eldiario.es

Menú

Collado Constructivo Hiroshima

Ernesto Collado (Barcelona, 1974) és una de les figures del present de la dramatúrgia nacional a l'hora de proposar genuïnes històries. És un animal de teatre, més enllà de participar en sèries televisives i en cinema, així l'hem vist des de sempre. Prenent de referència els seus últims espectacles Conferencia optimista, Nueva Marinaleda o Montaldo veiem que es pren de debò allò de que cal fer un esforç per pensar fort i pensar diferent. Al costat de Piero Steiner presenta la seva última obra sota el títol de Constructivo a la nova sala barcelonina Hiroshima, i de l'obra, de la sala i d'altres coses en parlem.

- PUBLICIDAD -
Ernesto Collado junto a Piero Steiner presentan 'Constructivo' en la nueva sala Hiroshima / David Ruiz

Ernesto Collado amb Piero Steiner presenten 'Constructivo' a la nova sala Hiroshima / David Ruiz

La teva nova obra Constructivo ha rebut molt bones crítiques en Tárrega i La Pedrera... Explica'ns quelcom sobre aquesta.
En el procés de recerca de Nueva Marinaleda, un dels aspectes era el tema de l'arquitectura, del disseny de les ciutats, de l'urbanisme de les societats utòpiques. Amb la idea de l'autoconstrucció i l'autosuficiència em vaig adonar que l'arquitectura és fonamental, emmarca la nostra vida, dóna forma a les nostres ciutats, dóna caràcter al nostre entorn, afecta en el nostre ànim.

I decideixes fer-ho des dels fonaments, a peu d'obra...
Volia aprofundir en el tema de la construcció i parlar sobre la societat: quins llocs construeix la societat per viure. Em plantejava si estàvem vivint per construir, quan hauria de ser "construir per habitar", com diu Heidegger. És la màxima de Constructivo i la utilitzen molts arquitectes per justificar-se, encara que és a la que menys cas fan. Estem en una societat en la qual no parem de construir, no només arquitectònicament, sinó amb el llenguatge, amb el pensament però ens hem oblidat d'habitar les cases, les idees o la tecnologia.

Lòbra es fa possible per una trobada afortunada amb l'actor Piero Steiner
Quan Piero, a qui admirava des dels Los Los i la seva obra Pourquoi Pas?, ve a veure'm a un espectacle vam tenir un "enamorament inmediat" i decidim fer quelcom junts. Va aparèixer Constructivo. El projecte inicial era més conceptual i va ser Piero qui amb la seva capacitat de concreció va portar tot a terra, ell li dóna a qualsevol discurs molta humanitat. Creem dos alter egos: d'arquitectura no podien parlar dos arquitectes de Barcelona amb cultura. Van aparèixer els paletes Luigi Maestrini i Rafael Lanza. Aquests obrers necessiten trobar la forma de comunicar idees d'una forma molt més planera, humana i immediata, filtraven les nostres pròpies idees...

Luigi Maestrini i Rafael Lanza, alter egos, protagonistes...
Són dos paletes il·lustrats, amb curiositat, que inventen un joc anomenat "L'obra" per entendre les coses, habitar conceptes. Tenen un discurs encès contra l'arquitectura estèril de la cultura del maó, contra tots els starquitects als quals els encarreguen edificis anunci per rellançar ciutats amb pressupostos milionaris. Advoquen per construir per habitar, per una arquitectura humana. L'espectacle no és gens tècnic, a través d'aquest símil del construir parlen d'art, de la importància de la música, de la família, de l'amor...

Com vincularies l'obra a anteriors com Montaldo o La conferència optimista?
Segueix tenint aquest halo utòpic, en el sentit que aquests dos obrers s'atreveixen a imaginar una altra forma de fer cases i habitar-les. En realitat el tema sempre és el mateix, generar preguntes sobre com vivim i perquè vivim així. És una invitació a pensar lateralment, posar-se a un costat i poder pensar lliure de sobreinformacions per construir-se una opinió. Ens creiem lliurepensadors però encara estem molt condicionats pels mitjans, pel consum i cal fer un esforç per pensar fort i pensar diferent.

Representes l'obra en la recentment inaugurada sala Hiroshima... com serà?
Ells es descriuen com una sala de dramatúrgies del moviment i creació contemporània, no veuràs un Molière. La sala proposa residències, experiments o propostes més teatrals com la nostra i això ja és una aposta molt forta. El seu director, Gastón Core, està acollint a molta gent que treballem molt fora i que aquí no tenim un lloc per presentar el nostre treball. Que la ciutat respongui a això, és el meu dubte.

Què tindrà de diferent als altres espais de la ciutat?
De fet, és un regal: una iniciativa privada que ve a ser la sala alternativa millor equipada, muntada, ben plantejada, tècnicament impecable, amb bona política de preus i mèrquetin, feta per un paio que sap de teatre. Gastón s'ha apropat al teixit creatiu amb tacte i intel·ligència, sense casar-se amb cap família, no depèn de cap subvenció i és independent.

Hi ha lloc per a tants teatres independents com té Barcelona?
Si la gent no va al teatre, per què apareixen tantes sales? Hi ha hagut una bombolla immobiliària i també sembla que hi ha una bombolla de sales. No obstant això, sales alternatives com el Tantarantana o La Seca Espai Brossa no tenen cap orientació, van torejant entre la creació contemporània per rebre una subvenció per aquí i que entri taquilla per allà. Van de noves dramatúrgies i creen circuits però en realitat és una forma d'aconseguir diners subvencionats i perpetuar precarietat econòmica per als artistes. Són sales on l'últim que importa és el que donen.

En els últims temps els actors es diversifiquen, els veiem en la tv, el cinema, el teatre...
En el meu cas és necessitat pura i absoluta. Ric quan la gent assumeix que com surts en la tele és que et van molt bé les coses. A dia d'avui no em guanyo la vida amb les meves creacions, ni jo ni molta gent. Necessitem fer vint mil coses: classes, doblatges... Encara em plantejo si dedicar-me a una altra cosa, el que passa és que hi ha una pulsió creativa que és la que et manté.

Volen baixar l'IVA en cultura, és una estratègia electoral?
Estaria molt bé que ho reduïssin ja que ha fet moltíssim mal. Però em resisteixo a exterioritzar els problemes. Ja abans de la crisi em costava el mateix aixecar un espectacle. Sempre ha estat molt complicat i les crisis haurien de ser bones per ser més creatius, per estar més compromesos amb el que fas perquè sinó no aguantes, no resisteixes. Lamentablement no veig que estigui passant. Tinc esperances en què la generació que ve ens escombri.

Tampoc han d'ajudar massa les polítiques culturals...
Qualsevol espectacle que faci pensar ja és un atac frontal a la política cultural que estan fent, que és una cultura de farinetes, mediàtica, de consum. Un espectacle que qüestioni això ja és contracultural.

És molt suposar que la crítica encara té coses a dir?
Encara que existeixin alguns premis, la crítica amb substància, amb coneixement i lliure, cada vegada està pitjor a Barcelona, està desapareixent dels mitjans de comunicació. La sensació és que no queda gent amb el carisma d'un Marcos Ordóñez o un Sagarra... aquells que marquen tendència i als quals tothom vol agradar. De l'altra crítica sí que hi ha, comentaris hi ha tots els que vulguis. Amb internet no hi ha hagut més que ara i això està bé, doncs s'ha democratitzat. Ja no només decideix l'expert, no obstant això no et pots quedar en el 'això és dolent' o 'això és bo', cal argumentar-ho.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha