Entre mitjan anys seixanta i els primers setanta, gairebé durant una dècada, el carrer Tuset de Barcelona va convertir-se en Tuset Street, fet que condensa una breu història de modernitat d’una ciutat que, mirant cap a Europa, intentava posar color a l’etapa de postguerra i el tardofranquisme més ranci. Aquest petit carrer situat entre l’Avinguda Diagonal, on residien les oligarquies, i la Travessera de Gràcia, de famílies benestants, va passar en qüestió de deu anys de ser un tram de solars edificables a un eix comercial amb les apostes més modernes de la ciutat. En aquest cas, la innovació, l’aposta pel disseny i la modernitat van ser l’aglutinador. En un context de creixement econòmic, el fet que les agències publicitàries pioneres escollissin Tuset i els carrers adjacents per instal·lar-hi les seves seus, va atreure-hi un públic concret i sectors de connexió directa amb l’activitat publicitària, com els també pioners dissenyadors gràfics, alhora que esdevenia l’escenari per a la gravació d’espots o per a sessions fotogràfiques. “Va ser el fotògraf Oriol Maspons qui es va inventar el nom de Tuset Street i qui va dissenyar una samarreta amb totes les botigues del carrer […], el boom va ser efímer i passatger; en poc temps va tornar a convertir-se en un carrer més amb bars i botigues”, escriu Oriol Regàs a Los años divinos. Barcelona (Destino, 2010).
Malgrat la història de Tuset va ser breu o efímera, se’n pot valorar la transcendència, tant pel ressò de les publicacions que en el seu moment hi van fer referència com perquè va motivar la realització de la pel·lícula Tuset Street (1968), dirigida finalment per Jorge Grau, amb guió de Luis Marquina, protagonitzada per Sara Montiel i Patrick Bauchau. La pel·lícula no va obtenir els fruits desitjats. Al llarg dels anys setanta els anhels de modernitat de Tuset Street es van anar dissolent però en queda un valuós testimoni gràfic i escrit. Els anys d’esplendor van coincidir amb l’existència d’una publicació també “efímera”, el setmanari Tele/estel (1966-1970), lligat al diari de la tarda Tele/eXpres. En aquesta revista Àngel Casas publicava una secció en paper rosa amb el nom del carrer, on es feia ressò dels esdeveniments que hi tenien lloc. Aquesta és la primera experiència de premsa en català de postguerra, que, juntament amb La Cova del Drac –on Josep Maria Espinàs programava per a la nit recitals de cançó protesta, cantautors i pop en català, amb vinculacions amb la discogràfica Concèntric–, justifica la “defensa” que va existir una modernitat genuïna, amb trets particulars donats pel context peculiar del país, que podríem extrapolar a l’arquitectura, el disseny i l’edició, entre altres camps.
Modernitat genuïnament catalanista
Els responsables de l’agència publicitària Tiempo, ubicada a l'edifici Monitor del número 8-10, passejant un matí pel carrer Tuset es van aturar davant un aparador del Passatge Arcàdia. Hi havia exposat un retrat femení que va cridar la seva atenció. Leopoldo Rodés i Joan Carles Iriarte van decidir encarregar al seu autor, el jove fotògraf Leopoldo Pomés, que realitzés uns treballs per a la seva agència. I així va néixer una de les trajectòries publicitàries més fèrtils. Pomés es va convertir en un soci més de Tiempo. Ideava campanyes i després les produïa al seu estudi de Gràcia, en col·laboració amb la seva llavors dona Karin Leinz. Un altre publicitari important de l'època, Victor Sagi, va instal·lar la seva oficina al número 32, pel que va començar a parlar-se de Tuset com el “Madison Avenue” de la Ciutat Comtal.
El periodista i promotor Jesús Ulled també va triar Tuset per desenvolupar la seva activitat. Hi havia creat, juntament amb Sagi, una agència de Relacions Públiques situada també a l'edifici Monitor. Entre els seus clients destacava una sucursal d'una boutique de moda a París. El 1967, Ulled va organitzar per Renoma una desfilada de moda a peu de carrer. “Original desfilada de models al mig del carrer Tuset”, titulava la portada de La Vanguardia, el 22 de juliol de 1967. Publicitat i moda imprimien modernitat i caràcter al carrer. Es van crear agències de models com Top Model, Intermodel, Salvador o Magda. Una de les campanyes més famoses va reunir a la model Montse Riba amb el pilot de fórmula 1 Jackie Stewart per promocionar una línia de roba d'home de Val d'Isère.
L’oferta d’oci nocturn va créixer quan la zona es va convertir en un reclam. A l'interior del Passatge Arcàdia es va instal·lar l’Stork Club on paraven fotògrafs, escriptors i gent del cinema com Colita, Xavier Miserachs, Oriol Regàs o Joaquim Jordà. Un dels seus clients fixes, el poeta Jaime Gil de Biedma, deia que s’hi reunia “gent encantadora i amable, malgrat que una mica depriment”. Va ser en una d’aquelles reunions quan va sorgir la idea d’obrir un local nocturn anomenat Boccaccio. Entre el carrer la Granada i Travessera, emergien els llocs de moda. Ischia, Anahuac, The Pub... “Van ser, durant el dia, les terrasses amb gent jove que aportava una estètica diferent, el que va donar el to i la imatge de Tuset”, reflexiona Jesús Ulled, que afegeix, “quan es va obrir Bocacccio el 1967, ho vam veure com una prolongació d'aquest ambient”.
El promotor cultural Ermengol Passola, mort el 2009, va ser el primer impulsor de la Cova del Drac. Un oasi que programava íntegrament en català, defugint la tradició populista i de barri, que picava l’ullet a la modernitat. Va ser Josep Maria Espinàs qui va batejar el local. Durant anys per la Cova del Drac van desfilar totes les varietats de l'entreteniment: molts cantants de la Cançó, com Guillem d'Efak, que va estrenar el seu escenari, Pi de la Serra o Rafael Subirachs, però també molt teatre. Els Joglars van actuar diverses vegades, i Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover van estrenar, entre 1969 i 1970, diverses peces per cabaret. Quan Tete Montoliu no feia gires s'instal·lava al local. La reivindicació catalanista anava renyida amb les autoritats competents i van acabar tancant el local. Finalment la Cova va tornar a obrir.
Tuset Street passa per la perruqueriaTuset Street
Motius no en falten per recuperar el llegat històric i els noms propis del Tuset eferverscent. “Jo volia fer una publicació per tornar a presentar la secció de Tele/Estel que signava Àngel Casas. A partir d’aquí em va arribar la proposta de la perruqueria/espai d’art Anna Ferrer que hi ha a Travessera-Tuset (el número 71 de Travessera de Gràcia) de muntar-hi una exposició. Vaig trobar que era el lloc ideal perquè el context era perfecte per parlar del carrer. Per això el que havia de ser una publicació s’ha anat ampliant amb un discurs expositiu. Han aparegut uns pòsters que van fer per promocionar del carrer el 1968 sis grafistes de Barcelona i que ara serà la segona vegada que es podran veure junts. Són sis dibuixos molt pop amb el lema Tuset Street”, explica l’artista i historiador Guillem Celada.
L’exposició es podrà veure fins al 31 de març i serà visible tant des de fora de l’establiment com des de dins, tot i que els que ho facin des de l’interior tindran l’oportunitat de sentir el so original d’un fragment de 5 minuts de la pel·lícula Barcelona Show de Carles Barba de 1967, en el qual es parla del carrer Tuset i del que suposava per a la Barcelona del moment. L’exposició es completa amb una peça de nova creació: “És una placa de marbre com les que hi ha per Barcelona per indicar els noms dels carrers però en lloc de posar-hi ‘Carrer Tuset’ hi ha escrit ‘Tuset Street’, que és com en realitat mai es va dir el carrer. L’exposo allà amb la intenció que finalment pugui acabar instal·lada al carrer i serveixi per patrimonialitzar aquell fenomen sociològic”.
Al llibre-objecte –que es pot adquirir per 35 euros a la perruqueria– hi trobem la reproducció a la mateixa mida de tots els articles Tuset Street d’Àngel Casas i també un fanzín amb un text de Celada a tall d’introducció, un escrit de la professora de Maria Àngels Fortea, que recentment ha fet una tesi sobre gràfica pop a Catalunya, i una entrevista a Àngel Casas. “És una publicació entesa com un llibre d’artista. Només n’hem fet 100 i estan tots numerats. La carpeta porta el logo de Tuset Street a la portada i hi ha la relació d’articles a la contraportada. A dintre, a la part dreta i dins la bossa hi ha els 27 articles i el fanzín. És una possibilitat de fer una immersió a la incipient cultura pop del moment.” Per als amants de la numerologia, cal anotar que la secció va tenir 27 articles i que es publicaven a la pàgina 27 de Tele/estel.
Res no dura per sempre, aquell món de despreocupada afectació i oci militant va començar a trontollar, juntament amb la Gauche Divine i Tuset Street, el 1970, quan molts dels seus clients es van tancar a Montserrat per protestar pels judicis de Burgos. Indignada, una manifestació antifranquista va acabar al mateix carrer, rebentant aparadors i cabines telefòniques, en protesta contra els tancats. Com explica J.M. Colomer i Calsina, es van llançar fulls on es llegia: “La mateixa burgesia que assassina a Burgos es refugia en la pau de Tuset”. Per als veïns del carrer Tuset queden molt lluny els temps de la Gauche Divine. Quan aquell moment de glòria i glamur va acabar, el carrer es va desertitzar fins que ja fa anys que es va tornar a omplir de discoteques i de bars nocturns. Mig amagats queden els rastres del que va ser un dels reductes barcelonins més de moda. El carrer Tuset, que era tant, i volia ser tant, com el Carnaby Street londinenc.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
