eldiario.es

Menú

Eduard Fernández: “Si cremes mobiliari urbà, et multen. Si trenques el cor i el futur de la gent, no passa res”

Reconegut com a un dels millors actors del moment, Eduard Fernández confessa que és un futboler apassionat, però tardà. Ho fa en aquesta entrevista publicada a la Revista Líbero.

“Sóc Guardiolista, però sense tonteries”

“Mourinho va crear un personatge i li ha passat com a alguns actors, que el personatge se l’ha menjat”

- PUBLICIDAD -
Eduard Fernández empezó siendo hincha del Espanyol:  "En esa época yo era antitodo, antifútbol, antisistema...". Foto: EDU BAYER

Eduard Fernández a la banyera de l’obra 'Orgia', de la companyia The Mamzelles, al Lliure. / Edu Bayer

"Has vist ‘El secreto de sus ojos’? Aquella en què troben el dolent perquè, diuen, un paio pot canviar de cara, de casa, de xicota, de déu, però no pot canviar de passió, no pot canviar d'equip de futbol... Doncs jo vaig canviar d'equip de futbol”. Eduard Fernández (Barcelona, 1964) riu abans d'aclarir quins són els seus colors. La vigília de l'entrevista, m’insisteixen que l'actor és perico. Curiós, perquè un dels directors de Líbero em va comentar a l'encarregar aquesta conversa que el protagonista de Faust 5.0 era un culer recalcitrant .

"Ja veus, sóc una mica estrany", justifica mentre encén una cigarreta. I, com si fóssim a Smoking Room, confessa, misteriós: "Jo era periquito, sí, perquè el meu avi era periquito. Quan vaig complir els 14, em va regalar el carnet de soci i vaig estar dos anys seguits anant al camp amb el meu avi. En aquella època, jo era anti tot, antifutbol, antisistema... I vaig deixar d'anar-hi, em vaig oblidar una mica del futbol en general. Però amb el Barça de Guardiola em vaig fer culer".

I ara?

Ara m'agraden molt el Barça i el futbol. Però aprecio també els periquitos i segueixo com els va [comenta la victòria de la nit anterior davant l'Athletic]. Segur que m’odiaran, perquè el que vaig fer és molt odiós.

El futbol, prefereix veure'l o jugar-lo?

Bé, de petit m'agradava jugar, és clar, m'ho passava bomba, al col·legi. Jugava a la defensa. Ara, el que m'agrada és quedar amb els meus amics per veure els partits, xisclar i fer l'animal. Realment, sóc futboler, futboler d'un temps ençà.

Deia que pel Barça de Guardiola.

Sí. El Barça de Guardiola és l'excel·lència màxima.

Guardiolista, doncs...

Guardiolista, però sense tonteries. Algunes vegades ens hem saludat, en Pep ha vingut al teatre a veure alguna de les meves funcions. M'agrada perquè té una cosa que la gent molt popular perd de seguida: el sentit comú. Tenir un gran sentit comú t'acosta als altres i combinat amb el treball i la humilitat t'aporta una gran qualitat humana. També crec que té una gran intel·ligència específica i emocional. Guardiola és molt artista en allò seu, també molt exigent.

Podríem comparar un entrenador amb un director de cinema o teatre?

Hi ha directors que s'assemblarien més a Mourinho, amb la seva injustificable estratègia i aquest discurs cutre i groller. El de l’odi al contrari, el de calúmnia que alguna cosa queda. Casillas encara paga el pas de Mourinho pel Madrid. Diuen que quan se’n va d'un club deixa terra cremada al darrere. Hi estic molt d'acord. No només en el seu club, també en la competició en què treballa, en aquest cas, la Lliga espanyola. És una llàstima, perquè es veu que és bon entrenador. Però crec que amb la seva tàctica és impossible diferenciar si té qualitat com a tècnic.

Creu que interpreta un personatge?

Va crear un personatge i li ha passat com a alguns actors, que, a mesura que van fent anys, el personatge se'ls menja. Els automatismes que van crear des del control, deixen de controlar-los i ja no produeixen l'efecte buscat, sinó el contrari. Sobre aquest tema, conclouria que la naturalesa és sàvia.

Treballant sovint a Madrid, en els últims anys haurà pogut presumir d'equip?

Vaig viure el 2-6 a Madrid. Sol, en un bar. El primer gol el vaig celebrar reprimit, el tercer el vam celebrem tots, fins i tot els madridistes que hi havia. Ho vaig poder gaudir.

Eduard Fernández en la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc. EDU BAYER

Eduard Fernández a la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc./ Edu Bayer


Diuen que Tete Montoliu escoltava els partits del Barça per la ràdio en ple concert. Segueix els partits si té funció?

Jo puc estar enmig d'una escena, mirar cap a un costat i preguntar com van. Amb Anna Lizarán ho fèiem molt. Fins i tot ho comentàvem [baixa la veu i xiuxiueja]: "Ha marcat Messi, 3-2". Recordo sentir un petard a l'exterior un dia que ens jugàvem la Lliga i mirar-nos l'Annita i jo en escena pensant: gol del Barça.

Messi és com una estrella de cinema.

Messi és una meravella. Però també Iniesta i Xavi em semblen fantàstics. Xavi és com un far. Mira, quan jo em fixo en un actor, el més important per a mi són les celles i tota aquesta franja dels ulls. Quan un actor està realment concentrat, no mou aquesta zona. Si frunzeixes el nas, en cinema, no és bo. Doncs fixa't que Xavi, quan juga, manté immòbil tota aquesta franja: les celles, els ulls... No té expressió. És un far. Em meravella fixar-me en aquesta part de la cara de Xavi. I també aquesta humilitat que comentàvem. Messi està tocat per una vareta màgica, és innat. Quan tu penses: faria això, ell ja ho ha fet.

Què opina del Barcelona com a club? Entén aquest gen autodestructiu propi d'algun Shakespeare?

Mira, he fet una pel·lícula sobre Pere Casaldàliga, paraules majors. Destructiu és el capitalisme: destruir i vendre. Això passa amb Cruyff, Guardiola, Rosell, Laporta... Que ven la part negativa, el mal rotllo, els conflictes, siguin certs o inventats. Ven el culebró. I a mi, aquesta part no m'agrada gens.

Tornem a la gespa llavors. M'han explicat que, a més del Barça, és un gran fan de la Roja.

És cert. Em sembla meravellós com juga la selecció espanyola. De fet, una cosa no s'entén sense l'altra, perquè la selecció espanyola és una meravella gràcies al Barça de Guardiola. El gol d'Iniesta del Mundial de Sud-àfrica el vaig celebrar amb magnificència. Del que jo he vist, no hi ha hagut en el futbol res més semblant a l'art que el futbol del Barça de Guardiola.

Tal com estan les coses, és obscè pagar 40, 50 o 100 milions per un futbolista?

Diuen que això passa perquè el tio que els ha costat els genera. I és lícit. A mi el que m'agradaria saber és d'on treuen els diners. La barbaritat és que un club de futbol tingui deutes i segueixi fitxant jugadors. Si tens deutes, primer paga’ls. Hi ha directius en el futbol que diuen que fan diners de forma legal, però no sé si són diners nets. No sé qui surt als papers de Bárcenas, però diuen que hi ha molts constructors...

Durant un temps s'assegurava que a la llotja del Bernabéu es tancaven gran part dels negocis d'Espanya.

Sens dubte. I dels de Catalunya, a la del Barça, coses de trilers amb molta pasta, tot bastant fastigós.

El ministre de Cultura, José Ignacio Wert, es va declarar "hooligan del Madrid".

Als molt madridistes els dic: tu deus ser una gran persona, tio, perquè més defectes ja no es poden tenir [diu en broma].

Els seus companys de professió li canten les quaranta quan en tenen ocasió.

El 21% d'IVA cultural és una barbaritat, són ganes de carregar-se la cultura i haurien reconèixer-ho obertament. Crec que aquesta és la finalitat directa, no indirecta, de tot el que està fent l'administració pública. Igual que la finalitat directa és carregar-se l'educació i la sanitat. I la finalitat directa és crear una crisi, no la indirecta. Guanyar diners amb la salut de la gent hauria d'estar penat, i que els diners vagin a parar a paradisos fiscals quan veus que els hospitals estan bruts perquè han reduït el pressupost en neteja... La gent és massa bona, no sé a què estem esperant. L'altre dia Wert, que diu grans bestieses, va declarar: "Les manifestacions d'aquí són un joc de nens si les compares amb les de Xile". M'estàs provocant o què? A un se li ocorren moltes barbaritats, per dir i per fer. I crec que alguna cosa passarà, perquè la gent està arribant a un límit.

Té una filla de 18 anys, Greta, que també és actriu. Quin futur li veu aquí?

Em preocupa què pot fer, com li anirà. Penses: quin futur li deixes? Hi ha gent que encara espera que torni la situació d'abans, però no tornarà. Algunes coses són per a bé. Casaldàliga té una frase magnífica: "Deixem el pessimisme per a temps millors". Està bé, però ens hem d'associar i prendre partit. Actuar de forma dura, bèstia. S'estan rient de nosaltres, estan fent el que els dóna la gana. Això de les preferents, per exemple, clama al cel. Ens van prendre el pèl. Si cremes mobiliari urbà, et multen. I, en canvi, si trenques el cor i el futur de la gent, no passa res. Hi ha alguna cosa que no va. I compte!

Als futbolistes els va costar, però molts han fet el salt a altres països. Es planteja treballar fora si aquí la cosa no millora?

Saps què passa? Que com a actor tens un cert compromís amb el teu lloc. Hi ha de tot, eh, però quan un es fa actor ho fa, entre altres coses, per explicar i mostrar inquietuds i vivències. Puges a l'escenari i vols explicar coses. I aquest és un bon moment per a això, hi ha moltes coses a dir. L'escenari és un bon lloc per dir aquestes coses. Anar ara a Hollywood a dir coses? És respectable, però crec que aquest és un bon lloc per dir coses.

Com recordar les factures del feixisme? Com fa amb Lluís Homar sobre l'escenari a Adreça desconeguda.

L'Adreça desconeguda és un bon text per veure com una amistat es trenca per contradicció política, en aquest cas molt extrema, és clar, perquè parlem del nazisme. És una molt bona reflexió i el viatge està molt ben explicat per cada personatge i també està molt ben explicat com es pot arribar a matar amb paraules. Si voleu veure com matar amb paraules, aneu a veure l' Adreça desconeguda. És una horeta, però la gent surt tocada.

Diuen alguns futbolistes que després d'un partit els costa dormir. Dorm al sortir del teatre?

En el cas d'aquesta funció, que és més el resultat que el viatge interior del personatge durant l'obra, sí. No és un personatge que fa un viatge d'aquests tan bèsties que t'emportes a casa. És molt tècnic, precís. Fer un Shakespeare, per exemple, si que és molt bèstia. Amb Caliban [La tempesta] em vaig deixar l'ànima, també amb el Rei Joan. Amb Hamlet, al Grec, et mors. Després, a Un oncle a Amèrica vaig fer de boig, amb Els Joglars, tota l'estona estava a dalt. I sortia del teatre com una moto.

Algun lloc especial on li agradaria actuar?

A Maracanà, fent de futbolista en una pel·li. I xutar un penal.

Home, ja ha xutat un penal al cinema, a ‘El portero’, de Gonzalo Suárez.

Te n'explicaré una de boníssima. Amb El portero vam anar a rodar a Astúries, pels núvols. I resulta que no hi havia núvols a Astúries aquells dies. Durant gairebé dues setmanes, vam baixar a la platja cada dia, preparats per rodar, amb els extres i tot. Esperàvem quatre o cinc hores i tornàvem a l'hotel perquè no fèia núvol. Era una escena en què jo havia xutar-li un penal a Carmelo Gómez, el porter, una escena clau [ambientada en la postguerra, Fernández interpreta un maqui]. I un dia, baixem i em diu el director de fotografia: "Eduard, que ve un núvol, però dóna temps per a un penal, no més, així que fote’l". Jo li vaig dir a Carmelo: "Tio, tira't a la dreta", i ell, que no, que pensava tirar-se a l'altre costat... I el vaig marcar. Era la meva segona pel·lícula, estava nerviosíssim. Vaig pensar si no ho marco, em maten! Veia la porteria petita i Carmelo cada vegada més gran. Aquí vaig entendre aquesta sensació que expliquen els futbolistes.

