Opinión y blogs

eldiario.es

El vinil es creu etern

Cap a la dècada del 1970, primer el casset i, posteriorment, el CD, van anar desbancant el disc de vinil. Aquests nous formats eren més moderns i més portables que el disc tradicional que requeria un aparell reproductor extern –el  tocadiscs– i un manteniment curós i precís dels mateixos discs. Un tractament que en els nous formats era pràcticament nul. El disc de vinil té una major qualitat de so, ja que es produeix de manera analògica i no digital i, per tant, diuen que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre. Però el pas del temps sí que afecta, poc o molt, aquests discs. La pols que s’acaba instal·lant als minúsculs solcs gravats al vinil que produeixen el so poden acabar interferint en la qualitat final produint el característic “fregit” que podem sentir en els discs més deteriorats. D’altra banda, els discs de vinil tenen una vida útil de més de 100 anys. A partir d’aquí ja és una qüestió de gustos i prioritats.

C:\fakepath\F3.jpg

D’un temps ençà, però, els melòmans defensors del disc de vinil tornen a somriure. Les noves modes i tendències han fet que el disc de vinil hagi esdevingut avui un objecte dels anomenats vintage cada cop més valorat i, a la fi, alguns músics i discogràfiques han optat per tornar a editar, de mica en mica, discos de vinil. Actualment diversos músics ofereixen els seus productes en format CD, en format digital i, com a complement per a melòmans i col·leccionistes, la mateixa edició en disc de vinil. És un primer pas cap a la revaloració d’aquest format. Pels melòmans i defensors del disc de vinil és un plaer retrobar el ritual d’escoltar música “d’ara i de sempre” a través d’un tocadiscs amb la calidesa inconfusible que només proporciona el disc de vinil.

Seguir leyendo »

La poesia se’n va al mercat

Autors i lectors intercanviaran impressions a l'Utopia Poesia Market

La poesia gaudeix d'una mica més de consideració social avui que fa uns anys. Ara bé, què entenem per poesia? Per respondre-ho, ens hem de situar en la utopia.  Poesia ho és tot, tal com sona. No hi ha normes, ni gustos, ni ideologies ni teories, que puguin dogmatitzar que "això és poesia i això no ho és". En conseqüència, veiem dues posicions per entendre què és poesia, les quals es subdivideixen respectivament en moltissimes més. L'una, la qualiticaríem de convencional, tradicional i acadèmica, i l'altra d'utòpicament anarquitzant. La poesia neix amb música, la poesia és imatge, la poesia és so, la poesia s’escriu en paper pautat, la poesia troba el seu mitjà d’expressió en múltiples formats. Que la poesia no té límits ho comprovarem al primer Utopia Market dedicat al gènere. "Una iniciativa dirigida a aquells que els agrada la poesia i a aquells que encara no saben que els agrada", defineix Montse Abbad, organitzadora de la trobada juntament amb Quique Camín i Óscar Vallés. Entre les editorials independents que participaran al mercat trobarem Animal Sospechoso, Blind Books, Café Central, Palimpsesto Editorial, Sabina Editorial, Stendhal Books, Varasek, la revista de poesia Caravansari o la revista objecte La jirafa en llamas.

C:\fakepath\manu0041-910x511.jpg

Víctor Bocanegra presentarà el seu nou àlbum 'Sacrilegi'

El mercat es completarà amb una extensa programació de recitals, tallers, xerrades, instal·lacions i diferents espectacles per a tots els gustos. Les actrius Ariadna Gil i Chantal Aimée, amb poemes de la poeta catalana Maria Mercè Marçal, els poetes Joan Margarit, Luis García Montero i Josep Pedrals, o el músic i poeta Víctor Obiols (o Víctor Bocanegra),  presentant el seu nou àlbum Sacrilegi, són només alguns dels noms més coneguts que es troben en la programació. “Serà una trobada poètica multidisciplinària, on els artistes i autors participants mostraran que allò poètic es troba en molts àmbits”, explica Montse Abbad. Un exemple és l’espectacle del poeta navarrès Hasier Larretxea acompanyat pel seu pare, aizkolari, que talla troncs mentre el poeta recita.

Seguir leyendo »

Sense llar, sense vida i sense nom

'Sense Sostre' pretén ser un referent en el debat sobre la realitat del sensellarisme a Catalunya

El portal d’un edifici poc concorregut, el banc d’un parc, la vorera d’un carrer del qual no importa el nom o, amb sort, l’interior d’un caixer automàtic o d’un pis abandonat. Cartrons, capes de roba, mantes i tots els records del que algun dia havia estat una vida atapeïts dins d’algunes motxilles. Com a companys de viatge, el fred, la por i la pròpia soledat. A Catalunya n’hi ha al voltant d’11.500. I només a la ciutat de Barcelona, hi ha 3.000 persones sense llar, de les quals 900 viuen directament al carrer, tal com afirma la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de l’Ajuntament de Barcelona.

El 90% són homes, el 10% dones. El 44%, porta més de 3 anys en aquesta situació. El que avui dia només semblen ser dades, informes i una realitat confusa i desdibuixada que per a molts sembla irreal, són persones que han hagut d’afrontar el deteriorament de la seva vida i que, per molts motius diversos, acaben llençant la tovallola i acceptant la desolada situació d’haver de sobreviure al carrer. Aquestes persones es converteixen en un obstacle que cal esquivar coincidint a la mateixa vorera. Se’ls anomena fàcilment sense llar, pobres o captaires i se’ls carrega de prejudicis d’una manera pràcticament automàtica, deshumanitzant-los, subestimant la seva existència i llevant-los la identitat.

Moltes vegades les imatges que es fan servir de les persones sense llar recorren a l'estereotip i tendeixen a presentar-se com a éssers aïllats, inactius o descuidats. “Són aquests prejudicis que fan pensar que l’alcoholisme d’aquestes persones és voluntari, que són al carrer perquè volen o que la seva família ha trencat amb ells, són tres biaixs molt habituals que la societat associa als sense llar. I res més lluny de la realitat: l’alcoholisme és una malaltia i en molts casos, una eina per suportar i fugir del carrer; no tenir llar és sovint una acumulació de dissorts com la pèrdua de feina, el trencament d’una relació, l’aparició d’una malaltia mental...; i són sovint els mateixos sense llar qui decideixen trencar amb la família, per la vergonya que senten de la seva situació”, explica en Pep Garrido. “I el pitjor és la soledat. Tots els sense sostre comencen el seu relat de la mateixa manera: som invisibles”, conclou Xesc Cabot.

Seguir leyendo »

Creativitat musical en temps de crisi

Els nominats de l'edició 2017 dels Premis Enderrock

Després d'anys de dubtes i de replantejament de format, futurs i escenaris possibles, l'àmbit de la indústria discogràfica no acaba d’aixecar el cap. L’escena musical és molt complicada pel seu dinamisme. Hi ha bandes que neixen i desapareixen a una velocitat extraordinària… No és tan fàcil ordenar el mapa musical i pel públic també és difícil d’assumir. Això fa que quedi molta gent fora. A més, és cert que des dels mitjans tenim alguns vicis i situem algun grup a dalt de tot i ja ens va bé que hi sigui. Dir doncs que la música en català passa per un moment dolç seria negar una part de la realitat. És un moment molt complicat per tot el sector, sobretot la gent que depèn d’unes taquilles i d’una entrada. Hi ha un moment bo creatiu però molt dolent pel que fa a la indústria. El 21% d’IVA està afectant a tota la gent que viu d’això. Hi ha alguns casos de gent que està triomfant però també molts que ho estan passant malament. Ser molt optimista ara mateix és pràcticament ser inconscient. L’economia no és un fet aliè a la música. Òbviament, la crisi ha deixat seqüeles i ha afectat durament. No és un fet intrínsecament musical. El músic, sobretot el de música popular i sempre dintre de les possibilitats, ha estat un ésser que s'ha adaptat a les circumstànscies. Així ho està fent. Els grups continuen fent discos, actuant, etc. La intensitat, per part dels músics, hi és.

Pel que fa als principals indicadors de la indústria musical, cal destacar entre les conclusions de les dades presentades a l’Anuari 2016 que la indústria del directe repunta amb una lleugera recuperació positiva en la facturació i els ingressos per drets d’autor, tot i que els festivals i les sales veuen un futur incert. La indústria discogràfica catalana cau a un nou mínim històric i no aconsegueix resultats positius amb els formats digitals, amenaçada cada cop més per un mercat globalitzat. Els circuits musicals i els equipaments públics catalans guanyen públic i concerts gràcies a l’optimització de les programacions. L’enquesta de consum musical assenyala un canvi d’hàbits, amb un rècord d’assistència a concerts i una recessió del model festivals: la música en català es reforça en directe. Discogràficament parlant, la llista d’èxits catalans aconsegueix bons resultats, tot i reduir la producció fonogràfica, i per estils, es registra un rècord històric del jazz, i en canvi baixen clàssica, folk, cançó i música infantil.

Sembla difícil de discutir que la música en català a escala creativa passa un moment dolç. Narrar avui l’escena musical del país és un privilegi. Hi ha més grups i cantants que mai, més atreviment que mai, més diversitat que mai i potser més qualitat que mai. Però això no ha passat perquè sí i és bo recordar-ho. Però cal també ser crítics i no caure en dinàmiques perverses que, en certa manera, puguin reproduir l’esquema que es va produir en el seu dia amb allò que es va anomenar ‘rock català’. Correm el risc que sembli que en aquest país només fan música uns quants i d’un estil determinat. I no: de música se n’ha fet sempre i de molt bona, i ara més que mai hi ha qualitat, diversitat de gèneres i quantitat de propostes, tot i que per a molts sembli que només existeix el que la premsa musical ha etiquetat com a ‘pop independent’ o nou pop català. Hi ha, però, vida més enllà d’aquest ric ecosistema. I no fer-ne referència o no tenir-ne constància seria miop i irresponsable. I més encara en un context social com l’actual, en què la crisi econòmica ha provocat retallades de tota mena. Tenim una escena musical en efervescència amb uns artistes que facturen grans cançons de pop, i altres que no tenen pèls a la llengua per dir quatre coses ben dites.

Seguir leyendo »

Deu coses que no has de portar al show de Mongolia

Eduardo Galán i Darío Adanti projecten la veu de la consciència de l'acudit a Mongolia, El Musical 2.0

És ben sabut que el teatre fereix com el mateix punyal que travessa la carn de la consciència del corrupte, del trampós, del delinqüent, de l'estafador, del dèspota, de l'opressor. El teatre ja no se l'emporta el vent, queda, fa mal. Què passa quan una revista satírica es personifica en escena? Què hi ha més provocador que el teatre? Què passa quan la revista Mongolia es planteja un musical sobre Espanya? Eduardo Galán i Darío Adanti projecten la veu de la consciència de l'acudit, mentre ells dos prenen la paraula per passar comptes amb el racisme, l'homofòbia, els martingales de torn, els xoriços, la corrupció i la Casa Reial. “Hem detectat que Espanya ha canviat i els nostres sistemes ja no ho suporten: nous pactes, forces polítiques diferents i les mateixes monges segrestadores de sempre”, asseguren. Atenció: recomanen veure l’actualització del seu celebradíssim varieté còmic a  Mongolia El Musical, ara 2.0, en el qual hi ha nous gags, vídeos i dèries. Si no desitgeu sortir damnificats de l'espectacle tingueu present aquests deu consells. 

Edu Galán: No heu de portar sensibilitat en un espectacle de Mongolia. Ho passareu realment malament perquè tractem temes incisius i lesius per no dir molt cabrons. Si t’ofèn ser d’esquerres o Garcia Lorca, si no t’agraden les referències religioses o a la Casa Reial, a més d’imbècil, vol dir que ets molt sensible. El nostre consell és que deixis la sensibilitat a casa.

Darío Adanti: No portis motxilla amb dinamita. D’això ja en tenim nosaltres i no fa falta.

Seguir leyendo »

Del no res al tot, la transformació de l’Arnau

El teatre, abans del tancament definitiu, l'any 1994, i el teatre, oblidat, en una imatge recent

Més d'una dècada per trobar un desllorigador a la situació immobilista del Teatre Arnau. L’equipament continua tancat i la gent del barri no ha deixat de reclamar-lo. Fa 20 anys que va tancar aquest espai històric de quan el Paral·lel era l’epicentre escènic de Barcelona, una mena de 'Broadway català' que no ha acabat de quallar mai. El 2004, l’Ajuntament de Barcelona es va plantejar enderrocar el teatre. Per evitar-ho, el 7 d’abril de 2006 va ser ocupat pel Col·lectiu Espai Alliberat per a la Cultura amb una acció que va durar dos dies. Paral·lelament a aquests fets, es van presentar opcions de compra per transformar-lo en residència geriàtrica, però l’Ajuntament es va manifestar contrari a aquest projecte. A finals d’abril del 2006, l’Arnau va ser comprat per l’Església Evangèlica Cristiana Xinesa per fer-hi un lloc de culte, però mai no va arribar a obtenir l’autorització.

C:\fakepath\TeatreArnauIIjpg_EDIIMA20150518_0880_5.jpg

Al juliol del 2007 l’Ajuntament va donar llum verda a l’aprovació del Pla especial urbanístic del Teatre Arnau amb la finalitat de convertir-lo en un centre d’arts escèniques Oriol Puig

Al juliol del 2007 l’Ajuntament va donar llum verda a l’aprovació del Pla especial urbanístic del Teatre Arnau, amb l’objectiu d’expropiar l’immoble amb la finalitat de convertir-lo en un centre d’arts escèniques. Així mateix, la compra del teatre a l’Església Evangèlica Cristiana Xinesa es va segellar a finals del març del 2011 per 2 milions d'euros. L'Ajuntament, doncs, havia de decidir què feia amb un teatre en ruïnes. El govern de Xavier Trias va intentar que algú se'l quedés a canvi de 50 anys de concessió. Però ningú no s'hi va interessar. Actualment, sis anys després de la seva compra, l’edifici municipal segueix en estat d’abandonament i la situació de l’Arnau és una qüestió que ha preocupat un gran nombre d'entitats i de col·lectius després d’aquests anys de deteriorament i inactivitat. Un cop l'edifici va ser adquirit per l'Ajuntament de Barcelona, la incògnita principal era quin seria el seu futur.

Seguir leyendo »

El realisme pictòric de Londres

Balthazar

Avui el realisme no necessita ser justificat, però pot convertir-se en un manierisme. Més acceptat fora de les nostres fronteres que dins, fins a mitjan dels vuitanta va viure entre nosaltres com una espècie de camí marginal de l'art, apreciada encara que molt minoritària i poc de moda. El bon traç d’artistes com Neus Martín Royo han contribuït a realçar-lo i fer possible que l’única bellesa vàlida sigui la que subministra la realitat sense ser embellida.

Martín Royo evoca indrets que esdevenen petits herois amb ànima, vestigis del passat que amb la seva presència real i misteriosa, pròxima, gens inquietant, es guanyen la nostra empatia i ens conviden a entrar en el quadre. Les petites dimensions de l’espai 2 de la Sala Parés no ho impedeixen. Al contrari, compartim els llocs que ella ha interioritzat i humanitzat amb anterioritat a través del seu filtre emocional i dels quals en vol tenir una cura especial perquè el temps no se’ls endugui.

Georgia Cafe

Georgia Cafe Neus Martín Royo

Seguir leyendo »

Isabel-Clara Simó: “L’independentisme no és una ideologia, és un estat que vols assolir”

Isabel-Clara Simó ha estat guardonada amb el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

“Escriure és viure”, ha declarat Isabel-Clara Simó com a colofó d’una trajectòria que escriu ara una nova pàgina amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’autora alcoiana embasta aquestes reflexions des de la perspectiva de la seva maduresa i amb una quarantena d’obres publicades, entre elles èxits de vendes tan rotunds com la seva novel·la Júlia o la juvenil Raquel, amb quasi 50 edicions. Simó ha fet mèrits per guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes des que comencés a publicar a finals de la dècada dels 70, amb el volum de contes És quan miro que hi veig clar, que va guanyar el premi Víctor Català el 1978. Amb el seu particular humor ens explica que “quan fa molts anys que estàs en l'ofici, van caient premis. Això és inevitable”.

Diu vostè que ha “estimat bojament els Països Catalans” i que no s’havia sentit corresposta… Després de rebre el guardó més important de les lletres catalanes se sent més estimada?

M'he sentit rebutjada en moltes ocasions i, però, no he parat d'escriure. No m'he sentit estimada sovint, ara si. El Premi de les Lletres Catalanes és un acte d'amor complet. Em fa alegria que aquest cop pugui dir que sort que sóc dona, quan normalment pel fet de ser dona, i ara vídua i vella, sóc vista des d'una mirada paternalista. Molta gent sempre ha tingut la imatge, per ser dona i major, que escric històries d'amor, cosa que no he fet a la vida, que escric interiors, que és on posen a les dones, i coses per a tietes. Hi ha dos elements que han jugat en contra meva tota la vida: el fet de ser dona i ser valenciana. Ara en canvi, m'han donat aquest guardó, en part, per ser dona i valenciana.

Seguir leyendo »

Adrián D. Bóveda: “Amb YouTube s’està construint una plataforma nova per als músics independents”

7 Notas 7 Colores

El Festival Cara·B vol ser un reflex de l'estat actual de l'escena musical independent i underground catalana i espanyola. Amb tres edicions no han perdut l'ambició, els últims dos anys han decidit allargar el festival a dos dies, en el mateix recinte i per un preu molt raonable, 30 euros l’abonament i 18 euros l’entrada d’un dia. Els propers 19 i 20 de febrer, podrem veure a grups nacionals com de la ciutat comtal i de diferents estils: 7 Notas 7 Colores, Agorazein, Joe Crepúsculo, Nueva Vulcano, Bejo, Bad Gyal, Las Rosas, Los Nastys, Kokoshca, Fiera, Yumi Yumi Hip Hop, Alien Tango, Meneo i BSN Posse. D'aquesta manera, a través dels directes de les propostes musicals que actualment incendien l'escena independent, un certamen retrospectiu dels millors videoclips produïts el 2016 i una exposició comissariada pel col·lectiu femení d'il·lustradores Hits With Tits, el festival dóna visibilitat, celebra i difon el talent que s'amaga darrera el circuit més convencional.

Joe Crepusculo_mariaherreros

Joe Crepusculo Maria Herreros

El Cara·B té una visió de 360 graus al voltant de la cultura musical independent. Ho fa a través de diferents disciplines artístiques que conformen l'escena independent tal com l'entenem. L'exposició B·SUAL comptarà aquest any amb 39 obres originals d'algunes de les il·lustradores més talentoses i prolífiques del panorama estatal actual, que han pintat per a l'ocasió a les seves bandes musicals fetitxe, dibuixat cançons i reinterpretat cartells de concerts i les portades dels seus discos favorits. El festival també s’aproximarà a l'audiovisual amb els treballs del concurs Cara·B CLIPS. Engunay el Premi del Jurat és per al realitzador Iñaki Antuñano, amb la cançó Jodidamente Loco de Los Bengala. El Jurat també ha fet una menció especial a Pablo Hernando i la realització del videoclip de My Private Dance Alone d'Aaron Rux. D'altra banda, el Premi FILMIN Cara•B CLIPS 2017 és per a Nacho A. Villar, per Poems From Ramayana d'Emelvi.

Seguir leyendo »

Comissari Camarasa

No hi ha cap gènere més enganxat a la realitat que el negre i criminal. Les notícies insinuaven que Paco Camarasa (València, 1950), el llibreter inesgotable, el prescriptor, l’agitador, no anava fi de salut. Malgrat la malaltia, aquestes últimes setmanes no ha parat d’explicar històries amb el seu apassionament habitual. Motius no en sobren: als seus 66 anys, té a les mans el seu primer llibre, Sangre en los estantes (Destino), que, assegura, també serà l’últim, per la senzilla raó que ja ho ha dit tot. La promoció del llibre ha coincidit amb l’inici de la BCNegra, la setmana en que Barcelona es converteix en l'escenari ideal per parlar de crims, robatoris, falsificacions o suborns.

Parlant d’escenaris, va ser al Palau de la Virreina, on Camarasa s’ha acomiadat, on va començar tot. "Volíem que fos una història d’amor, com 'Casablanca', entre la ciutat i la novel·la negra. Desitjàvem que fos llarga i ha estat llarga". Per ser més exactes dotze anys de relació que culmina el 4 de febrer, l’últim dia en què aquest enamorat dels llibres fa de comissari. L’estiu passat ja hi va començar a donar voltes. Acabava de tancar la seva emblemàtica llibreria "Negra i Criminal" a la Barceloneta i se li va sumar un càncer, de manera que tenia molt clar que havia de deixar passar algú que pogués aportar noves idees.

Camarasa confessa haver gaudit molt aquests 12 anys, amb èxits com que poguessin passar per la setmana autors de la talla d'Andrea Camilleri i Henning Mankell -tot i que ha lamentat que n'hagin faltat més com Jo Nesbo i Fred Vargas-: "La meva gran equivocació va ser no voler aprendre anglès de jove per l'imperialisme yankee, que continua i va a pitjor, i sense saber que arribaria Trump". Aquest dilluns, quan s’ha acomiadat, ha rebut un fort aplaudiment dels exregidors que l’han acompanyat aquests dotze anys, d’amics i dels periodistes. Faltaven els barcelonins que avui agraeixen que els hagi inoculat la passió per la novel·la del crim.

Seguir leyendo »