eldiario.es

Menú

Des de l'interior de l'art

Julian Schnabel, A Private Portrait

És l'Art Contemporani la mentida que ens permet comprendre la veritat? Per què hi ha peces d'Art Contemporani que costen d’entendre? Si tot pot ser art contemporani, ¿on està el límit? Com s'estableix el valor d'una obra?. Tots ens hem fet aquestes preguntes alguna vegada. L'art contemporani no és només sinònim de bellesa, planteja molts dubtes i contradiccions per resoldre.  Dart Festival apareix per posar una mica d'ordre en aquest  i d’altres assumptes. Es tracta del primer Festival de Cinema Documental d'Espanya dedicat a l'art contemporani, se celebra a Barcelona fins al 3 de desembre i comptarà amb tres temàtiques: Arts Visuals, Arquitectura i Fotografia.

Dart oferirà tot el que hem volgut saber alguna vegada: documentals sobre la vida d'artistes i persones influents del món de l'art contemporani, sobre com es fan les creacions, o totes aquestes històries que formen part del background d'aquesta disciplina i que per primera vegada surten a la llum per al gran públic. Dart neix amb l'objectiu d'enllaçar la cultura i el coneixement d'aquest art, amb la intenció de reflexionar, crear, comprendre, inspirar, ensenyar, conrear. El què? Processos, històries, mites, imatges i persones, tot a través dels ulls del cinema.

C:\fakepath\ZIMBELISM_2_preview.jpeg

Zimbelism

Seguir leyendo »

“El teatre té un problema, la pèrdua de contacte amb els joves”

La primera edició del RBLS se celebrarà del 16 al 19 de novembre a Can Felipa i la Beckett

El teatre per la seva mateixa naturalesa constitueix una poderosa eina de representació col·lectiva de la nostra realitat, que cal aprofitar i fer arribar a joves i adolescents. Llegir, representar, ser per uns moments una persona diferent, a més de ser divertit, ajuda sens dubte a crear empaties i a posar-se al lloc de l’altre. Si el jove s’entusiasma amb el teatre perquè li aporta alguna cosa, de gran també hi anirà. Partim d’un espectador imaginari jove que ve per primer cop al teatre, no sap qui ha escrit l’obra i potser ni tan sols ha preguntat de què va. Ha d’aconseguir entrar dins de la història. Cal que la història fascini, que funcioni; els personatges han de ser interessants, no estrictament realistes; el llenguatge ha de funcionar teatralment. El dramaturg alemany, Lutz Hübner, considera els joves com a “adults que encara no han assolit la majoria d’edat” i per als quals, per tant, s’ha d’oferir un producte artístic madur. Hübner remarca la importància de la història i la necessitat de la identificació d’aquest públic objectiu per sobre d’aspectes formals, així com la necessitat que el teatre per a joves s’allunyi de la moralitat i de la pedagogia. Aquest és un dels aspectes que vol cuidar, del 16 al 19 de novembre, la primera edició del festival RBLS adreçat a adolescents d'entre 13 i 20 anys però també obert a tot tipus de públic. La seva directora artística, la periodista, Carme Tierz, explica com pensen encomanar als joves la passió per aquest art.

Per què rebels?

De fet, penso que mai hauríem de deixar de ser rebels, inconformistes, lluitadors, tant se val l'edat que tinguem. Al contrari del que molts pensen, els joves són rebels i inconformistes.

Seguir leyendo »

“Pensar la cultura des dels seus actors i no des de les institucions és una assignatura pendent”

Gaston Core, director artístic de la sala Hiroshima

Hiroshima és símbol de reconstrucció i renaixement. És esperança i força. Per Gaston Core representa la capacitat de l'home de tornar a començar, de tirar sempre endavant. La crisi no va impedir muntar una sala de teatre amb un model diferent de gestió, programació i de comunicació amb un públic determinat. També hi va contribuir la falta de propostes alternatives i les ganes de buscar noves maneres de pensar les coses. En només tres anys,  Hiroshima s’ha consolidat al Poble Sec com a espai d’exhibició amb espectacles molt particulars: escena alternativa de qualitat, preferentment dansa però també arts visuals, música i teatre. En els seus tres anys de vida, aquest espai de petit format ha programat 135 companyies i atret 20.000 espectadors. Conversem amb el seu artífex, l’exballarí i actor membre de La zoològica, Gaston Core.

Quines són les línies generals de la programació d’aquesta temporada?

Seguim una línia de programació centrada amb artistes nacionals i internacionals. Com hem fet des dels inicis no defugim d’una programació basada en la creació contemporània i les noves escenes. Estem parlant de propostes de mitjà i petit format i productes amb un alt nivell de risc i innovació dirigits a un públic en general, no necessàriament aficionat al teatre.

Seguir leyendo »

Qui som, d'on venim, cap a on anem

Un fet recurrent, gairebé podríem dir que clixé, a nivell acadèmic, escolar i mediàtic és preguntar qüestions sobre la Guerra Civil Española i el franquisme a la joventut. El desconeixement entre els més joves sobre aspectes tan fonamentals i bàsics de la història més recent crea impacte, indignació i, malauradament, fins i tot certa mofa. Quan això succeeix ens preguntem com pot ser, què falla…  Què significa per als joves la dictadura de Franco? Com ha influït en la seva vida la Transició espanyola i els seus silencis? Són algunes de les reflexions de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos que, segons paraules dels seus creadors, “lluita contra la impotència a la qual es veu empesa la societat i els seus dirigents" i que "situa la nova generació davant el repte d'analitzar la memòria històrica d'aquest país. Aquesta nova generació parla de la història i de com se senten dins d'unes estructures que s'han trobat fetes i els han estat imposades. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot, filosòfiques", afegeixen.

Per molts motius Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és imprescindible per entendre el nostre context actual. Julio Álvarez, director artístic del Tantarantana, parla del projecte com "un regal inesperat pel moment tan important que estem vivint. El Tantarantana sempre ha apostat per un teatre vinculat a la memòria històrica, i ara, més que mai, hem d'escoltar la veu d'uns joves que ens parlen dels rastres d'un passat que no han viscut, sinó que els ha arribat en forma de relat. Descobrir la seva visió ens ajuda a entendre més profundament el nostre present." Aquí, possiblement, rau la dificultat de situar el franquisme en boca dels més joves. Sílvia Ferrando, directora i dramaturga, subratlla el procés de creació col·lectiva que va originar l'espectacle. "Vaig proposar als set intèrprets treballar sobre els rastres del franquisme, els 40 anys més foscos de la nostra història recent. Una etapa de la que no es parla, que no s'ensenya a les escoles i de la que encara queden moltes coses per desenterrar. (...) El resultat és un espectacle carregat de vitalitat i de sentit de l'humor, molt àcid i molt crític amb el nostre país. L'obra tracta de reclamar qui som i reconèixer perquè som com som. Parla de forma molt desacomplexada de temes silenciats. És un homenatge a la ciutadania espanyola, des d'un punt de vista molt polític."

C:\fakepath\DSCF9919.jpg

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Seguir leyendo »

Revolució o resistència?

Revolució i resistència han estat presents, des de temps remots, tant en la creació de mites de la humanitat, des dels relats bíblics, passant per la mitologia greco-llatina, les obres literàries; fins a la història des dels inicis de l'antic Egipte, en l'Edat Mitjana o la Modernitat. Per descomptat, aquesta història no es queda en les èpoques llunyanes sinó que travessa, amb multitud d'exemples, totes les latituds i geografies per on els éssers humans han anat creant civilització. Desobeir les veritats establertes, desafiar els poderosos, rebel·lar-se davant de les injustícies, resistir-se a la dominació, protestar les arbitrarietats, explorar més enllà dels límits fixats, transgredir l'ordre social i moltes més accions similars no només han estat part important de la nostra història sinó tot un art, sense el qual resulta difícil imaginar el progrés humà.

La revolució o resistència, encara que és molt antiga com a arma de combat, ha pres un gran protagonisme en l'últim segle i ha format part de multitud de processos i situacions de molt diversa naturalesa. La resistència civil s'ha fet servir per lluitar contra un amplíssim elenc de situacions d'injustícia, així com contra processos de llarga durada històrica. Alguns d'aquests conflictes estratègics noviolents han anat contra el colonialisme, les ocupacions estrangeres, els cops d'estat, els règims dictatorials i despòtics, en dinàmiques de frau electoral massiu, contra la discriminació racial, religiosa i de gènere, contra l'alteració de l'ordre constitucional, a favor de processos d'independència nacional, per la defensa dels drets i llibertats, a favor de la protecció ambiental, per la defensa i protecció de les comunitats indígenes i aborígens, de la lluita per la terra, en croades contra l'intervencionisme militar i, fins i tot, en campanyes contra polítiques neoliberals i processos d'exclusió social.

Què ha motivat els canvis en la humanitat? Quin ha estat el motor de la història? Des de l'òptica de la noviolència, la revolució i la resistència serien el més semblant al que, al segle XIX, Karl Marx afirmava que la revolució era la locomotora de la història. Anys després, en plena expansió del nazisme i el feixisme, Walter Benjamin li va respondre amb la pregunta de si la revolució no s'assemblava més als passatgers activant el fre d'emergència. Avui dia, amb l'impacte que estan tenint la globalització i el canvi tecnològic sobre la pròpia estructura de la societat i la proliferació de líders que qüestionen la vigència dels drets humans més bàsics, el dubte que plantejava Benjamin torna a tenir rellevància. Cent anys després de l'esclat de la revolució a Rússia el CCCB impulsa el cicle Revolució o resistència? per revisar la idea que tenim de la revolució i com s'ha instal·lat al centre de les passions polítiques del món contemporani.

Seguir leyendo »

"No ens importa ofendre't i que ens ofenguis”

Les raperas Reykjavíkurdætur en acció

Es fan dir les 'filles de Reykjavík' -això és el que significa el seu nom- i són un col·lectiu de hip hop femení sorgit per corregir la clamorosa absència de veus de dona en l'escena rap islandesa. Formades el 2013 arran de l'èxit d'una vetllada de micròfons oberts que convocava a raperes, aquest col·lectiu de més d'una dotzena de MC no ho ha tingut fàcil per fer-se un lloc en una escena dominada pels homes, els quals, afirmen elles, no van rebre amb massa esportivitat la competència femenina. Però aquest grup de raperes tenien coses per dir, i amb els seus versos han cridat consignes feministes, apropant-se en les seves lletres a temes com la corrupció política, la cultura de la violació o l'apoderament de la dona. Aprofitant la visita a La Mercè i avançant-nos al que promet ser un concert entretingut hem conversat amb les 'filles de Reykjavík'.

Com van aconseguir fer-se un lloc en una escena poblada per homes?

Quan vam començar no hi havia espai per a nosaltres. No ens volien. Però hem acabat trobant l'espai. I ara només formem part de l'escena. Ens vam fer molt famoses a Islàndia. I totes érem amateurs, per la qual cosa era molt fàcil criticar-nos. Però també vam ser pioneres, perquè érem les úniques dones de l'escena islandesa de hip hop i vam aprofitar que l’escena començava a créixer.

Seguir leyendo »

"Si fos de dretes les meves peŀlícules serien diferents"

El cineasta Konstantinos Costa-Gavras ha recollit el XXIX Premi Internacional Catalunya

Es reafirma com "un home d'esquerres però sense adhesió a un partit polític en particular, i enemic de tot el que signifiqui l'exercici arbitrari i opressiu del poder". Konstantinos Costa-Gavras (Loutra-Iraias, Grècia, 1933) es va consagrar a finals dels 60 com un dels mascarons de proa de l'anomenat "cinema polític", al qual va aportar èxits com Z, una esgarrifosa sàtira sobre la dictadura dels coronels a Grècia.

Va guanyar l'Oscar amb Desaparegut, on denunciava la complicitat dels EUA al cop de Pinochet. Va aixecar polseguera amb La confessió per tractar les tortures de l'estalinisme i amb Amén, que assenyalava la connivència del Vaticà amb els nazis. Al llarg de la seva filmografia ha rodat una de les cròniques més afilades del segle XX i continua fent-ho com demostra la seva última pel·lícula, El Capital, on retrata els magnats de la crisi financera.

Aquest dimarts, el director va recollir al Palau de la Generalitat el XXIX Premi Internacional Catalunya per la seva mirada crítica sobre el món i el seu compromís social. Costa-Gavras mai ha deixat d'estar compromès amb el seu temps ni ha perdut les seves ganes de denunciar, d'activar les consciències i animar a l'acció. Per desgràcia, no cal acudir a les seves últimes pel·lícules per veure un cinema connectat, i molt, amb la realitat actual. Algunes coses no han canviat tot el que haurien...

Seguir leyendo »

Gong, sons i danses dins la cova

Panoràmica de l'interior de les Coves del Salnitre on se celebra el Festival Gong

Els experts han utilitzat sovint la arqueoacústica per estudiar el paper dels sons en el comportament humà. Que les coves presenten qualitats sonores especials per a les quals van ser específicament dissenyades i usades no sabut. També que Les Coves del Salnitre, a Collbató, posseeixen qualitats acústiques especials, entre elles, que el camp de pressió sonora en el seu interior no és excessivament reverberant i la intel·ligibilitat és significativament més gran que en altres recintes d'aquest tipus. Albert Blancafort, luthier i orguener, fill de luthiers i nét de compositors, ho va tenir molt clar quan fa dotze anys va crear aquesta proposta inèdita. L’elecció de l’emplaçament per celebrar-hi el Gong no fou casual, ja que tenint el taller a Collbató, la cova, no només permetia entrar-hi i fer música en el seu interior, sinó era el lloc adequat a nivell acústic per mostrar les creacions de luthiers d’arreu del món. A dia d’avui, que hi ha tanta oferta de festivals, sobretot ara a l’estiu, el Festival Gong ofereix una cosa totalment diferent, tant pel que fa a contingut com pel que fa a continent. Compta amb dos escenaris: un d’exterior i un d’interior, sense cap tipus d’amplificació artificial. “El Gong Festival ofereix una experiència gairebé sensorial. Anar fins a Montserrat, pujar a peu fins a la cova, una temperatura de dinou graus,  on s’està molt bé, amb aforament limitat. Tot plegat fa que s’hi arribi amb una nova predisposició, molt diferent de la que es té quan s’arriba a qualsevol festival”, assegura Blancafort.

C:\fakepath\Ustad_Daud_Khan_2.jpg

L'intèrpret afganès Ustad Daud Khan Sadozai

L’edició d’enguany ha buscat fer protagonistes els assistents amb les activitats de dia agrupades a l’Inspira i que tindran com a temàtica principal la musicoteràpia. “En total hem organitzat quatre tallers amb destacats especialistes: cant, cants harmònics, cants de mantres i el so de la càbala. A més, els tallers es complementaran amb un dinar-taller on es cuinarà un arròs fet amb energia solar i un concert exclusiu a la tarda a l’Ermita de la Salut”, destaca. Com a plats forts d’aquesta edició, l’interior de les coves acolliràn el concert del reputat multi-instrumentista d’origen xilè Nello Chiuminatto (dissabte 22, 21h) que tocarà 17 instruments desconeguts provinents dels cinc continents, i l’hipnòtic espectacle de dansa sufí La dansa de l’infinit (diumenge 23, 21h) en que els dervixos ballaran sense parar tot simulant el moviment de l’Univers amb la música del gran intèrpret afganès Ustad Daud Khan Sadozai. Després dels concerts principals, la terrassa del Gong acollirà dos espectacles amb el concert de dissabte del cantautor Ferran Savall, amb un repertori d’improvisacions jazzístiques i de músiques del món, i del de diumenge a càrrec de Carme Nalini, considerada la millor cantant de mantres del país. La programació del festival es complementarà amb una conferència sobre el poble sirià a càrrec de l’economista i activista Arcadi Oliveres (dissabte 22) i una segona de Wadud Sabaté (diumenge 23), especialista en la dansa sufí dels dervixos.

Seguir leyendo »

"El provincianisme és patrimoni exclusiu dels catalans"

Jair Domínguez ha publicat el disc de debut del grup Caritat Humana

És conegut per la seva acidesa i rapidesa verbal, que aprofita en tots els àmbits d’actuació que li permet la vida. Escriu llibres, ha estat guionista i, a més, ara torna a tenir un grup de música. Poca gent coneixia el passat musical de Jair Domínguez, que amb el seu primer grup, Poder roig, va arribar a talonejar Sopa de Cabra.

El present, però, té forma del disc homònim editat per Halley Records, amb deu cançons pop, amb títols fàcilment identificables amb l'univers particular i l'esperit irreverent de l'autor, com La dona d'en Freezer, La furgoneta de l'Oleguer, Balleu, fills de punta, Foc al tribunal, o la no menys provocadora M'agrada lo blanc.

Domínguez és autor de les novel·les Hawaii Meteor, Segui vora el foc i Perímetre. També dels assajos 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i 99 personatges que has de conèixer per entendre el món. Si hi ha una cosa certa és que no deixa mai ningú indiferent, tampoc a l'Audiència Nacional que el va investigar per un suposat delicte contra la Corona a l'últim capítol del programa Bestiari il·lustrat, quan en una entrevista simulava disparar a una caricatura del rei Joan Carles. Professor d’història frustrat, compositor, lletrista, cantant i guitarra de Caritat Humana. I, sense cap mena de dubte, l'únic ser humà del món mundial suficientment boig com per trobar temps per dedicar a tot plegat.

Seguir leyendo »

Guillén, un renaixentista del segle XXI

Joan J. Guillén al seu despatx

Juan José Guillén viu al barri de Gràcia de Barcelona tres dies a la setmana. La resta de dies s'escapa a Mollerussa, quan no viatja arreu amb les seves escenografies: Chicago, Montreal, Houston... Camisa blau cel, pantaló clar. Cara rodona, entrades força pronunciades, canós i un bigot poblat, com els que ja no es porten. És pertinent descriure'l, ja que bona part dels artistes de les belles arts són els eterns invisibles.

Mirada directa, bona oratòria. Li agrada parlar i quan agafa la paraula i ja no la deixa. Gairebé dues hores de conversa més tard, surto de casa seva sense haver pogut formular gairebé cap pregunta. Marxo amb un retrat fet a mida pel mateix artista. Hi torno dies després i l'abordo a preguntes. Agafa de nou la paraula. Rememoro tot el que m'ha explicat i dibuixo, ara sí, amb la meva paleta, el seu retrat.

Guillén, nascut a Fuente del Maestre (Extremadura), l'any 1947. Dibuixant i escenògraf, dues grans passions que l'acompanyen des de ben jove. Als anys 60, amb 20 anys acabats de fer i havent fet la mili, arriba de Manlleu per establir-se a Barcelona. Li agrada el dibuix i se li dóna bé. I per aquí és on prova sort. És troba una Barcelona que bull, una època, com ell mateix diu, "que et convida a picar l'ullet", però hi ha molts dibuixants, i de molt bons. Ha de sobresortir i s'inventa el terme "còmic d'actualitat". Comença col·laborant al diari Tele/eXprés, i a la revista Por Favor , sota l'auspici de Vázquez Montalbán, i li segueix una àmplia trajectòria editorial, a la revista Triunfo, a El Periódico, Muchas gracias, Presència, Arreu, La Calle, el Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Món, Avui...

Seguir leyendo »