eldiario.es

Menú

Isabel-Clara Simó: “L’independentisme no és una ideologia, és un estat que vols assolir”

L’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) va rebre ahir el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que concedeix des de 1969 Òmnium Cultural

Simó s’ha convertit en la cinquena dona reconeguda amb aquest guardó després de Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló i Maria Antònia Oliver

- PUBLICIDAD -
C:\fakepath\TONI ALBIR  EFE.jpg

Isabel-Clara Simó ha estat guardonada amb el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes TONI ALBIR / EFE

“Escriure és viure”, ha declarat Isabel-Clara Simó com a colofó d’una trajectòria que escriu ara una nova pàgina amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’autora alcoiana embasta aquestes reflexions des de la perspectiva de la seva maduresa i amb una quarantena d’obres publicades, entre elles èxits de vendes tan rotunds com la seva novel·la Júlia o la juvenil Raquel, amb quasi 50 edicions. Simó ha fet mèrits per guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes des que comencés a publicar a finals de la dècada dels 70, amb el volum de contes És quan miro que hi veig clar, que va guanyar el premi Víctor Català el 1978. Amb el seu particular humor ens explica que “quan fa molts anys que estàs en l'ofici, van caient premis. Això és inevitable”.

Diu vostè que ha “estimat bojament els Països Catalans” i que no s’havia sentit corresposta… Després de rebre el guardó més important de les lletres catalanes se sent més estimada?

M'he sentit rebutjada en moltes ocasions i, però, no he parat d'escriure. No m'he sentit estimada sovint, ara si. El Premi de les Lletres Catalanes és un acte d'amor complet. Em fa alegria que aquest cop pugui dir que sort que sóc dona, quan normalment pel fet de ser dona, i ara vídua i vella, sóc vista des d'una mirada paternalista. Molta gent sempre ha tingut la imatge, per ser dona i major, que escric històries d'amor, cosa que no he fet a la vida, que escric interiors, que és on posen a les dones, i coses per a tietes. Hi ha dos elements que han jugat en contra meva tota la vida: el fet de ser dona i ser valenciana. Ara en canvi, m'han donat aquest guardó, en part, per ser dona i valenciana.

Vaja, que ha rebut un tractament cultural específic per ser dona…

Saps què deia Virginia Woolf? Deia “escriviu com a homes femenins i com a dones masculines. No us repengeu en cap greuge”. Ja ha passat el moment en què la dona havia de dir sóc aquí. Ja hi ha massa autores per fer aquest paper. Desitjo que arribi el dia que deixin d'haver tractaments culturals específics per a les dones. Això voldrà dir que la situació d'igualtat ja no farà falta. Però encara fan falta actes de dones i això vol dir que no hem avançat prou.

Com van ser les seves primeres passes en la literatura?

Vaig arribar a la Universitat de València sense cap altre coneixement de la meva llengua que l’oral. Allà, vaig entrar en contacte amb la colla d’en Joan Fuster i ells van ser els qui em van explicar que tenia una llengua mil·lenària i em van parlar d’Ausiàs March, al qual jo no coneixia. Era analfabeta absoluta i total.

Com va aprendre l’art d’escriure?

Em van animar a anar escrivint cartes i anava progressant amb un diccionari Fabra. Mica en mica vaig anar aprenent i un dia vaig decidir escriure un conte, com havia escrit abans altres contes en castellà, i de sobte em van caure uns llagrimots així de grossos perquè, per primera vegada en la meva vida, estava escrivint en la llengua en la que pensava, cosa que avui no us podeu imaginar. En aquell moment vaig decidir que seria escriptora i seria sempre fidel a aquesta llengua.

Per què serveix la literatura?

Després de la molt dolorosa pèrdua del meu marit, per una vegada a la vida em vaig prendre la literatura com a teràpia, perquè la literatura no és útil per a res, és un instrument de pensar, de sentir i de cultura.

L'últim llibre que té publicat és Jonàs, el qual va plantejar com un testament literari. Ha recuperat les ganes d’escriure?  

No entenc la vida sense escriure i no penso tirar la tovallola perquè no em sentiria jubilada, em sentiria cadàver. El “Nobel català” ha reactivat les ganes d’escriure. Estava en una situació difícil i encallada literàriament, m'ha fet una empenta. Jo sóc molt desgraciada si no escric i malgrat tots els problemes que he tingut, m'he tornat a enganxar, és com una droga.

Ha arribat a desxifrar les seves pròpies novel·les?

Cada novel·la té un tema, ja sigui la soledat, la incomunicabilitat o la injustícia, que, tal com ens va ensenyar Virginia Woolf, és el riu, però no la llera del riu. L’important, és el tema de la novel·la i l’argument és molt més prescindible. Intento que cada novel·la tingui un tema colpidor. La literatura és arquitectura, no decoració d’interiors. He intentat fer novel·les d’idees amb uns arguments que fossin masticables.

Què espera en cada llibre que escriu?

En cada llibre que publico, cosa que he après de l’anterior, no em conformo amb la mediocritat.

La seva posició política davant el procés independentista es manté intacte?

Sóc una independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho. Sóc una independentista dels Països Catalans, però no sóc antiespanyola, no odio Espanya, vull que siguem bons veïns i vull que Espanya sigui plural, amb barreges, com jo, que sóc d'Alcoi, amb un cognom jueu, que segur tinc una mica d'àrab i també de cristiana. A mi m’agradaria arribar a un estat de normalitat. L’independentisme no és una ideologia, és un estat que vols assolir. Jo tinc moltes ganes de deixar de ser independentista, pequè això voldrà dir que he vist la independència dels Països Catalans.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha