la factura energètica exterior en fòssils (FEEF) per dedicar-los progressivament a inversions en generació renovable, en remodelació de les xarxes i en emmagatzematge.

Seguir leyendo »

La insuportable irrellevància del 26J

La cultura d'Occident s'assenta sobre dos principis d'origen britànic : els destil·lats per Charles Darwin i Adam Smith; és a dir, la teoria de l'evolució i la del lliure mercat , que no deixen de tenir lligams entre elles —la competència entre espècies i entre individus, respectivament. Un altre pilar de la nostra cultura és la idea de la democràcia moderna —competència col·lectiva o de partits— igualment sorgida al Regne Unit, on va tenir lloc la primera revolució burgesa europea (S XVII). I si afegim que la revolució industrial també va tenir origen anglès, com resultat segurament derivat dels anteriors principis, així com l'amplitud d'ús de la seva llengua, és molt probable que la Història atorgui el qualificatiu de britànica o anglesa a la nostra Era , successivament dominada pel propi imperi britànic i, a continuació, pel seu epígon americà, on els principis d'evolució, mercat, indústria i democràcia van ser ràpidament implantats.

També al continent europeu es van implantar aquells principis , si bé mai tan plena i intensament. La revolució francesa va engendrar Napoleó, l'alemanya el Kaiser i la russa Stalin. I més tard Europa va engendrar Hitler i les seves rèpliques Meridionals. Pel que sigui, el continent ha estat sempre més procliu a l'ordre i la regulació que a la competència , i per dues vegades UK i el seu cosí americà han salvat Europa dels seus monstres. Per a molts britànics, també d'això va el Brexit: d'aturar la seva temptació estatista, com li ha fet prometre Cameron a la UE per defensar romandre-hi; de fer-la saltar pels aires amb un efecte dominó, com proclama Farage; de liderar-la amb els valors britànics, com voldria Brown; o de democratitzar-la, com proposa Corbyn de la mà de Varoufakis.

Cap veu no defensa la UE actual ni la seva deriva. Una UE que Alemanya ha fet progressivament seva : primer va finançar els dèficits de qui els tingués amb el seu enorme excés d'estalvi i tot seguit va fer del seu crèdit una eina de dominació global; vers els deutors, sotmesos a una austeritat homicida, i vers la resta de socis, convertits en còmplices a còpia de fer-los compartir el seu crèdit. Una jugada mestre! Sota el pretext de salvar Grècia, Alemanya repartia i disminuïa el seu risc, i alhora convidava els socis a fer de Grècia el paradigma d'infern per a desobedients. En comptes de la disciplina dels mercats, tan estimada pels liberals britànics, la disciplina pressupostaria. També d'això va el Brexit.

Si UK decideix romandre-hi, continuarà fent de contrapès i mantindrà el fre posat. La major integració només serà possible a l'Eurozona, on d'altra banda és ben cert que l'Unió monetària exigeix una similar unió fiscal. Si decideix marxar, la temptació integradora només podrà detenir-la l'efecte dominó i els populismes ; d'entrada, als països de la UE que no són a l'euro, com ara Suècia, o que volen sortir-ne, com ara Finlàndia. No pas casualment, només el Sud endeutat sembla témer més els mercats que la disciplina germànica. Potser perquè la veu més fàcil de desobeir?

En tot cas, sembla evident que el 23J será molt més important per a tots nosaltres que no el 26J . Perquè sigui quina sigui la decisió britànica, tindrà impactes molt més importants. Indirectament, el 23J es decideix quin model ha de tenir la UE; quelcom que avui ens afecta molt més que la coalició que acabi governant Espanya. Sigui quina sigui, la coalició espanyola dependrà de la UE i del BCE, de si es manté una política de diner fàcil, que ens eviti el col·lapse, o una de diner car que faria impagable el deute i que obligaria a unes retallades pitjors que les que ja hem patit.

Sap greu reconèixer la irrellevància del 26J, llur insuportable lleugeresa, però no en va els defensors del Brexit parlen de recuperar el control. Com ho defensen a Catalunya els independentistes. Perquè si no es té el control, tant és qui en faci d'administrador. Una cosa és compartir sobirania , quelcom que Espanya mai no ha entès, i una altra perdre-la, com passa a Espanya i hi ha al risc que acabi passant a Europa. D'això va el Brexit.
 

Seguir leyendo »

La necessària Transició Energètica (1)

El que fa 15 anys a l’inici de segle podia ser un somni o un desig, ara és una realitat constatada: els avanços tecnològics de la humanitat i la consegüent caiguda dels preus dels sistemes de captació d’energies renovables (eòlica, fotovoltaica, etc.) permeten avui que el món pugui funcionar exclusivament amb energies renovables.

Aquest  100% renovable, a part de ser tècnicament possible, no demana renunciar ni un bri al confort energètic que gaudim. Encara més, la part del món que no gaudeix d’aquest confort, el pot assolir amb relativa facilitat.  Hi ha energia renovable suficient per a tothom, i a 2016 ja la sabem capturar.  Ens falta un xic saber-la emmagatzemar millor, però ens falta poc.

Estem acostumats al model energètic actual, on dominen els combustibles fòssils i l’urani, carregat de greus inconvenients: contaminació, canvi climàtic, especulació, guerres, costos directes i indirectes elevadíssims, etc. I sembla que ens neguem a veure els evidents avantatges d’un nou model basat en les renovables: gairebé zero contaminació, sobirania energètica local, captació a Km0 o a Km100, preus estables, etc.  Es pot defensar amb seriositat que ja és hora de que la Transició Energètica es situï en una posició molt destacada en els programes polítics dels partits progressistes a Catalunya.

Seguir leyendo »

EUA 1 - 0 UE

Aquest títol seria el resultat d'una comparació d'ambdós costats de l'Atlàntic en relació a la sortida de la crisi internacional iniciada el 2008. Mentre que la crisi als EUA és quelcom del passat —malgrat que en fos l'origen—, a la UE gairebé s'ha cronificat. Un munt de factors ho expliquen però cap no ho fa tant bé com el fet que els EUA són una veritable unió política, i per tant fiscal i econòmica, i la UE només duanera i monetària —i encara això darrer només entre 19 dels seus 28 membres. Així doncs, mentre allí afrontaven plegats un mateix repte fins a superar-lo, aquí ha prevalgut el campi qui pugui propi, amb uns trepitjant uns altres per sortir-ne.

Detroit, a tall d'exemple, està endeutada com Atenes i amb un atur colossal, a causa d'un desfàs competitiu similar dels seus respectius motors econòmics. Tanmateix, ningú no va amenaçar amb fer-la fora del dòlar ni es va establir un rescat amb condicions draconianes a benefici dels creditors, com es feia aquí amb Grècia i demés països perifèrics. Ben al contrari, el govern federal americà mantenia el subsidi d'atur als treballadors desocupats i va arribar a nacionalitzar la General Motors, base de la seva economia, fins a fer-la competitiva;  i els molts treballadors que ni amb això trobaven feina podien desplaçar-se sense traves per tot el país per trobar-la sense cap restricció dels Estats. Pel que fa al deute, la recuperació econòmica farà possible fer-li front; i si no al 100%, els creditors hauran de patir la quitança pròpia de tota fallida. Al capdavall, interessos i beneficis es justifiquen pel risc de pèrdua del capital invertit i cap empresari no té la cobertura de pèrdues que pretenen rendistes i financers.

Dos models oposats amb resultats igualment oposats: Detroit s'ha recuperat, encara que amb menys població, i Atenes no deixa d'enfonsar-se; i a nivell agregat, baix atur i alt creixement econòmic als EUA; i alt atur i baix creixement econòmic a la UE. Per tant: EUA 1; UE 0. 

Seguir leyendo »

Hauríem de comprar només aliments locals?

En la seva funció com a defensora del medi ambient i del clima, la Unió Europea promou les anomenades Short Supply Food Chains. Integrades en la proposta de regulació europea dels programes de desenvolupament rural 2014-2020, es tracta de cadenes curtes de subministrament que prometen ajudar a limitar les emissions de diòxid de carboni (CO2), al reduir la distància que recorren els aliments.

Amb la consciència, cada cop major, de protegir el medi ambient, el moviment de comprar aliments locals ha anat guanyant pes a tot Europa, sent impulsat especialment per aquells consumidors europeus que busquen alternatives a una agricultura industrial que domina el mercat, i on el transport a llarga distància dels aliments genera més emissions de diòxid de carboni.

Ja que justament les emissions són un factor clau en el canvi climàtic, les Short Supply Food Chains semblen oferir una solució oportuna. Si els europeus només comprem aliments locals, per tant, ajudem automàticament al medi ambient ia la lluita contra el canvi climàtic?

Seguir leyendo »