Opinión y blogs

eldiario.es

El realisme pictòric de Londres

Balthazar

Avui el realisme no necessita ser justificat, però pot convertir-se en un manierisme. Més acceptat fora de les nostres fronteres que dins, fins a mitjan dels vuitanta va viure entre nosaltres com una espècie de camí marginal de l'art, apreciada encara que molt minoritària i poc de moda. El bon traç d’artistes com Neus Martín Royo han contribuït a realçar-lo i fer possible que l’única bellesa vàlida sigui la que subministra la realitat sense ser embellida.

Martín Royo evoca indrets que esdevenen petits herois amb ànima, vestigis del passat que amb la seva presència real i misteriosa, pròxima, gens inquietant, es guanyen la nostra empatia i ens conviden a entrar en el quadre. Les petites dimensions de l’espai 2 de la Sala Parés no ho impedeixen. Al contrari, compartim els llocs que ella ha interioritzat i humanitzat amb anterioritat a través del seu filtre emocional i dels quals en vol tenir una cura especial perquè el temps no se’ls endugui.

Georgia Cafe

Georgia Cafe Neus Martín Royo

Seguir leyendo »

Isabel-Clara Simó: “L’independentisme no és una ideologia, és un estat que vols assolir”

Isabel-Clara Simó ha estat guardonada amb el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

“Escriure és viure”, ha declarat Isabel-Clara Simó com a colofó d’una trajectòria que escriu ara una nova pàgina amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’autora alcoiana embasta aquestes reflexions des de la perspectiva de la seva maduresa i amb una quarantena d’obres publicades, entre elles èxits de vendes tan rotunds com la seva novel·la Júlia o la juvenil Raquel, amb quasi 50 edicions. Simó ha fet mèrits per guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes des que comencés a publicar a finals de la dècada dels 70, amb el volum de contes És quan miro que hi veig clar, que va guanyar el premi Víctor Català el 1978. Amb el seu particular humor ens explica que “quan fa molts anys que estàs en l'ofici, van caient premis. Això és inevitable”.

Diu vostè que ha “estimat bojament els Països Catalans” i que no s’havia sentit corresposta… Després de rebre el guardó més important de les lletres catalanes se sent més estimada?

M'he sentit rebutjada en moltes ocasions i, però, no he parat d'escriure. No m'he sentit estimada sovint, ara si. El Premi de les Lletres Catalanes és un acte d'amor complet. Em fa alegria que aquest cop pugui dir que sort que sóc dona, quan normalment pel fet de ser dona, i ara vídua i vella, sóc vista des d'una mirada paternalista. Molta gent sempre ha tingut la imatge, per ser dona i major, que escric històries d'amor, cosa que no he fet a la vida, que escric interiors, que és on posen a les dones, i coses per a tietes. Hi ha dos elements que han jugat en contra meva tota la vida: el fet de ser dona i ser valenciana. Ara en canvi, m'han donat aquest guardó, en part, per ser dona i valenciana.

Seguir leyendo »

Adrián D. Bóveda: “Amb YouTube s’està construint una plataforma nova per als músics independents”

7 Notas 7 Colores

El Festival Cara·B vol ser un reflex de l'estat actual de l'escena musical independent i underground catalana i espanyola. Amb tres edicions no han perdut l'ambició, els últims dos anys han decidit allargar el festival a dos dies, en el mateix recinte i per un preu molt raonable, 30 euros l’abonament i 18 euros l’entrada d’un dia. Els propers 19 i 20 de febrer, podrem veure a grups nacionals com de la ciutat comtal i de diferents estils: 7 Notas 7 Colores, Agorazein, Joe Crepúsculo, Nueva Vulcano, Bejo, Bad Gyal, Las Rosas, Los Nastys, Kokoshca, Fiera, Yumi Yumi Hip Hop, Alien Tango, Meneo i BSN Posse. D'aquesta manera, a través dels directes de les propostes musicals que actualment incendien l'escena independent, un certamen retrospectiu dels millors videoclips produïts el 2016 i una exposició comissariada pel col·lectiu femení d'il·lustradores Hits With Tits, el festival dóna visibilitat, celebra i difon el talent que s'amaga darrera el circuit més convencional.

Joe Crepusculo_mariaherreros

Joe Crepusculo Maria Herreros

El Cara·B té una visió de 360 graus al voltant de la cultura musical independent. Ho fa a través de diferents disciplines artístiques que conformen l'escena independent tal com l'entenem. L'exposició B·SUAL comptarà aquest any amb 39 obres originals d'algunes de les il·lustradores més talentoses i prolífiques del panorama estatal actual, que han pintat per a l'ocasió a les seves bandes musicals fetitxe, dibuixat cançons i reinterpretat cartells de concerts i les portades dels seus discos favorits. El festival també s’aproximarà a l'audiovisual amb els treballs del concurs Cara·B CLIPS. Engunay el Premi del Jurat és per al realitzador Iñaki Antuñano, amb la cançó Jodidamente Loco de Los Bengala. El Jurat també ha fet una menció especial a Pablo Hernando i la realització del videoclip de My Private Dance Alone d'Aaron Rux. D'altra banda, el Premi FILMIN Cara•B CLIPS 2017 és per a Nacho A. Villar, per Poems From Ramayana d'Emelvi.

Seguir leyendo »

Comissari Camarasa

No hi ha cap gènere més enganxat a la realitat que el negre i criminal. Les notícies insinuaven que Paco Camarasa (València, 1950), el llibreter inesgotable, el prescriptor, l’agitador, no anava fi de salut. Malgrat la malaltia, aquestes últimes setmanes no ha parat d’explicar històries amb el seu apassionament habitual. Motius no en sobren: als seus 66 anys, té a les mans el seu primer llibre, Sangre en los estantes (Destino), que, assegura, també serà l’últim, per la senzilla raó que ja ho ha dit tot. La promoció del llibre ha coincidit amb l’inici de la BCNegra, la setmana en que Barcelona es converteix en l'escenari ideal per parlar de crims, robatoris, falsificacions o suborns.

Parlant d’escenaris, va ser al Palau de la Virreina, on Camarasa s’ha acomiadat, on va començar tot. "Volíem que fos una història d’amor, com 'Casablanca', entre la ciutat i la novel·la negra. Desitjàvem que fos llarga i ha estat llarga". Per ser més exactes dotze anys de relació que culmina el 4 de febrer, l’últim dia en què aquest enamorat dels llibres fa de comissari. L’estiu passat ja hi va començar a donar voltes. Acabava de tancar la seva emblemàtica llibreria "Negra i Criminal" a la Barceloneta i se li va sumar un càncer, de manera que tenia molt clar que havia de deixar passar algú que pogués aportar noves idees.

Camarasa confessa haver gaudit molt aquests 12 anys, amb èxits com que poguessin passar per la setmana autors de la talla d'Andrea Camilleri i Henning Mankell -tot i que ha lamentat que n'hagin faltat més com Jo Nesbo i Fred Vargas-: "La meva gran equivocació va ser no voler aprendre anglès de jove per l'imperialisme yankee, que continua i va a pitjor, i sense saber que arribaria Trump". Aquest dilluns, quan s’ha acomiadat, ha rebut un fort aplaudiment dels exregidors que l’han acompanyat aquests dotze anys, d’amics i dels periodistes. Faltaven els barcelonins que avui agraeixen que els hagi inoculat la passió per la novel·la del crim.

Seguir leyendo »

Quan Tuset Street ho era tot

Sortida del mític Bocaccio, a finals dels 60

Entre mitjan anys seixanta i els primers setanta, gairebé durant una dècada, el carrer Tuset de Barcelona va convertir-se en Tuset Street, fet que condensa una breu història de modernitat d’una ciutat que, mirant cap a Europa, intentava posar color a l’etapa de postguerra i el tardofranquisme més ranci. Aquest petit carrer situat entre l’Avinguda Diagonal, on residien les oligarquies, i la Travessera de Gràcia, de famílies benestants, va passar en qüestió de deu anys de ser un tram de solars edificables a un eix comercial amb les apostes més modernes de la ciutat. En aquest cas, la innovació, l’aposta pel disseny i la modernitat van ser l’aglutinador. En un context de creixement econòmic, el fet que les agències publicitàries pioneres escollissin Tuset i els carrers adjacents per instal·lar-hi les seves seus, va atreure-hi un públic concret i sectors de connexió directa amb l’activitat publicitària, com els també pioners dissenyadors gràfics, alhora que esdevenia l’escenari per a la gravació d’espots o per a sessions fotogràfiques. “Va ser el fotògraf Oriol Maspons qui es va inventar el nom de Tuset Street i qui va dissenyar una samarreta amb totes les botigues del carrer […], el boom va ser efímer i passatger; en poc temps va tornar a convertir-se en un carrer més amb bars i botigues”, escriu Oriol Regàs a Los años divinos. Barcelona (Destino, 2010).

Malgrat la història de Tuset va ser breu o efímera, se’n pot valorar la transcendència, tant pel ressò de les publicacions que en el seu moment hi van fer referència com perquè va motivar la realització de la pel·lícula Tuset Street (1968), dirigida finalment per Jorge Grau, amb guió de Luis Marquina, protagonitzada per Sara Montiel i Patrick Bauchau. La pel·lícula no va obtenir els fruits desitjats. Al llarg dels anys setanta els anhels de modernitat de Tuset Street es van anar dissolent però en queda un valuós testimoni gràfic i escrit. Els anys d’esplendor van coincidir amb l’existència d’una publicació també “efímera”, el setmanari Tele/estel (1966-1970), lligat al diari de la tarda Tele/eXpres. En aquesta revista Àngel Casas publicava una secció en paper rosa amb el nom del carrer, on es feia ressò dels esdeveniments que hi tenien lloc. Aquesta és la primera experiència de premsa en català de postguerra, que, juntament amb La Cova del Drac –on Josep Maria Espinàs programava per a la nit recitals de cançó protesta, cantautors i pop en català, amb vinculacions amb la discogràfica Concèntric–, justifica la “defensa” que va existir una modernitat genuïna, amb trets particulars donats pel context peculiar del país, que podríem extrapolar a l’arquitectura, el disseny i l’edició, entre altres camps.

Modernitat genuïnament catalanista

Seguir leyendo »

Pere Camps: “Només avançarem cap a la igualtat si les revolucions es fan des del feminisme”

Foto de família de la 22a edició del Barnasants

Enguany el Barnasants celebrarà la seva edició més feminista i ho farà commemorant dos aniversaris i dues grans dones: el centenari de la revolució bolxevic, que va possibilitar que per primer cop una dona, Alexandra Kol·lontai, fos comissaria del poble (ministra) en un govern i que també es convertís en la primera ambaixadora de la història, i els 100 anys del naixement de Violeta Parra, referent indiscutible de la cançó d’autor llatinoamericana.

D’aquesta manera, el Barnasants celebra la seva edició més violeta homenatjant a dues dones imprescindibles en la lluita per la igualtat de drets, fent una crida a l’inconformisme davant la situació política i social del nostre país, i donant veu a una lluita i a una reivindicació que cada vegada són més necessàries en els temps que corren. "El Barnasants és un projecte cultural que entén la cultura com a transformació", afirma Pere Camps, director i màxim responsable artístic i ideològic.

En aquest sentit, el festival fa anys que es construeix a través del cartell. La imatge d'enguany, obra de Júlia Solans, és només una cara visible de tota una manera de fer i té el lema "Visca l'assemblea". Segons Camps, s'inspira en "Visca el soviet" i és un missatge sobre "el dret a decidir-ho tot. Com més horitzontal és la manera de decidir, més possibilitats tenim que els processos de transformació, de canvi i de sobiranies compartides es puguin fer".

Seguir leyendo »

Dossiers que amaguen secrets

'Una casa a l'Est' ha inaugurat El Cicló del Tantarantana

Els pares de Laura Mihon es van mudar a Espanya el 1992 quan tenia 4 anys. La dictadura a la qual va estar sotmesa Romania les últimes dècades, una de les més dures del bloc comunista, havia caigut feia tan sols 3 anys. Van venir de manera temporal i finalment es van quedar. Mihon es va criar aquí, mantenint sempre una estreta relació amb les seves arrels, tant per l'idioma, com per les visites anuals als familiars de Bucarest. En començar aquest projecte, va pensar que requeriria una investigació històrica a fons sobre un país del qual la informació sempre havia arribat filtrada per la seva família. “Les històries que tenim més a prop són, moltes vegades, també difícils d'explicar”, assegura l’autora i directora. No va pretendre fer un estudi històric, tampoc un treball autobiogràfic, encara que sí està inspirada en totes les històries que li han explicat els seus pares i avis, viscudes per ells mateixos o els seus coneguts. A diferència de la família de l'obra, Mihon i el seu germà van rebre tot tipus d’informació sobre la dictadura.  

Per a l'elaboració del text també van ser-li de gran ajuda llibres com Cafè Europa: Life After Comunism, de Slavenka Draculik, o La fi de l'Homo sovieticus, de Svetlana Aleksiévich, tots dos centrats en els testimonis i experiències personals de la gent comuna, durant el període soviètic. Un fet que ha inspirat en gran part aquesta obra és la iniciativa per part del govern de Romania, l’any 2005, de permetre a qualsevol ciutadà consultar el seu dossier personal del règim, en cas que ho tingués. Aquest fet va canviar la vida de moltes persones, que van trobar en aquests documents testimonis de delators, alguns coneguts o fins i tot familiars propers, que mai haurien imaginat. Algunes d'aquestes persones han publicat a la xarxa les seves històries, i també han estat fonts d'inspiració.

Una casa de l'Est2.jpg

Adrià Olay, Arántzazu Ruiz i Pau Sastre interpreten 'Una casa a l'Est' daniel ruiz

Seguir leyendo »

Núria Pompeia, sola davant la vinyeta

Núria Pompeia va aportar un punt de vista diferent i de gran qualitat a l'humor gràfic

Va néixer a Barcelona pocs dies després de la proclamació de la República en el si d'una família burgesa i, passada la guerra, va rebre l’educació típica d'una senyoreta de llavors. En la Barcelona gris de la postguerra va anar forjant el seu sentit critic respecte a la encotillada societat que l'envoltava. Parlava amb entusiasme dels seus estius a Arenys de Mar i a Sant Joan de les Abadesses. Deia sentir-se lliure passejant per els boscos i que el mar li treia totes les dèries. Com explica en el llibre Barceldones, “El prolongat i variat contacte amb la naturalesa, en el seu punt més dolç, va ser la llavor que va arrelar dins meu, que a créixer amb el meu cos i la meva ment i que va guanyar terreny a d’altres dèries i afeccions que, com diuen els entesos, condicionen i conformen els valors i les prioritats, el caràcter i la personalitat”.

L'afició pel dibuix de Núria Pompeia va venir, més que res, per manca d'altres alternatives. El seu pare deia que no li agradaven les dones sàvies i la va fer estudiar cultura general a les monges i després la va matricular a l'Escola Massana perquè aprengués a dibuixar. Aquest contacte amb els llapis i els pinzells es va trencar el 1952, quan es va casar amb Salvador Pàniker, i durant una llarga temporada es va dedicar a la professió de mare de família en la què no li va faltar feina ja que va tenir cinc fills. Cap al 1960 va tornar a agafar el llapis, fent estampes per a primeres comunions, i va començar a fer algun dibuix amb intenció crítica i humorística. Va fer un llibret i el va donar a un agent literari, que va aconseguir vendre'l a una editorial francesa que el va publicar el 1968. El llibre es diu Maternasis i és totalment mut. El mateix any va començar a publicar la sèrie Metamorfosis a la revista Triunfo. Les vinyetes d’aquesta sèrie evolucionen i expliquen un canvi de forma sense cap línea de text.

C:\fakepath\nuria+pompeia+2012___.JPG

Seguir leyendo »

Daniela Aronica: “Els cineastes italians han deixat de mirar-se el melic per confrontar-se amb la realitat”

Daniela Aronica, directora de la Mostra de Cinema Italià de Barcelona, considera que el seu país viu “un moment dolç”, després d'anys de crisi, amb una gran producció anual i una quota de pantalla, que ha passat del 21,8% al 35% els últims anys. Encara que, assegura, que “la manca d'una indústria sòlida europea és la causa de l'escassa visibilitat del cinema italià fora de les seves fronteres. És necessari ampliar propostes com la nostra i dotar de més recolzament els projectes i espais que aposten per l’exhibició”. Competir d'igual a igual amb el cinema americà no ha estat fàcil. A finals dels setanta el cinema italià va entrar en crisi per dues raons. Primer, la creació desregularitzada de televisions, l'any 78 va arribar a haver més de cent canals. Les productores van deixar el cinema per passar-se a la petita pantalla. La segona raó, la convulsa situació política. Grups d'esquerra radicals van derivar cap al terrorisme, va ser una època d'assassinats com el d'Aldo Moro i les Brigades Roges estaven en el seu apogeu. Els artistes, la majoria d'esquerres, van preferir replegar-se sobre si mateixos i deixar la realitat, la reflexió política i social.

Aquest panorama va començar a canviar als anys noranta amb una regeneració de la societat. El judici Mans Netes va ser molt important. Els autors es van replantejar el seu paper, i van començar a estar convençuts del que deien i de com ho deien. L'efecte Berlusconi també va fer reaccionar, ja no podien estar callats. Després d’una primera dècada del segle XXI no especialment lluïda, el cinema italià està protagonitzant en els últims temps una remuntada. L’Oscar de Paolo Sorrentino amb La gran bellesa, el premi del jurat de Cannes a Matteo Garrone per Reality i l’Ós d’Or dels veterans Taviani per Cesare deve morire confirmen, segons Aronica, “la puixança d’aquest cinema en els festivals, i les noves generacions de directors encadenen obres que apunten a un relleu generacional necessari. Aquest any els joves són els grans protagonistes de la Mostra de Cinema Italià”.

C:\fakepath\1468315632366.jpg

La ragazza del mondo de Marc Danieli

Seguir leyendo »

Mos Maiorum

L’expressió Mos Maiorum (el costum dels nostres avantpassats) es va fer servir l’any 2014 per amagar l'operatiu policial que, implicant a diversos països de la Unió Europea, va impulsar el Consell Europeu contra les persones immigrants. Espanya va participar en l'operatiu. L'objectiu confessat era detenir immigrants sense papers per interrogar i demanar informació amb dos finalitats: dibuixar el mapa de les migracions (com arriben les persones, quin preu paguen als que comercien amb el seu transport, etcètera) i establir les rutes criminals de les màfies que s'enriqueixen amb el tràfec irregular de persones. La Unió Europea va insistir que no era una operació de control de fronteres (no es tractava d'impedir entrades ni d'expulsar a ningú): només es pretenia obtenir informació.

Mos maiorum és també el títol que adopta el muntatge dels creadors Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura. Va néixer l’any 2015 a partir d’un dels naufragis més greus de la història del Mediterrani on gairebé un miler de persones van morir ofegades a les costes de Lampedusa. La classe política europea de seguida va posar el crit al cel, aparentment indignada per l’esdeveniment fatal que van titllar de “tragèdia humana”, però al cap de pocs dies la notícia ja havia caigut a l’oblit i no es van prendre mesures ni es van veure canvis reals. Tot va ser una pantomima hipòcrita i políticament correcta que es va acabar convertint en fum. El muntatge es fa la inevitable pregunta: Per què no s’evita aquest genocidi amagat?

La peça se situa en la frontera entre Espanya i el Marroc, perquè abans de fixar-nos en el que passa fora hem de saber què passa a les “nostres” fronteres. Per parlar de tot això, han articulat un dispositiu escènic que permet abordar la temàtica de la immigració de cara i de la manera més directa possible. Un mecanisme inspirat en els formats documentals i la investigació sociològica però amb una forma artística, poètica i crua a la vegada, on el públic forma part de l’experiència i l’atmosfera despullada fa arribar amb més força els testimonis recollits a la frontera.

Seguir leyendo »