Amèrica Llatina-UE, una aliança estratègica?

Aquest article ha estat publicat al blog Agenda Europea, de la Fundació Catalunya Europa.Agenda Europea

La II Cimera entre la UE i la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC) reuneix els mandataris dels 28 estats de la Unió Europea i de 33 estats d'Amèrica Llatina. La cimera se celebra en un nou punt de les relacions entre Europa i el continent llatinoamericà. L'estancament econòmic europeu (especialment d'aquells països mediterranis) contrasta amb un millor posicionament internacional no només de potències a la regió a l'altre costat de l'Atlàntic (com Mèxic o el Brasil), sinó també de països intermedis com Colòmbia o el Perú. Prova d'això és la inversió del fenomen migratori entre tots dos continents, segons publica l'IOM. En 2014, seguint una tendència instaurada des de 2008, el total de població immigrant europea a Amèrica Llatina (13%) va ser major que el percentatge d'immigració llatinoamericana a Europa (10%).

Europa i Amèrica Llatina sempre han mantingut una relació estreta, marcada principalment per les seves relacions comercials en termes Nord-Sud. Els països llatinoamericans, rics en recursos naturals i amb una gran producció agrícola, han abastit les economies de tot el món, mentre els productes industrials europeus i nord-americans envaïen els seus mercats. Aquesta situació ha condicionat enormement el desenvolupament del continent llatinoamericà, que encara avui dia és la regió amb major desigualtat socioeconòmica arreu del món. La Unió Europea ha contribuït activament a revertir aquesta situació, principalment mitjançant ajudes al desenvolupament -aportant més de 48 milions d'euros només en 2014- i donant suport a crisis oblidades, com en el cas d'Haití.

Una Amèrica Llatina diferent

No obstant això, la majoria de països que avui van a la Cimera UE-CELAC ja no són receptors d'ajuda al desenvolupament, i fins i tot alguns -com Mèxic i el Brasil- són països donants d'ajuda. Què ha passat? En els últims vint anys la situació socioeconòmica del continent ha canviat. Un fort període de bonança econòmica internacional, afavorit per l'augment de la demanda de commodities per part de la Xina, va permetre a molts països llatinoamericans reduir els seus nivells de deute sobirà i guanyar independència econòmica davant de tercers. Simultàniament, l'ascensió de governs d'esquerres en diversos països (Veneçuela, Bolívia, Brasil, Equador, Argentina, Uruguai i Xile, per exemple) va contribuir a l'aplicació de polítiques inclusives que van reduir notablement els índexs de pobresa i exclusió social.

Actualment, el creixement llatinoamericà s'ha estabilitzat, posicionant a les economies d'aquesta regió dins dels blocs comercials més influents del comerç internacional. Conscient d'aquesta situació, la UE ha celebrat acords d'associació amb 28 dels 33 països d'aquest bloc, amb la intenció de mantenir la seva presència a la regió mitjançant el seu soft power. Un instrument clàssic de la seva acció exterior és la inclusió d'una clàusula de condicionalitat democràtica i respecte als drets humans en aquests acords, però la situació actual ens indica que aquesta s'aplica de manera arbitrària, i es limita a declaracions de caràcter polític. D'aquesta manera, la seva acció exterior perd qualsevol tipus de credibilitat més enllà de la comercial i econòmica. La renovació d'alguns acords d'associació (Mèxic i Xile), així com l'establiment de nous acords (amb Mercosur, per exemple) són indispensables per a l'enfortiment del vincle entre les dues regions, no només des d'una perspectiva comercial, sinó com una eina més de política exterior, que inclogui -com a mínim- el respecte dels drets humans de forma efectiva.

Necessitat d'un nou paradigma

Per aquesta raó, la Cimera es presenta com una oportunitat no només per enfortir relacions en l'àmbit econòmic, sinó també com a fòrum multilateral en el qual gairebé un terç dels estats de l'ONU i la meitat dels assistents al G20 puguin debatre sobre reptes globals. La crisi financera global, la lluita contra el canvi climàtic, o el narcotràfic. Com fer front a aquests problemes comuns? Només mitjançant el diàleg estructurat es pot assegurar una solució comuna. L'establiment de cimeres UE-CELAC no és suficient, sinó que és necessari establir un canal de comunicació bidireccional. Europa ha d'assumir que ha deixat de ser una prioritat per als seus socis llatinoamericans, i si vol mantenir una aliança estratègica a la zona ha de tractar als seus socis com a iguals. A l'altre costat de l'Atlàntic, les propostes europees sobre ús de renovables són referents en la lluita contra el canvi climàtic. No obstant això, les lliçons apreses pel continent americà sobre els efectes i la gestió de crisis financeres no són valorades per igual, quan podrien ser una font de coneixement alternativa.

D'altra banda, tant la UE com la CELAC a hores d'ara experimenten tensions internes en les seves organitzacions. La ruptura entre països europeus “del nord” i “del sud”, juntament amb l'amenaça de sortida de l'organització del Regne Unit, suposa un repte per a la unitat de la UE. De manera similar, la CELAC ha de bregar amb les tensions entre els països del Carib i Mèxic (amb una visió regional més aperturista) i els països d'Amèrica del Sud i el Brasil (amb una visió més integracionista). En aquest sentit, seria convenient reformular les relacions internacionals entre ambdues regions, deixant de banda la distinció formal en blocs, en pro de diversos plans de cooperació multilateral transatlàntica. Per exemple, dins d'un marc comú, com poden ser cimeres EU-CELAC, es poden instaurar diàlegs de diversos tipus: cooperacions estratègiques (Brasil, Mèxic, Alemanya, França, Itàlia, per exemple) i diàlegs amb països intermedis (grups de treball i reunions bilaterals), mentre es manté la cooperació al desenvolupament amb zones més necessitades (Bolívia i Centreamèrica).