eldiario.es

Menú

Betepocs: retrobar una generació d'artistes de postguerra

Un grup de joves artistes catalans de mitjans dels durs anys quaranta són rescats de l'oblit en la mostra Betepocs: l'art que passa que es fa a la Llotja de Sant Andreu de Barcelona comissariada per l'historiador de l'art Bernat Puigdollers. D'estil figuratiu i academicista, els artistes del grup feien acampades els estius per portar l'art i la cultura a diferents indrets. Van donar un nou aire a la Llotja fins que es va dissoldre el 1957.

- PUBLICIDAD -
Los Betepocs, un grupo artístico i olvidado de Postguerra surgido de la Llotja de Barcelona

Els Betepocs, un grup artístic i oblidat de Postguerra sorgit a la Llotja de Barcelona

Fins al 12 de juny a l’Espai La NauU de l’Escola la Llotja Sant Andreu de Barcelona es pot visitar l’exposició Betepocs: la cultura que passa on Bernat Puigdollers, el seu comissari, ha fet una tasca d’exhumació d’un dels oblidats grups artístics catalans de Postguerra. Una exposició molt completa que es capbussa del principi al final d’una agrupació que amb l’art pretenia passar-s’ho bé i transmetre cultura. Fotografies, cartes, escultures, dibuixos, pintures i jocs retraten una molt peculiar cosmogonia que, amb diferents estils i virtuosismes diversos, aquells nois despreocupats i irònics portaven amb els seus cavallets a acampades estiuenques. Fora de la Llotja, fora de la capital  catalana, treballaven les teles sense renunciar a un academicisme el qual volien reformular.

Però qui eren els Betepocs? Es tractava d’un grup d’uns vint-i-tres joves artistes que prenien formació a la Llotja de Barcelona durant els anys 40. Dins del vessant academicista, entre ells hi havia artistes per tots els gustos, alguns dels quals excel·lents pintors i escultors, amb moltíssim bagatge tècnic. No només els unia l’esperit de l’art sinó que sobretot eren amics i van significar una de les primeres represes de la cultura i l’art després del conflicte fratricida en un “panorama cultural desolador, fruit de la por, la repressió i la precarietat d’un país devastat econòmica i moralment”.

Quan al curs 43-44 l’Emili Colom convida a sopar als seus companys per celebrar que acaba de tenir un encàrrec, comença l’aventura. De mà d’en Josep M. Garrut, que serà l’anima del grup, sorgeix la idea de fer exposicions abans de curs on presentar els dibuixos fets a l’estiu sense la pressió de la institució ni dels professors. Portarien treballs genuïns fets per cadascú durant les vacances. I com una cosa portar a una altra, van acabar muntant Campaments Pictòrics on anaven tots plegats.

Viladrau, Sant Julià de Vilatorta, Camprodon, Andorra, Eivissa, Tarragona, Tarazona i Cuenca, són pobles que van veure els seus carrers omplerts durant un parell de setmanes amb els seus cavallets. La seva idea era la de portar la cultura catalana arreu i també oferien recitals de poesia, conferències, concerts de música… Quasi sempre en català i per mostrar la cultura que es feia a la terra, en un moment sensible que no devia ser fàcil. Per aquest anar de lloc en lloc a plantar la tenda i la cultura, l’Eugeni d’Ors els va dedicar un article titulat La cultura que passa, d’on pren nom aquesta exposició.

Los Betepocs entre telas de tiendas i pinturas en una de las acampadas veraniegas

Els Betepocs entre teles de tendes i pintures en una de les acampades estiuenques


Ja l’any 1957, es dissolen per l’edat: aquells joves que ja no ho són tant, han d’anar a la feina i atendre la família. Es dissol com a agrupació artística, però com amics la majoria seguiran quedant al llarg de la vida. Dels Betepocs sabem que no tiraven del cantó de les avantguardes però que van aconseguir el que volien, renovar i donar un aire fresc a la Llotja, renovar-la, com també van saber difondre la pintura pròpia i catalana. Encara que per a saber una mica més el dia 14 de maig a les 18.30h hi haurà una taula rodona amb el crític i historiador Àlex Mitriani, la directora del Conca Sílvia Muñoz Imbert i el comissari de la mostra Bernat Puigdollers.

Fins ara als Betepocs no se’ls coneix fora dels cercles més il·lustrats en art. I, segons en Puigdollers, algunes raons són que en ser contemporanis del Dau al Set, es van veure eclipsats, ja que Tàpies, Brossa i companyia sí que van fer de l’art una forma de vida i de negoci i han estat els favorits d’historiadors i crítics pel seu caràcter descaradament innovador. Per una altra banda, avui dia la postguerra és encara un terreny per explorar que té una forta càrrega que segons qui i com es prefereix no tocar. Com tampoc no els ha ajudat el fet que no eren trencadors ni “novedosos” i s’associa molt sovint l’art figuratiu de postguerra al Franquisme. És per això mateix que l’exposició té valor, amplia la nostra forma d’entendre aquell període fent-nos descobrir part important de la trama artística del moment.
 
Si algú es pregunta d’on ve el nom del grup, cal dir que influïts pel dadaisme els seus fundadors en una de les seves tertúlies habituals al Cafè de la Rambla, al Oro del Rin o a la Taverna Carolines va escollir una lletra a l’atzar. Va sortir BTOX que amb el temps i la pronunciació va acabar sent el que avui ens fa conèixer l’exposició de Sant Andreu. I per acabar, no ens volem oblidar dels 23 artistes que hi participaren: Llorenç Alier, Oriol Balmes, Rafael Bataller, Ramon Bech, Tomàs Bel, Emili Colom, Joaquim Datsira, Jaume Escala, Albert Ferrer, Josep Maria Garrut, Josep Llenas, Josep Lloveras, Cándido Mateo Moral, Joan Montcada, Llucià Navarro, Manuel Ortega, Josep Maria Puig López, Joan Rebled, Francesc Riera i Serra, Rafael Rosés, Jesús Ruíz Manent, Ricard Sala i Albert Sangrà.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha