El joc de Ripper

L'astròloga més famosa de San Francisco anuncia que a la ciutat es produirà un bany de sang.

Una successió d'estranys assassinats sembla confirmar el pronòstic. La investigació policial apenes avança, al contrari de la que segueixen en paral·lel un grup d'adolescents aficionats a un joc de rol en línia, anomenat Ripper. Seran aquests adolescents els que descobreixin el fil que connecta tots els assassinats.

Isabel Allende és una escriptora xilena àmpliament coneguda des que el 1982 es va donar a conèixer amb La casa dels esperits, novel·la que la va consagrar com a jove continuadora de la narrativa llatinoamericana que havia dominat el panorama literari hispànic durant la dècada dels 70. Després s'ha consolidat amb un conjunt d'obres amb personalitat pròpia i de gran èxit de públic. No obstant això, El joc de Ripper no és una típica obra d'Isabel Allende. Conté, sens dubte, moltes de les característiques de les seves novel·les anteriors, però presenta la novetat de ser la seva primera incursió en el gènere policial.

En declaracions periodístiques, l'autora ha manifestat que la seva intenció ha estat parodiar la novel·la policial, igual que el Quixot va parodiar els llibres de cavalleries. Però la referència cervantina serveix per confirmar que els escriptors no solen ser els millors crítics de les seves pròpies obres, de la mateixa manera que els pares no solen valorar els seus fills amb objectivitat. Cervantes va morir convençut que la seva millor obra era Els treballs de Persiles y Sigismunda, judici tan respectable com desencertat.

No posem en dubte que Isabel Allende tingués la intenció de parodiar els tòpics de la novel·la policial. Així sembla indicar el títol escollit, que desplaça l'atenció del lector cap a una línia argumental secundària, la d'uns nois de quinze anys aficionats a jocs de rol detectivescos. Però creiem que pocs lectors compartiran l'afirmació que la novel·la és una paròdia. I és que a El joc de Ripper conté escasses dosis de l'ingredient fonamental de la paròdia: la imitació exagerada i burlesca d'un referent clar i conegut. A la novel·la de Isabel Allende no hi ha situacions ni personatges ridículs, risibles, ni exageracions burlesques basades en els clàssics del gènere: Poe, Conan Doyle, Hammett, etc.

Pel que fa als crims, són descrits amb dramatisme, sense la més mínima concessió a l'humor negre. I respecte als personatges, Ryan Miller és una espècie de Rambo que encarna a la perfecció l'arquetip d'heroi solitari, però sense cap mica d'exageració risible. Bob Martín no és un inspector típic ni modèlic, però no podem considerar-lo com un Quixot dels detectius de la novel·la negra. És veritat que frega el ridícul quan, saltant-se alegrement totes les normes, proporciona informes confidencials als nois de quinze anys aprenents de detectiu, amics de la seva filla Amanda.

Més que personatges sotmesos a paròdia, aquests nois són personatges mal traçats, inversemblants i del tot prescindibles. No obstant això, cal reconèixer que, si aquesta novel·la, que té molts elements cinematogràfics, es portés al cinema, no es podria convertir en guió d'una d'aquestes penoses comèdies adolescents, en què resulta impossible distingir entre el que parodia i el que és parodiat. I això és així perquè els nois de la novel·la no semblen ser més que una disculpable concessió, potser destinada a guanyar audiència juvenil, però que en cap cas tenen prou pes com per qüestionar la indubtable qualitat artística global de l'obra.

Hi ha, però, algunes incoherències argumentals. La més important és que la ben travada explicació dels mòbils i els rituals que intervenen en els diversos assassinats s'ensorri en l'últim dels casos. Resulta que un psicòpata es dedica a preparar durant anys uns assassinats molt concrets, tots motivats per la venjança contra persones que l'havien perjudicat cruelment. Però, una vegada complerta la seva missió molt satisfactòriament, afegeix a aquesta sèrie un altre crim, aquesta vegada motivat per la gelosia i la frustració amorosa, encara que hagi estat causada sense cap intencionalitat. Però l'assassí s'aplica en aquest últim cas un cruel ritual d'inspiració cristiana que no ve al cas i que no té res a veure amb els rituals que ha utilitzat en els crims anteriors.

Podrà al·legar-se que es tracta d'un psicòpata, però ja Cervantes ens va demostrar que els bojos actuen amb lògica, amb la seva lògica, que no coincideix amb la nostra, la de la majoria suposadament assenyada. En el cas de la novel·la que ens ocupa, els investigadors poden descobrir l'assassí gràcies a que aconsegueixen entendre i conèixer les seves motivacions, molt coherents i molt justes per a ell. Per això mata unes persones determinades i d'una manera determinada. Aquestes són, precisament, les característiques que defineixen un assassí en sèrie. Per això ningú atribuiria a Jack l'Esbudellador l'assassinat d'un paleta mitjançant cianur.

No obstant això, creiem que aquest desajust argumental no és fruit del descuit ni del caprici. Preferim pensar que una autora tan experimentada com Isabel Allende l'ha utilitzat com a peatge necessari per a proporcionar al desenllaç de la novel·la molts avantatges narratius, destinades a atrapar fàcilment l'interès del lector. La principal és que la protagonista, fins llavors simple observadora, es converteix en víctima. A més, el final de la novel·la se situa en una sinistra ambientació gòtica i adquireix un ritme i un suspens molt cinematogràfics, a la manera dels rescats contrarellotge de les pel·lícules de Bruce Willis.

Hi ha altres detalls d'escassa versemblança, com el que l'assassí, gens corpulent, sigui capaç d'aixecar un cadàver i penjar-lo del coll en un ventilador instal·lat al sostre d'una habitació. Encara que no tenim experiència al respecte, suposem que deu ser un trasbals bastant complicat, i més tenint en compte que la víctima té el coll mig trencat per haver estat prèviament estrangulada.

Dit això, ara ja podem afirmar que, lluny de ser una paròdia de la novel·la policial, El joc de Ripper esdevé una interessant aportació a aquest gènere narratiu. Isabel Allende no subverteix les normes i els tòpics del gènere, que segueix amb fidelitat i bon domini. El que fa és servir-se amb subtil mestratge de l'estructura formal de la novel·la policial per encaixar-la en la seva pròpia, llarga i madura tradició narrativa.

Per això els aficionats a les seves novel·les trobaran en aquesta els components típics del món narratiu d'Isabel Allende: multitud de personatges ben traçats (especialment els femenins), que van buscant l'amor de la seva vida: que se serveixen de recursos esotèrics, que conreen els vincles familiars; que es relacionen intercanviant amistat i emocions sinceres, que defugen l'agressivitat, el poder, la prepotència, els diners... I tot això ben explicat, amb un art narratiu molt controlat i que, no obstant això, sembla espontani. Aquests són els valors nuclears del joc de Ripper, encara més atractius perquè vénen embolicats amb una seductora intriga policial.