Opinión y blogs

eldiario.es

La Mercè més descentralitzada

Cartell de Miguel Gallardo

“La reiteració és el principal eix de la festa, que també té novetats”, apuntava ara fa uns dies Xavier Cordomí, director artístic dels actes tradicionals de la Mercè. I és que la Mercè segueix agermanant-se amb una ciutat convidada, el BAM continua apostant per l’emergència i consolidació musical, les associacions treuen pit, la cultura popular batega i les arts surten al carrer. Els eixos programàtics són pràcticament els mateixos; el format, diferent. Els canvis vénen acompanyats del discurs de l’Ajuntament, que destaca que La Mercè és una festa per a tots als barcelonins i barcelonines i que ha de ser més descentralitzada, participativa i atrevida.

Gest amb París

París, malauradament, ha estat notícia els últims mesos i no precisament per la seva grandessa. Barcelona vol tenir “un gest amb aquesta ciutat germana que ha estat víctima de la intolerància i la violència”, ha explicat Jaume Collboni, regidor de cultura. Així, el Parc de la Ciutadella acollirà Nuage, un núvol artificial suspès en l’aire sobre el qual es mouen uns acròbates, i també veurà com creixen dins seu les construccions participatives de cartró de l’artista Olivier Grossetête; els francesos també tindran un lloc destacat al Barcelona Acció Musical (BAM), al Festival Pirotècnic Internacional i a l’espai de creació La Caldera Les Corts, que mostrarà el documental L’Opéra de París.

Seguir leyendo »

Horacio Seguí: memòria fotogràfica de la música dels 60

Joan Manel Serrat

Horacio Seguí, a través de l’objectiu de la seva càmera fotogràfica, ha testimoniat mig segle de vida esportiva al nostre país. Pocs coneixen però que abans de la seva intensa i prolífica etapa de fotògraf futbolístic, Seguí va retratar els músics i cantants més destacats dels anys seixanta. Tant els de la Nova Cançó, que treia el cap a casa nostra amb ànsies de llibertat, com els artistes internacionals que feien escala a la grisa Espanya per a promocionar els seus discos. Va viatjar també pels festivals més importants del moment -San Remo, Benidorm, Eurovisión i Viña del Mar- i publicava les seves fotos a revistes com Mosaico musical, Lecturas, Ondas, Discóbolo i Correo de la Radio.

L’exposició La música dels 60 dins i fora dels escenaris que es podrà visitar fins al 5 de novembre a la Casa Golferichs, Gran Via de les Corts Catalanes, 491 de Barcelona, es presenta com una retrospectiva musical, reflectint el gran treball dins d’aquest àmbit que va realitzar Horacio Seguí i que no és tan conegut pel gran públic. Els seus retrats descobreixen els artistes més destacats de tota una època: des d’estrelles com Joan Manel Serrat, Núria Feliu o Peret, passant per Julio Iglesias, Tom Jones, Paul Anka, Rocío Jurado o Massiel, sense oblidar els retrats de grups com Els Sírex o Els Mustang, entre molts d’altres.

Les fotografies de Horacio Seguí amaguen una història. Va passejar Tom Jones amb la seva moto. Els 5 Latinos van dinar pa amb tomàquet a casa seva. Va portar Charles Aznavour a veure la Sagrada Família. Va fotografiar el concert dels Beatles. L’amistat travada al llarg dels anys entre fotògraf i artistes ha fet que alguns participéssin en la inauguració d'aquest dijous, com l’Agustí de Los Diablos i en Santi dels Mustang –cantant en directe-, o Los hermanos Calatrava i Núria Feliu. La mostra, organitzada per l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca, compta amb la col·laboració de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Seguir leyendo »

Jordi Duran; “La interculturalitat serveix per preguntar-nos què som avui dia"

Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega

Emprenem el viatge que suposa anar a Tàrrega amb la il·lusió de cada any. No ens referim al trajecte que separa Barcelona de la capital de les arts escèniques de carrer. Ens referim al viatge cultural i emocional que proporciona FiraTàrrega quan ocupa l’espai públic i l’omple d’art i de creació. "Com treballem la interculturalitat des de casa nostra? Estem preparades les institucions o els equipaments públics actuals per a adreçar-nos al ciutadà contemporani? On i com té cabuda la diferència?". Són algunes de les preguntes que es fa Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega, que enguany centrarà aquesta edició en la interculturalitat. Del 8 a l’11 de setembre a la capital de l’Urgell podrem assistir a 60 espectacles de 57 companyies (30 de catalanes, 11 d’espanyoles i 16 d’internacionals), dels quals 15 han sigut coproduïts per FiraTàrrega (és a dir, un 25%). En aquest context prometedor tornem a FiraTàrrega per conversar amb el seu director i continuar gaudint de bons espectacles.

Com es manifesta la interculturalitat a les arts escèniques de carrer?

A FiraTàrrega parlem de interculturalitat, participació i espai públic. Fins al 2018 dedicarem la fira a cadascun d’aquests grans actius que contribueixen a diferenciar les arts de carrer de les arts de sala. Són creacions pensades per a tot tipus de públic. Parlem d’una disciplina molt atractiva per als programadors i capaç d’aterrar a mercats molt diferents. La interculturalitat serveix per preguntar-nos què som avui i de què estem fets. No només ens adrecem a públic que pot pagar una entrada de teatre, la nostra intenció és connectar amb tothom. A FiraTàrrega escoltem i servim! Som un servei públic, no només una plataforma per a companyies, sinó també un espai d’exhibició on tothom tingui accés. Les arts de carrer són per definició interculturals.

Seguir leyendo »

Quan els murs parlaven

"Amnistia"

Entre 1974 i 1977, el col·lectiu de fotoperiodistes Foto FAD va treballar en el registre del grafit de carrer a Barcelona, recopilant una sèrie de més de 6.000 imatges procedents de banys públics i reivindicacions polítiques. Felix Camprubí, Lluís Crusellas, Joan Fontcuberta, Eusebi Gonzàlez, Siso Mitjanas, Josep Moliner, Miquel Moix, Lluís Muñoz, Salvador Obiols, Ramon Pi, Enric de Santos, Manel Úbeda, Raül Vendrell i Crisitina Zelich són els 14 fotògrafs que van retratar les consignes polítiques, la repressió i els anhels democràtics de la ciutadania a través dels grafits. Van fer 1.620 fotografies a Barcelona i a diferents poblacions del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Una vegada mort Franco, van seguir amb la tasca fins a l’època de la Transició. El 1977 l’editorial La Gaya Ciencia publicà el seu treball amb el títol Pintades. Barcelona: De Puig Antich al Referèndum. Encara que originàriament el projecte pretenia tenir més complexitat i envergadura temàtica, a Pintades es publiquen pintades polítiques realitzades entre l’execució de Salvador Puig Antich (març de 1974) i el referèndum (desembre de 1976). D’aquest projecte-llibre, la selecció d’imatges del qual va estar determinada per "la urgència política que, ara com ara, domina l’atenció cívica" i d’altres fons rellevants de l’Arxiu Fotogràfic parteix l’exposició per generar uns relats que són més actuals que mai.

C:\fakepath\image.jpeg

"Menos Rey más cultura"

Seguir leyendo »

Enric Palau; "No construïm el cartell del Sónar en base als grans noms, ho fem més sobre una personalitat de continguts"

Enric Palau, codirector del Sónar

Gent, gent i més gent que s'acumula, ja des de primeres hores de dijous, per provar "l'experiència Sónar": cues, polseres, gespa artificial, concerts i interludis musicals viscuts com a concerts, begudes i accions diverses patrocinades... la capacitat d'atracció del Sónar no perd pistonada i fa que molts hagin aparcat feines i exàmens per viure intensament el festival. En aquest context, cal preguntar-nos no només sobre la capacitat innovadora d'un festival que viu del seu assentament i la seva popularitat en termes "històrics", sinó també sobre els plantejaments de futur per mantenir els ponts entre la part estrictament musical i les propostes de caire artístic que generen aquest espai intersticial tan necessari.

El cartell d’aquest any el formen artistes força desconeguts. El públic desitja i necessita propostes noves per fugir de la homogenització?

Ens agrada apostar per gent que no coneixem encara, que comencen el seu camí i al qual el festival incorpora per fer-lo visible a la gent, i que aquest públic tingui la sensació d'haver descobert a un tipus del que no sabia res. No construïm el cartell del Sónar en base als grans noms, ho fem més sobre una personalitat de continguts, que fa que el públic confiï en nosaltres, que vingui a descobrir.

Seguir leyendo »

El discurs social s'apodera del Sónar

La música no deixa de ser el reflex de les inquietuds socials, sigui assegut en un pati de butaques o ballant fins a la matinada. Amb aquesta idea, el Sónar es renova any rere any, i intenta prendre el pols musical sense perdre el compromís social. "Un contingut social cada vegada més present en els discursos dels artistes", diu convençut, Enric Palau, un dels tres codirectors del festival. Així, del 16 al 18 de juny, la diversitat estètica, cultural i geogràfica i el discurs social serà present en moltes de les propostes.

El festival arrencarà amb l’OBC i l’estrena nacional de Become Ocean del compositor nord-americà John Luther Adams. Nascut l’any 1953 a Mississipi i resident a Alaska des de 1978, Adams és un dels més prestigiosos compositors americans dels últims temps. La seva trajectòria està estretament vinculada als moviments ecologistes, i les seves obres més importants, a les quals sovint introdueix elements electrònics, pretenen alertar sobre els perills de la destrucció dels espais naturals per part de l'home.

Become Ocean ha estat guardonada amb el Grammy (2015) i el Pulitzer (2014) a la millor obra contemporània, Alex Ross, de The New Yorker, l’ha descrit com "l'apocalipsi més preciós de la història de la música". L’auditori viurà dijous una experiència immersiva de 42 minuts de música a mig camí entre la simfonia i l'ambient contemporani. John Luther Adams alerta del desglaç progressiu de l'Àrtic amb una recreació musical a partir de tres grups orquestrals que fluctuen com si fossin tres onades oceàniques, evolucionen de manera independent, i es retroben per formar una onada imponent en tres moments de l'obra.

Seguir leyendo »

Rosa Ribas; “La gent espantada per la crisi acaba abraçant idees ultraconservadores”

Rosa Ribas acaba de publicar 'Si no, no matamos'

Les novel·les de Rosa Rbas (El Prat de Llobregat, 1963) sorprenen per la seva qualitat. Molt ben narrades, entretingudes i àgils. L'autora aborda grans temes i ho fa d'una manera ple de matisos: els contrastos culturals, la xenofòbia, l'homofòbia ... Res és blanc o negre, ni els alemanys, ni els immigrants amb els seus propis prejudicis. La seva protagonista, Cornelia Weber-Tejedor, és de carn i ossos i els seus llibres estan poblats de magnífics personatges secundaris com el capellà ateu, els treballadors de l'agència de publicitat, els companys policies, el forense, la secretària del seu cap o la seva pròpia família. Frankfurt, amb el seu riu, les seves cases, els seus monstres de formigó i els seus gratacels constitueix un gran escenari. Ha tornat la comiasaria germano-espanyola per posar a prova tant la seva ment com la seva integritat física. Rosa Ribas ja ens va regalar 3 estupendes històries fa anys. En aquest quart lliurament, Si no, lo matamos (Grijalbo), s'haurà d'enfrontar a la resolució d'un enrevessat misteri que posarà a prova les seves capacitats professionals, les seves relacions personals i de parella, i la arrossegaran a moments bastant amargs. Aprofitem una de les visites de l'autora a Barcelona per parlar d'aquesta història criminal apassionant que treu a la llum el tema dels segrestos.   

Aquest és el cas més complex que ha de resoldre Cornelia?

Sempre havia treballat en casos d’assassinat. Aquesta vegada la investigació gira entorn una víctima. És un cas que planteja moltes draceres i demana amb urgència una resolució. Es tracta d’un segrest express i la víctima es troba en perill de mort. Treballa amb molta més pressió, cada minut que passa és important. A més, s’hi afegeix una experiència traumàtca de l’adolescència.  

Seguir leyendo »

Recordar qui han estat per no oblidar qui són

André i Dorine de Kulunka Teatro

La companyia Kulunka Teatro es va crear el 2010, al País Basc, per Garbiñe Insausti i José Dault, joves però experimentats artistes d'extensa trajectòria teatral. La inquietud dels seus integrants és experimentar amb diferents llenguatges escènics. Tot això, sense oblidar la idea de fer un teatre accessible per al públic. Un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat.

Creen espectacles sense fronteres, amb la voluntat de descobrir un llenguatge que vagi més enllà de la paraula. Un llenguatge capaç d'emocionar i divertir. Per a això, es recolzen fonamentalment en un teatre de gest, en el qual la màscara actua com a pont cap a una poètica visual. Ells obren les portes de l'imaginari cap a un món en què tot és possible.

Per exemple, un petit saló, de les seves parets penja el passat, i sonen les tecles d'una màquina d'escriure i les notes d'un violoncel. Els protagonistes són André i Dorine: una singular parella d'ancians que, com tantes altres, ha caigut en la desídia provocada per la rutina. Des de l'humor veurem com la passió de l'un per l'altre, avui dia s'ha convertit en indiferència o fins i tot motiu de discussió.

Seguir leyendo »

La Caldera torna a bullir dansa

La Caldera impulsa la dansa al districte de Les Corts

La Caldera es va fundar l’any 1995 per un grup d’artistes a la Vila de Gràcia. Aquest projecte va ser durant 20 anys un centre de creació pioner tant a Catalunya com a Espanya. Fa gairebé tres anys es va haver de traslladar de Gràcia a Les Corts, a l’antic edifici dels cinemes Renoir. L'Ajuntament tenia la titularitat de l'edifici i el va cedir a l’entitat, un dels espais de creació escènica amb més trajectòria a la ciutat. Però el canvi anava més enllà del trasllat físic, perquè La Caldera es convertís en projecte públic i passés a integrar-se a la xarxa de fàbriques de creació municipals. L'entitat comparteix oficines amb l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya per tal de crear sinergies dins del sector.

Van caldre vuit mesos d'obres, les butaques de l'antic cinema Renoir van desaparèixer i les sales es van transformar en tres amplis espais d'assaig de 300, 200 i 125 metres quadrats, un magatzem, i una sala polivalent i per a reunions. Naixia un espai nou amb un nou esperit destinat al suport a la creació escènica, amb residències d'artistes i formació continuada adreçada als professionals. Més endavant, quan el pressupost ho permetés, també s'hi faria una programació regular d'espectacles de tot format i oberts als diferents tipus de públics. Després d’un any com a centre de creació artística ha arribat aquest moment i acaba d’obrir una nova sala d’exhibició d’espectacles tant de dansa com d’altres arts escèniques. Un espai totalment polivalent amb capacitat per a 100 persones que ha inaugurat el cicle Cosmovisions, que té com a objectiu mostrar al públic muntatges molt variats amb les arts escèniques com a protagonistes.

Cosmovisions ha començat amb One-hit wonders, on la coreògrafa Sol Picó fa un repàs de la seva trajectòria, i amb Juan Luis Matilla presentant Boh!, una reflexió sobre el cinisme i el poder, des del Renaixament italià fins a Silvio Berlusconi, amb una banda sonora de música italiana; Maria Campos hi portarà el 26 i 27 de maig Tarannà, que planteja la idea de la transformació a través de l’objecte, l’espai i el cos; Lucy live, de Diana Gadish, el 28 de maig, qüestiona les convencions del cabaret i el cafè-teatre amb dansa, teatre i clown; el coreògraf Guillermo Weickert i el pianista Alejandro Rojas-Marcospresenten amb IUSISUSU? al 10 i 11 de juny, un espectacle basat en la improvisació i el diàleg de les seves disciplines i per tancar el cicle, el 17 i 18 de juny, Jordi Cortés recupera Fuck-in-progress, que aborda la sexualitat de persones amb diversitat funcional.

Seguir leyendo »

El punk (no) ha mort

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani

Creatius, eixelebrats i molt agressius, com a forma de demostrar el seu rebuig frontal a la societat. Però també molt innocents, no teníen cap idea de res i volíen descobrir-ho tot sols i acceleradament. Els primers 80 éren poc més de 50 punks en tot l'Àrea Metropolitana. A partir del 84 va començar a augmentar la xifra i a l'abril del 86, el moment àlgid, més de mil. També van ser la primera generació de joves que va sortir al carrer sense el dictador i la primera a adonar-se que la transició cap a una democràcia real i popular era mentida. Vivien en la dictadura dels partits, com diu Pau Riba, o la dels diners, simplement. Així eren els punks a Barcelona. El nou director del MACBA, Ferran Barenblit, ara fa uns mesos, assegurava que el museu havia d’impregnar-se de l’esperit punk de la ciutat. "Barcelona era canalla i desitjo que encara ho sigui. En bona part la definició de Barcelona com a model d’èxit ve d’aquesta actitud i d’àmbits molt underground. Sense oblidar que som un museu, hem de ser una mica canalla”.

El contagi  no s’ha fet esperar i el MACBA respira punk en el seu interior gràcies a PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani, una exposició que  reuneix més d’un centenar d’obres d’artistes nacionals i estrangers comissariats per David G. Torres. La mostra revela els principals elements que defineixen el punk mitjançant els rastres que ha deixat en la producció artística contemporània. "Us heu sentit mai estafats?", és la pregunta que va llançar a l'aire Johnny Rotten l'any 1978 al darrer concert a San Francisco de la banda icona del punk, els Sex Pistols. I la resposta, davant la crisi social i política dels anys setanta, és plena de ràbia, inconformisme, negació, provocació... El punk és una actitud que eclosiona entre 1976 i 1978 a Londres i Nova York com a expressió de rebuig total al sistema. Recull el lema "No future" de moviments anteriors com el situacionisme i el dadaisme però, a diferència d’aquests, emergeix enmig de la cultura de masses, fet que provoca que transcendeixi més enllà dels setanta, del context anglosaxó i de l’escena musical. Punk esdevé un adjectiu que qualifica una manera d’entendre el món i d'enfrontar-se al context sociopolític i als convencionalismes, com ho fa una bona part de l’art contemporani amb un fort esperit crític i qüestionador.

C:\fakepath\image.jpeg

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani Miquel Coll

Seguir leyendo »