eldiario.es

Menú

Recuperació de la memòria fílmica

El sector audiovisual presenta a DocsBarcelona la 'Declaració de Reus' per reclamar l’accés universal i gratuït als documents fílmics del NO-DO i Laya Films

La productora catalana Laya Films va retratar de manera excepcional els fets més colpidors de la Guerra Civil i de la societat del moment

- PUBLICIDAD -
laya-films.jpg

Capçalera de la productora i distribuïdora Laya Films

El cinema va ser pels republicans una eina de propaganda i de difusió ideològica molt important. El règim franquista n’era conscient i aviat va aplicar una política que va consistir en la censura i la persecució. L'objectiu d'aquesta pràctica no era exclusivament extirpar les ideologies enemigues que sustentaven les institucions de la segona república, sinó permetre la viabilitat, la consolidació i la perpetuació d'un nou model polític autoritari des dels inicis.

Tot film estava sota sospita i era objecte d'exhaustiva revisió. Política i història van ser dos dels àmbits més perseguits pel Règim. Les pel·lícules havien de reflectir "la veritat de la Història" i es prohibien les temàtiques "d'ordre comunista o tendència marxista, com vagues, boicots i manifestacions i que poguessin afectar al gloriós Movimiento i a la seva ideologia".

L'aparell censor del règim va començar a prendre forma el gener de 1938 quan Franco va nomenar Ministre de l'Interior a Ramón Serrano Suñer, també conegut com "el gran censor", amb les competències de propaganda. El falangista Dionisio Ridruejo seria el Director General de Propaganda del Ministeri de l'Interior.

L'1 d'abril de 1938 es va crear el Departament Nacional de Cinematografia sota la direcció de Manuel Augusto García Viñolas amb l'objectiu de vigilar i orientar el cinema per tal que "sigui digne dels valors espirituals de la nostra pàtria", però també per produir noticiaris i documentals polítics i de propaganda. Per primer cop, seguint els passos del front republicà, els organismes oficials van promoure una producció cinematogràfica pròpia.

El 2 de novembre de 1938, Suñer dictava una ordre que establia la creació de dos nous organismes per la censura al cinema: la Comissió de Censura Cinematogràfica i la Junta Superior de Censura Cinematogràfica. L'objectiu era especialitzar la censura en funció del material a revisar i assegurar-ne un millor control. Així, el primer d'ells va assumir les produccions privades, mentre que el segon controlava els noticiaris i documentals, tot i que també feia les funcions d'apel·lació.

L'ocupació de Barcelona el gener de 1939, que va marcar gairebé el final de la guerra, va suposar la confiscació de totes les pel·lícules produïdes per a posterior depuració, sobretot documentals i noticiaris que van permetre la identificació i persecució de molts republicans. Molt material va ser destruït o manipulat i, al final del conflicte, el fons va ser requisat. Els materials que van sobreviure a la censura del règim van passar a formar part, des de 1953, del patrimoni de la Filmoteca Nacional Espanyola, entre ells produccions de Laya Films. L’any 2001 es va signar un acord de propietat compartida entre l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya.

Laya Films era la productora de la Generalitat de Catalunya promoguda pel mateix president Tarradellas a través del Comissionat de la Propaganda, un cop s'instaurà la República esdevingué també l'eina de propaganda del govern republicà. Nodrida amb els millors cineastes de l'època retratà de manera excepcional els fets més colpidors de la Guerra Civil i de la societat del moment. Imatges que no han vist mai la llum i que van ser amagades pel franquisme, i que només es conservaren a la memòria dels perdedors.

Laya Films va realitzar les funcions informatives que ara fan els mitjans de comunicació públics. Va produir noticiaris i documentals, amb l'objectiu principal de difondre la cultura catalana i crear una indústria cinematogràfica pròpia, sòlida i amb continuïtat. Essent una escola de professionals de cinema. Es calcula que va produir unes 100 edicions de noticiaris, xifra que equivaldria a entre 900 i 1.000 notícies. El documental de Pep Garrido i Joaquim Roqué, Esborrat pel feixisme, recorda com els primers cineastes de guerra de la història filmaven per Laya Films algunes de les imatges més reveladores de la Guerra Civil Espanyola.

No és estrany, doncs, que professionals de diferents àmbits del sector audiovisual demanin que es retirin les taxes en concepte de drets i llicències d'ús de les productores històriques oficials NO-DO i Laya Films i altres fonts públiques amb les mateixes característiques. En una declaració signada al Festival Memorimage de Reus el passat mes de novembre, argumenten que els documents audiovisuals de NO-DO i Laya Films han estat generats per organismes públics ja extingits amb gran valor documental.

El fons fílmic NO-DO va ser creat per la dictadura de Francisco Franco l’any 1942. Era un servei de noticiaris cinematogràfics de caràcter monopolític d’obligada exhibició en les sales de cinema d’Espanya i les seves colònies fins al 1975. Es considerava un element primordial de propaganda. És un fons amb documents fílmics, registres sonors i documents textuals imprescindible per conèixer i explicar críticament un període de la història d’Espanya.

A més de demanar la gratuïtat de l'accés i de la reproducció dels arxius, exigeixen incrementar i accelerar la prestació de serveis, la visualització en línia i la descàrrega dels documents. La declaració considera que les dues fonts són una peça capital per treballar en la recuperació de la memòria històrica de la societat. Els noticiaris setmanals i documentals rodats durant la Guerra Civil que han sobreviscut, són un dels nostres tresors patrimonials i una part important de la memòria d’aquells cineastes que van posar la seva càmera al servei de la democràcia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha