eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Edu Soto: “Veig una crisi d’idees a la tele. Un productor no s’atreveix amb un projecte que no sigui un èxit”

D’ençà que es dedica a fer d’actor mai ha sentit que el teatre estigui bé, i ara amb la crisi encara és pitjor, però amb aquesta conjuntura és quan li ha sortit l’oportunitat de pujar als escenaris.

Informar-se sobre una mentida li sembla absurd i prefereix anar al teatre, apunta Soto sobre la política del país i els mitjans de comunicació.

- PUBLICIDAD -
E actor catalán Edu Soto es Valmont en 'Las amistades peligrosas' en el Teatro Goya de Barcelona / David ruiz

L'actor català Edu Soto és Valmont a 'Les amistats perilloses' en el Teatre Goya de Barcelona / David Ruiz

Aquests dies podem veure sobre l’escenari del Teatre Goya de Barcelona l’obra Les amistats perilloses. Escrita al XVIII per Choderlos de Laclos, ara és Darío Facal qui li ha donat la volta i fa la direcció. Escenografia de concert de rock’n’roll amb Carme Conesa com la Marquesa de Merteuil i l’Edu Soto en el paper del seductor Vizconde de Valmont. Justament aquell Edu Soto que va irrompre en la pantalla de televisió com l’entranyable personatge humorístic Mario Olivetti  i que va tenir un ‘subidón-subidón’ interpretant El Neng de Castefa també per Buenafuente. Després de molt de temps pels platós del país i sobretot fent personatges lligats al riure, des de fa uns anys ha començat a fer teatre desenvolupant altres registres. Quelcom que, com aquest actor del Maresme ens confessa, estava en el seu full de ruta des que va començar la seva professió d’actor.

En general associem l’inici de la teva carrera el personatge de Mario Olivetti, del programa d’en Buenafuente…
Sempre dic que jo començo escollint que jo vull fer teatre, que vull estudiar aquesta carrera i que em vull dedicar a això. Després el de la televisió és absolutament addicional, anecdòtic. És el que et dóna a conèixer a la resta de persones. El difícil fins als vint i pico anys era que no tenia idea del que volia fer. Quan descobreixo què és el teatre, se m’aclareix tota aquesta incògnita vital i decideixo fer teatre amb les dificultats que té no tenir pasta i el sacrifici de fer una carrera des de zero. Una carrera que a més no era una història molt quotidiana, ara es comença a conèixer més aquesta professió, però en aquella època jo no tenia ni idea de per a on començar. Després l’empenta d’estudiar, de fer un curtmetratge, de fer obres amb els companys de classe… fas un casting per TV3 i aconsegueixes allò que persegueixes. Primer ho has de perseguir, no et vénen a buscar.

T’emmarquen molts cops dins del registre de la comèdia. Diries que és el teu lloc natural?
Vaig fer les proves de l’Institut de Teatre –no em van agafar– i vaig escollir fer un monòleg de l’Estranger de Camus. Zero comèdia. No tenia ni idea de quines eren les meves qualitats o facilitats. Vaig anar descobrint a poc a poc que amb la comèdia tenia una certa facilitat i va ser el primer que em va donar feina. Era l’eina que més ràpid utilitzava i em sentia molt còmode. Arriba un moment que dius que vols fer altres coses que no siguin comèdia però fer un personatge molt conegut a la tele es converteix en una dificultat molt gran a l’hora de sortir-te d’això, com els guapos que fan de guapos o lleigs que fan de lleigs. En aquest país sempre posem un clixé als personatges que va fent la gent.

Encara que darrerament et veiem a sobre dels escenaris dels teatres amb altres papers…
Tinc la gran sort i la gran gratitud que Carles Alfaro m’oferís un personatge a la Companyia de Teatre Clàssic de Madrid per El lindo Don Diego. Quan a Madrid em van veure recitant vers i posant-me en la pell d’un clàssic va haver un abans i un després en la meva carrera. Des d’aleshores he anat trepitjant el Centre Nacional d’Art Dramàtic de Madrid i treballat amb l’Andrés Lima. A Madrid em comencen a conèixer d’una altra manera, a Barcelona no ha arribat i, si ha arribat, és perquès es diu que “l’Edu està per allà fent coses diferents”. No se'm coneix per aquesta nova possibilitat que se m’ha obert a Madrid, la gent aquí rep amb molta sorpresa el fet que ara estigui fent un clàssic al Goya. Tinc la tranquil·litat que això ja s’ha normalitzat a Madrid, que és on visc ara i on tinc més feina.

