Opinión y blogs

eldiario.es

Als columnistes

Ara que columnistes i articulistes habituals han pres una presència tan destacada als mitjans –per no dir els tertulians, figura en la que molts fan el doblet-, pot ser d’interès rellegir un clàssic com Walter Lippmann, com a final de temporada d’aquesta secció encetada l’octubre passat.

El gran periodista estatunidenc -primer teòric de l’opinió pública, col·laborador dels presidents Woodrow Wilson i Franklin D. Roosevelt, entre altres, i analista sempre rigorós i independent- reflexionà en aquests termes sobre la funció del columnista: “Els columnistes que tenen per objecte interpretar els esdeveniments no haurien de presentar-se a si mateixos com a personatges públics amb un electorat davant del qual són responsables".

Em sembla que en el moment en que un columnista es considera una figura pública, que es troba pel damunt del valor intrínsec i de la integritat del que publica amb la seva firma, deixa de raonar amb la lucidesa i el distanciament que els lectors tenen dret a esperar d’ell. Com els polítics, els periodistes es converteixen en personatges públics admirats i preocupats per mantenir les aparences i millorar; la seva vida personal, la seva autoestima, les seves lleialtats, interessos i ambicions es converteixen en quelcom inseparable dels seus judicis sobre els esdeveniments.

Seguir leyendo »

Tapar notícies

“Els diaris no estan fets per difondre notícies sinó per tapar-les”. Ho diu un personatge d’Umberto Eco a la novel·la Número Zero. Un reporter que mor d’una ganivetada quan investiga una història de dominació per poders ocults a la Itàlia de fa vint anys. En un diari que no sortirà mai, finançat per un empresari tèrbol de la construcció i la comunicació, eina de xantatge per a fer-se un lloc en els llocs de poder.

Eco no parla d’ara mateix, però envia algun missatge. Eco parla de la Itàlia on Silvio Berlusconi no trigaria gaire en arribar al poder, però envia missatges a l’avui d’altres països com Espanya mateixa. Els diaris es dediquen a tapar notícies?

Eco no parla dels diaris existents ni dels seus nivells de professionalitat, sinó d’un diari fantasma on treballen periodistes mediocres i mal pagats. On el problema és de què parlar, hi ha massa temes que molesten l’amo. Hi ha notícies de les que els diaris no parlen, ben segur. N’hi ha que sempre han tapat, com a mínim les que afecten els grans anunciants.

Seguir leyendo »

Oralitat

La oralitat s’ha ensenyorit del periodisme i no tan sols als mitjans audiovisuals. Del ‘periodisme de declaracions’ dels anys 1980, circumscrit a la informació política, s’ha passat al predomini absolut de la informació basada en allò que es diu. El que es diu davant del micròfon i de la càmera, en tertúlies, articles, reportatges, entrevistes i notícies.

Les reaccions i impressions d’afectats i testimonis són una part habitual de moltes notícies i no sempre aporten informació d’interès. En moltes ocasions no passa de ser una il·lustració anecdòtica dels fets, sovint de segona mà.No sempre aporta valor informatiu tanta declaració, més enllà d’un to viu i proper a l’espectador que pot beneficiar l’audiència. 

Sense filtre ni contrast, la oralitat informativa presenta alguns inconvenients, fins i tot en un gènere com l’entrevista. Sobre tot en aquest gènere dialogat –avui gènere estrella dels mitjans d’aquí-, que es basa en una transcripció respectuosa de les paraules de l’entrevistat.

Seguir leyendo »

L’hora de la veritat

El canvi polític esdevingut a gran nombre d’ajuntaments, diputacions provincials i comunitats autònomes també és l’hora de la veritat per als mitjans públics que en depenen.

L’hora de veure si les noves majories d’esquerres són capaces de tornar a ràdios i televisions locals i autonòmiques la independència informativa, la pluralitat política i la vocació de servei públic que justifiquen la seva existència.

No serà fàcil l’estabilitat dels nous governs locals i regionals, quina formació s’ha produït sovint més com un efecte reactiu que com a resultat de programes coincidents. Serà fàcil que es posin d’acord en la reforma i gestió dels mitjans públics?

Seguir leyendo »

Tele Godó

Atenció a les novetats de 8TV. La modesta tele del Grup Godó sembla haver trobat el soci adequat per a convertir-se en una cadena privada competitiva: Mediaset, empresa propietària de Tele 5, quepren un 40 % de les accions d’ Emissions Digitals de Catalunya.

El primer benefici pot ser l’accés al gran mercat espanyol de la publicitat. El reconeixement explícit d’aquesta limitació contrasta amb l’intent frustrat de fer-se càrrec de la contractació publicitària de TV3.

La qüestió principal és quina mena de televisió privada serà la de can Godó, que s’estrenà a primers de segle amb el model urbà estatunidenc de City TV i ha trigat ben bé deu anys a fer-se un lloc a la programació.

Seguir leyendo »

Prepotència i indefensió

Que un polític es permeti de renyar una entrevistadora en directe per televisió és un símptoma greu de la prepotència d’una part i de la indefensió de l’altra. Això és el que va fer el president sortint de les Illes Balears i candidat a la reelecció, José Ramon Bauzà, davant les preguntes de Neus Benítez en l’informatiu balear de TVE.

El motiu de l’incident ja és revelador de la reversió de la perspectiva que sembla afectar una part important dels dirigents polítics. El president sortint retreia a l’entrevistadora que el preguntés sobre la seva acció de govern en comptes de invitar-lo a presentar les seves propostes de futur.

No hauria de ser necessari recordar que la primera obligació d’un candidat a la reelecció és procedir a retre comptes de la seva acció de govern, errors inclosos, com a base per a poder demanar de nou al vot. També és cert que aquesta és una pràctica molt poc freqüent en la política espanyola i que els mitjans hi han ajudat.

Seguir leyendo »

Decoració electoral

Els elements decoratius predominen en la informació electoral, que continua donant a l’activitat propagandística dels partits una vida i un lluïment que de fa molt anys ja no tenen al carrer. Deixant de banda el bloqueig periodístic de l’audiovisual públic, els diaris impresos continuen sent el gran aparador acrític de missatges, anècdotes, actes prefabricats per a consum exclusiu dels mitjans i mítings cada cop menys concorreguts en aforaments limitats. I sobretot, el joc especulatiu inacabable de la prospectiva basada en les enquestes.

No és estrany que hi manquin balanços documentats de l’obra feta o del compliment de programes electorals anteriors, ni de la versemblança dels programes nous. No és estrany perquè desdiria del que és la informació política durant tot l’any, allunyada de qualsevol vocació d’escrutini i vigilància de l’acció dels responsables públics.

Allò que fa anys es va qualificar críticament com a ‘periodisme de declaracions’ no solament no ha decaigut, sinó que s’ha convertit en norma. Fins al punt que s’ha encaixat mansament la instauració de declaracions sense dret a preguntes en rodes de premsa, una modalitat entesa internacionalment com excepcional i que aquí cada cop és més habitual.

Seguir leyendo »

Bloqueig electoral

El bloqueig electoral del periodisme en els mitjans audiovisuals públics és una anomalia enquistada en el sistema que sembla molt difícil de revertir. Durant els quinze dies que dura la campanya i la torna dels dos dies de reflexió i de votació, el periodisme polític queda en suspens a les emissores de ràdio i de televisió dependents de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ajuntaments. Ara és per les eleccions municipals, també autonòmiques a gran part d’Espanya, després serà per les catalanes i per les generals. Aquest any ració triple.

Són els partits que dirigeixen l’activitat informativa, d’acord amb una normativa de la Junta Electoral que no té paral·lel en les democràcies de referència. Es reparteixen el temps que els correspon en els informatius d’acord amb els últims resultats electorals i, en molts casos, acaben triant les frases i imatges que volen que surtin en els anomenats blocs electorals. Són les seves notícies, no les que reclama l’interès públic. I condicionen la celebració de debats, en els que han d’estar-hi tots representats i en els que pacten prèviament les normes de funcionament. Són els seus debats, no els que reclama l’interès públic.

Amb els mitjans públics condemnats a fer de comparsa, els mateixos partits miren d’obtenir bilateralment el màxim benefici de la seva relació privilegiada amb els mitjans privats, aquells que la tenen. Diaris, ràdios i televisions privades són l’espai d’una informació més lliure i plural. Del tot?

Seguir leyendo »

Multar és censurar

Què vol dir posar multes a la premsa sinó restablir una forma de censura? Encara que se n’hagi desdit de seguida, no s’ha de passar per alt la proposta del ministre de Justícia, Rafael Català, de sancionar els mitjans que publiquin filtracions protegides legalment pel secret de sumari.

L’article 20 de la Constitució prohibeix la censura prèvia així com el segrest de publicacions i gravacions, que en tot cas han de ser ordenades per via judicial. No parla directament de les multes, potser per impensables, ja que són una forma de censura a posteriori. Tota acció directa d’un govern per a interferir la lliure informació és censura.

Si els jutges consideressin que els mitjans vulneren el secret del sumari, els correspondria a ells emprendre accions per a la seva defensa. No pas al govern. En el benentès que el trencament del secret del sumari sol venir de l’interès de les parts afectades, que no tenen aquesta limitació, llevat de casos excepcionals que requereixen una resolució motivada del jutge.

Seguir leyendo »

Por als mitjans

Imatges d’alumnes d’esquenes a les càmeres per a protegir els companys de l’agressor mortal de l’Institut d’Ensenyament Secundari Joan Fuster de Barcelona. Por creixent a la voracitat informativa dels mitjans, que en situacions de drama i de dolor es fa més evident.

La mort d’un professor a càrrec d’un nen de tretze anys, que fereix també altres persones, centra l’atenció general en un institut de barri. Professorat, alumnes i pares senten l’amenaça de l’exposició mediàtica. En les primeres hores es veuen rostres descompostos pel dolor fins i tot en diaris seriosos, després vénen les esquenes.

Més enllà de la protecció dels menors i del dret a la imatge i la intimitat de les persones més directament afectades –que s’haurien de poder donar per garantits-, la comunitat escolar també s’ha sentit víctima. Hi ha una línia poc clara en la delimitació precisa de les persones i els valors que han de ser protegits davant la pressió competitiva de la indústria mediàtica.

Seguir leyendo »