“La falta de competitivitat no es deu a què tinguem treballadors ganduls, sinó empresaris ineficients ”

Jorge Fabra visita Barcelona per reunir-se amb els seus companys del col·lectiu Economistas Frente a la Crisis, un aguerrit grup de professionals que ha assumit la tasca de ser el contrapunt a les posicions liberals o neoliberals de col·legues seus i polítics. Van començar llançant un manifest i ara, explica, tenen peticions d'impartir xerrades a associacions de veïns, entitats obreres, universitats... Amb el rigor que li dóna haver ostentat la presidència del col·legi d'economistes de Madrid, haver presidit Red Eléctrica Española, i haver estat conseller de la Comissió Nacional de l'Energia (CNE), critica que els que amb les seves polítiques desreguladors ens van dur a la crisi afirmin que només ells tenen la solució per sortir-ne, i proclama que “una altra economia és possible”.

Que vostès es denominin Economistas Frente a la Crisis significa que els que no en formen són economistes a favor de la crisi?

Aquest plantejament seria segurament excessiu, però la veritat és que un dels consensos que ens aglutina és considerar que les polítiques que s'estan desenvolupant són pro-cícliques, completament contraindicades per aturar la crisi. Creiem que parteixen simplement d'un mal diagnòstic: no és una crisi d'oferta, és una crisi de demanda.

És simplement un error?

En general aquest tipus de diagnòstics no són innocents, sinó que aprofiten la crisi com a coartada per fer el que sempre han volgut fer, la devaluació interna. Cal anar amb compte perquè quan es parla de devaluació interna sempre se suposa que també és devaluació de preus, i s'ha centrat de manera molt radical en la devaluació salarial. Encara que després, a través de la reducció salarial i la caiguda de la demanda efectiva ve també una situació perillosa amb l'amenaça d'una certa deflació.

En quin punt de la depressió es troba Espanya? Estem en una caiguda i rebot en V o més aviat en una figura en L?

És obvi que les macromagnituds no poden seguir al ritme en què ho estaven fent. Totes les depressions presenten una gràfica tangencial respecte a un fons del qual no es pot passar. Així doncs, no es pot seguir caient més. Dit això, quan s'arriba al fons apareixen punts d'inflexió. Es veuen alguns símptomes de recuperació de l'activitat, però tan febles! Sense que hi hagi cap estímul fiscal que enforteixi aquests moviments no es garanteix que aquesta reanimació serveixi per solucionar en un termini útil els problemes que tenim, especialment l'atur.

Però diuen el Govern i la patronal que amb el temps...

El temps és una variable essencial. Si el 2015, 2016, 2017 estem per sobre del 20% d'aturats, amb un 40% d'aturats joves i tenim més de 2 milions de llars sense ingressos, això no ho suporta la variable temps, és insuportable. I a això jo dic, si us plau: utilitzin altres paraules que no siguin ofensives quan parlin de recuperació.

Malgrat les polítiques econòmiques que s'han adoptat, quines accions es podrien aplicar des d'Espanya per iniciar el ressorgiment.

Des del punt de vista de la crítica i el desacord amb les polítiques econòmiques que ens han imposat des de la Unió Europea i la governança alemanya, i que aquest govern ha abraçat de manera tan entusiasta, estem superant una etapa de resistència des del punt de vista de la crítica científica. Entrem ara en una etapa de fixar quines són les nostres propostes per buscar una sortida que ens deixi un paisatge després de la batalla no tan desolador com el que ens presenten.

D'aquesta alternativa hi ha alguns elements que són molt clars: cal una profundísima reforma fiscal.

En quin sentit?

Els equilibris fiscals cal mantenir-los i acceptem també que hi ha nivells de deute insostenibles. El problema no és que nosaltres estiguem d'acord amb els desequilibris, el problema és com es gestionen. I aquí els equilibris s'han gestionat amb retallades de la despesa pública que han aguditzat el problema de la demanda efectiva, la demanda interna. S'ha intentat recuperar la demanda amb devaluacions salarials que estimulessin la nostra competitivitat exterior i s'ha utilitzat la millora del saldo comercial com una prova d'èxit d'aquestes polítiques de devaluació salarial, cosa que no és exactament així per dues raons. Primera, perquè les millores no s'han traslladat a preus, el que mostra que el nostre dinamisme exportador no depenia dels costos salarials. Segona, perquè el sector exterior no pot compensar l'efecte negatiu de la caiguda de la demanda interna. Al final podríem dir que en situacions de recessió com l'espanyola, la millora de la balança de pagaments és la prova del 9 de que estem en una situació de crisi. Sempre en les crisis passa això, disminueixen les importacions i augmenten les exportacions.

Per tant, calen estímuls.

Sí, són necessaris estímuls fiscals que no produeixin un desastre en els comptes públics. Per això és necessària la reforma fiscal: cal augmentar la capacitat de recaptació i gestionar el dèficit públic per dues vies. La primera, aconseguir més ingressos i també més despesa. Hauríem d'enviar el missatge que de vegades és difícil d'entendre: perquè l'estat ingressi més del que gasta ha de gastar més del que ingressa. D'alguna manera s'ha de donar una empenta perquè l'economia agafi inèrcia i pugui reviure del seu estat comatós, fet que justifica la necessitat d'una reforma fiscal.

Ha citat un parell de vegades la reforma fiscal. En què hauria de consistir?

La reforma, a més de fer créixer l'equitat vertical i horitzontal, hauria d'apropar la capacitat recaptatòria d'Espanya a la mitjana del nostre entorn europeu. Pensi que estem vuit punts per sota en recaptació sobre el nostre PIB. Això és terrible. Si milloréssim aquest punt amb la lluita contra el frau i amb una progressivitat dels impostos estaríem en un molt bon camí.

Però a més de queixes, tenen dades d'aquest forat en la recaptació?

Les dades són esfereïdores: que les empreses de l'Ibex estiguin pagant entre 5 i 6 punts menys que les pimes en l'impost de successions em sembla increïble. Que hi hagi empreses com Iberdrola que entre 2008 i 2010 hagin tingut un impost de societats proper a zero no s'explica!

I quins altres canvis clau proposen?

Cal un canvi en el model productiu. S'ha d'actuar a mig termini. Cal innovació tecnològica. És increïble que les retallades s'hagin acarnissat en aquests sectors sensibles que tenen a veure amb la nostra competitivitat. Això té resultats a mig termini respecte a la competitivitat gràcies a l'efecte multiplicador de la despesa.

En aquest aspecte hi ha sectors sobre els quals caldria incidir?

Les noves tecnologies energètiques tindrien una certa capacitat per substituir parcialment l'ensorrament de la construcció. I aquí es fa el disbarat i el ridícul més espantós. Aquest és un país que ha invertit en la primera generació d'energies renovables a costos molt elevats i quan aquestes inversions comencen a ser competitives es deixa d'invertir en elles.

Estratègicament, quin pas s'hauria de donar ara?

Hem de passar d'un període de resistència a un més prepositiu. No s'ha de dir simplement “no a la reforma laboral”, “no al contracte únic”. Hem d'expressar això mateix en termes positius. A la pregunta de: quines són les institucions del mercat de treball que cal potenciar? Claríssimament la negociació col·lectiva, la ultraactivitat dels convenis, tot això cal recuperar-lo, igual com la lluita contra el frau fiscal, que s'ha de fer amb noves tècniques. Cada euro que invertim en un inspector fiscal reporta a les arques públiques més de 20 euros. I s'ha de canviar l'IRPF de manera que l'impost de la renda es combini amb el del patrimoni i es converteixi en l'impost a la riquesa que pot contribuir molt a una recuperació sana.

No li crida l'atenció que un economista progressista com Pedro Solbes presentés en un pla per afrontar la crisi mesures que subscriuria qualsevol col·lega liberal o ultraliberal?

Sobre això nosaltres ja ens hem manifestat. Encara sort que el president Zapatero no va admetre que les retallades comencessin el 2009 perquè estaríem pitjor. Almenys el 2011 vam remuntar una mica, vam tenir una certa recuperació del PIB, encara que després, amb la constitucionalització del dèficit ens vam plegar totalment a les polítiques d'austeritat a ultrança de la Unió Europea.

A nosaltres ens sembla mentida, amb l'experiència que tenim, que Solbes reivindiqui posicions que han refutat el Fons Monetari Internacional i altres organismes gens sospitosos. Els seus tècnics han revisat el valor dels multiplicadors de la despesa i per països com Espanya i els han situat entre 1,3 i 1,9 per cent, és a dir, que per cada euro gastat des de les arques publiques se'n generen gairebé dos.

Però continuen proposant austeritat?

No hi ha política econòmica que no parteixi de l'austeritat, però el que ens proposen és una altra cosa. El que ens proposen és malbaratament dels recursos productius, de la força del treball que significa capacitat ociosa en empreses i fàbriques. Això és malbaratament contractiu.

I parlen de reformes, però el que estan fent són contrareformes. A vegades les paraules no són neutrals i ens deixen muts. Per això Economistas Frente a la Crisis no estem disposats a renunciar ni a l'austeritat ni a les reformes, però el que ens proposen és malbaratament contractiu i contrareformes.

La bombolla immobiliària i el consegüent forat bancari ara s'ha vist que els hem pagat els ciutadans. Des del punt de vista dels economistes progressistes com s'hagués abordat aquest problema?

No em veig esbossant una solució així de sobte. Però és obvi que hi va haver un problema de supervisió bancària. És clar també que la bombolla immobiliària va sorgir per un problema de desregulació financera. Hi ha hagut pràctiques completament irregulars en el comportament de les nostres institucions financeres. Per tant s'ha de recuperar la supervisió, recuperar el control és absolutament fonamental. S'ha dit que hem perdut el sector immobiliari, però no l'hem perdut, hem caigut de la parra perquè no vèiem que estava muntat sobre una bombolla financera. Per tant s'han de restablir les bones pràctiques bancàries, que s'han perdut.

I al fil d'això, afirmem que s'ha de restablir el flux creditici. S'acaba de proclamar que el rescat de la banca ha acabat en net. Nosaltres preguntem, per a qui? Per als preferentistes? Per a les pimes, que no poden finançar la seva tresoreria?

I al final això ens porta a l'atur?

La situació de l'atur és insostenible. L'objectiu de la política econòmica ha de ser l'ocupació. Reduir el dèficit fiscal no és un objectiu, és un instrument i ha de ser sostenible en un termini llarg i això ho han fet països seriosos com els Estats Units o el Japó.

Algú ha calculat que els serveis energètics per als ciutadans han incrementat el seu preu en un 50% en els últims temps...

S'han encarit molt més, de l'ordre del 80%.

Vostè va ser conseller de la CNE i ha dit que ningú sap clarament el que li costa a les elèctriques fabricar un quilowatt/hora. Això deixa la porta oberta a tot tipus d'abusos?

No recordo haver dit això, però si no ho vaig dir ho dic ara. No sabem el que costa la producció d'un quilowatt/hora en aquelles centrals que són retribuïdes a través d'un mercat que va ser mal dissenyat. Com que no ho sabem, hem de fer estimacions, i les més sensates mostren que en el segment nuclear i en l'hidroelèctric els marges són completament intolerables. Al nuclear els marges poden estar al voltant del 200%. I això és així perquè les companyies productores han recuperat les seves inversions per diferents vies, a través de pagaments regulats, a través d'indemnitzacions i a través de la percepció durant molts anys de preus molt superiors als seus costos.

En el sector de la gran hidràulica el tema és terrible. La producció d'electricitat a partir dels aprofitaments hidroelèctrics és la transformació d'un bé públic, la força cinètica de l'aigua, que aquestes empreses exploten per concessions administratives amb data de caducitat desconeguda perquè hi ha un maremàgnum de contractes concessionals que no se sap si s'han prolongat o no. L'única cosa que sabem és que des de 1900 no ha caducat cap concessió hidroelèctrica. Aquestes centrals han estat rebent fons per diverses vies: pagaments regulats, indemnitzacions i preus molt superiors als seus costos. Per tant, han recuperat llargament les seves inversions i poden estar tenint ara uns marges del 700%.

En la comptabilitat de les empreses no trobarem res, són societats molt complexes, diversificades, són multinacionals i tenen per tant una gran maniobrabilitat comptable, sent totalment ortodoxes.

El que si es pot fer és recuperar la serietat d'aquest país. Restablint les normes jurídiques. La regulació segons la qual els diferents inversors van fer les inversions en les centrals. D'aquesta manera estaríem alliberant entre 2000 i 3000 milions procedents de les centrals històriques. S'hauria també de fer una profunda reforma que eliminés elements reguladors que sobren i són costosos, com els sistemes d'establiment de la tarifa abans coneguda com TUR, tarifa últim recurs, a la qual ara li han canviat el nom i li diuen PVPC. Aquest sistema a que només se li ha canviat el nom produeix una inflació d'entre el 10 i el 15% dels costos de l'energia per al petit consumidor en relació amb els preus d'un mercat que cal reformar per què no revela els costos reals del subministrament d'energia. Amb aquestes reformes es podrien alliberar 5.000 milions.

I això sense obrir el capítol de les energies renovables?

Aquest tipus d'energies millorarien el nostre teixit industrial, crearien ocupació de qualitat, alleujarien la nostra balança de pagaments perquè es substituirien importacions energètiques i després, a més, contribuirien a la tecnologia, a la innovació i ens situarien com un país capdavanter en aquest àmbit. Sembla que s'oblida que a la Unió Europea som el país que té el millor recurs autòcton, que és el sol. Sembla mentida que els alemanys estiguin duplicant les seves inversions solars, tot i que a ells una placa solar els ret la meitat que aquí. ¿I que fem? Retallem dràsticament les ajudes a aquest sector.

El 1945 el govern laborista de Gran Bretanya va crear la Seguretat Social com l'entenem actualment. Contra el que els experts asseguraven, la gent va deixar d'estalviar per a sanitat o pensions i l'economia del país es va reactivar. Anem ara en direcció contrària?

Els economistes sabem el que significa reforma estructural i sabem que el concepte s'utilitza de manera enganyosa. S'usa com una arma per tornar a abans de 1945. Tornant a la seva pregunta, la iniciativa de què parla va tenir un efecte redistributiu terrible, perquè ni les pensions ni la seguretat social són gratuïts. El que passa és que aquesta despesa s'utilitza per aplicar una doble via de redistribució de la riquesa, per l'ingrés fiscal i per la despesa i això és el que ha construït a Europa l'Estat de Benestar, que és el que justifica la Unió Europea. Si això ens ho carreguem, per a què estem a Europa? Deixaríem de ser un model per a la resta del món.

La reforma laboral ha desequilibrat les relacions laborals en favor de l'empresariat. Ha fet això que els nostres empresaris siguin més competitius a Europa, on la relació entre empreses i treballadors està més igualada?les relacions laborals

Quan parlem de competitivitat del treball hem de qüestionar-nos, és que tenim treballadors ganduls? Això no és cert. El que tenim són empresaris molt ineficients. La competitivitat del treball depèn de l'organització del treball i de la capitalització tecnològica de les empreses. I a l'inrevés, que els empresaris puguin millorar els seus costos amb la devaluació salarial és un incentiu a que relaxin l'eficiència en l'organització del treball i a que relaxin la capitalització tecnològica per competir amb el nostre entorn.

Em posa un exemple?

És gairebé patètic sentir a l'alcaldessa de Madrid dir que la solució a la vaga dels netejadors i netejadores ha posat de manifest les bondats de la reforma laboral, quan la reforma ha facilitat que aparegui el conflicte. Perquè sense aquesta reforma les empreses no haurien donat de sobte el pas d'acomiadar més de mil treballadors després d'haver rebut l'adjudicació de les corresponents contractes. A partir d'aquí és indignant que es vulgui aprofitar el conflicte per demanar que es faci una nova regulació de la vaga, que és un dret constitucional. Precisament la vaga ha posat de manifest que la reforma laboral estava sent utilitzada de manera perversa per unes adjudicatàries de contractes oportunistes, insensates i a la baixa instades per l'Ajuntament de Madrid.

En conclusió, la reforma laboral ha destruït la negociació i això fa menys competitius als empresaris i les empreses. La reforma és una incitació a que competim en base a salaris baixos, i aquí sempre hi haurà qui ens guanyi.

Té vostè alguna explicació a la fixació dels empresaris espanyols amb els salaris quan està demostrat que només representen aproximadament el 10% dels costos d'una empresa tecnològicament ben dotada ?

Em limitaré a fer una cita d'autoritat d'un vell mestre, José Luís Sampedro. Ell va dir, “aquesta crisi és una manifestació més de la lluita de classes”, per això crec que aquesta obsessió en l'apartat salarial és una actitud atàvica i classista de l'empresariat d'aquí. Però, en el fons hi ha un altre problema, més global, el de la governança corporativa. Ara el capitalisme es basa en societats anònimes d'accionistes episòdics que no exerceixen els seus drets de propietat com els concebien els nostres mestres clàssics, des d'Adam Smith a Karl Marx. Aquests drets els exerceixen executius que no són propietaris i que els exerceixen perquè els que ostenten les accions, avui hi són i demà marxen, i posen els seus diners en empreses que no saben ni a què es dediquen. No els importa que el conseller delegat tingui una retribució de deu milions i que es posi bonus cada tres mesos per agafar els diners i sortir corrent amb polítiques a curt termini.

La idea clàssica de permanència de l'empresari en el capital suposava que hi havia interès en la millora del producte, en la formació dels treballadors, en la seva remuneració correcta. Tot això s'ha anat en orris amb aquesta governança. I són aquests executius els que comencen a conformar una nova classe social que explica aquesta cultura atàvica contra els treballadors.