Les amistats perilloses és un clàssic que de la mà del director Darío Facal no té res de clàssic: l’escenografia, la música…
El Darío sempre explica que a un festival d’Alcalá li demanen fer un clàssic i ell pregunta fins a quina època es considera clàssic. Li van dir que era fins a finals del segle XVIII i aquesta obra per pocs anys encara estava considerada clàssica… però clar, un clàssic bastant modern, d’escriptura per exemple. A més a més ell és un personatge molt boig i que el primer que pensa és donar-li la volta a l’estructura clàssica i actualitzar-la, per això quan entres a la platea de seguida veus una bateria, un baix, micros, cables… des de la primera impressió es veu que això és diferent. Al principi sobta a l’espectador però quan llegeix el codi se'n va molt content d’haver vist un clàssic amb aquesta modernitat, sense haver-se carregat el text i afegint noves coses al que ja està creat.

L’obra tampoc podem considerar-la un musical. Fins a quin punt ajuda la narració de l’obra?
L’explicació més fàcil que he trobat és que la música d’aquesta funció és com quan veus una pel·lícula clàssica i li posen música. Li hem posat una banda sonora a la funció i quan hi ha un moment d’erotisme o més boig l’intentem recolzar amb la música.

Entre aquesta peça i la cabaretera The Hole, estàs interpretant un tipus de papers en una línia amb molt d’erotisme…
És una disfressa. Tots els éssers humans tenim una mica de tot, hi ha gent que aparentment no són molt macos físicament i que són molt eròtics, gent que no segueix els canons de bellesa i que a la vida quotidiana són molt sensuals. En aquests casos són papers en els quals has de posar en primera línia una seducció. Si la propera obra que m’ofereixen és la d’un home amb problemes de sociabilitat i que té por a les dones, doncs fantàstic. Tot això és un joc i l’actor mai s’ha de sentir completament identificat amb el personatge. El problema és el de sempre, quan et veuen en un paper a partir d’aquell moment només et veuen allà. També és normal, quan un director busca a un actor per a un paper la referència que té és les coses que ha vist. El realment maco és quan no has fet mai un paper i un director te l’ofereix. Quan hi ha aquest atreviment, per part de l’actor sempre hi haurà una gratitud pel fet de confiar en ell.

Les amistats perilloses també infecten a la política del nostre Estat…
Sincerament, no llegeixo els diaris ni miro les notícies. Estic una mica al marge de l’actualitat, a voluntat completament: no m’interessa, no em veig representat per cap polític, tot és una mica un circ i no em crec el que em diuen. Informar-te sobre una mentida em sembla absurd, prefereixo anar al teatre.

Un que té amistats perilloses és El Pequeño Nicolás… Podria ser un personatge interessant per portar-ho a escena?
Aquesta notícia sí que m’ha arribat… per molt aïllat que hi siguis de la realitat... Segur que algun dia faran una pel·lícula sobre aquest nano. La gent busca ser popular, busca la fama… Jo he estat una persona força reconeguda per la gent però el que és maco és quan fas quelcom, ser reconegut no és l’objectiu. Mai no he volgut ser famós, jo he volgut fer bé la meva feina que implica ser conegut. Però clar, el Nicolás, no sé què tindrà al cap. Seria divertit coneixe’l per saber-ho.

Amb la llibertat d’acció sexual i la falta de pudor que, per exemple, es veu a la TV d’avui dia, continua xocant l’argument de Choderlos de Laclos?
Hi ha molta gent que s’ha aixecat durant la funció i ha marxat escandalitzada. La tele sembla que ens obri la ment, però en realitat ens la tanca. La gent ha viscut poques coses i s’escandalitza molt ràpidament. A la tele, per exemple, hi ha molta censura, no pots parlar de segons quins temes amb la llibertat que creus que tens. No estem tan familiaritzats amb l’escàndol. A l’obra, el protagonista viola a una nena de quinze anys, sedueix a una dona amb e marit a la guerra… Quan vius a una gran ciutat com València, Barcelona o Madrid et penses que el normal és el que veus al teu costat, però si surts una mica de les grans ciutats, la gent no està tan oberta.

I de rerefons pel teatre tenim la crisi, l’IVA…
És un impediment més perquè la cultura avanci de manera fluida, la crisi ha afectat com en tot. Per altra banda, d'ençà que em dedico a això mai he escoltat que el teatre està bé, ni en l'època d’eufòria econòmica. Fins i tot a les gales es comentava allò que ‘el teatre està fatal’. Precisament en aquests moments que hi ha una crisi general, sí que veig a la tele una crisi d’idees. Un productor no s’atreveix a arriscar-se amb un projecte que no sigui un èxit a França i Anglaterra, o no s’atreveixen a portar a un actor a un lloc on creuen que hi ha un risc, volen anar a assegurar el tema. En el teatre, la paradoxa, és que és un mitjà amb menys diners que a la tele però em sento més lliure. Em veig amb la llibertat d’escriure una obra de teatre i fer-la amb quatre col·legues. En el teatre hi ha una possibilitat, a la tele no en tens cap si no et tuca un productor o una cadena.

Apareixes a molts programes de famosos… Existeix la por de convertir-se en part de la fauna de la TV que viu de ser un convidat?
Quan vaig a un programa de tele és perquè es digne, perquè encara que no m’agradi el que proposen és digne i la gent que m’envolta és tota digne. Mai em veuràs en un programa amb segons quines persones, el primer que pregunto quan em criden per fer una feina és qui estarà assegut al meu costat. El que passa és que la gent pensa que si no surts a la tv ja no estàs fent res… No només no visc de què vaig fer, sinó que estic donant-li la volta i porto quatre anys empalmant curro decent de teatre, estic en un moment en el qual m’estan trucant directors inimaginables fa cinc anys. Va costar molt i vaig estar molts anys menjant-me les ungles però he aconseguit el meu objectiu: treballar al teatre després de tota aquella època.

Amb Edurne Pasaban vas fer un 2.800 i amb Calleja vas creuar Mongòlia… Quin és el teu pròxim repte professional?
Tenint en compte el moment d’eufòria professional que estic passant, estigui fent la feina que estigui fent, penso en un projecte personal. Fa uns anys vaig fer a Barcelona Exit/Salida que no va ser un èxit sinó que va ser una salida. Va fer aigües per tots costats. Si apostes per una cosa teva sempre esperes que sigui un éxit. Va ser una batacada emocional i quan passa això o llences la tovallola o carregues piles per tornar-ho a intentar. M’he decantat per la segona opció i estic preparant un espectacle, està escrit, tinc els actors i músics, productora, teatre… L’únic que falta és la data i el nom. A partir de maig veurem. Sóc un “cabezón” i tiro endavant aquest nou somni. M’il·lusiono amb una història personal, amb la meva identitat, que explica problemes o dubtes que ens envolten a tots, que són nous i que no es poden llegir en un llibre.

Per què la gent ha de venir a veure Les amistats perilloses?
És una proposta que segur que sorprendrà. Com espectador et sents una mica estafat quan vas al teatre i dius que era totalment prescindible haver anat a veure el que has vist. Sóc molt crític amb el teatre perquè m’hi dedico i com a espectador espero que hi hagi una sorpresa, quelcom que valgui la pena –el text, un moment, l’actor o la proposta escènica–. En aquest espectacle hi ha una proposta escènica molt arriscada, hi ha un casting que està molt encertat amb uns actors joves fantàstics i no te'n vas a casa indiferent. Te'n vas dient que ha sigut una experiència venir al teatre. Avui en dia és molt important que hi hagi una proposta que no sigui cosina germana d'aquella que vas a anar a veure la setmana passada.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha