Què puc fer amb un bilió d’euros? (amb b)

Les grans xifres es fan difícils d’assimilar perquè ens falten referències a magnituds que tots entenguem. Per això, quan una nit de febrer ens van dir que els líders europeus havien arribat a un principi d’acord en relació al pressupost plurianual de la Unió Europea pel període 2014-2020, i que s’establia un sostre de despesa d’aproximadament un bilió d’euros, la majoria dels ciutadans europeus es van quedar igual, van esmorzar tranquil·lament i van preparar-se pel que seria un divendres qualsevol de la crisi econòmica.

Un bilió d’euros; no sé que significa un bilió d’euros. Els més amants de l’estadística saben que, curiosament, és una xifra molt semblant al PIB espanyol, el valor de tots els béns i serveis que es produeixen a Espanya en un any. Però és igual, aquesta no es tampoc una magnitud que ens impressioni, i la majoria segueix sense donar-li forma al pressupost europeu.

És igual que les notícies, a vegades en algun titular despistat, recordin que Espanya continuarà sent “receptor net” de recursos, després de més de dues dècades com a membre de la Unió. La majoria tampoc es fixa en què significa això. Diuen que el saldo positiu passarà a ser del 0,2% del PIB (uns 2.000 milions d’euros) que tampoc sabem massa bé que volen dir.

La discussió no se centra, per tant, en com podem influir perquè, al llarg de la discussió del pressupost al Parlament, es prioritzin els recursos de les xarxes transeuropees d’infraestructures (energètiques, de transport, etc.), o si volem que se li doni més protagonisme a la protecció del medi ambient, o a generar més oportunitats econòmiques per als joves, o per a les empreses. O com poden les nostres empreses estar més preparades per competir per obtenir aquests fons per fer recerca i innovació.

La discussió sobre Europa, en el millor dels casos, la gent del carrer, s’instal·la en la queixa sobre per què permetem que Alemanya ens dicti la política econòmica. I en el pitjor dels casos planteja, a la britànica, per què hem de seguir amb un camí que només ens suposa inconvenients i desgràcies. I naturalment, això ho diem després que, durant els darrers 25 anys, els fons europeus han pagat la majoria de les nostres infraestructures.

El problema és que, per alguna raó, certa o incerta, una part de la població europea dóna per perdut el pressupost 2014-2020 abans que es comenci a gastar, com si s’obrís l’aixeta i l’aigua es perdés per l’aigüera sense treure’n cap profit. Aquests dies, preparant un seminari sobre el pressupost europeu que farem al juny, ens adonem que és un tema que encara no està a l’agenda, per desconeixement, incomprensió, o desídia. No ens ho podem permetre, especialment en un moment en què el sentiment europeu o europeista pot marcar la diferència entre sortir de la crisi, o caure de manera lenta en una decadència que ens converteixi en l’agradable geriàtric del món.