eldiario.es

Menú

"Si fos de dretes les meves peŀlícules serien diferents"

El cineasta Konstantinos Costa-Gavras ha recollit el XXIX Premi Internacional Catalunya

Es reafirma com "un home d'esquerres però sense adhesió a un partit polític en particular, i enemic de tot el que signifiqui l'exercici arbitrari i opressiu del poder". Konstantinos Costa-Gavras (Loutra-Iraias, Grècia, 1933) es va consagrar a finals dels 60 com un dels mascarons de proa de l'anomenat "cinema polític", al qual va aportar èxits com Z, una esgarrifosa sàtira sobre la dictadura dels coronels a Grècia.

Va guanyar l'Oscar amb Desaparegut, on denunciava la complicitat dels EUA al cop de Pinochet. Va aixecar polseguera amb La confessió per tractar les tortures de l'estalinisme i amb Amén, que assenyalava la connivència del Vaticà amb els nazis. Al llarg de la seva filmografia ha rodat una de les cròniques més afilades del segle XX i continua fent-ho com demostra la seva última pel·lícula, El Capital, on retrata els magnats de la crisi financera.

Aquest dimarts, el director va recollir al Palau de la Generalitat el XXIX Premi Internacional Catalunya per la seva mirada crítica sobre el món i el seu compromís social. Costa-Gavras mai ha deixat d'estar compromès amb el seu temps ni ha perdut les seves ganes de denunciar, d'activar les consciències i animar a l'acció. Per desgràcia, no cal acudir a les seves últimes pel·lícules per veure un cinema connectat, i molt, amb la realitat actual. Algunes coses no han canviat tot el que haurien...

Seguir leyendo »

Gong, sons i danses dins la cova

Panoràmica de l'interior de les Coves del Salnitre on se celebra el Festival Gong

Els experts han utilitzat sovint la arqueoacústica per estudiar el paper dels sons en el comportament humà. Que les coves presenten qualitats sonores especials per a les quals van ser específicament dissenyades i usades no sabut. També que Les Coves del Salnitre, a Collbató, posseeixen qualitats acústiques especials, entre elles, que el camp de pressió sonora en el seu interior no és excessivament reverberant i la intel·ligibilitat és significativament més gran que en altres recintes d'aquest tipus. Albert Blancafort, luthier i orguener, fill de luthiers i nét de compositors, ho va tenir molt clar quan fa dotze anys va crear aquesta proposta inèdita. L’elecció de l’emplaçament per celebrar-hi el Gong no fou casual, ja que tenint el taller a Collbató, la cova, no només permetia entrar-hi i fer música en el seu interior, sinó era el lloc adequat a nivell acústic per mostrar les creacions de luthiers d’arreu del món. A dia d’avui, que hi ha tanta oferta de festivals, sobretot ara a l’estiu, el Festival Gong ofereix una cosa totalment diferent, tant pel que fa a contingut com pel que fa a continent. Compta amb dos escenaris: un d’exterior i un d’interior, sense cap tipus d’amplificació artificial. “El Gong Festival ofereix una experiència gairebé sensorial. Anar fins a Montserrat, pujar a peu fins a la cova, una temperatura de dinou graus,  on s’està molt bé, amb aforament limitat. Tot plegat fa que s’hi arribi amb una nova predisposició, molt diferent de la que es té quan s’arriba a qualsevol festival”, assegura Blancafort.

C:\fakepath\Ustad_Daud_Khan_2.jpg

L'intèrpret afganès Ustad Daud Khan Sadozai

L’edició d’enguany ha buscat fer protagonistes els assistents amb les activitats de dia agrupades a l’Inspira i que tindran com a temàtica principal la musicoteràpia. “En total hem organitzat quatre tallers amb destacats especialistes: cant, cants harmònics, cants de mantres i el so de la càbala. A més, els tallers es complementaran amb un dinar-taller on es cuinarà un arròs fet amb energia solar i un concert exclusiu a la tarda a l’Ermita de la Salut”, destaca. Com a plats forts d’aquesta edició, l’interior de les coves acolliràn el concert del reputat multi-instrumentista d’origen xilè Nello Chiuminatto (dissabte 22, 21h) que tocarà 17 instruments desconeguts provinents dels cinc continents, i l’hipnòtic espectacle de dansa sufí La dansa de l’infinit (diumenge 23, 21h) en que els dervixos ballaran sense parar tot simulant el moviment de l’Univers amb la música del gran intèrpret afganès Ustad Daud Khan Sadozai. Després dels concerts principals, la terrassa del Gong acollirà dos espectacles amb el concert de dissabte del cantautor Ferran Savall, amb un repertori d’improvisacions jazzístiques i de músiques del món, i del de diumenge a càrrec de Carme Nalini, considerada la millor cantant de mantres del país. La programació del festival es complementarà amb una conferència sobre el poble sirià a càrrec de l’economista i activista Arcadi Oliveres (dissabte 22) i una segona de Wadud Sabaté (diumenge 23), especialista en la dansa sufí dels dervixos.

Seguir leyendo »

"El provincianisme és patrimoni exclusiu dels catalans"

Jair Domínguez ha publicat el disc de debut del grup Caritat Humana

És conegut per la seva acidesa i rapidesa verbal, que aprofita en tots els àmbits d’actuació que li permet la vida. Escriu llibres, ha estat guionista i, a més, ara torna a tenir un grup de música. Poca gent coneixia el passat musical de Jair Domínguez, que amb el seu primer grup, Poder roig, va arribar a talonejar Sopa de Cabra.

El present, però, té forma del disc homònim editat per Halley Records, amb deu cançons pop, amb títols fàcilment identificables amb l'univers particular i l'esperit irreverent de l'autor, com La dona d'en Freezer, La furgoneta de l'Oleguer, Balleu, fills de punta, Foc al tribunal, o la no menys provocadora M'agrada lo blanc.

Domínguez és autor de les novel·les Hawaii Meteor, Segui vora el foc i Perímetre. També dels assajos 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i 99 personatges que has de conèixer per entendre el món. Si hi ha una cosa certa és que no deixa mai ningú indiferent, tampoc a l'Audiència Nacional que el va investigar per un suposat delicte contra la Corona a l'últim capítol del programa Bestiari il·lustrat, quan en una entrevista simulava disparar a una caricatura del rei Joan Carles. Professor d’història frustrat, compositor, lletrista, cantant i guitarra de Caritat Humana. I, sense cap mena de dubte, l'únic ser humà del món mundial suficientment boig com per trobar temps per dedicar a tot plegat.

Seguir leyendo »

Guillén, un renaixentista del segle XXI

Joan J. Guillén al seu despatx

Juan José Guillén viu al barri de Gràcia de Barcelona tres dies a la setmana. La resta de dies s'escapa a Mollerussa, quan no viatja arreu amb les seves escenografies: Chicago, Montreal, Houston... Camisa blau cel, pantaló clar. Cara rodona, entrades força pronunciades, canós i un bigot poblat, com els que ja no es porten. És pertinent descriure'l, ja que bona part dels artistes de les belles arts són els eterns invisibles.

Mirada directa, bona oratòria. Li agrada parlar i quan agafa la paraula i ja no la deixa. Gairebé dues hores de conversa més tard, surto de casa seva sense haver pogut formular gairebé cap pregunta. Marxo amb un retrat fet a mida pel mateix artista. Hi torno dies després i l'abordo a preguntes. Agafa de nou la paraula. Rememoro tot el que m'ha explicat i dibuixo, ara sí, amb la meva paleta, el seu retrat.

Guillén, nascut a Fuente del Maestre (Extremadura), l'any 1947. Dibuixant i escenògraf, dues grans passions que l'acompanyen des de ben jove. Als anys 60, amb 20 anys acabats de fer i havent fet la mili, arriba de Manlleu per establir-se a Barcelona. Li agrada el dibuix i se li dóna bé. I per aquí és on prova sort. És troba una Barcelona que bull, una època, com ell mateix diu, "que et convida a picar l'ullet", però hi ha molts dibuixants, i de molt bons. Ha de sobresortir i s'inventa el terme "còmic d'actualitat". Comença col·laborant al diari Tele/eXprés, i a la revista Por Favor , sota l'auspici de Vázquez Montalbán, i li segueix una àmplia trajectòria editorial, a la revista Triunfo, a El Periódico, Muchas gracias, Presència, Arreu, La Calle, el Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Món, Avui...

Seguir leyendo »

Panxo (Zoo): “Les nostres cançons reflecteixen el sentiment de la gent que ha patit el Partit Popular i la censura cultural al País Valencià”

El grup valencià Zoo

En el marc de les festes del barri madrileny de Moratalaz, un dels grups convidats va ser el valencià Zoo. José Antonio González de la Rosa, president dels populars de Moratalaz, va denunciar que portar un grup de música que canta en català a les festes del districte era "una clara provocació". Per la seva banda, OKdiario donava suport a l'opinió dels populars dient que el grup "només canta en valencià i que una de les seves cançons més conegudes diu: 'Que no serà per ganes de posar-los una bomba'. El concert de Zoo va ser un èxit de públic, i quan va acabar es van fer una foto amb els assistents aguantant un cartell on s'hi podia llegir: "Inda, gràcies per la promo" (fen referència a Eduardo Inda, director de l' OKdiario). Lluny de donar vida a la polèmica, Zoo treuen ferro, i com ens explica el seu cantant, Toni Sánchez (Panxo), continuaran cridant a la resistència del poble valencià i al respecte a la seva identitat. Aquest, de fet, torna a ser, amb més intensitat en relació amb el disc anterior, Tempestes vénen del sud, la línia mestra de Raval. I tot servit amb una música contundent en què els aires de rap, reggae i ritmes tropicals no només s’enganxen sinó justifiquen plenament l’expectació desfermada per aquest nou treball que fa poc ha vist la llum.

Eduardo Inda i el seu diari us han fet una bona promoció. S'ha guanyat un lloc d'honor dins del col·lectiu Zoo?

Per sort som un col·lectiu tancat -riu- i hem intentat que no s’hi sumés. No ens ha fet cap favor. En tot cas el periodisme de baixa categoria moral. Som un grup d’amics que juguem amb foc fent cançons. Que el diari d’aquesta persona vulgui perjudicar-nos demostra que estem envoltats d’incompetents.

Seguir leyendo »

Enric Palau: “Situem Barcelona en l'avantguarda de la música i la tecnologia digital col·laborant amb diferents espais de la ciutat”

Enric Palau, codirector del festival Sónar, en roda de premsa

Amb la 24a edició en marxa, l’any que ve Sónar sumarà un quart de segle. Hem preguntat com voldria celebrar-lo Enric Palau, codirector del festival: “Serà una celebració que anirà acompanyada de molta feina i rigor. També molta pressió perquè tot surti bé i totes les peces del puzle encaixin”. Centrem-nos en l’edició que acaba de començar perquè com ve diu Enric Palau “no fa falta que arribin els 25 anys, aquesta mateixa edició tenim gent a l’equip que no havia nascut l’any 1994 i ara formen part de l’organització i d’aquest públic que desitja que arribi el festival”. Nosaltres també ho desitjàvem. Enric Palau ens dóna les claus d'una de les edicions més ambicioses. 

C:\fakepath\Sonar-2017.jpg

El festival Sónar i el seu caràcter festiu

En total, l'edició 2017 del Sónar compta amb un pressupost de 7.900.000 euros, amb 920 periodistes i 417 mitjans acreditats procedents de 37 països. La procedència dels visitants mostra un percentatge del 47,66% pel que fa al públic català i de la resta de l'Estat, i un 52,34% de la resta del món.

Seguir leyendo »

Sarah Glidden: “El periodisme ha de posar cara als refugiats i mostrar que tenen vides com les nostres. No són números”

Sarah Glidden, autora de 'Oscuridades programadas'

Tot va començar l’any 2010, quan la jove il·lustradora Sarah Glidden (Boston, 1980) se’n va anar de viatge per Turquia, Síria i l’Iraq amb dos amics d’un col·lectiu periodístic sense afany de lucre anomenat The Seattle Globalist. La seva idea inicial, que era seguir a aquests dos periodistes i escriure un llibre documentant el seu treball, ha acabat convertint-se en la novel·la gràfica Oscuridades programadas (Salamandra Graphic), un apassionant relat sobre la vida dels refugiats a la zona, i una aguda reflexió sobre el periodisme. "Abans d'aquest viatge no sabia gairebé res de periodisme, només el que havia preguntat als meus amics periodistes. Per exemple: com trobaven les històries o com sabien amb qui parlar? Tenia una idea molt romàntica del periodisme, com la de les pel·lícules i volia saber com era de veritat el seu treball. Per això volia viatjar amb ells. I vaig descobrir l'autèntic periodisme", confessa Glidden.

Quan el juny del 2011 Sarah Glidden va publicar Una judía americana perdida en Israel (Norma) a Síria es produïen les primeres manifestacions en contra de Baixar al-Assad. Només havien passat sis mesos des que la dibuixant, el desembre del 2010, va concloure el periple per Turquia, l’Iraq i Síria. Un viatge, en part, motivat per les conseqüències de la guerra d’Iraq. Tres escenaris entrecreuats pel drama humà dels refugiats, tant els iranians que arribaven a Turquia com els iraquians que trobaven seguretat en una Síria molt diferent de la d’ara. En el viatge van sumar Dan, un exmarine de la guerra de l’Iraq. Un testimoni revelaor sobre els conflictes i que defensa sense reticències que es pot formar part d’una guerra i, alhora, ser feliç. La seva història desperta converses sobre les responsabilitats col·lectives del conflicte, que la resta de protagonistes van viure des de la distància. “És fàcil donar la culpa als soldats que hi van combatre o als polítics que van prendre les decisions, però les coses són més complicades. D’una manera o d’una altra, tots som responsables de les coses que estan passant”, diu Glidden.

C:\fakepath\1-1ZqB5aHLULJDiV1fpNWH-g.jpeg

'Oscuridades programadas' de Sarah Glidden

Seguir leyendo »

Pep Mínguez: "El format analògic no ha tornat, sempre ha estat aquí”

Lorena Cosba

Per molt que la tecnologia avanci, sempre hi ha algú que segueix mimant la tradició, els processos o els objectes que s'han emprat durant tota la vida. Per exemple, després del premar el botó de la càmera fotogràfica, les mans segueixen sent les responsables de la màgia que passa a la cambra de revelat. El procés es converteix en part de la fotografia. En el cas del festival de fotografia Revela-T, la motivació va més per la conservació de processos artesans que aconsegueixen propostes estètiques que s'estaven oblidant. Aquest és un esdeveniment molt especial, una festa per als que estimen la fotografia, una trobada d'apassionats, analògics, digitals, instagramers, tots troben el seu lloc a Vilassar de Dalt. Aquesta és la raó que el festival hagi anat creixent, sumant inquietuds i sensibilitats. “Molts dels que hi participen no són practicants analògics, però sí que els agrada la bona fotografia i tenen curiositat per saber més", assegura Pep Mínguez, director del festival. “El format analògic, al contrari del que molts pensen, no ha tornat, sempre ha estat aquí. Això de la nostàlgia i el romanticisme hem de desmentir-ho, és una creença induïda per les marques i posat en boca dels que parlen de tecnologia pensant que és fotografia", afegeix. Hem de deixar llavors de parlar de fotografia analògica com una cosa del passat, per a col·leccionistes. "La fotografia analògica o química segueix tan vigent com sempre. La productivitat la deixem per al digital, amb l’analògic parlem de plaer, de sentir, de tocar, de mullar-se, d'implicar-se. Per això, molts fotògrafs opten per fer els seus treballs personals en analògic".

C:\fakepath\3c53e971c90dc2f554528a392b0adddd.jpeg

Manabu Yamanaka

Aquest és un dels motius que el nivell expositiu general se superi any rere any i a cada nova edició la selecció d'exposicions sigui de millor qualitat gràcies a la bona acollida de la crida a la participació. Per a aquesta edició, l'elecció s'ha fet en base a les 270 propostes rebudes de fotògrafs de tot el món, més de 50 exposicions de reconeguts fotògrafs nacionals i internacionals apropen al públic els treballs més destacats d'aquesta fotografia química. En aquesta ocasió, com a novetat, totes s'engloben sota un tema comú, Hidden, però cadascuna suposa un autèntic univers narratiu. Per exemple, Manabu Yamanaka, japonès i budista, recull a Resigned to Death retrats de persones en els moments previs a la seva mort, mentre que l'activista australià Peter de Graaf denúncia amb la seva col·lecció de petxines Half way to low tide els desastres mediambientals. Més enllà del discurs de cada exposició, el treball de cada autor serveix per explorar diferents tècniques fotogràfiques, com l'excel·lent treball de Lorena Cosba, Galería imaginaria, en què s'alteren fotos de petit format apropant-les a altres plans artístics com l'escultura o el collage; o Paradiso, d'Eduardo Ripoll, una sèrie de retrats en ferrotips, tècnica que data del segle XIX.

Seguir leyendo »

Quanta més repressió, més rebel·lia

Valtonyc

La música és el primer element que necessita un moviment. És probablement la primera raó per acabar trencant les cadenes. I els enemics de la llibertat, massa sovint, també enemics de la cultura, ho saben bé. Sempre ho han sabut. Moltes cançons han generat revoltes. Vivim temps de justícia corrupta i flaire postfranquista. Moltes veus es veuen amenaçades. Un cas flagrant és el del raper mallorquí Valtonyc, processat per l'Audiència Nacional espanyola pel simple fet d'expressar unes idees a través de les seves cançons. Sense oblidar les recents condemnes a Cassandra Vera i César Strawberry per fer tuits i cançons que contradiuen als drets fonamentals pactats en la Constitución de 1978 i en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948.

C:\fakepath\Pla.JPG

Albert Pla

Valtonyc, Albert Pla, Lágrimas de Sangre, KOP, Che Sudaka, Nico Roig… són només una relació d’artistes que han hagut de presentar-se en algun moment de la seva carrera a l’Audiència Nacional. El seu periple judicial ha originat, en bona part, el concert que se celebrarà el 21 de maig al parc del Gran Sol de Badalona en protesta contra “les agressions polítiques, legals i públiques a la llibertat d’expressió”. Darrere d’aquest acte hi ha la plataforma  No Callarem, que aglutina entitats i associacions com per exemple el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya, l’Ateneu Popular Nou Barris, l’Ateneu La Torna i les plataformes Defensem els Drets Humans i Defender a Quien Defiende, entre altres. També, Llibertat Valtonyc, el grup de suport creat arran del judici al raper mallorquí.

Seguir leyendo »

Històries íntimes i personals, confessions en Primera Persona

Sis anys de vida han fet del Primera Persona una cita ineludible de l'agenda cultural barcelonina mantenint els mateixos principis fundacionals: mostrar històries íntimes i personals –en forma de monòlegs, concerts, lectures i espectacles–, que han estat ideats en exclusiva per al festival, amb la font d'una matèria primera privilegiada. En aquests sis anys d'anècdotes, propostes i sorpreses, les línies mestres no només s'han corroborat, sinó que han crescut a mida que ha crescut també el públic, cada vegada més expectant, exigent i nombrós, tal com demostra el ritme d’entrades per les sessions de divendres i dissabte. La fórmula del Primera Persona és la mateixa que en les anteriors edicions. Dues jornades, dues sessions. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, demanem propostes úniques a grans noms, detecten noves veus amb moltes coses a dir i mostren l’aproximació en primera persona a la música i la literatura actuals.

C:\fakepath\BOLICK-HEADSHOT-1.jpg

Kate Bolick

Per inaugurar la sisena edició del festival, divendres 12, a les 19 hores, Kate Bolick, autora de l’assaig Solterona. La construcción de una vida propia (Malpaso Ediciones, 2016) –un llibre que explora en primera persona les qüestions considerades clau de la realització femenina per part de la societat patriarcal–, conversarà amb Anna Gabriel, educadora social, professora de dret i la cara més visible de la CUP al Parlament català. Seria francament difícil trobar algú millor que Gabriel, fan acèrrima del llibre de Bolick, per a aquesta entrevista, no només per la seva eloqüència feminista, sinó també perquè ha viscut com sectors masclistes s’alteren sospitosament davant les seves reflexions sobre la copa menstrual o la criança col·lectiva. Colin Barrett, autor de Glanbeigh (Sajalín Editores, 2016), un colpidor recull de relats, tan durs com bells, situats en un poblet semificcional irlandès, pujarà a l’escenari de Primera Persona per parlar de la biografia d’un lloc deixat de la mà de Déu. Finalment, per tancar la jornada de divendres, el festival reunirà alguns dels protagonistes del Bacalao, l’explosió cultural que va significar l’eclosió de la música de ball a València després de la mort de Franco. Passaran pel CCCB alguns dels protagonistes d'aquella etapa: Jorge Albi, Chimo Bayo, Nando Dixkontrol i Carlos Simó, en una conversa moderada per Luis Costa.

Seguir leyendo »