eldiario.es

Menú

Qui som, d'on venim, cap a on anem

Un fet recurrent, gairebé podríem dir que clixé, a nivell acadèmic, escolar i mediàtic és preguntar qüestions sobre la Guerra Civil Española i el franquisme a la joventut. El desconeixement entre els més joves sobre aspectes tan fonamentals i bàsics de la història més recent crea impacte, indignació i, malauradament, fins i tot certa mofa. Quan això succeeix ens preguntem com pot ser, què falla…  Què significa per als joves la dictadura de Franco? Com ha influït en la seva vida la Transició espanyola i els seus silencis? Són algunes de les reflexions de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos que, segons paraules dels seus creadors, “lluita contra la impotència a la qual es veu empesa la societat i els seus dirigents" i que "situa la nova generació davant el repte d'analitzar la memòria històrica d'aquest país. Aquesta nova generació parla de la història i de com se senten dins d'unes estructures que s'han trobat fetes i els han estat imposades. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot, filosòfiques", afegeixen.

Per molts motius Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és imprescindible per entendre el nostre context actual. Julio Álvarez, director artístic del Tantarantana, parla del projecte com "un regal inesperat pel moment tan important que estem vivint. El Tantarantana sempre ha apostat per un teatre vinculat a la memòria històrica, i ara, més que mai, hem d'escoltar la veu d'uns joves que ens parlen dels rastres d'un passat que no han viscut, sinó que els ha arribat en forma de relat. Descobrir la seva visió ens ajuda a entendre més profundament el nostre present." Aquí, possiblement, rau la dificultat de situar el franquisme en boca dels més joves. Sílvia Ferrando, directora i dramaturga, subratlla el procés de creació col·lectiva que va originar l'espectacle. "Vaig proposar als set intèrprets treballar sobre els rastres del franquisme, els 40 anys més foscos de la nostra història recent. Una etapa de la que no es parla, que no s'ensenya a les escoles i de la que encara queden moltes coses per desenterrar. (...) El resultat és un espectacle carregat de vitalitat i de sentit de l'humor, molt àcid i molt crític amb el nostre país. L'obra tracta de reclamar qui som i reconèixer perquè som com som. Parla de forma molt desacomplexada de temes silenciats. És un homenatge a la ciutadania espanyola, des d'un punt de vista molt polític."

C:\fakepath\DSCF9919.jpg

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Seguir leyendo »

Revolució o resistència?

Revolució i resistència han estat presents, des de temps remots, tant en la creació de mites de la humanitat, des dels relats bíblics, passant per la mitologia greco-llatina, les obres literàries; fins a la història des dels inicis de l'antic Egipte, en l'Edat Mitjana o la Modernitat. Per descomptat, aquesta història no es queda en les èpoques llunyanes sinó que travessa, amb multitud d'exemples, totes les latituds i geografies per on els éssers humans han anat creant civilització. Desobeir les veritats establertes, desafiar els poderosos, rebel·lar-se davant de les injustícies, resistir-se a la dominació, protestar les arbitrarietats, explorar més enllà dels límits fixats, transgredir l'ordre social i moltes més accions similars no només han estat part important de la nostra història sinó tot un art, sense el qual resulta difícil imaginar el progrés humà.

La revolució o resistència, encara que és molt antiga com a arma de combat, ha pres un gran protagonisme en l'últim segle i ha format part de multitud de processos i situacions de molt diversa naturalesa. La resistència civil s'ha fet servir per lluitar contra un amplíssim elenc de situacions d'injustícia, així com contra processos de llarga durada històrica. Alguns d'aquests conflictes estratègics noviolents han anat contra el colonialisme, les ocupacions estrangeres, els cops d'estat, els règims dictatorials i despòtics, en dinàmiques de frau electoral massiu, contra la discriminació racial, religiosa i de gènere, contra l'alteració de l'ordre constitucional, a favor de processos d'independència nacional, per la defensa dels drets i llibertats, a favor de la protecció ambiental, per la defensa i protecció de les comunitats indígenes i aborígens, de la lluita per la terra, en croades contra l'intervencionisme militar i, fins i tot, en campanyes contra polítiques neoliberals i processos d'exclusió social.

Què ha motivat els canvis en la humanitat? Quin ha estat el motor de la història? Des de l'òptica de la noviolència, la revolució i la resistència serien el més semblant al que, al segle XIX, Karl Marx afirmava que la revolució era la locomotora de la història. Anys després, en plena expansió del nazisme i el feixisme, Walter Benjamin li va respondre amb la pregunta de si la revolució no s'assemblava més als passatgers activant el fre d'emergència. Avui dia, amb l'impacte que estan tenint la globalització i el canvi tecnològic sobre la pròpia estructura de la societat i la proliferació de líders que qüestionen la vigència dels drets humans més bàsics, el dubte que plantejava Benjamin torna a tenir rellevància. Cent anys després de l'esclat de la revolució a Rússia el CCCB impulsa el cicle Revolució o resistència? per revisar la idea que tenim de la revolució i com s'ha instal·lat al centre de les passions polítiques del món contemporani.

Seguir leyendo »

"No ens importa ofendre't i que ens ofenguis”

Les raperas Reykjavíkurdætur en acció

Es fan dir les 'filles de Reykjavík' -això és el que significa el seu nom- i són un col·lectiu de hip hop femení sorgit per corregir la clamorosa absència de veus de dona en l'escena rap islandesa. Formades el 2013 arran de l'èxit d'una vetllada de micròfons oberts que convocava a raperes, aquest col·lectiu de més d'una dotzena de MC no ho ha tingut fàcil per fer-se un lloc en una escena dominada pels homes, els quals, afirmen elles, no van rebre amb massa esportivitat la competència femenina. Però aquest grup de raperes tenien coses per dir, i amb els seus versos han cridat consignes feministes, apropant-se en les seves lletres a temes com la corrupció política, la cultura de la violació o l'apoderament de la dona. Aprofitant la visita a La Mercè i avançant-nos al que promet ser un concert entretingut hem conversat amb les 'filles de Reykjavík'.

Com van aconseguir fer-se un lloc en una escena poblada per homes?

Quan vam començar no hi havia espai per a nosaltres. No ens volien. Però hem acabat trobant l'espai. I ara només formem part de l'escena. Ens vam fer molt famoses a Islàndia. I totes érem amateurs, per la qual cosa era molt fàcil criticar-nos. Però també vam ser pioneres, perquè érem les úniques dones de l'escena islandesa de hip hop i vam aprofitar que l’escena començava a créixer.

Seguir leyendo »

"Si fos de dretes les meves peŀlícules serien diferents"

El cineasta Konstantinos Costa-Gavras ha recollit el XXIX Premi Internacional Catalunya

Es reafirma com "un home d'esquerres però sense adhesió a un partit polític en particular, i enemic de tot el que signifiqui l'exercici arbitrari i opressiu del poder". Konstantinos Costa-Gavras (Loutra-Iraias, Grècia, 1933) es va consagrar a finals dels 60 com un dels mascarons de proa de l'anomenat "cinema polític", al qual va aportar èxits com Z, una esgarrifosa sàtira sobre la dictadura dels coronels a Grècia.

Va guanyar l'Oscar amb Desaparegut, on denunciava la complicitat dels EUA al cop de Pinochet. Va aixecar polseguera amb La confessió per tractar les tortures de l'estalinisme i amb Amén, que assenyalava la connivència del Vaticà amb els nazis. Al llarg de la seva filmografia ha rodat una de les cròniques més afilades del segle XX i continua fent-ho com demostra la seva última pel·lícula, El Capital, on retrata els magnats de la crisi financera.

Aquest dimarts, el director va recollir al Palau de la Generalitat el XXIX Premi Internacional Catalunya per la seva mirada crítica sobre el món i el seu compromís social. Costa-Gavras mai ha deixat d'estar compromès amb el seu temps ni ha perdut les seves ganes de denunciar, d'activar les consciències i animar a l'acció. Per desgràcia, no cal acudir a les seves últimes pel·lícules per veure un cinema connectat, i molt, amb la realitat actual. Algunes coses no han canviat tot el que haurien...

Seguir leyendo »

Gong, sons i danses dins la cova

Panoràmica de l'interior de les Coves del Salnitre on se celebra el Festival Gong

Els experts han utilitzat sovint la arqueoacústica per estudiar el paper dels sons en el comportament humà. Que les coves presenten qualitats sonores especials per a les quals van ser específicament dissenyades i usades no sabut. També que Les Coves del Salnitre, a Collbató, posseeixen qualitats acústiques especials, entre elles, que el camp de pressió sonora en el seu interior no és excessivament reverberant i la intel·ligibilitat és significativament més gran que en altres recintes d'aquest tipus. Albert Blancafort, luthier i orguener, fill de luthiers i nét de compositors, ho va tenir molt clar quan fa dotze anys va crear aquesta proposta inèdita. L’elecció de l’emplaçament per celebrar-hi el Gong no fou casual, ja que tenint el taller a Collbató, la cova, no només permetia entrar-hi i fer música en el seu interior, sinó era el lloc adequat a nivell acústic per mostrar les creacions de luthiers d’arreu del món. A dia d’avui, que hi ha tanta oferta de festivals, sobretot ara a l’estiu, el Festival Gong ofereix una cosa totalment diferent, tant pel que fa a contingut com pel que fa a continent. Compta amb dos escenaris: un d’exterior i un d’interior, sense cap tipus d’amplificació artificial. “El Gong Festival ofereix una experiència gairebé sensorial. Anar fins a Montserrat, pujar a peu fins a la cova, una temperatura de dinou graus,  on s’està molt bé, amb aforament limitat. Tot plegat fa que s’hi arribi amb una nova predisposició, molt diferent de la que es té quan s’arriba a qualsevol festival”, assegura Blancafort.

C:\fakepath\Ustad_Daud_Khan_2.jpg

L'intèrpret afganès Ustad Daud Khan Sadozai

L’edició d’enguany ha buscat fer protagonistes els assistents amb les activitats de dia agrupades a l’Inspira i que tindran com a temàtica principal la musicoteràpia. “En total hem organitzat quatre tallers amb destacats especialistes: cant, cants harmònics, cants de mantres i el so de la càbala. A més, els tallers es complementaran amb un dinar-taller on es cuinarà un arròs fet amb energia solar i un concert exclusiu a la tarda a l’Ermita de la Salut”, destaca. Com a plats forts d’aquesta edició, l’interior de les coves acolliràn el concert del reputat multi-instrumentista d’origen xilè Nello Chiuminatto (dissabte 22, 21h) que tocarà 17 instruments desconeguts provinents dels cinc continents, i l’hipnòtic espectacle de dansa sufí La dansa de l’infinit (diumenge 23, 21h) en que els dervixos ballaran sense parar tot simulant el moviment de l’Univers amb la música del gran intèrpret afganès Ustad Daud Khan Sadozai. Després dels concerts principals, la terrassa del Gong acollirà dos espectacles amb el concert de dissabte del cantautor Ferran Savall, amb un repertori d’improvisacions jazzístiques i de músiques del món, i del de diumenge a càrrec de Carme Nalini, considerada la millor cantant de mantres del país. La programació del festival es complementarà amb una conferència sobre el poble sirià a càrrec de l’economista i activista Arcadi Oliveres (dissabte 22) i una segona de Wadud Sabaté (diumenge 23), especialista en la dansa sufí dels dervixos.

Seguir leyendo »

"El provincianisme és patrimoni exclusiu dels catalans"

Jair Domínguez ha publicat el disc de debut del grup Caritat Humana

És conegut per la seva acidesa i rapidesa verbal, que aprofita en tots els àmbits d’actuació que li permet la vida. Escriu llibres, ha estat guionista i, a més, ara torna a tenir un grup de música. Poca gent coneixia el passat musical de Jair Domínguez, que amb el seu primer grup, Poder roig, va arribar a talonejar Sopa de Cabra.

El present, però, té forma del disc homònim editat per Halley Records, amb deu cançons pop, amb títols fàcilment identificables amb l'univers particular i l'esperit irreverent de l'autor, com La dona d'en Freezer, La furgoneta de l'Oleguer, Balleu, fills de punta, Foc al tribunal, o la no menys provocadora M'agrada lo blanc.

Domínguez és autor de les novel·les Hawaii Meteor, Segui vora el foc i Perímetre. També dels assajos 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i 99 personatges que has de conèixer per entendre el món. Si hi ha una cosa certa és que no deixa mai ningú indiferent, tampoc a l'Audiència Nacional que el va investigar per un suposat delicte contra la Corona a l'últim capítol del programa Bestiari il·lustrat, quan en una entrevista simulava disparar a una caricatura del rei Joan Carles. Professor d’història frustrat, compositor, lletrista, cantant i guitarra de Caritat Humana. I, sense cap mena de dubte, l'únic ser humà del món mundial suficientment boig com per trobar temps per dedicar a tot plegat.

Seguir leyendo »

Guillén, un renaixentista del segle XXI

Joan J. Guillén al seu despatx

Juan José Guillén viu al barri de Gràcia de Barcelona tres dies a la setmana. La resta de dies s'escapa a Mollerussa, quan no viatja arreu amb les seves escenografies: Chicago, Montreal, Houston... Camisa blau cel, pantaló clar. Cara rodona, entrades força pronunciades, canós i un bigot poblat, com els que ja no es porten. És pertinent descriure'l, ja que bona part dels artistes de les belles arts són els eterns invisibles.

Mirada directa, bona oratòria. Li agrada parlar i quan agafa la paraula i ja no la deixa. Gairebé dues hores de conversa més tard, surto de casa seva sense haver pogut formular gairebé cap pregunta. Marxo amb un retrat fet a mida pel mateix artista. Hi torno dies després i l'abordo a preguntes. Agafa de nou la paraula. Rememoro tot el que m'ha explicat i dibuixo, ara sí, amb la meva paleta, el seu retrat.

Guillén, nascut a Fuente del Maestre (Extremadura), l'any 1947. Dibuixant i escenògraf, dues grans passions que l'acompanyen des de ben jove. Als anys 60, amb 20 anys acabats de fer i havent fet la mili, arriba de Manlleu per establir-se a Barcelona. Li agrada el dibuix i se li dóna bé. I per aquí és on prova sort. És troba una Barcelona que bull, una època, com ell mateix diu, "que et convida a picar l'ullet", però hi ha molts dibuixants, i de molt bons. Ha de sobresortir i s'inventa el terme "còmic d'actualitat". Comença col·laborant al diari Tele/eXprés, i a la revista Por Favor , sota l'auspici de Vázquez Montalbán, i li segueix una àmplia trajectòria editorial, a la revista Triunfo, a El Periódico, Muchas gracias, Presència, Arreu, La Calle, el Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Món, Avui...

Seguir leyendo »

Panxo (Zoo): “Les nostres cançons reflecteixen el sentiment de la gent que ha patit el Partit Popular i la censura cultural al País Valencià”

El grup valencià Zoo

En el marc de les festes del barri madrileny de Moratalaz, un dels grups convidats va ser el valencià Zoo. José Antonio González de la Rosa, president dels populars de Moratalaz, va denunciar que portar un grup de música que canta en català a les festes del districte era "una clara provocació". Per la seva banda, OKdiario donava suport a l'opinió dels populars dient que el grup "només canta en valencià i que una de les seves cançons més conegudes diu: 'Que no serà per ganes de posar-los una bomba'. El concert de Zoo va ser un èxit de públic, i quan va acabar es van fer una foto amb els assistents aguantant un cartell on s'hi podia llegir: "Inda, gràcies per la promo" (fen referència a Eduardo Inda, director de l' OKdiario). Lluny de donar vida a la polèmica, Zoo treuen ferro, i com ens explica el seu cantant, Toni Sánchez (Panxo), continuaran cridant a la resistència del poble valencià i al respecte a la seva identitat. Aquest, de fet, torna a ser, amb més intensitat en relació amb el disc anterior, Tempestes vénen del sud, la línia mestra de Raval. I tot servit amb una música contundent en què els aires de rap, reggae i ritmes tropicals no només s’enganxen sinó justifiquen plenament l’expectació desfermada per aquest nou treball que fa poc ha vist la llum.

Eduardo Inda i el seu diari us han fet una bona promoció. S'ha guanyat un lloc d'honor dins del col·lectiu Zoo?

Per sort som un col·lectiu tancat -riu- i hem intentat que no s’hi sumés. No ens ha fet cap favor. En tot cas el periodisme de baixa categoria moral. Som un grup d’amics que juguem amb foc fent cançons. Que el diari d’aquesta persona vulgui perjudicar-nos demostra que estem envoltats d’incompetents.

Seguir leyendo »

Enric Palau: “Situem Barcelona en l'avantguarda de la música i la tecnologia digital col·laborant amb diferents espais de la ciutat”

Enric Palau, codirector del festival Sónar, en roda de premsa

Amb la 24a edició en marxa, l’any que ve Sónar sumarà un quart de segle. Hem preguntat com voldria celebrar-lo Enric Palau, codirector del festival: “Serà una celebració que anirà acompanyada de molta feina i rigor. També molta pressió perquè tot surti bé i totes les peces del puzle encaixin”. Centrem-nos en l’edició que acaba de començar perquè com ve diu Enric Palau “no fa falta que arribin els 25 anys, aquesta mateixa edició tenim gent a l’equip que no havia nascut l’any 1994 i ara formen part de l’organització i d’aquest públic que desitja que arribi el festival”. Nosaltres també ho desitjàvem. Enric Palau ens dóna les claus d'una de les edicions més ambicioses. 

C:\fakepath\Sonar-2017.jpg

El festival Sónar i el seu caràcter festiu

En total, l'edició 2017 del Sónar compta amb un pressupost de 7.900.000 euros, amb 920 periodistes i 417 mitjans acreditats procedents de 37 països. La procedència dels visitants mostra un percentatge del 47,66% pel que fa al públic català i de la resta de l'Estat, i un 52,34% de la resta del món.

Seguir leyendo »

Sarah Glidden: “El periodisme ha de posar cara als refugiats i mostrar que tenen vides com les nostres. No són números”

Sarah Glidden, autora de 'Oscuridades programadas'

Tot va començar l’any 2010, quan la jove il·lustradora Sarah Glidden (Boston, 1980) se’n va anar de viatge per Turquia, Síria i l’Iraq amb dos amics d’un col·lectiu periodístic sense afany de lucre anomenat The Seattle Globalist. La seva idea inicial, que era seguir a aquests dos periodistes i escriure un llibre documentant el seu treball, ha acabat convertint-se en la novel·la gràfica Oscuridades programadas (Salamandra Graphic), un apassionant relat sobre la vida dels refugiats a la zona, i una aguda reflexió sobre el periodisme. "Abans d'aquest viatge no sabia gairebé res de periodisme, només el que havia preguntat als meus amics periodistes. Per exemple: com trobaven les històries o com sabien amb qui parlar? Tenia una idea molt romàntica del periodisme, com la de les pel·lícules i volia saber com era de veritat el seu treball. Per això volia viatjar amb ells. I vaig descobrir l'autèntic periodisme", confessa Glidden.

Quan el juny del 2011 Sarah Glidden va publicar Una judía americana perdida en Israel (Norma) a Síria es produïen les primeres manifestacions en contra de Baixar al-Assad. Només havien passat sis mesos des que la dibuixant, el desembre del 2010, va concloure el periple per Turquia, l’Iraq i Síria. Un viatge, en part, motivat per les conseqüències de la guerra d’Iraq. Tres escenaris entrecreuats pel drama humà dels refugiats, tant els iranians que arribaven a Turquia com els iraquians que trobaven seguretat en una Síria molt diferent de la d’ara. En el viatge van sumar Dan, un exmarine de la guerra de l’Iraq. Un testimoni revelaor sobre els conflictes i que defensa sense reticències que es pot formar part d’una guerra i, alhora, ser feliç. La seva història desperta converses sobre les responsabilitats col·lectives del conflicte, que la resta de protagonistes van viure des de la distància. “És fàcil donar la culpa als soldats que hi van combatre o als polítics que van prendre les decisions, però les coses són més complicades. D’una manera o d’una altra, tots som responsables de les coses que estan passant”, diu Glidden.

C:\fakepath\1-1ZqB5aHLULJDiV1fpNWH-g.jpeg

'Oscuridades programadas' de Sarah Glidden

Seguir leyendo »