eldiario.es

Menú

Carles Pradas: “Un cop el personatge transcendeix el seu context, les paraules, es pot situar allà on es vulgui”

Entrevista a Carles Pradas (Barcelona, 1979), escriptor, fotògraf, guionista... forjat entre els llambreigs de la imatge i els laberints de la paraula escrita.

Acaba de sortir a la llum la seva primera novel.la, La setena vida de Kaspar Schwarz, publicada en una acurada edició especial per Males Herbes (novembre, 2014).

- PUBLICIDAD -
Carles Pradas i Kaspar Hauser / ENRIC CATALÀ

Carles Pradas i Kaspar Hauser / ENRIC CATALÀ

Tota replecs, revolts, veladures i silencis, La setena vida de Kaspar Schwarz és, en cada detall i amb tots els ets i uts, una obra oberta –de bat a bat–, que es mou, que fuig, que no mor mai i en cada capítol, paràgraf o en cada paraula, recomença. Inesperada com una sorpresa, inquietant com un ball de màscares i benvinguda com la promesa d’un viatge: sideral, en el temps, a ultramar, de la mà d’un ésser fonedís i extraordinari. I en aquest passeig pel segle XX a cavall de la història i la quimera, els ulls del lector hauran d’avesar-se a la foscor, potser per no deixar de creure en una vaga idea de paradís que ens encalça, i ens fa voler tornar a existir, una vegada i una altra i una altra... com en la biografia apòcrifa, septuplicada, d’un fantasma.

Set vides... En calen tantes per fer sentit? I per construir un personatge? (D’on surt Kaspar Schwarz?)

Això de les set vides... un cop obres el llibre i entres en les primeres pàgines, ja entens d’on ve el significat, no? Més que res responia a la idea que el títol resumís el personatge, el seu rostre (que ja veureu). Així que és un joc formal, com una picada d’ullet, a partir d’un tòpic.

I pel que fa a l’origen del protagonista, el cas és que el llibre neix de les fotos més que del text. Tot va començar el dia que em vaig comprar una òptica nova per a la càmera fotogràfica i, sol a casa amb el meu gat, vaig començar a fer-li fotos per provar la lent, era el model que tenia a mà en aquell moment (i mira que no és un model fàcil!). I mentre processava les fotos escoltava David Bowie i tenia per sobre la taula El llibre del desassossec, de Pessoa, que estava llegint aquells dies. I de sobte es van conjurar totes tres coses, Pessoa amb els seus heterònims, la música de Bowie i el personatge de Ziggy Stardust, i vaig veure en Kaspar (que així es diu el meu gat, Kaspar Hauser). I en aquell moment es va ajuntar tot, en Kaspar estava somiant sobre la taula, sonava David Bowie, tenia Pessoa al cap... i vaig agafar les fotos que li estava fent a en Kaspar i les vaig incrustar en fotografies d’època que anava trobant. I a partir d’aquí es va anar filant la història, com un peu de foto, en un procés invers dels llibres il.lustrats habituals.

Kaspar Schwarz muda la pell com qui canvia de camisa. Hi ha alguna lògica –un karma?– que encadeni una disfressa –una existència!– rere l’altra?

És que el llibre, jo crec, i no sé si es percep d’aquesta manera, és una història d’amor. Bàsicament és una història d’amor romàntica i apassionada (que a mi m’encanten, sobretot en el cine: sóc un fan de Dr Zhivago, El camino a casa i aquesta mena d’històries...). Penso que en Kaspar és un personatge que, en aquesta recerca de la seva estimada (la Vaira, que ja coneixerem), com més s’hi apropa, més s’allunya de si mateix. I aquest allunyament el du a anar generant identitats noves, que primer són identitats suplantades però que al final esdevenen existències que va imaginant i va creant com una manera de viure en si mateixa. El tema de la identitat sempre m’ha fascinat, i volia provar de fer un joc de miralls des d’aquesta idea que amb cada identitat nova que en Kaspar construeix, es va allunyant del seu jo veritable, si és que n’hi ha cap, si és que aquest jo no és més que una suma de tots els personatges, amb un resultat sempre diferent. Així també cada lector, escollint els aspectes o els fragments de cada personalitat que més li agradin, pot acabar creant el seu propi Kaspar Schwarz.

Al mirall / ENRIC CATALÀ

Al mirall / ENRIC CATALÀ

En la novel.la, realitat i ficció s’imbriquen i es confonen com un mapa del món en una fotografia velada. De quina manera intervenen la veritat i la mentida en la construcció narrativa? De què depèn, per a tu, la versemblança d’una història, una escena, un gest o un personatge?

Penso que la versemblança s’assoleix, o es busca, sobretot a partir de la forma: el llibre no deixa de ser una translació literària del mockumentary –el fals documental–, que és un gènere cinematogràfic que m’interessa molt perquè aconsegueix, a través d’un determinat format (articulant entrevistes, exposant una recerca, amb un to de pretesa veritat...), que ens arribem a creure una història que, potser, si ens la presentessin des de la ficció, com un relat cinematogràfic, no ens empassaríem. El que passa en aquesta novel.la és que arriba un moment que ens n’anem de mare, i aquí és on intervenen les ganes de creure del lector, on se li demana que es deixi anar i acompanyi el viatge. És el que Coleridge va anomenar la “suspensió de la incredulitat”, que consisteix a abordar la ficció tot aparcant el dubte i la suspicàcia per una estona. I també hi ha un capítol dels Simpson que, per a mi, ho resumeix molt bé, és un episodi en què en Leonard Nimoy està presentant un Twilight Zone o una cosa així, i diu:

( Busca a la llibreta)

«Hola, soy Leonard Nimoy. El siguiente capítulo sobre extraterrestres es real, y si es real, es que es falso. Todo son mentiras, pero mentiras entretenidas, y al final, ¿no está ahí la auténtica verdad? La respuesta es no».

Aquest és un llibre fet de retalls, fragments, intuïcions, fotografies, trucatges... Les imatges il·lustren o confonen?

Sí, com ja he dit al principi, el relat sorgeix de les imatges, i és que m’interessava jugar amb el fet que avui, més que mai, no ens en podem refiar. I si bé fa més de cinquanta anys ja existia el trucatge (les mítiques fotos de Franco i Hitler a l’estació, etc.), ara és d’allò més habitual: fins a quin punt ens podem creure els models que surten a les portades del Vogue o el Cosmopolitan? Tots ells són personatges inventats, que no tenen aquelles formes ni aquells ulls ni aquells llavis. Doncs això em seduïa molt, plantejar-me i qüestionar la veracitat de les imatges. Fins i tot penso que actualment podem refiar-nos més de segons quins textos, si en saps l’autor i en coneixes el context, que de certes imatges, que fins ara s’havien tingut per un testimoni fidedigne de la realitat. I potser ja no hi ha res que puguis dir que és completament real, o veritat.

I lligant això de les fotos amb el tema de les identitats, que ja hem apuntat, voldria relacionar-ho amb la qüestió de les xarxes socials avui en dia: ara qualsevol persona es pot generar un personatge i ser algú que no és, crear un perfil de si mateix a partir de fotos i narracions. En el fons, Facebook està ple de Kaspars Schwarz, de gent que s’exhibeix d’una manera, però que en realitat no té aquella vida tal com la mostra, com vol fer creure, potser com voldria que fos. I a la nostra generació encara se’ns escapa força, però els nadius digitals creixen amb aquesta autopercepció polièdrica, amb la possibilitat d’inventar-se i mostrar-se de moltes maneres diferents. I al capdavall, en certa mesura, potser això s’ha fet sempre i potser tothom ho fa, no? Tots nosaltres somiem i ens projectem en vides i mons i personalitats que no són ben bé els nostres, fora de la “realitat” compartida, que tenen més a veure amb la subjectivitat i els desitjos de cadascú. I en Kaspar, pobre, està tan confós que jo crec que ha d’anar canviant de nom i de vida perquè no se suporta a ell mateix, no aguanta conviure gaire temps amb la mateixa identitat.

La “tècnica del manuscrit trobat”, un recurs freqüent en la història de la literatura (que té en El Quixot un dels exemples i els precedents més il.lustres), engrana la narració i ens permet seguir el rastre d’algú que s’amaga i no para de créixer. Canviaria res si les pistes fossin falses, hauríem de deixar-hi de creure?

No necessàriament, no? Aquí l’important és la ficció. El Quixot, de fet, que és una referència òbvia per al lector de literatura universal, és precisament l’obra que ens fa entendre que a la novel.la hi cap tot. I d’això ja fa uns quants segles, és impressionant! Quan la ficció funciona deixes de plantejar-te què és real i què no ho és perquè ja no et cal saber-ho, no en tens cap dubte.

A la narració en tercera persona i a la voluntat de rigor documental s’intercala la veu més nua –i de color verd– del protagonista, que es mostra a través de fragments reflexius, fogonades líriques, cartes o retalls d’un diari personal. Des de la intimitat ens fem una idea més afinada del món?

Sí, això era un problema que tenia el primer manuscrit, que era tot en tercera persona i des d’aquest punt de vista documental, i trobava que em limitava molt a nivell literari, com si estigués escrivint només un informe. I aleshores no pots fugir gaire, no pots fer certs viatges. Llavors, la introducció de la veu del protagonista em va permetre, a part d’arribar a entendre una mica més el personatge, escriure més lliurement, fer escapades. O sigui que es tractava, per una banda, d’una opció que era pertinent per al llibre, però també d’una decisió presa egoistament, des d’una necessitat personal de volar. Les cartes, els pensaments i els escrits d’en Kaspar em permetien alhora projectar coses meves i presentar en la novel.la dues postures: un vessant més clínic, més neutre o asèptic i un altre més subjectiu o poètic. Tot i que al final, potser, hi ha un procés d’assimilació entre totes dues veus, el narrador-investigador s’acaba contaminant molt, i de mala manera, de la mirada del protagonista.

I el tema de plasmar de color verd la subjectivitat del personatge va ser més aviat una opció estètica a l’hora de maquetar, una solució visual perquè el lector es creés de seguida una imatge mental de les dues veus. I aquí he de destacar el que això té d’aposta i de risc per part de l’editorial, per la feina i el cost que suposava editar el llibre des del punt de vista gràfic, del disseny (el verd rebentava el pressupost!), però al final vam decidir mantenir-ho pel bé del llibre, i agraeixo aquesta confiança per part dels editors. Va ser una mica com Death or Glory [dels The Clash], jugar-se el tot pel tot, que és bastant la filosofia de Males Herbes.

I a més el verd ja és el seu color, no?

Sí, a sobre això ( riu). I és que en Kaspar és un Males Herbes de cap a peus, i ja que aquest cop la portada no era verda, vam dir, doncs fem-ho a dins, en la veu del protagonista.

Portada del llibre, editat per Males Herbes.

Portada del llibre, editat per Males Herbes.

La història contemporània funciona com un teló de fons o vol ser part de la matèria narrativa de la novel.la? (I ens parla aquí, potser, de la necessitat de reinventar-se?)

De fet, per a la tria del període històric em va ajudar la circumstància que les imatges de què disposava (de Creative Commons i de lliure llicència) eren d’aquella època (la Primera Guerra Mundial, el període d’entreguerres, el crac del 29...), i això em va servir de cotilla a l’hora d’escriure, em va ajudar a acotar el paisatge de la novel.la. Però, a més, el rerefons històric era útil per treballar la idea de la immortalitat del personatge, no des d’una visió cristiana, sinó transportada a la pròpia imaginació del lector, perquè un cop el personatge transcendeix el seu context, les paraules, es pot situar on es vulgui, no? Al llibre, quan en algun moment en Kaspar fa uns viatges que, d’alguna manera, s’escapen de la física, no cal donar cap explicació, a la novel.la hi és, però no es fa imprescindible, en Kaspar va on tu vulguis que vagi. És com el que dèiem abans del Quixot, tu el podries fer aparèixer aquí mateix, en aquesta plaça... com l’Orson Welles, que va portar Sancho Panza als Sanfermines i seguia funcionant: el personatge era el mateix a l’època que fos, o en tot cas desentonava tant llavors com ho va fer en el seu moment, dins del seu llibre. Són caràcters tan excèntrics i tan especials que els pots transportar a tot arreu.

I la història, doncs, aquí, és un context i un pretext. Però a part, la història del segle XX m’interessa molt, perquè és l’època d’un gran trasbals. Un moment en què neixen moltes idees i moltes coses, en canvien d’altres, en moren un munt, sobretot moren moltes coses. I la història també ens parla de la violència que sembla que ha calgut sempre, malauradament, perquè es produeixin grans canvis.

Així com en la música són tan importants les notes com les pauses, al llibre compta tant el que s’explica com el que es calla? (Hi ha un capítol fet de tres pàgines blanques!)

Jo crec que sí. Normalment, mentre escric, escolto molta música, i part de la banda sonora de Kaspar Schwarz va ser Thelonious Monk, un músic que fa evident que són gairebé més importants les notes que no toca com les que toca. Doncs aquest capítol buit –que es titula així, per cert– ve d’aquí, vol ser una pausa (que podria arribar a semblar un error: tres pàgines blanques!), que el lector podrà omplir en el seu cap tot imaginant com sonaria el que hi falta. I així mateix passa amb els salts temporals al llarg del llibre, a l’estil dels típics exercicis d’anglès, recordes?, allò de fill in the blanks by putting the verb in brackets into the correct tense? ( Riu)

Sí, és que aquests buits, omissions, silencis sembla que demanen una determinada actitud lectora: un lector implícit convidat a participar en la construcció del relat i a imaginar totes les vides possibles?

Sí, aquí el lector dirà. El que jo volia fer –no sé si ho he aconseguit– era escriure una obra que no fos complicada d’inici, com aquelles en què has de llegir abans la filosofia de Foucault per entendre’n alguna cosa ( riu), sinó un llibre entretingut que et fes passar una bona estona però que també, d’altra banda, donés l’opció d’una pantalla dos, per dir-ho d’alguna manera, que en una segona lectura o des d’una mirada més detinguda, et permetés anar descobrint possibilitats a partir de nous detalls, i imaginant-ne reescriptures. O sigui, d’entrada, jo tenia al cap les tres regles mestres de l’espectacle de Billy Wilder –“entretenir, entretenir, entretenir...”–, la meva intenció era, sobretot, que el lector s’ho passés bé, però al mateix temps, deixant la porta oberta perquè, qui vulgui, pugui anar superposant-hi noves capes de sentit.

I pel que fa a la relació amb la tradició literària, quins ecos ressonen en la novel.la? Cap a quina constel.lació literària mira Kaspar Schwarz?

Ostres, que difícil! N’hi ha molts, jo crec, hi ha molts autors que m’agraden, i penso que les meves influències no són només literàries, són també musicals, i sobretot cinematogràfiques... I ja n’hem comentat algunes, de fet, que potser aparentment no tenen relació però que en el seu moment van confluir a l’hora d’escriure la novel.la: Pessoa, David Bowie (crec que el personatge d’Alexander Kosinski té molt de Ziggy Stardust), el món del mockumentary –el Zelig de Woody Allen s’hi fa prou evident, el Forgotten Silver de Peter Jackson és un (fals) documental que també m’interessa molt–, i un munt de documentals de la Primera i la Segona Guerra Mundial. I de referents literaris, et diria que no n’hi ha tants com visuals i, potser, si n’hi ha algun, serien molt més antics, com El Quixot o el Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki...

Carles Pradas / ENRIC CATALÀ

Carles Pradas / ENRIC CATALÀ

Hi diu, a l’epíleg del llibre: “Aquesta és, aproximadament, la història de Kaspar Schwarz: un clarobscur precipitat de mil finals”, i és que, una novel.la, s’acaba mai d’escriure?

Jo crec que hi ha novel.les que sí i altres que no. Aquesta no té final, però algunes s’acaben d’escriure, novel.les que potser són més tancades, que tenen sentit per l’arc dramàtic més canònic de plantejament, nus i desenllaç. I n’hi ha d’altres que funcionen a partir del moment en què acaben, i busquen, en el punt final, seguir generant contingut mental, imaginatiu, en cada lector. De fet, el comentari d’un dels primers lectors de confiança d’aquest llibre va ser: “has de fer una sèrie de Kaspar Schwarz en la història!”. I vull pensar que en Kaspar tant podria acabar a la Revolució Francesa, fent rodar caps al costat de Robespierre com, d’aquí cinc-cents anys, vivint a Saturn... Jo volia que fos un personatge prou polièdric per transformar-se en d’altres mil, i arribar a un final prou obert per ser l’inici de moltes coses.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha