Des del dijous passat, el recinte del Sucre, ben aprop de l’estació de RENFE de Vic, és una olla a pressió de trobades i ‘affairs’ entre mànagers, promotors, agents i programadors. Fins a 500 ‘speed meetings’, 1.000 contractes en poc més de 72 hores i 140 periodistes corrent amunt i avall per cruspir-se prop de 137 bandes -inclòs músics al carrer- en fins a nou equipaments de la ciutat. A més, una fira d’instruments (FIRA MUSIC) i l’MVLAB: conferències, xerrades i presentacions. Quatre dies l’any, Vic, deixa de ser la capital d’Osona per convertir-se en la capital de la música en directe al sud d’Europa. Amb la Fira de la Mediterrània de Manresa, la Fira de la Música al Carrer de Vila-Seca o el Monkey Week (Cadis), el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) ha esdevingut en 26 edicions la fira professional més gran i rendible del sector. El principal termòmetre dels bastidors de la indústria musical.
Amb un pressupost proper al milió d’euros, subvencionats per, entre d’altres, l’Ajuntament de Vic o el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el ‘mercat’ s’ha convertit en una de les cites culturals més rendibles a l’estat, amb un impacte de 2.500.000 d’euros. Segons l’informe “Mercat de Música Viva de Vic MVLab 2012 i 2013”, que la Universitat Oberta de Catalunya elabora sobre les xifres econòmiques del mercat, el sector ha patit una estabilització dels pressupostos de contractació, després de l’entrebanc que va suposar fa dos anys (exercici 2011) la caiguda del volum de compra dels 35 milions d’euros als 21, essent els ajuntaments els que han estimulat el mercat musical abans que qualsevol altre agent (pujant l’any passat dels dos als quatre milions).
El Director artístic del MMVV, Marc Lloret, no anticipa però cap recuperació miraculosa dels consistoris municipals: “Em consta que la majoria d'ajuntaments han estat en banca rota, però quan vius instal·lat a una crisi, amb zero possibilitats de contractació, intentes de cara a les següents temporades fer una reorganització dels pressupostos i sobreviure”. D’entre les estratègies d’optimització i reordenació dels recursos, els consistoris s’han ajudat de serveis externs d’anàlisi de dades. “Els ajuntaments estan fent una gran feina amb les empreses de ‘ticketing’ per saber quan i com programar i amb quina estratègia de comunicació. En uns anys totes aquestes estadístiques externes seran de gran ajuda per a un sector ferit com el nostre”.
Si bé els programadors culturals ja vivien amb respiració assistida a causa de la crisi econòmica, la pujada de l’IVA cultural fins al 21% a l’estat espanyol (només per sota d’Hongria i Dinamarca a tota la UE), va suposar l’estocada final. Les veus crítiques es van alçar i, fins i tot el conseller de Cultura Ferran Mascarell, poc sospitós de voler posar fre el mercat, s’hi va mostrar en contra. Dos anys després, les xifres contradiuen al Ministre Wert, que no només ha reduït el negoci dels 206 als 147 milions d’euros, sinó que ha perdut recaptació a mig camí pel volum que no ha generat: l’agost de 2013 s’havien recaptat 13 milions però les pèrdues dels ingressos generats per IRPF, impost de societats, seguretat social, etc. va caure en 42.
“És un despropòsit”, conclou amb indignació Lloret, que veu impossible ser competitiu en taquilla. “A l’IVA cultural has de sumar-hi SGAE, management, empresa de venda de tickets… Fins a un 40% de l’entrada que vola, sense comptar sala, equip, tècnics…”. I els músics, és clar. Aquests contratemps han provocat que els programadors no “arrisquin”, com explicava Neo Sala, president de Doctor Music Concerts, a l’anuari de l’Associació de Promotors Musicals (APM).
I les dades no enganyen: més risc de pèrdua de diners, més homogeneització de les propostes. Tothom vol tocar la tecla, ja sigui per vendre entrades, fer barra o generar impactes. Tal i com confirma l’estudi d’“Impacte econòmic del MMVV 2013” Manel són, juntament amb Andrea Motis & Joan Chamorro, els agents més influents del panorama català.
Una assegurança de vida que fins i tot fa replantejar l’objectiu de mostrar propostes de tots colors i llenguatges de la programació del MMVV: els han contractat enguany per tocar a la Plaça Major. “És possible que anem premiant sempre les mateixes bandes, en el cas del MMVV necessitem noms que omplin la Plaça Major, que és una entrega a la ciutat de Vic, tot i que tot el nostre esforç com a programadors és el que te lloc a l'”Altlàntida“ [auditori municipal amb concerts de pagament] amb coses no tan conegudes. Aquest tipus de propostes serveixen d’esquer: la majoria de la gent, la que no és dels mèdia, no té una gran inquietud per la música, compren pocs discos i van a pocs concerts. Si no tens aquesta barreja d'artistes amb propostes més amables i d'altres de més esforç per part de l'oient, és inviable”.
Els actors més damnificats d’aquest descens en el volum de negoci del directe són les festes majors, que se situen com a tercer agent del sector, per darrere de les sales de concert i els festivals. Aquest últims han esdevingut un pulmó pel sector -només a Catalunya s’hi compten 75 al llarg de l’any-, els únics agents capaços de competir contra la dictadura de les ‘majors’ britàniques i americanes. Els festivals han capitanejat l’onada d’oci, no amb poques polèmiques: dèficits tècnics, poca seriositat en les proves de so… i especulació. La bombolla del sector, amb monstres d’inversió com Arenal Sound S.L., que acull a prop de 250.000 persones en cinc dies a Burriana (Com. Valenciana), ja s’ha endut per davant a dos festivals aquest estiu a Catalunya: el festival Jiwapop i les seves 700 entrades per retornar, ha estat el cas més sonat. “Hi ha festivals molt variats, de més i menys professionals, el problema és quan es fa sense un objectiu, ja sigui com a negoci, o buscant un propòsit purament cultural. Les evolucions dels festivals són variades malgrat la crisi, i la competència entre festivals és important, tot i que amb tanta oferta és complicat que el públic pugui aguantar-los a tots. De cara a l'artista, segurament són més finestres des d'on ser vist”, confessa Lloret.
L’objectiu principal del MMVV, proposta artística a part, és convertir-se en un engranatge entre actors, generar sinèrgies. Tot i que el mercat interior és un dels principals propòsits del festival, també es busca establir ponts amb la resta de la península i obrir-se a nous eixos de comerç. Una de les ambicions futures del festival és, doncs, la internacionalització. “Hem començat a fer jornades a França i Alemanya sobre claus per entendre els mercats estrangers, les dinàmiques... Hem fidelitzat certes exportacions al llarg dels anys i tenim molt talent, però s'ha de fer una estratègia: està bé aconseguir un concert, però és més important tenir les possibilitats de desenvolupar una carrera artística i no una anècdota al CV”. La dimensió mitjana del ‘mercat’ hi juga una carta a favor en aquests contactes, el fa atractiu de cara als delegats internacionals (uns 100 per edició), que troben un lloc intermig, proper, a escala humana, on relacionar-se: “Els delegats internacionals es coneixen entre ells i això no ho poden fer a grans mercats on son 3.000, com a Womex”. Precisament, molts dels delegats que ara es passegen per Vic buscant l’artista o el corrent idonis per a la seva programació, estaran del 22 al 26 d’octubre a Womex, la fira itinerant més gran de World Music al món, que aquest any tindrà lloc a Santiago de Compostela.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