I en teatre, quin seria el Maracaná del teatre?

Depèn de cadascú. Jo, les dues actuacions més emocionants que recordo són: una, quan començava. Feia de pallasso amb un amic, uns pallassos una mica heavies. Fèiem un xou en un tarima a La Mina i entre punxada i punxada, els xavals, ja grandets, venien a veure'ns i s'emocionaven, reien... Ostres, com em va tocar. Una altra, fent Un oncle a Amèrica, amb Els Joglars, a Caracas, la reacció de la gent va ser descomunal. Al final, l'escenografia, formada per cordes, queia; queien les cordes que representaven els arbres tallats pels nord-americans. Els aplaudiments i bravos del públic van ser bestials. També recordo molt Esperant Godot, amb Anna Lizarán, ara que l'Anna ja no hi és. La segueixo portant aquí [s'assenyala el cor].

Diuen que és un actor molt intervencionista, però no n'hi deu haver per tant quan directors com Cesc Gay, Mariano Barroso i Lluís Pascual, al teatre, repeteixen.

Es veu que sí, que sóc intervencionista. Però no sé si és bo o no. Hi ha gent que no ho porta bé, així que ara ho estic pensant. Si ets així, has de treballar amb directors que s'avenen a que l'actor intervingui més. Hi ha directors que volen que facis el que ells diuen. Si això és el que volen, doncs que paguin millor. Un es va fent gran. Per a mi un actor no és un executor, no li pots dir: "Dius aquesta frase i plores". Un llibret no és res, són paraules en un paper, el recorregut del personatge el fan l'actor i el director. L'actor és el que sap què li passa al seu personatge. El d'actor és un ofici. 

Almodóvar [el va dirigir a ‘La piel que habito’] accepta suggeriments?

[Aixeca una cella]. Almodóvar és molt bo, ha fet pel·lis excel·lents. Ell és molt autor, li agrada manar i accepta alguns suggeriments.

Si pogués triar, què li agradaria fer ara?

Tinc ganes de fer bons guions, bones pel·lícules. Fa poc vaig rebre un molt bon guió, em va encantar... Però van dir: “no hi anirà ningú”. Després hi ha guions horrorosos que sí que es roden. Smoking room no la volien fer, la vam fer sense cobrar. Va anar molt bé i és d'aquestes pel·lícules que tothom recorda. Ara volíem fer una sèrie amb el mateix director, Julio Wallovits, amb guió seu, i també amb Francesc Garrido [actor de Smoking Room]. Vam gravar 10 minuts, la la vam portar al Plus i tampoc... En fi.

Abans parlava de Xavi i Iniesta. Prefereix un bon secundari o un protagonista?

He fet de tot. M'agraden tots dos. Són rols molt diferents. Els americans es refereixen als secundaris com els supporting actors i està bé. M'agrada tocar tots dos pals, veure com ets a cada lloc. És més complicat ser un secundari, has de ser molt humil i fi. Si ets el prota i estàs malament un dia, no passa res, en un dia fas molt poquet. El secundari ha d'estar fi en el seu dia. Tocar el do aquí, el mi allà i el fa sostingut dimecres. I si no toques bé el fa sostingut el dimecres, no tens més marge.

Un actor ha de saber fer molts papers...

[Interromp] No, no. Pots fer el mateix paper tota la vida.

La gent diu...

[Interromp] Sí, la gent diu tonteries.

Com que el Barça del Tata Martino ja no és el Barça?

Això és part del capitalisme. El Tata Martino prova coses. Al Barça li havien pres la mida. Si jugués sempre al màxim nivell del Barça de Guardiola, no passaria mai res, però això és impossible. Dins de com juga el Barça, ha de tenir variants i això és el que està provant. També m'agrada que reservi futbolistes perquè arribin millor a final de temporada, que la passada ja sabem què va passar. Deixem-lo treballar. Gaudim.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha