Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda busca reconstruirse ante el nuevo ciclo político
El PP de Ayuso bloquea la investigación de los negocios de su pareja
Opinión - 'Un español cuenta algo muy sorprendente', por Isaac Rosa
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

“L'amistat és la manera de sortir de l'explotació actual”

El filòsof Franco Berardi 'Bifo' al CCCB

Yeray S. Iborra

La conversa s’interromp i no per falta d'interès: els tempos els marca el mos exagerat i sobirà a un croissant glacé (el sucre li ribeteja els morros) que Franco Berardi pinça finament amb tovalló i dos dits. No és l'únic contrast: el seu cabell blanc-atòmic enlluerna entre l'americana, les ulleres, el fulard i la jaqueta, tot negre impol·lut.

Franco Berardi, Bifo, així l’anomenaven els seus companys d’escola quan jugaven als espies (“necessitava un malnom”), pronuncia amb lentitud i marcat accent italià; paladeja les paraules, fins que, de cop, s'excita i un allau cau sobre el seu discurs. Alça la veu. Fins al punt que, quan s'aixeca per a la sessió de fotos, el turista de la taula del costat –grapeja un mapa de Barcelona– em xiuxiueja a cau d'orella: “Escolta, ¿i aquest qui és? He sentit que era de Bolonya, i no el conec... ”.

La casualitat haurà volgut que el discurs de Berardi no hagi arribat als seus dominis, ja que el filòsof de 66 anys ha tocat gairebé tots els temes: marxisme, psicoanàlisi, anàlisi sociològica, teories de la comunicació. Sempre amb especial interès en el capitalisme postindustrial. Autor d'una vintena de llibres, des de la seva etapa de comunista ras a la Itàlia dels 70 passant pel ciberpunk dels 80, l'últim tracta sobre les societats liberals i les malalties mentals: Heroes: Mass Murder and Suicide (Vers).

Bifo forma part de The Influencers, festival que, en la seva onzena edició, programa del 22 al 24 d'octubre xerrades, debats i performances entorn a la xarxa i que comptarà amb The Yes Men, ¡Mediengruppe Bitnik o METAHAVEN.

Com es defineix a sí mateix algú a qui han catalogat de pensador, activista, escriptor, agitador, filòsof...

Abans, la meva definició preferida era la d'agitador cultural. Agitador en la comunicació, la investigació filosòfica... El problema és que avui en dia aquesta definició pot acabar sent només retòrica. Prefereixo parlar simplement de filosofia: algú que està buscant alguna cosa.

¿De què parla un filòsof avui en dia?

Coneixes Heroes? [Llibre publicat per l'autor aquest 2015] El que més m'interessa és la relació entre el patiment psíquic i el contingut de la ment col·lectiva. El punt de connexió entre patiment i potencialitat.

¿Psicoanàlisi col·lectiva?

Mmm... Podria ser. O neuroplasticitat. O podria ser una ciència que hem d'inventar: la ciència dallò possible. No del futur, sinó de la futurabilitat.

M'he perdut.

Tot el que és possible en el cervell humà, però que, si no surt, si no s'expressa, es converteix en patiment. En altres paraules, el que més m'interessa és desenvolupar l'herència de la psicoanàlisi per a trobar les potencialitats humanes.

Si parlem de patiment, tu que has treballat de forma interdisciplinària el marxisme... Penso en una fàbrica. Encara que amb el tipus de feines d'avui en dia... [Miro el meu mòbil, ple de mails per contestar]

mails

La qüestió de la feina és més complicada i rica avui del que era el segle passat i, per tant, és més complicada i rica per al moviment obrer. L'activitat laboral avui és cada vegada més cognitiva. En el treball industrial, l'alienació es produïa en les hores de treball: implicava una separació, el que es feia amb el cos i l'activitat mental, suspesa, en aquell espai. Avui en dia l'alienació té un caràcter molt diferent, l'activitat mental no pot triar, està contínuament explotada.

La paraula alienació es revaloritza, veig.

Segueix sent molt utilitzable. Hem de redefinir-la, però. El fenomen de l'alienació es presenta segur com una hiperexplotació i una expropiació del que és més humà entre els humans: la seva emocionalitat. La relació entre precarietat i treball cognitiu produeix un efecte: angoixa.

Com és aquest tipus de treball cognitiu?treball cognitiu

Precari. El treball cognitiu es dóna essencialment en condicions precàries. Ah, la precarietat no només és la indefinició jurídica entre treballador i patró, també entra en la subjectivitat de la gent. És una despersonalització.

Ens col·lapsa la mentalitat productivista?

La fusió del treball amb les noves formes de comunicació fa que tot el temps de vida estigui involucrat amb la productivitat. I, el que és pitjor, amb la competitivitat i amb la percepció de perill en la relació amb els altres: tothom és perillós perquè la feina no es limita a les vuit hores.

Abans estava clar contra qui calia lluitar: el patró. Ara no està tan clar: Com ho combatem?

Combatre no és la millor paraula.

No es pot combatre?

No! Sí, sí. [Riu] Simplement la paraula... No és bona. La idea que hi ha un front, contra un altre front. [Frunzeix les celles, arruga el front] El lloc del poder, que era tan clar en el passat, com a lloc físic i polític, penso en el Palau d'Hivern, ara és totalment indefinible. El poder no és un lloc, és una relació que cada vegada s'insinua cap a un mateix. El treball cognitiu no aconsegueix que ens reconeguem com un cos solidari: no aconseguim una condició de solidaritat a la feina.

I ho podem combatre, o no?

Perdó, sí: cal abstreure’s d'aquesta lògica per mitjà de xarxes de solidaritat. De solidaritat... o d'amistat. L'amistat és la manera de sortir de la condició d'explotació actual. Però amistat, és només una paraula... La política del temps que ve és la de l'amistat; no és tan sols una política, és una psicoanàlisi, és una teràpia.

Doncs tindrem feina amb una teràpia així de bèstia...

Com fem per desenvolupar aquesta teràpia? La meva feina està dedicada essencialment a això: Com es desenvolupa una teràpia que no és individual? Una teràpia que no es mou en el quadre topològic descrit per Freud: conscient i inconscient. L'inconscient ha explotat avui dia. [Riu]

Hi ha un altre univers paral·lel, una altra consciència col·lectiva: el món en xarxa.

L'uomo senza inconscio [l'home sense inconscient], del psicoanalista italià Massimo Recalcati, en parla, d'això; del fet que la nostra vida quotidiana i comunicativa, la nostra relació amb l'univers comunicacional, sigui l'inconscient contemporani, que ja no és al interior de l'individu.

A Europa hem vist molts mecanismes entusiastes que han tingut traducció política: Grècia, sense anar més lluny. Tu has donat suport ferventment a Tsipras.mecanismes entusiastes

La qüestió europea és un pol de concentració de les noves formes que no aconseguim expressar de manera política. Parlar sobre política i Europa és parlar d'impotència, com Tsipras ha demostrat molt bé. L'intent de sortir de la situació de crisi i explotació financera d'Europa no pot funcionar perquè no es tracta d'una qüestió política. El concepte de política que fem servir no pot captar l'essència d'Europa. Saps com es fa política ara des d'Europa?

No…

Et sona l'àvia de Schäuble? Ara al setembre trauré un llibre que es dirà L'àvia de Schäuble. Aquest senyor diu: “La meva àvia deia que la benevolència és el preludi del llibertinatge”. La paraula desregulació és pròpia del neoliberalisme. Quan parlem d'Europa, què significa regles? La definició de regla és política: significava una negociació racional...

Fins que va arribar Thatcher.

Ella va dir que hem de viure sense regles: en el sentit neoliberal. [Riu] Les regles han deixat de ser resultat d'una decisió racional, política, lingüística. Les regles són un automatisme... Un automatisme financer.

Com han comprovat els grecs.

Quan Varufakis es troba amb els membres de l'Eurogrup, el problema no és decidir qüestions polítiques: Les autoritats polítiques no decideixen res! Només apliquen regles que no pertanyen al seu camp de decisió. Cal enfrontar-se a una condició que ja no és la del combat polític. La paraula per definir a Tsipras és: impotència.

Impotència, dues vegades ja.

És la realitat del nostre temps. Jo penso: Obama! L'home que millor explicita la crisi de la voluntat política. Aquest paio, que és l'home més poderós del país més poderós de tots els temps, es va presentar a l'opinió pública dient: “Sí podem”. Podem, la paraula més compromesa per a la política...

Em sona això de podem.podem

Sí, ho sé... [Riu] I la paraula és compromesa perquè, tautològicament, és una obvietat: 'Si ets l'home del país més poderós: pots'. Però no: no podem. Aquesta és la veritat. L'experiència d'Obama ens ensenya que no podem tancar Guantánamo, acabar amb la venda d'armes, ni sortir de la guerra de l'Iraq!

I llavors…

El que hem de fer no és confrontar la potència política contra l'automatisme financer. El que podem, com a treballadors cognitius, és desprogramar la màquina que ens ha portat a l'actual estat. Com a treballadors cognitius ho podrem tot si som capaços de reconstruir una dinàmica d'amistat, de solidaritat. Ho hem construït entre tots: enginyers, informàtics... Podem reconstruir el que Marx va anomenar el general intellect.

...

El problema està en les condicions de competència en què treballen els enginyers i els poetes. Els enginyers i els poetes no poden treballar junts perquè es considera que són universos separats i enemics. Si aconseguim construir una condició d'amistat en el treball cognitiu, ho podrem tot.

Poden aquestes mateixes xarxes que parlàvem ajudar a aquesta revolta?

És clar! Si hi ha una màquina hipercomplexa que és el mecanisme de la meva activitat, de la teva activitat, de la seva activitat... Aquesta és Internet. L'efecte del treball de milions de treballadors cognitius en el món... això és Internet. Responent a la teva pregunta: clar que sí, la dimensió reticular és la dimensió on el treball cognitiu pot desenvolupar-se. Internet és una condició comunicacional, no és només una tecnologia: ens permet connectar-nos i ens impedeix connectar-nos.

La vida a través d'una pantalla...

L'amistat és el plaer de la relació amb el cos de l'altre. Com podem re-erotitzar la comunicació social? Hem de re-erotitzar la comunicació social. Aquest és el problema polític que tenim avui.

Parlaràs sobre tot això a la teva xerrada? Tindràs feina!

Generalment no trio de què parlar abans de veure a qui tinc davant, en quin ambient i espai. Però bé, jo crec que parlaré sobre la futurabilitat: no hi ha futur. No hi ha un futur. Hi ha una dimensió imperiosament automàtica del futur, però hi ha una pluralitat de futurs possibles. Hem de reactivar la nostra imaginació partint de la pregunta: Quins són els futurs possibles? Em temo que hauré de parlar de la guerra... i també del podem real. [Riu].

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Etiquetas
stats