El Pla Juncker d’inversions: un pla per les regions i les ciutats europees?

Aquest article ha estat publicat al blog Agenda Europea, de la Fundació Catalunya Europa.Agenda Europea

El Comitè de les Regions de la Unió Europea, espai de trobada dels òrgans regionals i locals europeus, va debatre el dimecres dia 15 d’abril sobre el paper que aquests organismes tenen en el Pla d’Inversions per Europa, conegut com a Pla Juncker. Un Pla que neix amb la voluntat d’impulsar les inversions en sectors com la innovació, les infraestructures, l’energia, el medi ambient o millorar el finançament per les petites i mitjanes empreses. Tot això per incentivar les inversions, en especial amb acords entre les administracions públiques i els agents privats, pensant en consolidar la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball. Es vol involucrar d’una manera important el capital privat, i per això aquest Pla té mecanismes de funcionament innovadors respecte als tradicionals.

El Pla, impulsat des de la Comissió Europea juntament amb el Banc Europeu d’Inversions (BEI), s’ha de desenvolupar a partir dels projectes presentats pels estats membres, que hauran de ser avaluats pels dos impulsors abans citats per rebre el finançament. I és aquí on el Comitè de les Regions aixeca la mà per debatre com poden les administracions regionals i locals tenir poder de decisió en tot aquest procés.

En la jornada del dia 15 van sorgir visions diferents des de la perspectiva local, a la qual Brussel·les no hi està gaire acostumada. Els representants regionals i locals mostren opinions diverses, no només per la seva posició política, sinó també per les diferències geogràfiques i de realitat de cadascuna de les seves regions. Amb tot, però, també hi ha acords importants que cal ressaltar. El primer fet és que hi ha un consens absolut en la necessitat d’estimular les inversions. El canvi de postura cap a una nova etapa que aposti per les inversions és clau per la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball. Les administracions regionals i locals són les responsables del 55% de les inversions públiques totals i els nivells d’endeutament molt inferiors a la majoria dels estats. Poden fer, per tant, un major esforç en inversió que els estats, i per aquesta raó reclamen un paper major en tot aquest procés. Es poden convertir en socis fonamentals perquè aquest Pla sigui un èxit i complexi les seves expectatives. Poden ser, segons afirmen els gestors dels fons, un motor que impulsi les inversions. Afirmen al mateix temps que Europa és inversora neta fora de les fronteres dels estats membres, i que cal treballar per aconseguir que Europa torni a ser atractiva, primer per als seus propis inversors, i que es torni a confiar en les seves potencialitats.

Un Pla que ha de ser per totes les regions, independentment del seu nivell de desenvolupament, i que inicia un canvi respecte a les vies tradicionals de finançament, basades fins ara en la subvenció. S’aposta per utilitzar els fons com a garantia de les inversions fetes per les administracions i els privats, per incentivar de manera especial aquests últims, que han vist com fins ara les polítiques europees caminaven soles amb les seves inversions. Ara es veu que el sector públic no pot arribar a tot arreu i, per tant, vol caminar de la mà del privat cap un nou horitzó pel que fa a les inversions estratègiques. Com dèiem, unes inversions que han d’arribar a totes les regions. Aquí sorgeixen els primers recels.

Les regions menys desenvolupades creuen que els territoris més desenvolupats, amb més capacitat d’inversió, captaran la majoria dels fons d’inversió, en especial dels privats. Per això els responsables del Pla animen al conjunt dels estats i regions a trobar els projectes més competitius per poder rebre el màxim de fons possibles. Aquest és un temor expressat per diferents agents locals, que veuen com les regions menys desenvolupades poden ser vistes com a socis menys fiables i, per tant, es poden veure desafavorides. Cal, així doncs, no només fer un esforç en presentar bons projectes, sinó en crear un entorn favorable que millori la confiança dels inversors, ja siguin privats o públics. Sense aquest fet mai podran funcionar els projectes, ni molt menys aquest nou mecanisme de fons impulsat per la Comissió.

Els projectes són, tal com afirmen els responsables del Pla, l’estrella de tot el procés. Més enllà del mateix fons i dels dubtes que puguin generar els càlculs per l’efecte multiplicador en l’economia, són els projectes els elements que han de centrar el debat. En primer lloc, perquè els projectes han d’ajudar a reorientar l’economia europea, cap a una reindustrialització basada en la nova indústria tecnològica, del coneixement, que aprofundeixi en el mercat comú i aposti per les petites i mitjanes empreses. Uns projectes, però, que han de tenir una nova governance. Els projectes guanyen força i seguretat si són múltiples els agents que els impulsen, a diferents escales, i si el sector privat hi està involucrat. Aquest fet pot ajudar en especial als actors més petits, com els pobles o petites empreses, que tenen en les aliances estratègiques amb altres agents la via per agafar força i poder impulsar els seus projectes. Les propostes han d’aconseguir tenir realment un impacte positiu en el teixit socioeconòmic del territori, i han d’ajudar a impulsar aquests sectors innovadors per preparar els territoris pel canvi de model econòmic que ja s’està produint.

Però les regions i les ciutats veuen com el seu paper pot quedar en un segon pla, i que tota la rellevància la tinguin els estats. Aquests són els agents que han de presentar els projectes als responsables, el binomi Comissió-BEI. Aquest és el gran temor de les regions i ciutats, i que volen debatre per clarificar elements que no veuen clarament definits pel projecte de Pla presentat pel president Juncker.

Raffaele Cattaneo, president del Consell Regional de la Llombardia i de la Comissió de Polítiques de Cohesió Territorial i Pressupostos del Comitè de les Regions, recollí aquesta preocupació, fent èmfasi en el fet que els estats poden assumir tota la responsabilitat en la proposició de projectes. Per tant, sembla que les regions i ciutats es troben en una situació de feblesa. A més, expressa el temor que les inversions no es reparteixin per tot el territori, independentment del seu grau de desenvolupament. Hi ha motius per pensar-ho. Estats com Espanya, en el moment de presentar els primers projectes, no va presentar-ne cap d’específic, sinó que va presentar les quantitats de diners que destinarà a cada un dels sectors, sense escoltar el que deien els altres agents implicats. Sembla, però, que els responsables del Pla aposten per involucrar les regions i ciutats en les plataformes nacionals de gestió de projectes. Sembla raonable que els gestors del Pla recullin formalment aquesta idea.

Amb tot aquest debat, com a conclusió, sorgeixen les línies proposades pel Comitè de les Regions per millorar el Pla Juncker. Unes propostes que passen per diferents aspectes: per un costat, treballar per evitar els desequilibris entre territoris, per evitar la temor tants cops expressada que alguns territoris puguin acaparar gran part dels fons. Per altra banda, assegurar la coordinació entre aquest fons d’inversió i la resta de polítiques de la UE, en especial les polítiques regionals. En darrer lloc, la real necessitat d’implicar el nivell regional i local en tota la gestió del Pla.

Unes propostes, doncs, clares i encertades. Els nivells regional i local coneixen les realitats dels seus territoris i per això són els agents que millor poden proposar projectes per millorar el seu teixit social i econòmic. A més, la proximitat, pot ser una garantia per animar als privats, en especial les petites i mitjanes empreses, a apostar per presentar projectes innovadors que puguin servir de trampolí per consolidar la sortida d’una crisi econòmica llarga i que ha afectat la cohesió social dels ciutadans, que veuen en les administracions més pròximes l’actor que millor pot ajudar-los a superar aquesta situació.