eldiario.es

Menú

Panxo (Zoo): “Les nostres cançons reflecteixen el sentiment de la gent que ha patit el Partit Popular i la censura cultural al País Valencià”

El grup valencià Zoo

En el marc de les festes del barri madrileny de Moratalaz, un dels grups convidats va ser el valencià Zoo. José Antonio González de la Rosa, president dels populars de Moratalaz, va denunciar que portar un grup de música que canta en català a les festes del districte era "una clara provocació". Per la seva banda, OKdiario donava suport a l'opinió dels populars dient que el grup "només canta en valencià i que una de les seves cançons més conegudes diu: 'Que no serà per ganes de posar-los una bomba'. El concert de Zoo va ser un èxit de públic, i quan va acabar es van fer una foto amb els assistents aguantant un cartell on s'hi podia llegir: "Inda, gràcies per la promo" (fen referència a Eduardo Inda, director de l' OKdiario). Lluny de donar vida a la polèmica, Zoo treuen ferro, i com ens explica el seu cantant, Toni Sánchez (Panxo), continuaran cridant a la resistència del poble valencià i al respecte a la seva identitat. Aquest, de fet, torna a ser, amb més intensitat en relació amb el disc anterior, Tempestes vénen del sud, la línia mestra de Raval. I tot servit amb una música contundent en què els aires de rap, reggae i ritmes tropicals no només s’enganxen sinó justifiquen plenament l’expectació desfermada per aquest nou treball que fa poc ha vist la llum.

Eduardo Inda i el seu diari us han fet una bona promoció. ¿S'ha guanyat un lloc d'honor dins del col·lectiu Zoo?

Per sort som un col·lectiu tancat -riu- i hem intentat que no s’hi sumés. No ens ha fet cap favor. En tot cas el periodisme de baixa categoria moral. Som un grup d’amics que juguem amb foc fent cançons. Que el diari d’aquesta persona vulgui perjudicar-nos demostra que estem envoltats d’incompetents.

Seguir leyendo »

Enric Palau: “Situem Barcelona en l'avantguarda de la música i la tecnologia digital col·laborant amb diferents espais de la ciutat”

Enric Palau, codirector del festival Sónar, en roda de premsa

Amb la 24a edició en marxa, l’any que ve Sónar sumarà un quart de segle. Hem preguntat com voldria celebrar-lo Enric Palau, codirector del festival: “Serà una celebració que anirà acompanyada de molta feina i rigor. També molta pressió perquè tot surti bé i totes les peces del puzle encaixin”. Centrem-nos en l’edició que acaba de començar perquè com ve diu Enric Palau “no fa falta que arribin els 25 anys, aquesta mateixa edició tenim gent a l’equip que no havia nascut l’any 1994 i ara formen part de l’organització i d’aquest públic que desitja que arribi el festival”. Nosaltres també ho desitjàvem. Enric Palau ens dóna les claus d'una de les edicions més ambicioses. 

C:\fakepath\Sonar-2017.jpg

El festival Sónar i el seu caràcter festiu

En total, l'edició 2017 del Sónar compta amb un pressupost de 7.900.000 euros, amb 920 periodistes i 417 mitjans acreditats procedents de 37 països. La procedència dels visitants mostra un percentatge del 47,66% pel que fa al públic català i de la resta de l'Estat, i un 52,34% de la resta del món.

Seguir leyendo »

Sarah Glidden: “El periodisme ha de posar cara als refugiats i mostrar que tenen vides com les nostres. No són números”

Sarah Glidden, autora de 'Oscuridades programadas'

Tot va començar l’any 2010, quan la jove il·lustradora Sarah Glidden (Boston, 1980) se’n va anar de viatge per Turquia, Síria i l’Iraq amb dos amics d’un col·lectiu periodístic sense afany de lucre anomenat The Seattle Globalist. La seva idea inicial, que era seguir a aquests dos periodistes i escriure un llibre documentant el seu treball, ha acabat convertint-se en la novel·la gràfica Oscuridades programadas (Salamandra Graphic), un apassionant relat sobre la vida dels refugiats a la zona, i una aguda reflexió sobre el periodisme. "Abans d'aquest viatge no sabia gairebé res de periodisme, només el que havia preguntat als meus amics periodistes. Per exemple: com trobaven les històries o com sabien amb qui parlar? Tenia una idea molt romàntica del periodisme, com la de les pel·lícules i volia saber com era de veritat el seu treball. Per això volia viatjar amb ells. I vaig descobrir l'autèntic periodisme", confessa Glidden.

Quan el juny del 2011 Sarah Glidden va publicar Una judía americana perdida en Israel (Norma) a Síria es produïen les primeres manifestacions en contra de Baixar al-Assad. Només havien passat sis mesos des que la dibuixant, el desembre del 2010, va concloure el periple per Turquia, l’Iraq i Síria. Un viatge, en part, motivat per les conseqüències de la guerra d’Iraq. Tres escenaris entrecreuats pel drama humà dels refugiats, tant els iranians que arribaven a Turquia com els iraquians que trobaven seguretat en una Síria molt diferent de la d’ara. En el viatge van sumar Dan, un exmarine de la guerra de l’Iraq. Un testimoni revelaor sobre els conflictes i que defensa sense reticències que es pot formar part d’una guerra i, alhora, ser feliç. La seva història desperta converses sobre les responsabilitats col·lectives del conflicte, que la resta de protagonistes van viure des de la distància. “És fàcil donar la culpa als soldats que hi van combatre o als polítics que van prendre les decisions, però les coses són més complicades. D’una manera o d’una altra, tots som responsables de les coses que estan passant”, diu Glidden.

C:\fakepath\1-1ZqB5aHLULJDiV1fpNWH-g.jpeg

'Oscuridades programadas' de Sarah Glidden

Seguir leyendo »

Pep Mínguez: "El format analògic no ha tornat, sempre ha estat aquí”

Lorena Cosba

Per molt que la tecnologia avanci, sempre hi ha algú que segueix mimant la tradició, els processos o els objectes que s'han emprat durant tota la vida. Per exemple, després del premar el botó de la càmera fotogràfica, les mans segueixen sent les responsables de la màgia que passa a la cambra de revelat. El procés es converteix en part de la fotografia. En el cas del festival de fotografia Revela-T, la motivació va més per la conservació de processos artesans que aconsegueixen propostes estètiques que s'estaven oblidant. Aquest és un esdeveniment molt especial, una festa per als que estimen la fotografia, una trobada d'apassionats, analògics, digitals, instagramers, tots troben el seu lloc a Vilassar de Dalt. Aquesta és la raó que el festival hagi anat creixent, sumant inquietuds i sensibilitats. “Molts dels que hi participen no són practicants analògics, però sí que els agrada la bona fotografia i tenen curiositat per saber més", assegura Pep Mínguez, director del festival. “El format analògic, al contrari del que molts pensen, no ha tornat, sempre ha estat aquí. Això de la nostàlgia i el romanticisme hem de desmentir-ho, és una creença induïda per les marques i posat en boca dels que parlen de tecnologia pensant que és fotografia", afegeix. Hem de deixar llavors de parlar de fotografia analògica com una cosa del passat, per a col·leccionistes. "La fotografia analògica o química segueix tan vigent com sempre. La productivitat la deixem per al digital, amb l’analògic parlem de plaer, de sentir, de tocar, de mullar-se, d'implicar-se. Per això, molts fotògrafs opten per fer els seus treballs personals en analògic".

C:\fakepath\3c53e971c90dc2f554528a392b0adddd.jpeg

Manabu Yamanaka

Aquest és un dels motius que el nivell expositiu general se superi any rere any i a cada nova edició la selecció d'exposicions sigui de millor qualitat gràcies a la bona acollida de la crida a la participació. Per a aquesta edició, l'elecció s'ha fet en base a les 270 propostes rebudes de fotògrafs de tot el món, més de 50 exposicions de reconeguts fotògrafs nacionals i internacionals apropen al públic els treballs més destacats d'aquesta fotografia química. En aquesta ocasió, com a novetat, totes s'engloben sota un tema comú, Hidden, però cadascuna suposa un autèntic univers narratiu. Per exemple, Manabu Yamanaka, japonès i budista, recull a Resigned to Death retrats de persones en els moments previs a la seva mort, mentre que l'activista australià Peter de Graaf denúncia amb la seva col·lecció de petxines Half way to low tide els desastres mediambientals. Més enllà del discurs de cada exposició, el treball de cada autor serveix per explorar diferents tècniques fotogràfiques, com l'excel·lent treball de Lorena Cosba, Galería imaginaria, en què s'alteren fotos de petit format apropant-les a altres plans artístics com l'escultura o el collage; o Paradiso, d'Eduardo Ripoll, una sèrie de retrats en ferrotips, tècnica que data del segle XIX.

Seguir leyendo »

Quanta més repressió, més rebel·lia

Valtonyc

La música és el primer element que necessita un moviment. És probablement la primera raó per acabar trencant les cadenes. I els enemics de la llibertat, massa sovint, també enemics de la cultura, ho saben bé. Sempre ho han sabut. Moltes cançons han generat revoltes. Vivim temps de justícia corrupta i flaire postfranquista. Moltes veus es veuen amenaçades. Un cas flagrant és el del raper mallorquí Valtonyc, processat per l'Audiència Nacional espanyola pel simple fet d'expressar unes idees a través de les seves cançons. Sense oblidar les recents condemnes a Cassandra Vera i César Strawberry per fer tuits i cançons que contradiuen als drets fonamentals pactats en la Constitución de 1978 i en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948.

C:\fakepath\Pla.JPG

Albert Pla

Valtonyc, Albert Pla, Lágrimas de Sangre, KOP, Che Sudaka, Nico Roig… són només una relació d’artistes que han hagut de presentar-se en algun moment de la seva carrera a l’Audiència Nacional. El seu periple judicial ha originat, en bona part, el concert que se celebrarà el 21 de maig al parc del Gran Sol de Badalona en protesta contra “les agressions polítiques, legals i públiques a la llibertat d’expressió”. Darrere d’aquest acte hi ha la plataforma  No Callarem, que aglutina entitats i associacions com per exemple el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya, l’Ateneu Popular Nou Barris, l’Ateneu La Torna i les plataformes Defensem els Drets Humans i Defender a Quien Defiende, entre altres. També, Llibertat Valtonyc, el grup de suport creat arran del judici al raper mallorquí.

Seguir leyendo »

Històries íntimes i personals, confessions en Primera Persona

Sis anys de vida han fet del Primera Persona una cita ineludible de l'agenda cultural barcelonina mantenint els mateixos principis fundacionals: mostrar històries íntimes i personals –en forma de monòlegs, concerts, lectures i espectacles–, que han estat ideats en exclusiva per al festival, amb la font d'una matèria primera privilegiada. En aquests sis anys d'anècdotes, propostes i sorpreses, les línies mestres no només s'han corroborat, sinó que han crescut a mida que ha crescut també el públic, cada vegada més expectant, exigent i nombrós, tal com demostra el ritme d’entrades per les sessions de divendres i dissabte. La fórmula del Primera Persona és la mateixa que en les anteriors edicions. Dues jornades, dues sessions. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, demanem propostes úniques a grans noms, detecten noves veus amb moltes coses a dir i mostren l’aproximació en primera persona a la música i la literatura actuals.

C:\fakepath\BOLICK-HEADSHOT-1.jpg

Kate Bolick

Per inaugurar la sisena edició del festival, divendres 12, a les 19 hores, Kate Bolick, autora de l’assaig Solterona. La construcción de una vida propia (Malpaso Ediciones, 2016) –un llibre que explora en primera persona les qüestions considerades clau de la realització femenina per part de la societat patriarcal–, conversarà amb Anna Gabriel, educadora social, professora de dret i la cara més visible de la CUP al Parlament català. Seria francament difícil trobar algú millor que Gabriel, fan acèrrima del llibre de Bolick, per a aquesta entrevista, no només per la seva eloqüència feminista, sinó també perquè ha viscut com sectors masclistes s’alteren sospitosament davant les seves reflexions sobre la copa menstrual o la criança col·lectiva. Colin Barrett, autor de Glanbeigh (Sajalín Editores, 2016), un colpidor recull de relats, tan durs com bells, situats en un poblet semificcional irlandès, pujarà a l’escenari de Primera Persona per parlar de la biografia d’un lloc deixat de la mà de Déu. Finalment, per tancar la jornada de divendres, el festival reunirà alguns dels protagonistes del Bacalao, l’explosió cultural que va significar l’eclosió de la música de ball a València després de la mort de Franco. Passaran pel CCCB alguns dels protagonistes d'aquella etapa: Jorge Albi, Chimo Bayo, Nando Dixkontrol i Carlos Simó, en una conversa moderada per Luis Costa.

Seguir leyendo »

cabosanroque exploren Joan Brossa

No em va fer Joan Brossa

Van començar fent petits instruments, passant d’un instrument a un altre, fent reversi­ons, evolucions… Fins que, un dia, es van tro­bar carretejant rentadores. I fins ara, que tenen tota una orquestra mecànica. És cert que amb un sampler ho tindrien resolt. Però amb els instruments que fan tenen una manera de tocar especial, amb imperfeccions, amb sonoritat i textura pròpies i diferents de qualsevol altre instrument. Tot i ser maquines són més “humanes”. Procuren que els projectes que fan durin força, ja que dediquen molt de temps i hores de feina per realitzar-los, aproximadament un any i mig. “Tampoc tindria sentit anar canviant cons­tantment de projecte, ja que gastaríem moltes energies per a no fer res de nou”, asseguren. Des que van començar, Laia Torrents i Roger Aixut, cabosanroque, no saben si fan arts escèniques, música, o res, o tot alhora. Ubicar-los no és gens senzill.

C:\fakepath\noemvaferjoanbrossa_1_bx_bn.jpg

Roger Aixut i Laia Torrents, cabosanroque

Tampoc ha estat fàcil situar la prolífica obra de Joan Brossa. Un dels puntals de la seva poètica fou la de l’experimentació en tots els vessants del llenguatge i, més específicament, de l’escriptura literària. Per a ell, la poesia era un mitjà de coneixement i una eina de transformació de la realitat. Per això, la forma triada havia de ser l'adequada al missatge que volia donar en cada moment i no un compartiment tancat i convencional. No en va havia dit: “Els gèneres són les cares d'una piràmide que s'ajunten al seu punt més alt. Són diferents maneres d'expressar una realitat única”. Així doncs partí de la forma coneguda per transcendir-la, per portar-la més enllà dins d'una voluntat constant d'experimentació. En els seus gairebé seixanta anys d’escriptura experimentà amb el llenguatge de diferents maneres i des de diverses perspectives.

Seguir leyendo »

Llibres per entendre i canviar el món

Els llibres surten al carrer. Els nostres llibreters ens oferiran les principals novetats de la temporada. Probablement ens serà més fàcil localitzar aquells títols que vénen acompanyats d’una campanya publicitària més o menys potent. Però sense gaire esforç, just amb una mica d’interès, també podrem trobar llibres i publicacions que han estat escrits per remoure consciències, per suscitar una mirada crítica davant el món i els seus problemes, per estimular una actitud compromesa, per suscitar la revolta o per contagiar la solidaritat. Llibres que volen ser una llavor per canviar el món. Heus aquí alguns suggeriments.

C:\fakepath\9788494594403.jpg

Ishmael Reed, Mumbo Jumbo. La fuga

Seguir leyendo »

Barcelona desapareguda, una immersió al passat

Aportar a diari un toc de nostàlgia als seus seguidors a Facebook, Twitter i Instagram amb imatges històriques de la capital catalana. Aquest era l’objectiu de Barcelona desapareguda i del seu impulsor; Giacomo Alessando, un arquitecte d'origen sard que va morir l’any passat amb 39 anys d’una leucèmia. Natural de Porto Torres, va arribar a Barcelona l'any 2009, on va cursar el  màster Laboratori de l'Habitatge del Segle XXI a la UPC el 2013. De manera altruista va voler estendre a Barcelona una iniciativa que ja havia emprès a la seva terra natal, amb Porto Torres Sparita, on recollia fotografies antigues del municipi.

La Rambla de les Flors el 1954

La Rambla de les Flors el 1954

Giacomo Alessandro va estimar Barcelona i se la va fer seva. Va saber captivar milers d'internautes, tot traslladant i ordenant el llegat dels arxius històrics de la ciutat i de particulars a les xarxes socials. Barcelona Desapareguda subministrava píndoles de records: edificis que ja no hi són, d'altres que s'han mantingut però ha canviat tot el seu voltant o grups de gent amb vestimentes que avui dia ens semblen molt llunyanes. A Alessandro el fascinava l'evolució arquitectònica al llarg de la història. "Un amor increïble cap a la seva ciutat i els seus orígens, confirmats amb una tesi de final de carrera fascinant i escrita amb el cor", destacava el diari Nuova Sardegna en assabentar-se de la mort del seu compatriota.

Seguir leyendo »

Víctor Sala; “L’imaginari col·lectiu del públic es dirigeix més a les sèries de televisió que al cine”

Les sèries han passat de ser un producte de consum popular a ser un fenomen quasi bé de culte que en alguns casos ha arribat fins a museus i sales d’exposicions, i que protagonitza nombrosos festivals arreu, com el que se celebra a Barcelona cada primavera, el Serielizados Fest, un projecte de Víctor Sala i Betu Martínez que ha anat creixent a partir de la pàgina web i la revista serielizados.com, i que en l’última edició va portar a Barcelona a Dan Harmon, el creador de sèries com Community i Rick & Morty.

El projecte Serielizados va néixer amb el repte que els articles periodístics que parlaven de sèries passessin de la secció d’oci i televisió dels diaris a la de cultura, com es fa amb el cinema. "Es considera el cinema com art, fins i tot pel·lícules de diumenge a la tarda, així doncs, per què no passa el mateix amb les sèries de televisió?", es pregunta Víctor Sala. “Finalment ha estat el públic qui ho ha percebut i les cadenes de televisió han marcat les seves pròpies línies, a banda que ara hi ha una extraordinària fornada de guionistes que es dediquen a escriure sèries”, afegeix.

C:\fakepath\Serielizados-Fest-2017-the-young-pope.jpg

The Young Pope

Seguir leyendo »