Opinión y blogs

eldiario.es

Nens refugiats a Europa

Uns 250 milions d'infants viuen en zones del món afectades per la guerra i els conflictes armats, segons un informe del Fons de les Nacions Unides per a la Infància (Unicef). En qualsevol emergència per desastre natural o per conflicte armat els infants són els que estan exposats a uns perills més grans. L'evidència és clara: el 2015, 98 milions de persones van patir les conseqüències dels desastres naturals, 37 milions de nens s'han quedat fora de l'escola als països afectats per conflictes i un de cada 200 és un refugiat. Els nens són les víctimes més indefenses i pateixen conseqüències devastadores com la desnutrició, la violència i la falta d'accés a serveis bàsics de salut, d'educació i de protecció.

El documental Una Llar al món aborda aquest i altres temes. Sorprèn pel seu realisme corprenedor i aconsegueix que ens posem a la pell dels infants que s’han vist obligats a abandonar casa seva a causa de la inseguretat de la guerra. En Magomed és un nen refugiat txetxè. Des d’un racó del pati observa en silenci com els seus companys de classe es barallen per una pilota. L’Ali ve de l’Afganistan, d’on va fugir el 2008. De nit té malsons on cinc homes amb ganivets fereixen el seu pare. Ells i els seus amics passen els dies somiant en el moment en que les seves famílies obtindran el permís de residència. Mentrestant, juguen, fan manualitats i aprenen a argumentar, igual que fan els infants a qualsevol altra escola. La diferència és que ells han viscut situacions límit i conviuen amb records dolorosos. Molts d’ells, com l’Ali, en Magomed, la Heda o l’Amel han fugit de països en conflicte. Els educadors i educadores lluiten cada dia perquè aquests infants treguin el millor d’ells mateixos i tinguin les eines per construir un nou lloc en el món on sentir-se com a casa.

C:\fakepath\82381_1-1.jpg

Seguir leyendo »

L’Hospitalet, territori 'manouche'

L'Hospitalet de Llobregat pot presumir de tenir, a la seva Escola de Música, una àrea d'estudis de jazz manouche impulsats pel músic i guitarrista Albert Bello. I no només això, també tot un festival dedicat a aquesta vibrant i substanciosa variant europea del jazz aglutinada al voltant del llegendari Django Reinhardt. El festival Django L'H va engegar l'any 2010 coincidint amb el centenari del naixement de Reinhardt, i des d'aleshores s'ha anat consolidant com un punt de trobada entre els afeccionats al jazz manouche, els nous públics que el descobreixen i els intèrprets més destacats de l'escena actual.

Un dels punts més importants per l’organització ha sigut sempre treballar per una programació amb gran qualitat musical i això ha permès projectar internacionalment el festival i la ciutat. Així doncs a l’edició 2015 es va programar el concert del Biréli Lagrène, un dels millors guitarristes de jazz de l’actualitat. L’arribada de públic més enllà de les fronteres i la gran resposta dels hospitalencs va fer possible omplir  tot l’aforament del Teatre Joventut.

Un fet que es podria repetir dissabte 26 de novembre amb un directe històric al nostre país, el concert intergeneracional amb dos guitarres i un contrabaix de Stochelo Rosenberg, un dels màxims exponents del jazz manouche de les últimes dècades, tota una llegenda viva. D’origen sinti, va començar a tocar la guitarra als 10 anys, ha gravat més de 60 discs - Seresta va ser una revelació-, i ha actuat, entre altres llocs, al Carnegie Hall amb el gran mestre violinista Stéphane Grappelli. L’acompanyaran dos dels intèrprets més potents de les noves generacions de manouche;  Adrien Moignard, representant de l’actual generació de guitarristes, abanderat de la velocitat i la improvisació moderna, i el contrabaixista William Brunard, de base perfecta, que ha actuat amb artistes com Biréli Lagrène i Tchavolo Schmitt, entre altres.

Seguir leyendo »

L'Alternativa: militància i resistència cinematogràfica

Laurie Anderson amb el seu Heart of Dog inaugurarà el festival

L’Alternativa ocupa una posició singular com a oferta cultural, ressegueix la seva història i posa de relleu les línies més destacades, entre les quals destaca l'opció per un cinema al marge dels discursos oficials i la seva vocació d'investigació en les noves corrents estètiques que determinen el futur de l'audiovisual. L'aposta per un cinema compromès en el nivell ideològic i arriscat en el pla formal determina una voluntat de mobilitzar el cinema com a instrument de pensament enfront el caràcter evasiu i gregari del gruix de les propostes audiovisuals contemporànies. La proposta de l’Alternativa se sitúa, doncs, en les vies d'un cinema pobre, amb la reivindicació de pressupostos baixos, d'equips reduïts i d'una voluntat de retorn a la realitat.

A força de resistir, de militar en els marges, el festival ha congregat un auditori cada cop més nombrós, fins a esdevenir la principal mostra cinematogràfica de la ciutat de Barcelona, indispensable en l'àmbit català i notable en l'àmbit estatal.  El festival és un termòmetre extraordinari del futur de la creació cinematogràfica i audiovisual en posar en pantalla i constituir en secció destacada els treballs d'aquests potencials cineastes. Aquí rau, en tota la seva puresa, el sentit del laboratori: recercar, equivocar-se, provar i experimentar amb els elements del cinema. Si, a més, hi afegim la presència constant de seminaris, taules rodones i cursos diversos de formació en els aspectes cinematogràfics, ens trobem amb una proposta de vocació didàctica per a la formació no només de cineastes sinó d'espectadors i espectadores intel·ligents.

C:\fakepath\IMG_0195.JPG

Havarie sobre el problema de la immigració al Mediterrani

Seguir leyendo »

Diàleg sobre ‘periodisme en reconstrucció’

Acte de presentació del llibre Periodismo en reconstrucción a la Llibreria Altaïr

Quan el que veus t’indigna i ets mínimament empàtic, és impossible ser neutral. I per això fem molt bé si no ens deixem arrossegar, si analitzem críticament el que veiem. Ara bé: al periodisme, si volem que continuï tenint ànima, no se li pot exigir només neutralitat. Se li ha d’exigir que sigui honest. En l'exercici de la professió, durant quaranta anys, Josep Carles Rius ha defensat les dues coses. També els periodistes que l’acompanyàven a la taula de la llibreria Altaïr: Neus Tomás i Samuel Aranda. Tampoc érem del tot neutrals els assistents a l'acte, molts companys de l’ex degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya en diferents etapes a El Periódico, La Vanguardia, Público, i ara la Fundació Periodisme Plural. Una de les consideracions més repetides durant l’acte va ser que el llibre és oportú i necessari. Roberto Herrscher, director de la col·lecció i responsable del màster de Periodisme Universitat de Barcelona-Columbia University, va resumir l'aportació de Periodismo en reconstrucción com “un viatge necessari per reconstruir un periodisme que defugi de la nostalgia, la llàgrima i la queixa”.

Neus Tomàs, amb una llarga trajectòria com a periodista, aposta pel periodisme en consideració "als lectors, no als mitjans", perquè “el periodisme d’alguns grans mitjans passa de puntetes sobre les denúncies incòmodes”. La periodista de El Periódico considera que hem perdut el nas i l’ofici que permet saber què és notícia, què preocupa els ciutadans, o pitjor encara, “alguns cops l’ofici consisteix precisament a saber distingir què convé ressaltar i què convé silenciar”. Amb tot, Tomàs coincideix amb l’autor que es tracta d'una crisi de model però no una crisi del periodisme, perquè hi ha una sèrie de circumstàncies que deixen portes obertes a l'esperança. Gràcies a les xarxes, el periodista pot tenir veu pròpia més enllà del propi mitjà i, gràcies també a internet, ara hi ha la possibilitat de crear mitjans alternatius, lamenta però que aquestes oportunitats vinguin acompanyades d’una “precarització de la professió”.

Al seu torn, el fotoperiodista Samuel Aranda, que va coincidir amb Josep Carles Rius al Magazine de La Vanguardia, mostra la seva preocupació quan “el periodista és el protagonista de la notícia”. Amb humilitat, Aranda pensa que hi ha el risc de posar l'autoria per sobre del periodisme. "Per a mi, el fotoperiodisme és un ofici. I crec que a vegades ens oblidem d'això, correm el risc de ser molt egocèntrics". El fotògraf català, tot i haver estat portada en múltiples ocasions al diari The New York Times, mai ha obtingut un contracte estable d’un mitjà espanyol perquè cobreixi els conflictes. "Sóc freelance", afirma. "Els meus ingressos provenen del New York Times. Tinc unes condicions estables: m'han fet assegurança mèdica i tinc exclusivitat amb el diari a nivell de premsa diària”.

Seguir leyendo »

El Viejo Topo: 40 anys d'història

El Viejo Topo, la revista que una generació sencera va portar sota el braç pels passadissos de les universitats espanyoles durant la transició, compleix quaranta anys i ho fa per reivindicar l'espai de pluralitat amb què va néixer el 1976. Eren els anys del "Teoritzeu , teoritzeu maleïts" de Manuel Vázquez Montalbán, de la subversió de la cultura, d'Ajoblanco, de l'edició espanyola de Monthly Review, de Materiales de Manuel Sacristán... Un espai perquè "tots els que tenien inquietuds culturals i polítiques", en paraules del professor i activista Jordi Mir, poguessin expressar les seves propostes. La revista va arribar a fer tirades de 50.000 exemplars i es convertiria en símbol d'una època.

El Viejo Topo es dirigeix als qui no es conformen amb el que les coses semblen i volen saber el que les coses són", ha assenyalat Miguel Riera, editor i director de la revista. Riera és l'únic de la direcció tripartida fundacional, al costat de Claudi Montañá i Jorge Sarret, que segueix al capdavant de la publicació des que aparegués a l'octubre de 1976. Amb valents plantejaments rupturistes quan encara es temia per la reacció del búnquer franquista i la debilitat d'Adolfo Suárez, i amb notable gruix intel·lectual esquitxat per la filosofia llibertària i els incipients moviments pacifistes i feministes, El Viejo Topo resistiria, en una primera etapa, fins a 1982, per renéixer el 1993.

C:\fakepath\image.jpeg

Seguir leyendo »

La Mercè més descentralitzada

Cartell de Miguel Gallardo

“La reiteració és el principal eix de la festa, que també té novetats”, apuntava ara fa uns dies Xavier Cordomí, director artístic dels actes tradicionals de la Mercè. I és que la Mercè segueix agermanant-se amb una ciutat convidada, el BAM continua apostant per l’emergència i consolidació musical, les associacions treuen pit, la cultura popular batega i les arts surten al carrer. Els eixos programàtics són pràcticament els mateixos; el format, diferent. Els canvis vénen acompanyats del discurs de l’Ajuntament, que destaca que La Mercè és una festa per a tots als barcelonins i barcelonines i que ha de ser més descentralitzada, participativa i atrevida.

Gest amb París

París, malauradament, ha estat notícia els últims mesos i no precisament per la seva grandessa. Barcelona vol tenir “un gest amb aquesta ciutat germana que ha estat víctima de la intolerància i la violència”, ha explicat Jaume Collboni, regidor de cultura. Així, el Parc de la Ciutadella acollirà Nuage, un núvol artificial suspès en l’aire sobre el qual es mouen uns acròbates, i també veurà com creixen dins seu les construccions participatives de cartró de l’artista Olivier Grossetête; els francesos també tindran un lloc destacat al Barcelona Acció Musical (BAM), al Festival Pirotècnic Internacional i a l’espai de creació La Caldera Les Corts, que mostrarà el documental L’Opéra de París.

Seguir leyendo »

Horacio Seguí: memòria fotogràfica de la música dels 60

Joan Manel Serrat

Horacio Seguí, a través de l’objectiu de la seva càmera fotogràfica, ha testimoniat mig segle de vida esportiva al nostre país. Pocs coneixen però que abans de la seva intensa i prolífica etapa de fotògraf futbolístic, Seguí va retratar els músics i cantants més destacats dels anys seixanta. Tant els de la Nova Cançó, que treia el cap a casa nostra amb ànsies de llibertat, com els artistes internacionals que feien escala a la grisa Espanya per a promocionar els seus discos. Va viatjar també pels festivals més importants del moment -San Remo, Benidorm, Eurovisión i Viña del Mar- i publicava les seves fotos a revistes com Mosaico musical, Lecturas, Ondas, Discóbolo i Correo de la Radio.

L’exposició La música dels 60 dins i fora dels escenaris que es podrà visitar fins al 5 de novembre a la Casa Golferichs, Gran Via de les Corts Catalanes, 491 de Barcelona, es presenta com una retrospectiva musical, reflectint el gran treball dins d’aquest àmbit que va realitzar Horacio Seguí i que no és tan conegut pel gran públic. Els seus retrats descobreixen els artistes més destacats de tota una època: des d’estrelles com Joan Manel Serrat, Núria Feliu o Peret, passant per Julio Iglesias, Tom Jones, Paul Anka, Rocío Jurado o Massiel, sense oblidar els retrats de grups com Els Sírex o Els Mustang, entre molts d’altres.

Les fotografies de Horacio Seguí amaguen una història. Va passejar Tom Jones amb la seva moto. Els 5 Latinos van dinar pa amb tomàquet a casa seva. Va portar Charles Aznavour a veure la Sagrada Família. Va fotografiar el concert dels Beatles. L’amistat travada al llarg dels anys entre fotògraf i artistes ha fet que alguns participéssin en la inauguració d'aquest dijous, com l’Agustí de Los Diablos i en Santi dels Mustang –cantant en directe-, o Los hermanos Calatrava i Núria Feliu. La mostra, organitzada per l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca, compta amb la col·laboració de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Seguir leyendo »

Jordi Duran; “La interculturalitat serveix per preguntar-nos què som avui dia"

Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega

Emprenem el viatge que suposa anar a Tàrrega amb la il·lusió de cada any. No ens referim al trajecte que separa Barcelona de la capital de les arts escèniques de carrer. Ens referim al viatge cultural i emocional que proporciona FiraTàrrega quan ocupa l’espai públic i l’omple d’art i de creació. "Com treballem la interculturalitat des de casa nostra? Estem preparades les institucions o els equipaments públics actuals per a adreçar-nos al ciutadà contemporani? On i com té cabuda la diferència?". Són algunes de les preguntes que es fa Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega, que enguany centrarà aquesta edició en la interculturalitat. Del 8 a l’11 de setembre a la capital de l’Urgell podrem assistir a 60 espectacles de 57 companyies (30 de catalanes, 11 d’espanyoles i 16 d’internacionals), dels quals 15 han sigut coproduïts per FiraTàrrega (és a dir, un 25%). En aquest context prometedor tornem a FiraTàrrega per conversar amb el seu director i continuar gaudint de bons espectacles.

Com es manifesta la interculturalitat a les arts escèniques de carrer?

A FiraTàrrega parlem de interculturalitat, participació i espai públic. Fins al 2018 dedicarem la fira a cadascun d’aquests grans actius que contribueixen a diferenciar les arts de carrer de les arts de sala. Són creacions pensades per a tot tipus de públic. Parlem d’una disciplina molt atractiva per als programadors i capaç d’aterrar a mercats molt diferents. La interculturalitat serveix per preguntar-nos què som avui i de què estem fets. No només ens adrecem a públic que pot pagar una entrada de teatre, la nostra intenció és connectar amb tothom. A FiraTàrrega escoltem i servim! Som un servei públic, no només una plataforma per a companyies, sinó també un espai d’exhibició on tothom tingui accés. Les arts de carrer són per definició interculturals.

Seguir leyendo »

Quan els murs parlaven

"Amnistia"

Entre 1974 i 1977, el col·lectiu de fotoperiodistes Foto FAD va treballar en el registre del grafit de carrer a Barcelona, recopilant una sèrie de més de 6.000 imatges procedents de banys públics i reivindicacions polítiques. Felix Camprubí, Lluís Crusellas, Joan Fontcuberta, Eusebi Gonzàlez, Siso Mitjanas, Josep Moliner, Miquel Moix, Lluís Muñoz, Salvador Obiols, Ramon Pi, Enric de Santos, Manel Úbeda, Raül Vendrell i Crisitina Zelich són els 14 fotògrafs que van retratar les consignes polítiques, la repressió i els anhels democràtics de la ciutadania a través dels grafits. Van fer 1.620 fotografies a Barcelona i a diferents poblacions del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Una vegada mort Franco, van seguir amb la tasca fins a l’època de la Transició. El 1977 l’editorial La Gaya Ciencia publicà el seu treball amb el títol Pintades. Barcelona: De Puig Antich al Referèndum. Encara que originàriament el projecte pretenia tenir més complexitat i envergadura temàtica, a Pintades es publiquen pintades polítiques realitzades entre l’execució de Salvador Puig Antich (març de 1974) i el referèndum (desembre de 1976). D’aquest projecte-llibre, la selecció d’imatges del qual va estar determinada per "la urgència política que, ara com ara, domina l’atenció cívica" i d’altres fons rellevants de l’Arxiu Fotogràfic parteix l’exposició per generar uns relats que són més actuals que mai.

C:\fakepath\image.jpeg

"Menos Rey más cultura"

Seguir leyendo »

Enric Palau; "No construïm el cartell del Sónar en base als grans noms, ho fem més sobre una personalitat de continguts"

Enric Palau, codirector del Sónar

Gent, gent i més gent que s'acumula, ja des de primeres hores de dijous, per provar "l'experiència Sónar": cues, polseres, gespa artificial, concerts i interludis musicals viscuts com a concerts, begudes i accions diverses patrocinades... la capacitat d'atracció del Sónar no perd pistonada i fa que molts hagin aparcat feines i exàmens per viure intensament el festival. En aquest context, cal preguntar-nos no només sobre la capacitat innovadora d'un festival que viu del seu assentament i la seva popularitat en termes "històrics", sinó també sobre els plantejaments de futur per mantenir els ponts entre la part estrictament musical i les propostes de caire artístic que generen aquest espai intersticial tan necessari.

El cartell d’aquest any el formen artistes força desconeguts. El públic desitja i necessita propostes noves per fugir de la homogenització?

Ens agrada apostar per gent que no coneixem encara, que comencen el seu camí i al qual el festival incorpora per fer-lo visible a la gent, i que aquest públic tingui la sensació d'haver descobert a un tipus del que no sabia res. No construïm el cartell del Sónar en base als grans noms, ho fem més sobre una personalitat de continguts, que fa que el públic confiï en nosaltres, que vingui a descobrir.

Seguir leyendo »