Opinión y blogs

eldiario.es

El populisme, el marketing polític i el 2.0

La demagògia d'avui sembla apoderar-se de bona part del missatge polític; dels que han crescut amb aquest model, i dels que s’hi adapten per sobreviure-hi

- PUBLICIDAD -

Des que Nixon va perdre la presidència dels EUA davant Kennedy en el  primer debat televisat al 1960 fins a la victòria  d’Obama recolzada en el 2.0, política i mitjans de comunicació han anat estrenyent llaços fins avui, quan el mitjà, el suport, ha arribat a condicionar tant el missatge que ha donat peu, en bona part, a l’actual auge de populismes en posicions ben extremes de l’arc polític.

Des de l’esquerra més antisistema fins a les posicions més a la dreta, les noves ofertes polítiques deuen bona part del seu èxit al domini del missatge; un missatge que cada cop més busca impactar amb eslògans, sense espai per aprofundir en el pensament.

El marketing polític s’ha apropiat del pensament polític fins al punt que ja no es defensa un ideari, una concepció del món, un determinat model social; es defensa allò que ven, el que impacta en un moment determinat. I el consumidor, el votant, ho compra o no responent a impulsos, a decisions poc meditades. És la política convertida en espectacle, en producte de consum ràpid que comporta un vot volàtil que fa molt difícil que els grups es defineixin. Tothom treballa a cop de titular; el discurs polític es banalitza com potser mai abans ho havia fet.

Així, el populisme és extremista per sé, perquè el seu auge respon a la mort dels discursos tradicionals alineats amb la social-democràcia o el liberalisme, o ho és només perquè busca un vot de ‘consum ràpid’, donant respostes fàcils, banals però impactants a les reclamacions d’una societat desesperançada?

Al 1998 el sociòleg francès Dominique Wolton va definir la comunicació política como ‘l’espai on s’intercanvien els discursos contradictoris dels actors que tenen legitimitat per expressar-se públicament sobre política, i que són els polítics, els periodistes i la opinió pública’. Aquesta definició dibuixa un triangle equilàter, però quan dos dels seus vèrtex s’apropen –és el cas quan els polítics dissenyen el seu missatge en funció dels sondejos-, el triangle perd la seva tensió perfecte i es cau en els vicis de la comunicació política: el missatge polític no busca difondre un ideari sinó la connexió constant amb la opinió pública, amb el risc de caure en la demagògia.

Demagògia com la que avui sembla va apoderant-se de bona part del missatge polític, dels que han crescut amb aquest model –veiem Le Pen, Trump, Pepe Grillo...– i dels que s’hi adapten per sobreviure. El discurs fàcil, la retòrica grandiloqüent, les ‘piulades’ fora de to que es difonen ràpidament per la xarxa s’han apoderat del discurs polític, fins al punt que ja no quasi bé no hi ha discurs. Les definicions clàssiques –liberalisme, social-democràcia...- han anat confluint en un espai comú totalment supeditat a un model econòmic que domina les decisions fins al punt d’esvair les seves diferències, desdibuixant així el seu sentit de ser.

El mapa polític avui està per definir. No hi ha línies, la volatilització s’imposa, els joves no se senten identificats... Calen idees, calen referents, cal saber cap a on anem, cal pensar amb calma, però la necessària immediatesa dels discurs ho dificulta. Com algun va dir, Mai tanta comunicació ens havia deixat tant incomunicats!

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha