Opinión y blogs

eldiario.es

Dossiers que amaguen secrets

'Una casa a l'Est' ha inaugurat El Cicló del Tantarantana

Els pares de Laura Mihon es van mudar a Espanya el 1992 quan tenia 4 anys. La dictadura a la qual va estar sotmesa Romania les últimes dècades, una de les més dures del bloc comunista, havia caigut feia tan sols 3 anys. Van venir de manera temporal i finalment es van quedar. Mihon es va criar aquí, mantenint sempre una estreta relació amb les seves arrels, tant per l'idioma, com per les visites anuals als familiars de Bucarest. En començar aquest projecte, va pensar que requeriria una investigació històrica a fons sobre un país del qual la informació sempre havia arribat filtrada per la seva família. “Les històries que tenim més a prop són, moltes vegades, també difícils d'explicar”, assegura l’autora i directora. No va pretendre fer un estudi històric, tampoc un treball autobiogràfic, encara que sí està inspirada en totes les històries que li han explicat els seus pares i avis, viscudes per ells mateixos o els seus coneguts. A diferència de la família de l'obra, Mihon i el seu germà van rebre tot tipus d’informació sobre la dictadura.  

Per a l'elaboració del text també van ser-li de gran ajuda llibres com Cafè Europa: Life After Comunism, de Slavenka Draculik, o La fi de l'Homo sovieticus, de Svetlana Aleksiévich, tots dos centrats en els testimonis i experiències personals de la gent comuna, durant el període soviètic. Un fet que ha inspirat en gran part aquesta obra és la iniciativa per part del govern de Romania, l’any 2005, de permetre a qualsevol ciutadà consultar el seu dossier personal del règim, en cas que ho tingués. Aquest fet va canviar la vida de moltes persones, que van trobar en aquests documents testimonis de delators, alguns coneguts o fins i tot familiars propers, que mai haurien imaginat. Algunes d'aquestes persones han publicat a la xarxa les seves històries, i també han estat fonts d'inspiració.

Una casa de l'Est2.jpg

Adrià Olay, Arántzazu Ruiz i Pau Sastre interpreten 'Una casa a l'Est' daniel ruiz

Seguir leyendo »

Núria Pompeia, sola davant la vinyeta

Núria Pompeia va aportar un punt de vista diferent i de gran qualitat a l'humor gràfic

Va néixer a Barcelona pocs dies després de la proclamació de la República en el si d'una família burgesa i, passada la guerra, va rebre l’educació típica d'una senyoreta de llavors. En la Barcelona gris de la postguerra va anar forjant el seu sentit critic respecte a la encotillada societat que l'envoltava. Parlava amb entusiasme dels seus estius a Arenys de Mar i a Sant Joan de les Abadesses. Deia sentir-se lliure passejant per els boscos i que el mar li treia totes les dèries. Com explica en el llibre Barceldones, “El prolongat i variat contacte amb la naturalesa, en el seu punt més dolç, va ser la llavor que va arrelar dins meu, que a créixer amb el meu cos i la meva ment i que va guanyar terreny a d’altres dèries i afeccions que, com diuen els entesos, condicionen i conformen els valors i les prioritats, el caràcter i la personalitat”.

L'afició pel dibuix de Núria Pompeia va venir, més que res, per manca d'altres alternatives. El seu pare deia que no li agradaven les dones sàvies i la va fer estudiar cultura general a les monges i després la va matricular a l'Escola Massana perquè aprengués a dibuixar. Aquest contacte amb els llapis i els pinzells es va trencar el 1952, quan es va casar amb Salvador Pàniker, i durant una llarga temporada es va dedicar a la professió de mare de família en la què no li va faltar feina ja que va tenir cinc fills. Cap al 1960 va tornar a agafar el llapis, fent estampes per a primeres comunions, i va començar a fer algun dibuix amb intenció crítica i humorística. Va fer un llibret i el va donar a un agent literari, que va aconseguir vendre'l a una editorial francesa que el va publicar el 1968. El llibre es diu Maternasis i és totalment mut. El mateix any va començar a publicar la sèrie Metamorfosis a la revista Triunfo. Les vinyetes d’aquesta sèrie evolucionen i expliquen un canvi de forma sense cap línea de text.

C:\fakepath\nuria+pompeia+2012___.JPG

Seguir leyendo »

Daniela Aronica: “Els cineastes italians han deixat de mirar-se el melic per confrontar-se amb la realitat”

Daniela Aronica, directora de la Mostra de Cinema Italià de Barcelona, considera que el seu país viu “un moment dolç”, després d'anys de crisi, amb una gran producció anual i una quota de pantalla, que ha passat del 21,8% al 35% els últims anys. Encara que, assegura, que “la manca d'una indústria sòlida europea és la causa de l'escassa visibilitat del cinema italià fora de les seves fronteres. És necessari ampliar propostes com la nostra i dotar de més recolzament els projectes i espais que aposten per l’exhibició”. Competir d'igual a igual amb el cinema americà no ha estat fàcil. A finals dels setanta el cinema italià va entrar en crisi per dues raons. Primer, la creació desregularitzada de televisions, l'any 78 va arribar a haver més de cent canals. Les productores van deixar el cinema per passar-se a la petita pantalla. La segona raó, la convulsa situació política. Grups d'esquerra radicals van derivar cap al terrorisme, va ser una època d'assassinats com el d'Aldo Moro i les Brigades Roges estaven en el seu apogeu. Els artistes, la majoria d'esquerres, van preferir replegar-se sobre si mateixos i deixar la realitat, la reflexió política i social.

Aquest panorama va començar a canviar als anys noranta amb una regeneració de la societat. El judici Mans Netes va ser molt important. Els autors es van replantejar el seu paper, i van començar a estar convençuts del que deien i de com ho deien. L'efecte Berlusconi també va fer reaccionar, ja no podien estar callats. Després d’una primera dècada del segle XXI no especialment lluïda, el cinema italià està protagonitzant en els últims temps una remuntada. L’Oscar de Paolo Sorrentino amb La gran bellesa, el premi del jurat de Cannes a Matteo Garrone per Reality i l’Ós d’Or dels veterans Taviani per Cesare deve morire confirmen, segons Aronica, “la puixança d’aquest cinema en els festivals, i les noves generacions de directors encadenen obres que apunten a un relleu generacional necessari. Aquest any els joves són els grans protagonistes de la Mostra de Cinema Italià”.

C:\fakepath\1468315632366.jpg

La ragazza del mondo de Marc Danieli

Seguir leyendo »

Mos Maiorum

L’expressió Mos Maiorum (el costum dels nostres avantpassats) es va fer servir l’any 2014 per amagar l'operatiu policial que, implicant a diversos països de la Unió Europea, va impulsar el Consell Europeu contra les persones immigrants. Espanya va participar en l'operatiu. L'objectiu confessat era detenir immigrants sense papers per interrogar i demanar informació amb dos finalitats: dibuixar el mapa de les migracions (com arriben les persones, quin preu paguen als que comercien amb el seu transport, etcètera) i establir les rutes criminals de les màfies que s'enriqueixen amb el tràfec irregular de persones. La Unió Europea va insistir que no era una operació de control de fronteres (no es tractava d'impedir entrades ni d'expulsar a ningú): només es pretenia obtenir informació.

Mos maiorum és també el títol que adopta el muntatge dels creadors Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura. Va néixer l’any 2015 a partir d’un dels naufragis més greus de la història del Mediterrani on gairebé un miler de persones van morir ofegades a les costes de Lampedusa. La classe política europea de seguida va posar el crit al cel, aparentment indignada per l’esdeveniment fatal que van titllar de “tragèdia humana”, però al cap de pocs dies la notícia ja havia caigut a l’oblit i no es van prendre mesures ni es van veure canvis reals. Tot va ser una pantomima hipòcrita i políticament correcta que es va acabar convertint en fum. El muntatge es fa la inevitable pregunta: Per què no s’evita aquest genocidi amagat?

La peça se situa en la frontera entre Espanya i el Marroc, perquè abans de fixar-nos en el que passa fora hem de saber què passa a les “nostres” fronteres. Per parlar de tot això, han articulat un dispositiu escènic que permet abordar la temàtica de la immigració de cara i de la manera més directa possible. Un mecanisme inspirat en els formats documentals i la investigació sociològica però amb una forma artística, poètica i crua a la vegada, on el públic forma part de l’experiència i l’atmosfera despullada fa arribar amb més força els testimonis recollits a la frontera.

Seguir leyendo »

Nens refugiats a Europa

Uns 250 milions d'infants viuen en zones del món afectades per la guerra i els conflictes armats, segons un informe del Fons de les Nacions Unides per a la Infància (Unicef). En qualsevol emergència per desastre natural o per conflicte armat els infants són els que estan exposats a uns perills més grans. L'evidència és clara: el 2015, 98 milions de persones van patir les conseqüències dels desastres naturals, 37 milions de nens s'han quedat fora de l'escola als països afectats per conflictes i un de cada 200 és un refugiat. Els nens són les víctimes més indefenses i pateixen conseqüències devastadores com la desnutrició, la violència i la falta d'accés a serveis bàsics de salut, d'educació i de protecció.

El documental Una Llar al món aborda aquest i altres temes. Sorprèn pel seu realisme corprenedor i aconsegueix que ens posem a la pell dels infants que s’han vist obligats a abandonar casa seva a causa de la inseguretat de la guerra. En Magomed és un nen refugiat txetxè. Des d’un racó del pati observa en silenci com els seus companys de classe es barallen per una pilota. L’Ali ve de l’Afganistan, d’on va fugir el 2008. De nit té malsons on cinc homes amb ganivets fereixen el seu pare. Ells i els seus amics passen els dies somiant en el moment en que les seves famílies obtindran el permís de residència. Mentrestant, juguen, fan manualitats i aprenen a argumentar, igual que fan els infants a qualsevol altra escola. La diferència és que ells han viscut situacions límit i conviuen amb records dolorosos. Molts d’ells, com l’Ali, en Magomed, la Heda o l’Amel han fugit de països en conflicte. Els educadors i educadores lluiten cada dia perquè aquests infants treguin el millor d’ells mateixos i tinguin les eines per construir un nou lloc en el món on sentir-se com a casa.

C:\fakepath\82381_1-1.jpg

Seguir leyendo »

L’Hospitalet, territori 'manouche'

L'Hospitalet de Llobregat pot presumir de tenir, a la seva Escola de Música, una àrea d'estudis de jazz manouche impulsats pel músic i guitarrista Albert Bello. I no només això, també tot un festival dedicat a aquesta vibrant i substanciosa variant europea del jazz aglutinada al voltant del llegendari Django Reinhardt. El festival Django L'H va engegar l'any 2010 coincidint amb el centenari del naixement de Reinhardt, i des d'aleshores s'ha anat consolidant com un punt de trobada entre els afeccionats al jazz manouche, els nous públics que el descobreixen i els intèrprets més destacats de l'escena actual.

Un dels punts més importants per l’organització ha sigut sempre treballar per una programació amb gran qualitat musical i això ha permès projectar internacionalment el festival i la ciutat. Així doncs a l’edició 2015 es va programar el concert del Biréli Lagrène, un dels millors guitarristes de jazz de l’actualitat. L’arribada de públic més enllà de les fronteres i la gran resposta dels hospitalencs va fer possible omplir  tot l’aforament del Teatre Joventut.

Un fet que es podria repetir dissabte 26 de novembre amb un directe històric al nostre país, el concert intergeneracional amb dos guitarres i un contrabaix de Stochelo Rosenberg, un dels màxims exponents del jazz manouche de les últimes dècades, tota una llegenda viva. D’origen sinti, va començar a tocar la guitarra als 10 anys, ha gravat més de 60 discs - Seresta va ser una revelació-, i ha actuat, entre altres llocs, al Carnegie Hall amb el gran mestre violinista Stéphane Grappelli. L’acompanyaran dos dels intèrprets més potents de les noves generacions de manouche;  Adrien Moignard, representant de l’actual generació de guitarristes, abanderat de la velocitat i la improvisació moderna, i el contrabaixista William Brunard, de base perfecta, que ha actuat amb artistes com Biréli Lagrène i Tchavolo Schmitt, entre altres.

Seguir leyendo »

L'Alternativa: militància i resistència cinematogràfica

Laurie Anderson amb el seu Heart of Dog inaugurarà el festival

L’Alternativa ocupa una posició singular com a oferta cultural, ressegueix la seva història i posa de relleu les línies més destacades, entre les quals destaca l'opció per un cinema al marge dels discursos oficials i la seva vocació d'investigació en les noves corrents estètiques que determinen el futur de l'audiovisual. L'aposta per un cinema compromès en el nivell ideològic i arriscat en el pla formal determina una voluntat de mobilitzar el cinema com a instrument de pensament enfront el caràcter evasiu i gregari del gruix de les propostes audiovisuals contemporànies. La proposta de l’Alternativa se sitúa, doncs, en les vies d'un cinema pobre, amb la reivindicació de pressupostos baixos, d'equips reduïts i d'una voluntat de retorn a la realitat.

A força de resistir, de militar en els marges, el festival ha congregat un auditori cada cop més nombrós, fins a esdevenir la principal mostra cinematogràfica de la ciutat de Barcelona, indispensable en l'àmbit català i notable en l'àmbit estatal.  El festival és un termòmetre extraordinari del futur de la creació cinematogràfica i audiovisual en posar en pantalla i constituir en secció destacada els treballs d'aquests potencials cineastes. Aquí rau, en tota la seva puresa, el sentit del laboratori: recercar, equivocar-se, provar i experimentar amb els elements del cinema. Si, a més, hi afegim la presència constant de seminaris, taules rodones i cursos diversos de formació en els aspectes cinematogràfics, ens trobem amb una proposta de vocació didàctica per a la formació no només de cineastes sinó d'espectadors i espectadores intel·ligents.

C:\fakepath\IMG_0195.JPG

Havarie sobre el problema de la immigració al Mediterrani

Seguir leyendo »

Diàleg sobre ‘periodisme en reconstrucció’

Acte de presentació del llibre Periodismo en reconstrucción a la Llibreria Altaïr

Quan el que veus t’indigna i ets mínimament empàtic, és impossible ser neutral. I per això fem molt bé si no ens deixem arrossegar, si analitzem críticament el que veiem. Ara bé: al periodisme, si volem que continuï tenint ànima, no se li pot exigir només neutralitat. Se li ha d’exigir que sigui honest. En l'exercici de la professió, durant quaranta anys, Josep Carles Rius ha defensat les dues coses. També els periodistes que l’acompanyàven a la taula de la llibreria Altaïr: Neus Tomás i Samuel Aranda. Tampoc érem del tot neutrals els assistents a l'acte, molts companys de l’ex degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya en diferents etapes a El Periódico, La Vanguardia, Público, i ara la Fundació Periodisme Plural. Una de les consideracions més repetides durant l’acte va ser que el llibre és oportú i necessari. Roberto Herrscher, director de la col·lecció i responsable del màster de Periodisme Universitat de Barcelona-Columbia University, va resumir l'aportació de Periodismo en reconstrucción com “un viatge necessari per reconstruir un periodisme que defugi de la nostalgia, la llàgrima i la queixa”.

Neus Tomàs, amb una llarga trajectòria com a periodista, aposta pel periodisme en consideració "als lectors, no als mitjans", perquè “el periodisme d’alguns grans mitjans passa de puntetes sobre les denúncies incòmodes”. La periodista de El Periódico considera que hem perdut el nas i l’ofici que permet saber què és notícia, què preocupa els ciutadans, o pitjor encara, “alguns cops l’ofici consisteix precisament a saber distingir què convé ressaltar i què convé silenciar”. Amb tot, Tomàs coincideix amb l’autor que es tracta d'una crisi de model però no una crisi del periodisme, perquè hi ha una sèrie de circumstàncies que deixen portes obertes a l'esperança. Gràcies a les xarxes, el periodista pot tenir veu pròpia més enllà del propi mitjà i, gràcies també a internet, ara hi ha la possibilitat de crear mitjans alternatius, lamenta però que aquestes oportunitats vinguin acompanyades d’una “precarització de la professió”.

Al seu torn, el fotoperiodista Samuel Aranda, que va coincidir amb Josep Carles Rius al Magazine de La Vanguardia, mostra la seva preocupació quan “el periodista és el protagonista de la notícia”. Amb humilitat, Aranda pensa que hi ha el risc de posar l'autoria per sobre del periodisme. "Per a mi, el fotoperiodisme és un ofici. I crec que a vegades ens oblidem d'això, correm el risc de ser molt egocèntrics". El fotògraf català, tot i haver estat portada en múltiples ocasions al diari The New York Times, mai ha obtingut un contracte estable d’un mitjà espanyol perquè cobreixi els conflictes. "Sóc freelance", afirma. "Els meus ingressos provenen del New York Times. Tinc unes condicions estables: m'han fet assegurança mèdica i tinc exclusivitat amb el diari a nivell de premsa diària”.

Seguir leyendo »

El Viejo Topo: 40 anys d'història

El Viejo Topo, la revista que una generació sencera va portar sota el braç pels passadissos de les universitats espanyoles durant la transició, compleix quaranta anys i ho fa per reivindicar l'espai de pluralitat amb què va néixer el 1976. Eren els anys del "Teoritzeu , teoritzeu maleïts" de Manuel Vázquez Montalbán, de la subversió de la cultura, d'Ajoblanco, de l'edició espanyola de Monthly Review, de Materiales de Manuel Sacristán... Un espai perquè "tots els que tenien inquietuds culturals i polítiques", en paraules del professor i activista Jordi Mir, poguessin expressar les seves propostes. La revista va arribar a fer tirades de 50.000 exemplars i es convertiria en símbol d'una època.

El Viejo Topo es dirigeix als qui no es conformen amb el que les coses semblen i volen saber el que les coses són", ha assenyalat Miguel Riera, editor i director de la revista. Riera és l'únic de la direcció tripartida fundacional, al costat de Claudi Montañá i Jorge Sarret, que segueix al capdavant de la publicació des que aparegués a l'octubre de 1976. Amb valents plantejaments rupturistes quan encara es temia per la reacció del búnquer franquista i la debilitat d'Adolfo Suárez, i amb notable gruix intel·lectual esquitxat per la filosofia llibertària i els incipients moviments pacifistes i feministes, El Viejo Topo resistiria, en una primera etapa, fins a 1982, per renéixer el 1993.

C:\fakepath\image.jpeg

Seguir leyendo »

La Mercè més descentralitzada

Cartell de Miguel Gallardo

“La reiteració és el principal eix de la festa, que també té novetats”, apuntava ara fa uns dies Xavier Cordomí, director artístic dels actes tradicionals de la Mercè. I és que la Mercè segueix agermanant-se amb una ciutat convidada, el BAM continua apostant per l’emergència i consolidació musical, les associacions treuen pit, la cultura popular batega i les arts surten al carrer. Els eixos programàtics són pràcticament els mateixos; el format, diferent. Els canvis vénen acompanyats del discurs de l’Ajuntament, que destaca que La Mercè és una festa per a tots als barcelonins i barcelonines i que ha de ser més descentralitzada, participativa i atrevida.

Gest amb París

París, malauradament, ha estat notícia els últims mesos i no precisament per la seva grandessa. Barcelona vol tenir “un gest amb aquesta ciutat germana que ha estat víctima de la intolerància i la violència”, ha explicat Jaume Collboni, regidor de cultura. Així, el Parc de la Ciutadella acollirà Nuage, un núvol artificial suspès en l’aire sobre el qual es mouen uns acròbates, i també veurà com creixen dins seu les construccions participatives de cartró de l’artista Olivier Grossetête; els francesos també tindran un lloc destacat al Barcelona Acció Musical (BAM), al Festival Pirotècnic Internacional i a l’espai de creació La Caldera Les Corts, que mostrarà el documental L’Opéra de París.

Seguir leyendo »