El reclam de la notorietat

Hi ha un procés de dissolució del periodisme en la indústria de la comunicació en que l’espectacle i la notorietat són els reclams principals. L’important és cridar l’atenció i retenir l’audiència, pel damunt de qualsevol altra consideració. Aquest és un criteri dominant, condició inexcusable per a gaudir del favor de la publicitat.

La notorietat és un reclam, difícilment és un mèrit (allò que fa digne de una persona de recompensa o estima, que dóna valor a una cosa, segons la definició del diccionari). Darrer exemple: una estudiant de periodisme que s’havia presentat sense èxit a alguns càstings televisius, acaba de ser contractada per la cadena de més èxit per un motiu de simple notorietat.

El mèrit d’aquesta noia no és altre que ser amiga d’aquest jove madrileny que ha demostrat habilitat singular per a fer-se fotos amb primeres autoritats, franquejar l’entrada en despatxos i salons exclusius i atribuir-se gestions d’un cert nivell i transcendència.

D’aquest jove se n’està parlant molt als mitjans, molt més del que l’interès públic demana. Encara que ell i algunes de les persones que l’han ajudat acabessin havent de respondre pel que han fet, res no trauria la impressió que els mitjans han fet un cas desmesurat en aquest petit personatge i ara també de la seva amiga.

Dels atributs femenins de la noia, ell n’ha parlat amb una certa vulgaritat, convertint-la en figurant cridaner d’aquest embolic cortesà que fa pensar en aquella “Celtiberia show” de Lluís Carandell de finals del franquisme.

El programa de televisió que acaba de contractar la noia és justament dels que exploten a fons els límits entre l’espectacle i el periodisme. Per si fos poc, se li ha donat un doble paper, al plató i a la redacció. Des del periodisme estricte, aquests programes es miren amb una certa distància, però no deixen de ser la imatge més pròxima del periodisme que té un públic molt ampli.

Els programes on es barregen deliberadament espectacle i periodisme com a fórmula d’èxit són una frontera en la que el segon juga en desavantatge clar. El periodisme ha tingut sempre aquest risc. El risc ve, com a mínim, de la premsa groga de Hearst a la guerra de Cuba, però mentre el periodisme es va poder mantenir en el seu propi camp fou un risc més o menys controlat.

Aquesta possibilitat de control ja fa algun temps que es va exhaurir. Amb el periodisme en plena dissolució industrial, el camp propi es va escurçant i costa cada cop més de defensar.