Opinión y blogs

eldiario.es

cabosanroque exploren Joan Brossa

No em va fer Joan Brossa

Van començar fent petits instruments, passant d’un instrument a un altre, fent reversi­ons, evolucions… Fins que, un dia, es van tro­bar carretejant rentadores. I fins ara, que tenen tota una orquestra mecànica. És cert que amb un sampler ho tindrien resolt. Però amb els instruments que fan tenen una manera de tocar especial, amb imperfeccions, amb sonoritat i textura pròpies i diferents de qualsevol altre instrument. Tot i ser maquines són més “humanes”. Procuren que els projectes que fan durin força, ja que dediquen molt de temps i hores de feina per realitzar-los, aproximadament un any i mig. “Tampoc tindria sentit anar canviant cons­tantment de projecte, ja que gastaríem moltes energies per a no fer res de nou”, asseguren. Des que van començar, Laia Torrents i Roger Aixut, cabosanroque, no saben si fan arts escèniques, música, o res, o tot alhora. Ubicar-los no és gens senzill.

C:\fakepath\noemvaferjoanbrossa_1_bx_bn.jpg

Roger Aixut i Laia Torrents, cabosanroque

Tampoc ha estat fàcil situar la prolífica obra de Joan Brossa. Un dels puntals de la seva poètica fou la de l’experimentació en tots els vessants del llenguatge i, més específicament, de l’escriptura literària. Per a ell, la poesia era un mitjà de coneixement i una eina de transformació de la realitat. Per això, la forma triada havia de ser l'adequada al missatge que volia donar en cada moment i no un compartiment tancat i convencional. No en va havia dit: “Els gèneres són les cares d'una piràmide que s'ajunten al seu punt més alt. Són diferents maneres d'expressar una realitat única”. Així doncs partí de la forma coneguda per transcendir-la, per portar-la més enllà dins d'una voluntat constant d'experimentació. En els seus gairebé seixanta anys d’escriptura experimentà amb el llenguatge de diferents maneres i des de diverses perspectives.

Seguir leyendo »

Llibres per entendre i canviar el món

Els llibres surten al carrer. Els nostres llibreters ens oferiran les principals novetats de la temporada. Probablement ens serà més fàcil localitzar aquells títols que vénen acompanyats d’una campanya publicitària més o menys potent. Però sense gaire esforç, just amb una mica d’interès, també podrem trobar llibres i publicacions que han estat escrits per remoure consciències, per suscitar una mirada crítica davant el món i els seus problemes, per estimular una actitud compromesa, per suscitar la revolta o per contagiar la solidaritat. Llibres que volen ser una llavor per canviar el món. Heus aquí alguns suggeriments.

C:\fakepath\9788494594403.jpg

Ishmael Reed, Mumbo Jumbo. La fuga

Seguir leyendo »

Barcelona desapareguda, una immersió al passat

Aportar a diari un toc de nostàlgia als seus seguidors a Facebook, Twitter i Instagram amb imatges històriques de la capital catalana. Aquest era l’objectiu de Barcelona desapareguda i del seu impulsor; Giacomo Alessando, un arquitecte d'origen sard que va morir l’any passat amb 39 anys d’una leucèmia. Natural de Porto Torres, va arribar a Barcelona l'any 2009, on va cursar el  màster Laboratori de l'Habitatge del Segle XXI a la UPC el 2013. De manera altruista va voler estendre a Barcelona una iniciativa que ja havia emprès a la seva terra natal, amb Porto Torres Sparita, on recollia fotografies antigues del municipi.

La Rambla de les Flors el 1954

La Rambla de les Flors el 1954

Giacomo Alessandro va estimar Barcelona i se la va fer seva. Va saber captivar milers d'internautes, tot traslladant i ordenant el llegat dels arxius històrics de la ciutat i de particulars a les xarxes socials. Barcelona Desapareguda subministrava píndoles de records: edificis que ja no hi són, d'altres que s'han mantingut però ha canviat tot el seu voltant o grups de gent amb vestimentes que avui dia ens semblen molt llunyanes. A Alessandro el fascinava l'evolució arquitectònica al llarg de la història. "Un amor increïble cap a la seva ciutat i els seus orígens, confirmats amb una tesi de final de carrera fascinant i escrita amb el cor", destacava el diari Nuova Sardegna en assabentar-se de la mort del seu compatriota.

Seguir leyendo »

Víctor Sala; “L’imaginari col·lectiu del públic es dirigeix més a les sèries de televisió que al cine”

Les sèries han passat de ser un producte de consum popular a ser un fenomen quasi bé de culte que en alguns casos ha arribat fins a museus i sales d’exposicions, i que protagonitza nombrosos festivals arreu, com el que se celebra a Barcelona cada primavera, el Serielizados Fest, un projecte de Víctor Sala i Betu Martínez que ha anat creixent a partir de la pàgina web i la revista serielizados.com, i que en l’última edició va portar a Barcelona a Dan Harmon, el creador de sèries com Community i Rick & Morty.

El projecte Serielizados va néixer amb el repte que els articles periodístics que parlaven de sèries passessin de la secció d’oci i televisió dels diaris a la de cultura, com es fa amb el cinema. "Es considera el cinema com art, fins i tot pel·lícules de diumenge a la tarda, així doncs, per què no passa el mateix amb les sèries de televisió?", es pregunta Víctor Sala. “Finalment ha estat el públic qui ho ha percebut i les cadenes de televisió han marcat les seves pròpies línies, a banda que ara hi ha una extraordinària fornada de guionistes que es dediquen a escriure sèries”, afegeix.

C:\fakepath\Serielizados-Fest-2017-the-young-pope.jpg

The Young Pope

Seguir leyendo »

Can Vallerià celebra la primavera en vers

Can Vallerià, a Premià de Dalt, celebra la segona edició de la 'Festa del Hanami. Poesia a la primavera'

Observar i admirar la bellesa de les flors. Tan agradable com la mateixa primavera, que amb ella porta el bon temps i fa florir els cirerers. “Veure flors”, o Hanami, és la tradició que porta a tots els japonesos a esperar cada any l'època de la florida; amb ella, la celebració de l'arribada del bon temps es tradueix en un agradable pícnic en família, amics o companys de treball en camps i parcs, sota un càlid resguard en forma de pètals de color blanc i rosa. A Can Vallerià, a Premià de Dalt, la primavera la porten les pruneres. No és al Japó, però també celebren l'arribada del temps en què la vida es manifesta amb tot l'esplendor. Contemplen diàriament durant unes setmanes com floreixen les pruneres i el nectariner. És la seva Festa del Hanami particular, i la volen compartir amb tothom qui ho desitgi escoltant poesia amb alguns dels millors poetes catalans d'avui.

C:\fakepath\Festa_del_Hanami_a_Can_Vallerià_2017.jpg

Cartell de la 'Festa del Hanami. Poesia a la primavera'

Com la primavera, la poesia catalana és ben viva. La primera cosa que es fa evident és la diversitat i vitalitat insòlita del panorama poètic. Per començar els poetes dibuixen un arc cronològic que va de poetes sèniors fins a poetes júniors. És, justament, aquesta forquilla cronològica que permetrà reunir diumenge 9, a partir de les 12:30, a Can Vallerià noms com Marta Pessarrodona, Jordi Llavina, Ester Xargay i Maria Carme Arnau Orts (guanyadora del Premi Marià Manent 2016). Que Can Vallerià i, per extensió, Premià de Dalt, reuneixi aquests poetes no és casual. Aquest poble del Maresme tenia als anys setanta una població jove, culturalment inquieta i preocupada pel context polític del final del franquisme. Amb el lideratge de l’escriptor, professor i activista Valerià Pujol es va posar en marxa el moviment de la Font del Cargol en el qual conflueixen autors del Maresme com Rafael Vallbona, Pep Bras, Martí Rosselló, Maria Antònia Grau, Jordi Bilbeny, Ventura Ametller o Teresa d’Arenys, entre d’altres.

Seguir leyendo »

La confessió que va fer embogir a la ‘iaia convergent’

L'actriu Mercè Arànega interpreta a la 'iaia convergent' que protagoniza 'A tots els que heu vingut'

La tarda calorosa del 25 de juliol del 2014 Jordi Pujol va confessar que tenia diners sense regularitzar a l’estranger. La notícia va produir un “cataclisme” a la família de Magda Casals de Clarà (Mercè Arànega). Per aquesta “iaia convergent de dretes i de l’Eixample”, com la defineix el seu creador, Marc Rosich, la revelació suposarà no només una sorpresa sinó tot un trasbals. Acaba de quedar viuda d’un venedor de l’ Enciclopèdia Catalana, i l’anunci del fins aleshores ‘molt honorable’ provoca una caiguda als inferns. “La professió del pare significa que la família s’havia dedicat a vendre pàtria, i per això el cataclisme és més gran. Després d’infidelitats, traïcions, l’únic cosa que els unia es trenca”, afirma el dramaturg.

A tots els que heu vingut retrata una senyora que està en una fase accelerada d’embogiment, “arribant a punts de gamberrisme, atrevint-se a fer i dir tot el que no s'atrevia abans, el que fa plantejar-se si no hagués estat millor que ho hagués tret tot abans”, diu l’actriu Mercè Arànega. Amb la confessió de Pujol afloren assumptes familiars tèrbols -un matriarcat compost per una germana (Lurdes Barba), dues filles que tenen opcions polítiques i vitals oposades (Montse Esteve i Àurea Márquez) i una neta inactiva (Mireia Pàmies)-, però també la decisió de la mare d’instal·lar a casa un sense llar (Carles Gilabert) amb un passat anarquista que l’ajuda a convertir-se en una anarquista de dretes. “Ella vol que li ensenyi a cagar-se en tot”, explica Rosich.

C:\fakepath\1_atots_75.JPG

L'escenografia vol reflectir la idea de 'retaule de la catalanitat' amb aires Kitsch David Ruano/TNC

Seguir leyendo »

Ajoblanco torna per transgredir els límits

Un dels artífexs del projecte, el veterà Pepe Ribas, bregat en mil batalles des que el 1974 va tirar endavant el primer número de la llibertària publicació, afirma que actualment “no hi ha una alternativa clara al neoliberalisme, perquè ho té tot: les universitats, les multinacionals, els museus”. No obstant això, considera que “existeixen símptomes que està passant alguna cosa, joves que no es rendeixen” i recorda el que ha suposat el moviment del 15-M, plasmat en les alcaldies de Madrid i Barcelona, amb equips de govern encapçalats per Manuela Carmena i Ada Colau, respectivament.

“Molts ens diuen que és el moment Ajoblanco, perquè és el moment d’allò social i d’allò cultural sense dogmatismes, amb la participació veritable de la gent. Millor publicació que la nostra mai s’ha venut”, afirma. Amb energia renovada la revista torna després de 16 anys amb un nou espai cultural a Gràcia. Amb el mateix esperit contracultural dels inicis, han decidit obrir un local per reflexionar i debatre. La idea és que aquests continguts formin la nova revista en paper que serà al quiosc a la primavera. L’Espai Ajoblanco s’ubica al carrer de Santa Teresa, 3, i ja es pot visitar una mostra sobre la mítica publicació. Un cop cada quatre mesos, en paper i amb un terç de la publicació dedicada a la participació de la gent. El seu fundador, Pepe Ribas, explica que tindrà el mateix esperit de sempre i que tornen també perquè en un moment de guerres, canvi del clima, la presidència de Donald Trump i la pujada de l’extrema dreta a Europa, creu que han de donar volada una altra vegada a la cultura lliure i donar eines a la gent per reflexionar i entendre.

C:\fakepath\Fernando-Toni-y-Pepe-baja.jpg

L’any 1974 els fundadors llibertaris de la revista Ajoblanco

Seguir leyendo »

Alberto San Juan; "Perquè un polític sigui corrupte, necessita que hi hagi algú que el corrompi"

Alberto San Juan fa parella escènica amb Marta Calvó al Teatre Lliure

Començant amb la parella formada per Carmen de Burgos, la primera dona contractada com a periodista a Espanya, i Julio Francisco Domingo de Arteche, president del Banc de Bilbao nomenat comte per Franco, el recorregut de Masacre. Una breve historia del capitalismo español comença abans de la II República, explicant com es van crear els principals bancs, constructores i elèctriques i "la permanència a la cimera dels mateixos grups de poder des de fa 150 anys", segons San Juan. L'avi d'Emilio Botín -també anomenat Emilio-, Carlos March, Adolfo Suárez, José María Escrivá de Balaguer, José María Aznar i fins i tot una personificació de l'Ibex-35 són altres dels personatges que apareixen a l'espectacle. Tots són parelles d'homes i dones -amb excepcions com Francisco Franco, que interpreta Marta Calvó, però els papers del poder recauen en l'home, amb comptades excepcions com és el cas de les germanes Koplowitz i Ana Botella: "És una mostra de que les dones en la història han tingut un paper secundari", argumenta San Juan.

Enmig de tot això, es mostra el matrimoni de treballadors de banc, que viu amb dos fills en una urbanització de Madrid, "una parella que és el resultat de tot aquest procés, que es creia en la categoria social de la classe mitjana, però van fer la seva vida a força de crèdits i el que creien que era seu no ho era del tot ", descriu l'actor i director. "Malgrat tot, són una parella que creu en el sistema i defensa el sistema. Com fan ells, ens resistim a veure que no hem fet bé les coses", opina l'autor del text, que va crear la companyia Teatro de Barrio per fer obres obertament polítiques. El títol, Masacre, fa referència a la tesi que va apuntar Naomi Klein el 2007 amb el llibre La doctrina del xoc que no és possible establir una economia capitalista sense una massacre prèvia: "Aquesta massacre pot ser tant física, com va ser la Guerra Civil, com d'un altre tipus menys visible: la crisi del deute que hem viscut", ha assegurat l'actor i dramaturg. L'obra "permet entendre una mica millor com funciona la nostra societat i la nostra classe capitalista", que, segons San Juan, "té peculiaritats pròpies que la diferencien de la de la resta d'Europa," com el seu esperit rendista i gens entregat alhora d’invertir en alguna cosa productiva".

Segons ha explicat l'autor, "l'obra parteix d'una sèrie de preguntes que es fa molta gent, com ara qui governa realment Espanya? o fins a quin punt el poder polític està subordinat al poder econòmic?". El resultat "no és un discurs tancat, ni una classe d'història", sinó "un recorregut cronològic, subjectiu i fragmentat" que presenta més preguntes que respostes, però arriba a algunes conclusions. Per exemple, indaga en "la nostra trista història", el Franquisme, "que va crear un estat bàsicament corrupte, que no es va interrompre amb la Transició". L'actor ha assenyalat també que "el matrimoni de tèrbols interessos" entre la classe política i l'econòmica "ha seguit en democràcia" i ho estem veient, ha dit, "en els judicis per corrupció". Malgrat tot, acaba guanyant més força l'espectacle teatral, amb un ús important de l'humor: "Quan parlem d'una cosa tan forta i tan dramàtic, fa que el absorbim d'una manera més suportable", afirma Marta Calvó. Masacre. Una breve historia del capitalismo español és una producció de Teatro de Barrio, una cooperativa madrilenya que en els últims anys s'ha centrat en repassar la història recent del nostre país, com és el cas de Ruz Bárcenas o Autoretrato de un joven capitalista español.

Seguir leyendo »

El vinil es creu etern

Cap a la dècada del 1970, primer el casset i, posteriorment, el CD, van anar desbancant el disc de vinil. Aquests nous formats eren més moderns i més portables que el disc tradicional que requeria un aparell reproductor extern –el  tocadiscs– i un manteniment curós i precís dels mateixos discs. Un tractament que en els nous formats era pràcticament nul. El disc de vinil té una major qualitat de so, ja que es produeix de manera analògica i no digital i, per tant, diuen que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre. Però el pas del temps sí que afecta, poc o molt, aquests discs. La pols que s’acaba instal·lant als minúsculs solcs gravats al vinil que produeixen el so poden acabar interferint en la qualitat final produint el característic “fregit” que podem sentir en els discs més deteriorats. D’altra banda, els discs de vinil tenen una vida útil de més de 100 anys. A partir d’aquí ja és una qüestió de gustos i prioritats.

C:\fakepath\F3.jpg

D’un temps ençà, però, els melòmans defensors del disc de vinil tornen a somriure. Les noves modes i tendències han fet que el disc de vinil hagi esdevingut avui un objecte dels anomenats vintage cada cop més valorat i, a la fi, alguns músics i discogràfiques han optat per tornar a editar, de mica en mica, discos de vinil. Actualment diversos músics ofereixen els seus productes en format CD, en format digital i, com a complement per a melòmans i col·leccionistes, la mateixa edició en disc de vinil. És un primer pas cap a la revaloració d’aquest format. Pels melòmans i defensors del disc de vinil és un plaer retrobar el ritual d’escoltar música “d’ara i de sempre” a través d’un tocadiscs amb la calidesa inconfusible que només proporciona el disc de vinil.

Seguir leyendo »

La poesia se’n va al mercat

Autors i lectors intercanviaran impressions a l'Utopia Poesia Market

La poesia gaudeix d'una mica més de consideració social avui que fa uns anys. Ara bé, què entenem per poesia? Per respondre-ho, ens hem de situar en la utopia.  Poesia ho és tot, tal com sona. No hi ha normes, ni gustos, ni ideologies ni teories, que puguin dogmatitzar que "això és poesia i això no ho és". En conseqüència, veiem dues posicions per entendre què és poesia, les quals es subdivideixen respectivament en moltissimes més. L'una, la qualiticaríem de convencional, tradicional i acadèmica, i l'altra d'utòpicament anarquitzant. La poesia neix amb música, la poesia és imatge, la poesia és so, la poesia s’escriu en paper pautat, la poesia troba el seu mitjà d’expressió en múltiples formats. Que la poesia no té límits ho comprovarem al primer Utopia Market dedicat al gènere. "Una iniciativa dirigida a aquells que els agrada la poesia i a aquells que encara no saben que els agrada", defineix Montse Abbad, organitzadora de la trobada juntament amb Quique Camín i Óscar Vallés. Entre les editorials independents que participaran al mercat trobarem Animal Sospechoso, Blind Books, Café Central, Palimpsesto Editorial, Sabina Editorial, Stendhal Books, Varasek, la revista de poesia Caravansari o la revista objecte La jirafa en llamas.

C:\fakepath\manu0041-910x511.jpg

Víctor Bocanegra presentarà el seu nou àlbum 'Sacrilegi'

El mercat es completarà amb una extensa programació de recitals, tallers, xerrades, instal·lacions i diferents espectacles per a tots els gustos. Les actrius Ariadna Gil i Chantal Aimée, amb poemes de la poeta catalana Maria Mercè Marçal, els poetes Joan Margarit, Luis García Montero i Josep Pedrals, o el músic i poeta Víctor Obiols (o Víctor Bocanegra),  presentant el seu nou àlbum Sacrilegi, són només alguns dels noms més coneguts que es troben en la programació. “Serà una trobada poètica multidisciplinària, on els artistes i autors participants mostraran que allò poètic es troba en molts àmbits”, explica Montse Abbad. Un exemple és l’espectacle del poeta navarrès Hasier Larretxea acompanyat pel seu pare, aizkolari, que talla troncs mentre el poeta recita.

Seguir leyendo »